Obre el menú principal

Vasak de Siunia fou príncep hereditari de Siunia (vers 430-452) i marzban (governador) d'Armènia del 442 al 452.

Infotaula de personaVasak de Siunia
Biografia
Naixement 387 (Gregorià)
Mort 452 (Gregorià) (64/65 anys)
Ctesifont
Activitat
Ocupació Governant
Altres
Títol Marzban of Armenia Tradueix
Família Sisakides
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

BiografiaModifica

Marzban persa d'ArmèniaModifica

En una data incerta posterior al 409, potser el 430 va succeir com a príncep de Siunia a Valinak i va aconseguir el favor reial, i el 442, a la mort del marzban Veh-Mihr-Shapur d'Armènia, el va substituir.

El 444 va morir el patriarca Surmak i el va succeir Hovsep I de Holotsim, que quatre anys abans havia ocupat el lloc de Mesrop com a bisbe i líder espiritual, i que fou recomanat per el marzban Vasak.

El seu gendre Varazvahan tractava molt malament a la seva dona i això va deteriorar les seves relacions amb Vasak que va mirar d'eliminar-lo.[1] Varazvahan va fugir a Pèrsia on es va convertir al mazdeisme, i fou qui va instigar al rei persa Yazdgard II (439-457) i al seu ministre l'integrista Mihr-Narse, a una persecució de cristians. Les primeres víctimes sembla que foren els contingents armenis que van participar en les guerres contra els kidarites i heftalites, successors dels kuixans, i estaven reunits a Ariana (Herat). El 449 un edicte general de persecució fou emès pel rei, on s'exigia als armenis convertir-se. Els nakharars i el patriarca Hovsep van rebutjar la conversió. Vasak fou cridat a la cort junt amb els principals nakharars, entre ells Atxutxa, bdeachkh (senyor de frontera) de Gugarq, així com prínceps d'Ibèria i els caps dels Aghuans. Se'ls va exigir unes pregàries en direcció al sol dirigides als principals deus del panteó mazdaista: Zurvan, Ohmard, Mihr (el sol), Adhur (el foc) i Bedukht (Den mazdayasr, és a dir la religió mazdaista en forma humana) i els nakharars van haver d'accedir, assistits pels clergues mazdaistes maghan (mags) i mobadhs (prelats) que els acompanyarien de tornada per convertir al poble. Però al cap de poc d'arribar a Armènia i començar les predicacions i les construccions de temples, el poble es va aixecar a Ankl (Àngel), instigat pels bisbes (finals del 449) i la revolta es va estendre a altres districtes però no fou general

El nét de l'antic patriarca Sant Sahak, Vardan II Mamikonian, va anar a Bizanci, però quan estava de camí Vasak el va fer cridar. Vahan Amatuni li demanava que agafés la direcció de la revolta que Vasak no podia agafar perquè tenia dos fills com a ostatges. Finalment Vardan va anar a Ankl (Àngel) on es va decidir a encapçalar la revolta. Les forces dels nakharars que es van unir a la rebel·lió es van concentrar a Shahapivan. Vasak va quedar sorprès per l'amplada de l'aixecament, i es va veure forçat a unir-se als revoltats. Els mags foren arrestats arreu i molts executats i les guarnicions foren sorpreses i massacrades. Entre les ciutats preses pels rebels hi havia Artaxata, Olakan, Van i d'altres.

Els perses van reaccionar i un exèrcit que estava a la regió de Derbent lluitant contra els huns es va desplaçar cap Armènia i es va acantonar a Aghuània, a la frontera amb terres armènies. Per la seva banda els rebels van demanar ajuda a Bizanci on Marcià acabava de succeir a Teodosi II. Però Marcia, sota consell del cap de la milícia d'orient, Anatol, i del comites d'orient (amb seu a Antioquia) Florentius, va preferir mantenir la neutralitat, enfrontat com estava als huns (acampats a Hongria i Romania).

Els rebels es van organitzar en tres exèrcits: el primer a les ordres de Nershapuh Remposian, s'encarregaria de defensar el sud-est (districtes d'Her i Zaravand); el segon, sota ordres de Vardan II Mamikonian, el nord-est, a tocar d'Aghuània; i el tercer va quedar a les ordres de Vasak de Siunia. Les forces del darrer estaven formades pels nakharar més indecisos (Bagratuni, Khorkhoruni, Apahuni, Vahevuni, Paluni, Gabelian i Urdz).

Els perses van entrar al país creuant el Kura i van acampar a la riba del Khalkhal, encara a l'Aghuània. Allí els va atacar Vardan que els va derrotar. Vardan va perseguir els perses fins a Derbent, d'eon va expulsar la guarnició persa, i que després va entregar als aghuans. Un tractat d'amistat fou signat amb els huns que dominaven des del Caucas a La Gàl·lia.

Però mentre Vasak va trair als rebels amb una part de la noblesa i va fer ostatges entre les cases més hostils, com els Mamikonian i els Kamsarakan, ostatges que va tancar en alguna fortalesa de Siunia. Vasak dominava Garni (prop d'Erevan), Oshakan, Armavir i Artaxata.

En tornar Vardan, Vasak va evacuar la regió que dominava, bàsicament l'Airarat, i es va retirar a la Siunia, que l'any següent va ser envaïda per Vardan (451). Vasak va passar a Pèrsia. Es va entrevistar amb Yadzgard II de Pèrsia i va aconseguir un edicte de tolerància i una amnistia pels rebels, i així va tornar a Armènia on molts nakharars es van passar al seu bàndol (Rechtuni, Khokhoruni, Vahevuni, Bagratuni, Apahuni, Gabelian, Urdz, Baluni i Aamatuni).

Els perses però no van tardar a enviar un exèrcit a Armènia (maig del 451) per liquidar als rebels de Vardan II. Van creuar el Kura i van entrar a Phatakaran, encara en territori d'Aghuània. Vardan va donar la direcció de les famílies traïdores a germans, fills o nebots que estaven disposats a seguir-lo. Els perses van passar poc després a territori armeni per el sud-est, districtes d'Her i Zarevand. Vardan els va sortir a l'encontre i la batalla decisiva es va lliurar a la vora del Artaz, prop de la vila d'Avarair (2 de juny de 451). A la batalla, que fou guanyada pels perses, va morir Vardan. Vasak, que participà en el costat persa, es va proposar al final de la batalla com a mediador per posar fi a la lluita.

La resistència es va desenvolupar a les muntanyes sobretot a Khaltiq (a l'oest de la Còlquida), al Timoriq, al Artsakh i sobretot al Taiq, a tocar de territori Bizantí, i on secretament arribava ajuda bizantina. Hemaik Mamikonian, germà de Vardan II, acabava de tornar de Constantinoble i es trobava a Taiq, on va assumir la direcció de la rebel·lió local junt amb Arten Kabelian i Vaz-Shapuh Paluni, però va morir en un combat contra tropes de Vasak prop d'un llogaret anomenat Ordtxenhal (potser Artanudj) entre Taiq i la Klardjètia.

Pèrdua del poderModifica

Veient impossible eliminar el cristianisme d'Armènia i també la transacció amb els nakharars rebels, el rei Yadzgard II de Pèrsia va destituir Vasak (vers 452) i va nomenar al seu lloc a un iranià de nom Adhur-Hormidz, conegut a les cròniques armènies con Adrormizd.

El 452 Vasak va enviar al marzban els seus ostatges religiosos: el patriarca Hovsep d'Holotzim, el bisbe Lleonci (Levond), i dos bisbes de la regió d'Aratz de noms Samuel i Abraham, que tenia presoners a un dels seus castells de Sinuia (als joves prínceps de les cases de Mamikonian i Kamsarakan que tenia com a ostatges els va enviar a Pèrsia).

MortModifica

El nou marzban va enviar les queixes dels bisbes i dels nobles a la cort de Pèrsia amb una delegació de nobles. Precisament allí havia anat Vasak de Siunia esperant rebre la corona d'Armènia. Els nobles el van acusar d'haver pactat amb ells secretament, d'haver pactat amb els huns i d'altres infidelitats al rei. El rei Yazdgard III el va fer empresonar i el va tancar a una masmorra insalubre on va morir ràpidament. La Siunia fou entregada (452) al seu gendre, Varaz-Vahan (o Varazvahan 452-460), fanàtic mazdeista. Vasak va dèixar dos fills Bagben i Bakur, i una femella que era la dona del nou rei de Siunia, Varazvahan.

ReferènciesModifica

  1. Dédéyan, Gérard. Histoire du peuple arménien (en francès). Privat, 2007, p. 187. ISBN 2708968742. 

BibliografiaModifica

  • Grousset, René. Histoire de l'Arménie: des origines à 1071 (en francès). Payot, 1947.