Obre el menú principal

Festa de l'Estendard

festivitat de Mallorca
(S'ha redirigit des de: Diada de Mallorca)

La Festa de l'Estendard commemora l'entrada a la Madina Mayurqa de les tropes de la Corona d'Aragó del Rei en Jaume quan el 31 de desembre de 1229 venceren els sarraïns. Aquest episodi històric posà fi al regne almohade i a la Mallorca musulmana. La festa commemora, doncs, el naixement de la Mallorca catalana i és una de les més antigues d'Europa, atès que data del segle XIII; cal pensar que es començà a celebrar immediatament després de la conquesta, primer per commemorar uns fets recents. Al segle XIV inspirà els actes de commemoració de la conquesta de la ciutat de València dl dia 9 d'octubre de 1238, també per Jaume I. Actualment, els actes principals se celebren a la plaça de Cort, amb una cerimònia civil presidida per l'Estendard, la cimera reial i el retrat de Jaume I, i posteriorment a la Seu, amb un acte d'acció de gràcies. Avui en dia, el 31 de desembre actualment no és festa oficial més que a la ciutat de Palma.

Infotaula d'esdevenimentFesta de l'Estendard
Festa de l'Estendard 1969 AIAlomar.jpg
Festa de l'Estendard de 1969. Es pot veure l'Estendard amb l'asta coronada per la Cimera reial de la Vibra i al fons el retrat de Jaume I abans de la restauració. Al domàs del balcó es veu l'escut de la ciutat de Palma, sense que la imatge mostri la Ratapinyada que es troba dalt de la corona
Tipus festa
Epònim estendard
Dia 31 de desembre
Localització Palma
Estat Espanya
Modifica les dades a Wikidata

ActesModifica

Entre els actuals actes principals de la diada destaquen el cerimonial de col·locació de l'Estendard al bell mig de la plaça de Cort per part dels membres del consistori municipal i de la Cimera davall el retrat del Conqueridor; la desfilada de les autoritats fins a la catedral, amb acompanyament de música (ministrils i banda municipal), de figures folklòriques tradicionals (cavallets i cossiers) i dels cavalls de la Confraria de Sant Jordi; l'ofici solemne, el retorn de les autoritats a la plaça de Cort i la posterior retirada de l'Estendard amb el comiat de la guàrdia d'honor. Aleshores segueix la declamació de La Colcada, poema de Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau, i una mostra de balls tradicionals de Mallorca, a càrrec l'Escola Municipal de Música i Danses, després de les quals és costum fer el lliurament de les medalles d'or de la ciutat i el nomenament de fills il·lustres de la ciutat.

La vespra, les autoritats fan una ofrena floral a la Mare de Déu de la Salut, a l'església parroquial de Sant Miquel (Palma), atès que es considera una imatge portada per Jaume I amb la Conquesta. Més tard aquestes mateixes autoritats fan una altra ofrena al monument del rei Jaume I, juntament amb entitats ciutadanes.

HistòriaModifica

Article relacionat: Conquesta de Mallorca
 
Assalt a Madina Mayūrqa el 31 de desembre del 1229 representada als frescos del Palau Aguilar de Barcelona i conservats al Museu Nacional d'Art de Catalunya

Antigament, la festa de l'Estendard era una de les festes més importants de l'illa, la més important d'entre les civils, però amb el temps i la decadència del record de l'antic Regne de Mallorca d'ençà del decret de Nova Planta desvirtuà la festa, la qual va estar a punt de desaparèixer. El poema de Pere Penya reprodueix aquest fet, posant un exemple del record de l'antiga festa en un moment, el segle XIX, que ja havia perdut molt.

Fins al segle XVI l'Estendard era portat per la part civil de la desfilada-processó des de la casa dels Jurats a la Seu, on s'afegia l'estament eclesiàstic, i tots plegats continuaven fins a fora de la murada. Allà, imitant la processó del dia del Ram a Jerusalem, anaven fins a la Porta de la Conquesta (també dita porta de l'Esvaïdor i Porta de Santa Margalida). Abans d'arribar-hi hom llegia el sermó de la Conquesta en el lloc anomenat el Peiró. Després tenia lloc un simulacre d'assalt de la ciutat, passant l'Estendard per dalt de la Porta, moment en el qual i un cop obert el portal, es cantava un tedèum. En arribar a l'església de Sant Miquel, les autoritats civils hi entraven a veure l'Elevació de la missa que hi deien, i tot seguit tornaven l'Estendard a la plaça de Cort, d'on tornaven a la Seu i s'hi celebrava una cerimònia.

La part civil del seguici era presidida pel lloctinent general, després anomenat virrei, acompanyat dels jurats i, d'ençà de Pere el Cerimoniós, de la cavalleria feudal, en representació de la noblesa, i també els membres d'un col·legi, diferent cada any per torn, en representació del poble. L'estament eclesiàstic, amb tots els clergues i ordes, era presidida pel bisbe.

De 1407 fins a la darreria del segle següent el portaestendard duia la Cimera reial per privilegi de Martí I. A la segona meitat del segle XVI, aquella cimera s'havia relacionat amb el Conqueridor i l'exposaven com a pròpia d'aquest rei vora el seu retrat, amb qualque resta de l'antic billament del portaestendard i unes armes de foc primitives. Aquests objectes mitificats es treien el vespre, en una cerimònia que durà fins al segle XIX i que presidien els Jurats del seu banc estant. La part central consistia en l'exposició, fins l'endemà, de l'Estendard, tombat damunt coixins a la finestra central de la façana de la casa dels Jurats, amb un acompanyament de música.

Del moment que es bastí la nova murada renaixentista el segle XVI, la Porta de la Conquesta romangué dins la murada i per això es deixà de fer el simulacre d'assalt i l'Estendard romania a Cort durant la desfilada, amb una escorta de l'exèrcit mallorquí. No calgué, doncs, la cavalleria feudal a la desfilada i la desfilada canvià parcialment d'itinerari. Pel mateix motiu i per l'avanç de les obres de la Seu, el sermó es començà a dir dins la catedral. Aquell mateix segle, el mestre de guaita, com a encarregat de l'ordre dels esclaus, durant la desfilada feien una ronda de vigilància amb el veguer reial i saludaven el retrat reial. El segle XVIII la salutació esdevingué teatral i histriònica en l'actuació dels darrers mestres de guaita, especialment la del senyor Lluc de la Meca. Aquest mateix segle, i després de la guerra de Successió, desaparegueren les institucions mallorquines de qui depenien els actes i se n'encarregà l'Ajuntament de Palma. Aleshores la festa passà de ser pròpia del Regne de Mallorca a ser local, i fou monopolitzada per la noblesa borbònica.

Entre 1828 i 1844 la decadència de la Festa arribà a un extrem. L'Estendard no s'havia renovat i havia esdevingut una pelleringa; durant l'incendi de l'Ajuntament de l'any 1894 es va cremar i només es treia una nova asta emmurtada. En aquest lapse de temps també s'havien deixat de celebrar la desfilada i els honors al retrat reial, i la cimera i els altres objectes atribuïts al Rei en Jaume s'havien enviat a la Real Armería de Madrid el 1831, on són encara. Una vegada recobrada la desfilada, ja sense cavalls, els regidors no hi volien anar per la durada.

El 1897 s'incorporà als actes el nomenament dels fills il·lustres. El 1912 l'Ajuntament esbucà la Porta de Santa Margalida, fet que tengué conseqüències importants, atès que la desfilada ja fou, solament, de Cort a la Seu, un trajecte de menys de 500 metres. Allà, a més del sermó s'afegí una missa. L'ornamentació de l'Ajuntament esdevingué folklòrica amb la col·locació d'una parella de gegants vestits de pagès, en contrast amb l'ornamentació tradicional de domassos i quadres dels fills il·lustres i de tema històric.

El 1935 s'afegí una ofrena floral al monument erigit el 1929, l'any del centenari, al Conquistador a la plaça de la Porta Pintada. Aquell mateix any l'actriu Cristina Valls Aguiló, juntament amb Gabriel Llompart i Moragues, d'infant, recitaren per primera vegada el poema de La Colcada, si bé no tengué continuïtat. Al darrer quart del segle XX, l'Ajuntament hi començà a organitzar una revetlla popular després de l'ofrena.

El 1965 s'incorporà als actes la recitació de La Colcada ja de manera definitiva, primer davant el monument de Jaume I i després a la plaça de Cort; reprengué la declamació la mateixa Cristina Valls, a la qual seguí sa filla Catalina Valls Aguiló i, finalment, Miquela Lladó. A partir del 1969 es reincorporà l'Estendard, amb un pom a l'asta amb la cimera reial de la vibra. A partir de la dècada de 1990 s'exposa una còpia de la cimera tramesa per l'Armeria Reial de Madrid com a resposta a la reclamació de l'Ajuntament de Palma de la devolució de l'original.

De 1986 ençà, hi ha hagut associacions que celebren a Palma diversos actes, entre els quals, de 1987 ençà, una manifestació per l'autodeterminació nacional, la qual és convocada per totes les entitats i partits nacionalistes i per qualque organització d'esquerres i se celebra la nit del dia trenta.[1] La coincidència d'aquesta manifestació amb l'ofrena floral del monument de Jaume I, també mogut a dia trenta, ha atret participants que expressen rebuig envers els partits espanyols en relació amb la qüestió nacional. El component reivindicatiu prengué força l'any 1992, després que l'any anterior el batle Joan Fageda Aubert, del Partit Popular, hagués afegit a l'Estendard una franja morada per diferenciar-lo de la Senyera Reial. La conseqüència de les reivindicacions i protestes fou que la lectura del pregó deixàs de ser al monument del Conqueridor i que l'exèrcit espanyol deixàs de participar en la diada, el qual d'ençà de la guerra de Successió havia substituït les tropes mallorquines. Per altra banda, el Consell Insular de Mallorca ha creat la seva pròpia festa per molt que la de l'Estendard s'havia celebrat secularment a tota l'illa.

El 20 d'octubre de 2006, la Comissió Insular d'Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni Històric del Consell va acordar per unanimitat incoar expedient per a la declaració de la festa de l'Estendard com a bé d'interès cultural immaterial (acord publicat al BOIB núm. 166, de 23 de novembre de 2006). Aquesta declaració finalment es va produir mitjançant l'acord del Ple del Consell de Mallorca de 5 de novembre de 2007 (recollit al BOIB núm. 186, de 15 de desembre de 2007).

Les principals aportacions a l'estudi històric de la Festa de l'Estendard han estat la de l'arxiver municipal Benet Pons i Fàbregas, a començament del segle XX, la dels medievalistes Gabriel Llompart i Moragues i Ramon Rosselló i Vaquer i, a la darreria del segle, les d'Antoni I. Alomar i Canyelles i Antoni Quintana i Torres.

ReferènciesModifica

  1. «L'autodeterminació, motiu central de la Diada de Mallorca d'enguany». Vilaweb, 30-12-2010. [Consulta: 30 desembre 2010].

BibliografiaModifica

  • Alomar Canyelles, Antoni Ignasi. L'Estendard, la festa nacional més antiga d'Europa (s. XIII-XXI). Palma: Documenta Balear, 1998. 
  • Alomar Canyelles, Antoni Ignasi. Les armes mítiques de Jaume I procedents de Mallorca. Palma: Documenta Balear, 1998. 
  • Quintana & Calafat, Antoni & Rosa. La pervivència el rei En Jaume. Palma: Documenta Balear, 1992. ISBN 84-604-4563-1. 
  • Quintana Torres, Antoni. La Festa de l'Estendard dins la Història de Mallorca. Llibre de Lectura per a Segon Cicle de Secundària. Palma: Moll, 1996. 
  • Quintana Torres, Antoni. La Festa de l'Estendard. Cultura i cerimonial a Mallorca (segles XIV-XX). Barcelona: Afers, 1998. 

Enllaços externsModifica