Arçot

Arbust de la família de les ramnàcies propi del Mediterrani.

L'arçot (Rhamnus lycioides), és una espècie de la família de les ramnàcies.

Infotaula d'ésser viuArçot
Rhamnus lycioides Modifica el valor a Wikidata
Rhamnus lycioides 4a.jpg
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreRosales
FamíliaRhamnaceae
GènereRhamnus
EspècieRhamnus lycioides Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1762

EtimologiaModifica

  • Rhamnus: del grec Ῥαμνοῦς (rhámnos), i posteriorment del llatí rhamnos. És el nom amb què s'anomenaven diversos arbusts o xicotets arbres espinosos, com podrien ser diverses espècies del gènere Rhamnus en l'antiguitat.[1]
  • lycioides: mot grec compost per λύκιον (lycium, arç) i -ειδής (-oid, aparença), per la seua semblança a una espècie d'arç (Lycium).[2]

Noms vernaclesModifica

alacantí (B), alacantins (B), alicantins (B), alicantius (B), arç, arç negre (B), arçot de tanques (C), arçot oleoide, arçot comú, arnall negre (C), aspinal negre (PV), aspino (PV), aspino negre (PV), buscabaralla (PV), cambró (C), cambronera (C), corniol, escambró, escambroner (C), escornabou (C), escornal (C), escorniol (C), escur noi (B), escurnoi, esgarboller, espí, espí negre (PV), espinal de roca (PV), espinal, espinal negre (PV), espinalera (B, PV), espino (PV), garboller (PV), garbuller (PV), garbuller negre (PV), garguller (PV), genebrisa borda (PV), ginebrissa borda (PV), malhivern (B), mal hivern (B) i trencaolles.[3][4][5]

El DIEC2-E recull la forma garboller (aplicada a Rhamnus lycioides) mantenim sense revisar la denominació garbuller, nom derivat de obriülls (amb una evolució abreuller>arbuller>garbuller) i que es deu al fet que es tracta d'una planta molt espinosa, que es pot clavar als ulls o ferir-los. Per tant, la grafia garbuller manté la u etimològica de ull i reflecteix la pronúncia amb [u] també en territoris on no hi ha confusió de o/u àtones, com mostren les formes garbuller (també garbuller negre) i garguller (amb equivalència acústica B=G; fenomen molt habitual en català) que Pellicer recull al País Valencià.[3]

DescripcióModifica

Nanofaneròfit arbustiu de 0,1-3 m d'alçada, semicaducifoli, erecte o prostrat, espinós, amb branques intricades o molt intricades. L'escorça és des de llisa a escrostonada i grisenca. Els branquillons són alterns, però que prompte esdevenen en espines. Les gemmes mesuren 0,5-1,5 mm i presenten uns 6-8 catafil·les, glabres o pilosos, de marge ciliat, foscos i d'un color marró rogenc. Les seues fulles són dures (coriàcies), alternes en els branquillons o aparentment fasciculats en els braquiblasts, hispídules -pèls laxament disposats, rectes o corbs, rígids, de 20-70 μm-. La làmina és de 2-50 × 0,5-11 mm, acicular (subcilíndrica), o des de linear a espatulada, lanceolada, obovada o ovada, d'àpex obtús o agut, nervadura pinnada, amb 1 nervi principal, sense nervis secundaris, i la resta de la nervadura és inconspícua o visible en forma de reticle pel revers, i marge sencer -estranyíssim que presente alguna dent dispersa-. El pecíol està ben indiferenciat o és curt, d'uns 0,5-6 mm. Les estípules fan uns 0,5- 2,5 mm, decídues o persistents, engrossides, coriàcies, lanceolades o triangulars, de marge ciliat, piloses en la cara externa i glanduloses en la interna. La inflorescència és un fascicle cimós axil·lar -la masculina fa unes 4-30 flors, mentre que la femenina en fa unes 1-10 flors-, més o menys agrupats en braquiblasts, o en la base dels branquillons de l'any. Les flors mesuren 2-6 mm d'amplària i són unisexuals, tetràmeres, piloses (receptacle, sèpals i ovari) i de color groc verdós. Els pedicels són de 0,8-8 mm. Té 4 sèpals de 1-2 × 0,7-1,5 mm, més llargs que el receptacle (aquest és de 0,5-1,5 mm). Els pètals fan 0,3-1 mm i són lanceolats, en les flors masculines, mentres que són linears o inexistents en les femenines. Els estams de les flors masculines amb filaments de 0,2-1 mm. Les anteres mesuren 0,5-0,75 mm, i l'estil de les flors femenines 0,3-0,6 mm, amb 2 o 3 branques de 0,3-0,75 mm. El fruit és una drupa d'uns 2,5-7 × 2-7 mm, parcialment carnosa, glabra o pilosa, amb 2-3 solcs, sostinguda per un pedicel de 2-8 mm, glabre o pilós. Les llavors, 1-4 per fruit, fan 2,5-6 × 1-2,8 mm i són d'un color marró rogenc. El solc té marges engrossits i úvula, i no està farcit per restes de l'estrofíol. Floreix de març a juliol. El seu nombre cromosòmic és 2n = 24.[6][7][1]

Hàbitat i distribucióModifica

Habita en matollars escleròfils (màquies), fissures i repeus de penya-segats, pedregars, bardisses, orles i clarianes de rouredes de gal·lers, alzinars, pinedes, espartars, i sovint en substrat bàsic, des del nivell del mar fins als 1300 m.[1] Presenta una distribució mediterrània meridional, normalment en territoris amb caràcter marítim (principalment al domini de l'Oleo-Ceratonion).[1][8][6]

subsp. borgiaeModifica

Habita a fissures de les roques, en el domini Teucrion buxifolii. Pel que fa als nostres territoris, es troba a la meitat meridional del País Valencià, al territori diànic (des de la Ribera Baixa a l'Alcoià i a la Marina septentrional), i al territori lucèntic (El Baix Segura, etc.), des de la costa fins als 520 m. Es tracta d'un endemisme.[1][9]

subsp. laderoiModifica

Habita en matollars escleròfils, pedregars, bardisses i clarianes de rouredes de gal·lers, alzinars, pinedes des dels 350 als 1000 m d'altitud. A nivell peninsular es troba a Extremadura, al centre de la depressió del Tajo i d'Andalusia (des de Sierra Morena a les regions costaneres de Màlaga i Cadis). Pel que fa als nostres territoris, es troba al territori sicòric (La Llitera i la Noguera) i territori diànic (La Marina Baixa).[9][1]

subsp. lycioidesModifica

Habita en espinars i màquies. Present als dominis Chamaeropo-Rhamnetum lycioidis (on molt sovint és dominant), Querco-Lentiscetum, Rhamno-Cocciferetum (> Quercetalia ilicis). Es troba en contrades mediterrànies poc plujoses, marítimes i continentals. Pot ascendir, encara que rarament fins al domini del Quercetum rotundifoliae i penetra molt poc dins el domini del Quercetum ilicisgallo. A nivell peninsular és freqüent en la meitat oriental, i estrany al sud d'Andalusia oriental. Pel que fa als nostres territoris, es troba al territori catalanídic central i meridional (del Baix Ebre i del Matarranya al Baix Llobregat, i arriba fins al Vallès Occidental), al territori auso-segàrric (L'Anoia, la Segarra, etc.) i al territori sicòric (de la Llitera, de la Noguera i de l'Urgell al Baix Cinca i a la Ribera d'Ebre) fins als 650 msnm. També a la Terra baixa, fins al territori mediovalentí (L'Horta), territori diànic (de la Ribera Baixa a la Marina Baixa) i territori lucèntic (L'Alacantí, el Baix Vinalopó i el Baix Segura), fins als 800 msnm. A les illes de Formentera i Eivissa 200 m.[9][1]

TaxonomiaModifica

Tradicionalment, s'ha vingut diferenciant R. lycioides de R. oleoides per l'amplària dels limbes foliars i l'existència o no de pecíol. D'aquesta manera, R. lycioides tindria fulles linears o quasi, nervadura inconspícua i pecíol no diferenciat i, per contra, R. oleoides tindria les fulles més amples, de nervadura conspícua i pecíol diferenciat. En tota lògica, aquests caràcters estan relacionats i, a més, són continus -si ens basem únicament en aquests no hi ha separació neta entre aquestes dues espècies-, per això, semblat que la pilositat de les fulles és un caràcter molt més net. A més, el resultat de l'aplicació d'aquest caràcter coincideix amb la idea, també tradicional i fins tot el que es coneix certa, que R. lycioides és endèmic de la Península Ibèrica, fóra d'aquesta, incloses les Balears, no s'han vist exemplars pilosos atribuïbles a aquesta espècie.[1]

En la Península Ibèrica, la forma de les fulles és molt variable: d'acicular (subcilíndrica) o linear, en el centre, est i sud-est, a obovada o ovada, a l'oest i prop de la costa. Sobre la base d'aquest caràcter, diferenciem tres subespècies: la subsp. laderoi, principalment de l'oest de la Península Ibèrica; la subsp. lycioides, oriental; i la subsp. borgiae, de la part oriental, semblant a la típica, però menor en totes les seues parts i rupícola.[1]

  • subsp. borgiae: arbust prostrat de 0,1-0,3 m amb la làmina foliar de 2-15 × 0,5-1 mm i acicular amb la nervadura inconspícua o a penes conspícua pel revers. El pecíol està indiferenciat o de 0,5-1 mm.
  • subsp. laderoi: làmina foliar de 2,5-11 mm d'amplària i lanceolada, obovada o oval, amb la nervadura reticulada visible pel revers i el pecíol de 1-6 mm.
  • subsp. lycioides: arbust erecte de 0,5-3 m amb làmina foliar de 5-50 × 0,5-3 mm, acicular o quasi, linear, espatulada o lanceolada amb la nervadura inconspícua o a penes conspícua pel revers. El pecíol està indiferenciat o de 0,5-1 mm.

UsosModifica

L'arçot atrau a un gran nombre d'heteròpters depredadors (planta insectari), sobretot de antocòrids i mírids, durant la primavera i l'estiu. Per això, seria interessant tindre-la en horts i camps de cultiu formant part de les bardisses.[10]

En ser un arbust espinós i de branques prou trencadisses, aquestes s'han utilitzat, en l'àmbit rural, per a cobrir les tàpies dels corrals i per a la separació de terres, fent de fites.[11]

GaleriaModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 Morales Valverde, Ramón. Santiago Castroviejo. Flora ibérica : plantas vasculares de la Península Ibérica e Islas Baleares (en castellà). IX. Madrid: Real Jardín Botánico, C.S.I.C, 2010, p. 22. ISBN 978-84-00-09041-8. 
  2. «Rhamnus lycioides L. subsp. oleoides» (en anglès / francès). Tilo Botanica. [Consulta: 5 maig 2020].
  3. 3,0 3,1 «Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana» (en català). Termcat. [Consulta: 6 maig 2020].
  4. Pascual, Ramon. Guia dels arbustos dels Països Catalans (en català). Barcelona: Pòrtic, 1990, p. 143-144. ISBN 84-7306-407-0. 
  5. Garrido Palacios, José. Estudi dels aiguamolls en el municipi de Fraga i mesures de planificació i gestió de l'ús sostenible (en català). Fraga: Institut d'Estudis del Baix Cinca, 2006, p. 80. ISBN 9788487861123. 
  6. 6,0 6,1 «Rhamnus lycioides L. subsp. lycioides» (en català). Flora Catalana. [Consulta: 5 maig 2020].
  7. «Rhamnus lycioides L. subsp. lycioides» (en català). Herbari Virtual del Mediterrani Occidental. [Consulta: 5 maig 2020].
  8. «Banc de dades de biodiversitat de Catalunya - Rhamnus lycioides subsp. lycioides» (en català). [Consulta: 30 desembre 2015].
  9. 9,0 9,1 9,2 Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans (en català). II. Barcelona: Barcino, 1984, p. 355. ISBN 9788472265974. 
  10. Alins, Georgina; Lordan, Jaume; Rodríguez, Neus. Guia de plantes per afavorir els enemics naturals de les plagues (en català). IRTA, 2019, p. 51. ISBN 978-84-09-15144-8. 
  11. «ESPINO NEGRO. Rhamnus lycioides [Rhamnaceae]» (en castellà). Regmurcia.com. [Consulta: 5 maig 2020].

Enllaços externsModifica