Vahan II Mamikonian

Vahan II Mamikonian fou cap de la família Mamikonian i cap de la rebel·lió nacional del 481.

Infotaula de personaVahan II Mamikonian
Vahan Mamikonyan.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(hy) Վահան Մամիկոնյան Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement440 Modifica el valor a Wikidata
Armènia persa (Imperi Sassànida) Modifica el valor a Wikidata
Mort505 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata (64/65 anys)
Armènia persa (Imperi Sassànida) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Grup ètnicArmenis Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióGovernant Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Rang militarSparapet Modifica el valor a Wikidata
ConflicteQ20510085 Tradueix i Q78492928 Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolMarzban of Armenia (en) Tradueix (485 (Gregorià)–505 (Gregorià)) Modifica el valor a Wikidata
FamíliaMamikonian Modifica el valor a Wikidata
ParesHemaik Mamikonian Modifica el valor a WikidataDzoyk Artsruni (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
GermansArtases Mamikonian (en) Tradueix, Vasak Mamikonian (en) Tradueix i Vard Mamikonian Modifica el valor a Wikidata

Vahan fou un dels ostatges a la cort de Pèrsia. El 455 fou alliberat a Pèrsia el bdeachkh de Gugarq o Tashir, Vazgen, i va aconseguir emportar-se amb ell els fills del seu cunyat Hemaik Mamikonian (Vazgen estava casat amb Txutxanik, filla de Vardan II Mamikonian, el germà de Hemaik), Vahan (II), Vasak (II) i Artaxes Mamikonian, als que va reunir amb la mare dels nois, Tzuik, a la seva capital de Tsurtav. El Gugarq era un territori georgià (iber) però estava governat per una dinastia armènia (amb força influència georgiana) i els perses tenien especial interès a mantenir la lleialtat del territori. El príncep s'havia convertit al mazdaisme abans del 455 i va mantenir-se fidel a aquesta religió en tornar al seu país. La mare Tzuik va criar als seus fills, els tres esmentats i un altre anomenat Vard, en les idees nacionalistes. Vard fou enviat a Taiq per a ser criat a la frontera amb Bizanci.

El 458 Vazgen va voler obligar la seva dona a convertir-se al mazdeisme, i com que si va negar la va fer matar (Txutxanik és santa segons el martirologi armeni, i fou segons la tradició qui va salvar la creu de San Nino i la va fer portar a Taron) i també pel mateix temps disputava a Vakhtang I Gorgasal d'Ibèria (447-c. 502) el tron d'aquest país (el rei iber havia cridat als huns el 453 i no va parar d'intentar que els armenis es rebel·lessin)

El 461 el principat de Siunia va passar a Babik II, germà de Varazvahand, que a diferència d'aquest fou del partit nacionalista armeni. Babik serà amic de Vahan II.

Vahan destacava per les seves qualitats. El rei persa el volia al seu costat per a donar-li el càrrec de marzban, però tots els nobles perses i més d'un d'armeni li desaconsellaven de fer-ho per les repercussions de la rebel·lió del 451 encapçalada pel seu oncle Vardan II Mamikonian i després pel seu pare Hemaik Mamikonian. Vahan II va anar a la cort per dissipar les dubtes del rei, i es dedueix de la crònica de Llàtzer de Pharpi que va participar en cerimònies mazdaistes segurament per demostrar fidelitat, però no fou suficient, i no va rebre el nomenament.

El 481, fent cas al patriarca i al rei georgià Vakhtang I Gorgasal es va decidir a encapçalar la rebel·lió nacional. Al seu costat va tenir al seu germà Vasak II Mamikonian. Els revoltats van rebre el suport de molts nakharars i gent del poble. El nakharar Varaz-Shapuh Amatuni va revelar al marzban els plans del rebels. El marzban es va espantar i va fugir de Dvin cap a Artaxata. Vahan II va entrar a Dvin. Després les seves forces van anar a Artaxata d'on també va fugir el marzban cap a Pèrsia.

Vahan II va quedar l'amo del país, però per guanyar-se l'aliança d'uns dels nakharars més poderosos, Sahak Bagratuní, aspet hereditari (comandant de la cavalleria), va fer nomenar a aquest com a marzban. Vahan II, que era generalíssim hereditari d'Armènia, va conservar el comandament militar dels revoltats. El marzban Aderveshnasp va reentrar a Armènia i va lliurar la batalla d'Akori, en la qual els armenis, dirigits per Vasak II Mamikonian i Babik II de Siunia, van obtenir la victòria. Al mateix temps Vahan II va demanar al rei dels Ibers l'ajuda promesa i Vakhtang I va enviar uns milers d'auxiliars huns, però a l'hivern el rei els va tornar a cridar al seu país.

Al trobar-se sol Vahan II va demanar l'adhesió dels nakharars neutrals: els Artsruní, els Andzevatsí, els Reixtuní i els senyors de Mokq. Ohan Andzevatsí i Nerseh Erundhuni van entrar a la rebel·lió (que els rebels anomenaven Santa Lliga) però quan les seves forces anaven a unir-se a les dels rebels foren atacats per les dels nakharars que restaven fidels als perses: Sevuk Andzevatsí i Ohan de Mokq (24 d'abril del 482) prop d'Arest al districte de Bznuniq. L'atac va fracassar i van poder arribar junt a Vahan II amb poques pèrdues.

Mentre un exèrcit persa es concentrava a Her (Khoi) i Zarevand, al nord-est del Llac Urmia, sota el comandament del gran visir (Hazarbadh) Suren Pahlav i del comandant de la guàrdia de corps (Putxtighbansalar) Adhur-Narsé. Vahan II va sortir de Dvin amb el seu exèrcit cap a la província de l'Artaz (Maku) i després cap a la regió del Llac Van. Prop del llogaret conegut com a Nersehapat es van trobar els dos exèrcits. Vahan II tenia com a principals companys als fidels Nerseh i Hrahat Kamsarakan de Shirak, a Babik II de Sinuia, a Bashel Bavehuni, a Aton Gnuní i a Phapal Paluni; l'ala dreta fou confiada a Sahak Bagratuní. Els armenis van obtenir la victòria. A més, Vard Mamikonian, germà de Vahan, que havia estat empresonat al Taiq pels perses i era el seu ostatge, fou alliberat.

Vahan va fer reposar els seus al districte de Dzalkotn al Airarat. Mentre eren allí Vakhtang I Gorgasal va demanar ajut als armenis, perquè els huns no havien arribat i estava sent atacat per el general persa Mihran. Vahan II va passar llavors al districte de Kangark o Kangarni al sud del Gugarq, principat entre Ibèria i Armènia (482). Mihran remuntant el Kura (en georgià Mtkwari) va arribar prop dels armenis. La batalla es va lliurar a Akesga, a l'oest de Gori. Els armenis i ibers van tindre avantatge al començament però foren superats per el nombre d'enemics. Babik II de Sinuia fou ferit i salvat pel mateix Vahan II. Vasak II Mamikonian va morir en combat, com també Sahak Bagratuní. Hrahat Kamsarakan fou fet presoner. Vahan es va retirar amb les restes de l'exèrcit cap a Taiq. Mihran va entrar a Basean i va arribar fins a Dou al nord-oest d'Erzurum, just fins a la frontera amb Bizanci. Finalment Mihran va parar la persecució, va oferir un tracte a Vahan (rendició a canvi d'intercedir davant del rei per obtenir una amnistia) però fou cridat a la cort de Ctesifont i va retornar. Durant el trajecte Nersé Kamsarakan en una emboscada al Bagrevand, va reeixir a alliberar a sa germà Hrahat, que anava presoner. Mihran llavors es va venjar amb Hazd, germà petit de Babik II, que havia estat fet presoner també a la batalla d'Akesga, i que fou executat el 25 de setembre del 482 a la ciutat de Bagavan, districte de Valarshaket, província de Bagrevand, al peu del mont Nipat. La mort fou instigada per sa germà Gdehon, al qui s'havia donat el principat de Siunia.

Al marxar Mihran, Vahan va retornar al Airarat i va retornar a Dvin on va romandre fins a l'any següent. A la primavera del 483 un exèrcit persa va tornar al país sota el comandament del Hazaraft Zarmihr de la família dels Karen i governador de Sakastene (Sistan). Va creuar l'Araxes i per Artaxata va arribar a Dvin i va preparar el setge. Vahan va ordenar una sortida en la qual va causar algunes baixes, però que quasi va costar la vida al patriarca Hovhannes Mandakuni (fou deixat per mort però encara que ferit va poder tornar a Dvin) i hi van morir els nakharars Ordi Dimaqsean i Qadshadx Saharuni. Vahan va sortir de la ciutat abans de quedar assetjat i es va retirar a les muntanes de Basean i Taiq, territoris fronterers amb Bizanci. El general persa Zarmihr li va preparar una emboscada i encara que va poder fer presoneres a algunes princeses, Vahan i els principals nakharars es van poder escapar. Finalment el general fou cridat per anar a Ibèria a fer la guerra a Vakhtang I Gorgasal (que també va poder escapar cap a la Còlquida).

Vahan II va passar al Taron i es va establir a la vila de Dzalik (vila que era domini feudal dels Mamikonian) i d'allí va passar a la Astianene (Hashteanq) i al districte de Karin (Erzurum) i cap al Arshamuniq.

El 484 el marzban Shahpuhr de Rayy va sortir del país després d'una greu derrota dels sassànides contra els huns heftalites, per influir en l'elecció del nou rei. Vahan II va aprofitar i va ocupar fàcilment Artaxata i Dvin. El patriarca del país va decidir traslladar la seu patriarcal a Dvin.

El nou rei persa i el general Zarmihr, que no podien enviar cap exèrcit, van enviar a un ambaixador de nom armeni Nikhor Vexnaspadat (en realitat el nkhver Gushnaspdadh) amb la missió d'establir una autonomia política i religiosa per Armènia i acabar amb el problema nacional. L'enviat va establir el seu quarter a Her i va enviar missatges a Vahan. Aquest va exigir llibertat de culte i prohibició del culte mazdaista a Armènia; i pels nakharars el dret d'apel·lació directa al rei (doncs per damunt del marzban). Les condicions foren acceptades. Després ambdós caps es van reunir i el persa va expressar a l'armeni que el rei Valash demanava ajut a Vahan contra el seu germà rebel Zarer. Les tropes armènies que Vahan va posar a disposició de Valash van ser decisives per aplanar la revolta. Poc després Valash va rebre a la cort a Vahan i el va confirmar com a generalíssim hereditari, va retornar totes les terres expropiades i (a petició de Vahan) va fer el mateix amb els Kamsarakan. Més tard altres nakharars (com els Artsruní) també van veure restituïts tots els seus honors. Un mes després Vahan va rebre del rei el nomenament formal de marzban d'Armènia que de fet ja exercia.

El 488 el rei Valash fou enderrocat per la noblesa que el va substituir pel seu nebot Kavadh que va afavorir les tesis comunistes de Mazdak. Vahan però fou confirmat com marzban.

Vahan II fou marzban durant uns 20 o 25 anys, del 485 al 505 o 510. va reconstruir monestirs, esglésies i catedrals i va protegir a escriptors com Llàtzer de Pharpi.

El 490 fou elegit nou patriarca Babik o Babgen d'Othmus (490-515).

El 496 el rei persa Kavadh fou enderrocat pels clergues i nobles contraris a les doctrines de Mazdak, però va tornar al tron el 498 o 499 i llavors ja va renunciar a les doctrines de Mazdak. Llavors va començar la guerra contra Bizanci perquè el rei persa va demanar un impost per la defensa dels passos del Caucas contra les tribus caucàsiques que feien el perses però que afavorien també als Bizantins, i que l'emperador romà d'Orient Anastasi es va negar a pagar, a menys que li fos transferida la possessió de Nisibe. Els perses van atacar l'Armènia romana d'Orient especialment Teodosiòpolis (armeni Karin, modern Erzurum) i Martiriòpolis (armeni Neferkert, modern Mayyafariquin) el 502, i van ocupar Amida (modern Diyar Bekir) el 503. Els romans d'Orient van pagar als huns per atacar i aquests van creuar el pas caucàsic de Darial i van envair territori sassànida, i finalment el rei Kavadh va decidir de fer la pau amb Bizanci per set anys (vers el 505 o 506). Amida fou tornat a Bizanci a canvi d'una forta quantitat de diners.

Vahan II va morir a tot tardar el 510 i el va succeir el seu germà Vard Mamikonian, dit també Vard el Patrici, que fou reconegut marzban per la cort de Pèrsia.

Arbre familiarModifica

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Hemaik Mamikonian
 
 
 
Dzoyk Artsruní
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Artaxes
 
Vasak II
 
Vahan II Mamikonian
 
Vard Mamikonian
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Artavasdes
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Samuel