Émile Zola
Émile Zola (París, 2 d'abril de 1840 - 29 de setembre de 1902),[1] amb el nom de naixement Émile Édouard Charles Antoine Zola,[2] fou un escriptor francès, considerat el màxim exponent del naturalisme. Va tenir un paper destacat en la revisió del procés a Alfred Dreyfus.[1]
BiografiaModifica
L'únic fill de François Zola (1795-1847), enginyer italià nacionalitzat, i d'Émilie Aubert, nascuda a Beauce (Borgonya), va néixer a París. La família es va instal·lar després a Ais de Provença i hi va conèixer, en morir el pare, greus dificultats econòmiques. A l'institut va compartir aula amb Paul Cézanne, gràcies al qual va conèixer pintors com Claude Monet, Alfred Sisley, Camille Pissarro i Édouard Manet. Va tornar a la capital de França el 1858. El 1859, Émile Zola va suspendre dos cops seguits els exàmens del Baccalauréat. Com que no volia esdevenir una càrrega per a la seva mare, va abandonar els estudis i es va posar a treballar.[2]
L'any 1862, va entrar a la llibreria Hachette com a dependent. Ràpidament descobert, va escriure la seva primera obra i va col·laborar en les secciones literàries de diversos diaris. A partir de 1866, té com a amics Édouard Manet, Camille Pissarro i coneix també els germans Edmond i Jules Goncourt. Concep el projecte Rougon-Macquart, que acabaria el 1893. Es va casar el 1870 amb Alexandrine Mélay i, el mateix any, el diputat d'esquerres Alexandre Glais-Bizoin el contractà com a secretari. A partir de 1873, manté contactes amb Gustave Flaubert i Alphonse Daudet. Coneix Joris-Karl Huysmans, Paul Alexis, Léon Hennique i Guy de Maupassant, que esdevindran fidels assistents a les sessions de Médan, poble prop de Poissy, on tenia una petita casa de camp, adquirida el 1878. Es converteix en el cap de files dels naturalistes. El volum col·lectiu d'aquestes trobades, Les Soirées de Médan, es publicarà dos anys després. El 1886, Zola trenca amb Paul Cézanne, que potser no s'equivocava a identificar-se amb el personatge Claude Lantier, pintor frustrat de L'obra. La publicació de La Terra va aixecar polseguera: el Manifest dels cinc marca la crítica de joves escriptors naturalistes. Inicia una relació amb Jeanne Rozerot el 1888, amb qui tindrà dos fills.
No es va manifestar pas quan van arrestar Dreyfus el 1894. En canvi, a partir de 1895, Zola s'indigna per culpa de les campanyes antisemites, en concret, per la d'Édouard Drumont en La France juive i en el seu diari La libre parole. La degradació pública de Dreyfus, el 5 de gener de 1895, el colpeix. El 16 de maig de 1896, publica l'article Per als jueus en Le Figaro com a reacció a les campanyes de Drumont i es preocupa per l'honor del seu país.
Aquesta implicació, la seva estatura i el seu estatus com a cap de files del naturalisme, la seva independència de les religions i dels diners, la seva eficàcia retòrica, van dur els partidaris de Scheurer-Kestner i Bernard Lazare a demanar-li que intervingués. Va dubtar, però el setembre de 1897 va escriure a la seva dona que s'hi havia decidit. El 13 de gener de 1898 va publicar en el diari L'Aurore el famós "J'accuse...!" (carta al president de la República), cosa que va donar una nova dimensió al procés de revisió. Un procés de difamació el va condemnar a un any de presó, la màxima pena prevista, i a una important multa (que, sumada als costos del procés, es va elevar a 7.500 francs i que va pagar l'escriptor Octave Mirbeau). Hagué de marxar a l'exili a Londres per evitar la reclusió. De tornada, un any després, publica en La Vérité en marche articles sobre la qüestió.
El 29 de setembre de 1902, va morir asfixiat a casa seva per culpa d'una xemeneia embussada. Aquesta mort es considera accidental, però tenint en compte els enemics que s'havia creat en vida (sobretot els anti-Dreyfus), la tesi de l'assassinat no s'ha pogut mai descartar del tot. Després de morir, es va dur a terme una investigació que no va dur cap conclusió probatòria.
Zola es troba enterrat al cementiri de Montmartre a París. Van traslladar-ne les cendres al panteó de París el 4 de juny de 1908.
El 13 de gener de 1998 va tenir lloc una cerimònia al panteó, en presència de la ministra de Justícia francesa, Élisabeth Guigou, per recordar el centenari de la publicació de la carta oberta al president de la República, coneguda com a J'accuse. S'hi van pronunciar dos discursos: un, del primer ministre francès, Lionel Jospin,[3] i un altre del primer president honorari del Tribunal de Cassació, Pierre Drai, sobre la qüestió del paper d'aquest tribunal en el desenllaç de l'affaire Dreyfus.
Avui dia, Zola és considerat l'estendard del realisme i un dels escriptors francesos més importants de tots els temps.
En català, ha estat traduït per Narcís Oller, Miquel Martí i Pol, Alfons Maseres, Lluís Maria Todó, Margarida Casacuberta i Josep Maria Muñoz i Lloret.
ObraModifica
- La Confession de Claude (1865)
- Thérèse Raquin (1867); traducció catalana de Lluís Maria Todó: Thérèse Raquin (Barcelona: Edicions de 1984, 2000)
- Madeleine Férat (1868)
- Le Roman expérimental (1880)
- Les Rougon-Macquart (cicle de novel·les sobre una família)
- La Fortune des Rougon (1871)
- La Curée (1871–72)
- Le Ventre de Paris (1873)
- La Conquête de Plassans (1874)
- La Faute de l'abbé Mouret (1875)
- Son Excellence Eugène Rougon (1876)
- L'Assommoir (1877); versió catalana de Carles Llorach-Freixes: La taverna (Martorell: Adesiara Editorial, 2019, col. D'ací i d'allà, 70. Versió teatral catalana d'Eduard Vidal i Valenciano i Rossend Arús: La taberna (Barcelona: F. Giró, 1884)
- Une Page d'amour (1878)
- Nana (1880); traducció catalana de Miquel Martí i Pol: Nana (Barcelona: Edicions 62, 1981)
- Pot-Bouille (1882)
- Au bonheur des dames (1883)
- La Joie de vivre (1884)
- Germinal (1885); traducció catalana d'Alfons Maseres: Germinal (Badalona: Edicions Proa, 1937; Barcelona: Proa/Columna, 1994)
- L'Œuvre (1886) ; traducció catalana de Margarida Casacuberta: L'obra (Barcelona: Edicions Proa, A tot vent, 2006)
- La Terre (1887); traducció catalana d'Anna Maria Corredor: La terra (Barcelona: Edicions de 1984, 2012)
- Le Rêve (1888)
- La Bête humaine (1890), traduïda com a La bèstia humana per Josep Maria Muñoz i Lloret amb L'Avenç[4]
- L'Argent (1891)
- La Débâcle (1892)
- Le Docteur Pascal (1893)
- Les Trois Villes
- Lourdes (1894)
- Rome (1896)
- Paris (1898)
- Les Quatre Evangiles
- Fécondité (1899)
- Travail (1901)
- Vérité (1903, publicada pòstumament)
- Justice (incompleta)
EstilModifica
Zola va ser un dels primers a introduir una visió determinista i cientista dels personatges marginals, que ja no apareixien en la literatura com a exemple de llibertat o diferència (com passava en el romanticisme). Pretenia descriure tota la societat del moment, seguint l'exemple d'Honoré de Balzac, sense excloure'n cap aspecte per desagradable que fos. Usa descripcions amb multitud de detalls tècnics, poc diàleg i tractant de ser objectiu com a narrador segons el seu ideal de positivisme, si bé les seves obres estan plenes d'insinuacions i explicacions que deixen veure el judici moral de l'autor sobre els fets i personatges.
Vegeu tambéModifica
ReferènciesModifica
- ↑ 1,0 1,1 «Émile Zola». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 «Émile Zola» (en francès). larousse.fr. [Consulta: 1r abril 2014].
- ↑ discurs que es pot consultar a Wikisource
- ↑ «Novetats editorials de la tardor». L'Avenç, 18-07-2014. Arxivat de l'original el 25 de juliol 2014. [Consulta: 18 juliol 2014].
