Obre el menú principal

Die Gezeichneten (Els designats,[1] Els marcats[2] o Els estigmatitzats) és una òpera en tres actes composta per Franz Schreker sobre un llibret en alemany del mateix compositor.

Infotaula de composicióEls designats
Les Stigmatises 0573B-Michelides.jpg
Títol original Die Gezeichneten
Forma musical òpera
Compositor Franz Schreker
Llibretista Franz Schreker
Idioma Alemany
Data de publicació segle XX
Moviment impressionisme
Personatges A giant citizen Tradueix, A maidservant Tradueix, A servant Tradueix, A young girl Tradueix, A youth Tradueix, Capitaneo di Giustizia Tradueix, Count Vitelozzo Tamare Tradueix, Duke Antoniotto Adorno Tradueix, Father Tradueix, First citizen Tradueix, First young man Tradueix, Ginevra Scotti Tradueix, Alviano Salvago's friend Tradueix, Mother Tradueix, Second citizen Tradueix, Second young man Tradueix, Third citizen Tradueix, Three senator Tradueix, Third young man Tradueix, Pietro Tradueix, Alviano Salvago Tradueix, Gonsalvo Fieschi Tradueix, Julian Pinelli Tradueix, Menaldo Negroni Tradueix, Michelotto Cibo Tradueix, Paolo Calvi Tradueix, Martuccia Tradueix, Carlotta Nardi Tradueix, Lodovico Nardi Tradueix, A small boy Tradueix i Guidobald Usodimare Tradueix
Estrena
Data d'estrena 25 d'abril de 1918
Lloc de la primera representació Alte Oper de Frankfurt,
Modifica les dades a Wikidata

Schreker en va escriure el llibret el 1911 a petició d'Alexander Zemlinsky basant-se en l'obra Hidalla del comediògraf alemany Frank Wedekind.[3] No obstant això, Schreker va decidir fer servir el text ell mateix i va acabar la composició de l'obra el 1915. Una versió de concert ampliada de l'obertura a l'òpera, titulada Vorspiel zu einem Drama, es va estrenar al Musikverein de Viena el 8 de febrer de 1914 per l'Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Felix Weingartner.[4] L'òpera sencera es va estrenar el 25 d'abril de 1918 a l'Alte Oper de Frankfurt.

Die Gezeichneten és una de les vuit òperes que va compondre Schreker, un del compositors de més èxit en l'òpera i més respectats dins l'àmbit germànic en la seva època. Jueu i músic progressista, els nazis li van fer la vida impossible impedint l'estrena d'algunes de les seves obres i forçant-lo a deixar diversos conservatoris, el que va acabar causant-li un atac al cor del que va morir.[2]

Origen i contextModifica

Mentre Schreker compon i estrena Die Gezeichneten encara es pensa que la victòria de les potències centrals a la Primera Guerra Mundial és possible. L'obra constitueix un èxit immediat, i així es mantindrà força temps. Es basa llunyanament en un text de Frank Wedekind, el que uns anys després inspirarà a Berg. El seu amic Zemlinsky volia que Franz li escrivís un llibret sobre un home lleig, i tenia les seves raons per tractar un tema així. Franz ja havia compost música per a una peça basada en un relat d'Oscar Wilde sobre un tipus molt lleig, L'aniversari de la infanta. I coneixia una peça recent de Wedekind que tractava el tema. Però a Schreker li va agradar tant l'assumpte que va ser ell qui li va posar música. I al final Zemlinsky va tractar el seu propi heroi lleig a Der Zwerg (El nan), òpera basada en aquell mateix relat de Wilde. Die Gezeichneten vol dir, sens dubte, Els estigmatitzats, els que tenen un segell, una marca; però suggereix també "els dibuixats", perquè zeichnen vol dir dibuixar, i Zeichen vol dir dibuix. I Carlotta, que juga amb l'amor i amb la mort, pinta i dibuixa. La veritat és que tot això té molt de producte vienès.[5]

En poques obres com aquesta l'argument és tan important. No és que el llibret tingui entitat per si mateix, sense música. És que el joc dels personatges i la presència latent del medi social són tan poderosos que s'imposa una referència constant que pot semblar una anàlisi de dramatúrgia més que un acostament a una obra lírica. En qualsevol cas, sabem que Schreker no componia música senzillament des d'un llibret. Tenia músiques al cap i al paper quan escrivia els seus drames lírics, de manera que era abans el so que la paraula, i després un i altre creixien junts.[5]

Ambientada en un Renaixement fantàstic, a Gènova, l'òpera traça l'evolució psicològica d'un noble, Alviano, que ha anat creant una illa paradisíaca -magnífics jardins, obres d'art per tot arreu ...-, que ell ni tan sols ha trepitjat per no contaminar-la amb la seva terrible lletjor. Per al seu horror, un grup de nobles l'informa que ha estat participant en orgies amb nenes raptades a la seva illa. El més violent d'ells (Tamare) li disputarà a continuació l'amor d'una pintora (Carlotta), que tracta de captar en un llenç la mirada pura que un dia va veure en Alviano, per al que no dubta a dir-li que l'estima. Ell s'ho creu, però la jove acaba caient rendida davant la bellesa i la luxúria de Tamare i se'n va amb aquest a l'illa a viure, però ella acaba morint. Alviano mata Tamare i acaba tornant-se boig quan, agonitzant, ella el rebutja i parla amb passió del seu sàdic amant.[2]

RepresentacionsModifica

Una versió de concert ampliada de l'obertura a l'òpera, titulada Vorspiel zu einem Drama, es va estrenar al Musikverein de Viena el 8 de febrer de 1914 per l'Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Felix Weingartner.[4] Però l'òpera sencera no es va estrenar fins al 25 d'abril de 1918 a l'Alte Oper de Frankfurt.

Va gaudir inicialment d'un gran èxit, en els anys immediatament posteriors a la seva estrena. EL 1920, any de la seva estrena a Viena, ja s'havia interpretat en més de seixanta funcions a Nuremberg, Munic, Dresden, Breslau i l'esmentada òpera de Frankfurt. Després de ser estigmatitzada pel nazisme, l'òpera va caure en l'oblit fins que Michael Gielen la va rescatar, de nou a Frankfurt, el 1979. Es va representar per primera vegada a Salzburg el 1984, en versió concert i amb Gerd Albrecht a la batuta, i es va escenificar per fi allà mateix el 2005, amb Kent Nagano a la batuta i amb escena de Nikolaus Lehnhoff. L'estrena americana va tenir lloc el 2010, a iniciativa de James Conlon, que la va portar a l'Òpera de Los Angeles. L'òpera es va interpretar també el 2010 en el Teatre Massimo de Palerm, en una producció de Graham Vick. Una nova producció de David Bösch es va representar a Lió el 2015, amb la que es féu l'estrena de l'obra a França.[6]

ArgumentModifica

Lloc: Gènova
Època: Renaixement

L'illa que ha construït Alviano i que mai ha visitat per no voler embrutar amb la seva lletjor la bellesa del lloc que ha creat, s'ha convertit en escenari d'orgies dels nobles genovesos en què desapareixen les joves més belles de la ciutat. Sabedor que passa, Alviano decideix acabar amb els excessos regalant l'illa a la ciutat. Aquesta decisió desencadena els esdeveniments. Carlotta, la filla de la màxima autoritat civil, és una jove malaltissa que es dedica a la pintura. L'artista ha vist la bellesa de l'ànima de l'ésser deforme, vol plasmar-la en un quadre i el convenç perquè posi. La jove li declara el seu amor a un Alviano incrèdul primer però després rendit a la jove, que pateix un desmai, i a la qual a penes gosa tocar.

Després captar la seva ànima i recuperar-se del desmai, l'interès amorós de Carlotta per Alviano desapareix. Per contra, desitja a Tamare el noble més cràpula i més maco de tota la colla. És un desig correspost fins al punt que el noble renega del seu passat de perversió tot i que està disposat a posseir-la sigui com sigui.

La cosa, com és de preveure, acaba molt malament. Davant la incredulitat dels burgesos i del poble, els nobles acusen Alviano dels delictes que tenen lloc a l'illa. Tamare i Carlotta es lliuren a l'amor, Alviano mata el jove, la jove mor d'una síncope, i l'home que ha viscut odiant-se a si mateix per la seva lletjor embogeix.[7]

Anàlisi musicalModifica

De les nou òperes del jueu austrohongarès Franz Schreker la més odiada pels nazis va ser Die Gezeichneten. Comparat amb Wagner pel seu talent i la seva doble condició de compositor i llibretista, Schreker enlluerna en aquesta òpera per la seva sumptuosa imaginació sonora, però la rauxa simfònica que guanya la partida a un artificiós contingut dramàtic ambientat en la Gènova del Renaixement. Al centre de la trama, un trio de personatges malaltissos: el deforme Alviano, el llibertí Tamare (curioses reminiscències de Rigoletto i el Duc de Màntua) i el seu objecte del desig, la pintora Carlotta, que delira pintant mans tallades que no podran tocar el seu cos.[8]

Musicalment Schreker pertany al tardo-romanticisme. És un post-wagnerià total, però que beu també de l'impressionisme. Crea un so de gran opulència a partir d'una orquestra molt nombrosa. Formava part d'un conjunt de músics de molt èxit a Alemanya, com Alexander Zemlinsky o Erich Korngold, tots ells amb orígens jueus, als quals el nazisme va condemnar al descrèdit i al silenci qualificant la seva música de «degenerada».[7]

Die Gezeichneten requereix una orquestra de gairebé 120 membres. Una partitura que en la seva època va ser considerada molt complexa -tant que els músics que la van estrenar el 1918 van exigir un sobresou- i que avança en el camí de Mahler, Wagner, Puccini o Strauss, però també es podria emparentar d'alguna forma amb certes obres de Bartók o Schönberg, sense abandonar mai la tonalitat.[2]

Però si la música t'atrapa fàcilment, una altra cosa és l'estrany llibret, escrit pel mateix compositor. La història és tremebunda i carregada de referents (Freud, Karl Kraus, Wedekind, Materlinck, Jugendstil) i temàtiques (expressionisme, ideal de bellesa, passió sexual i violència, degradació del poder, descomposició d'una societat ...).[2]

A primera vista pot entendre Die Gezeichneten com l'oposició entre la bellesa interior més enllà de la real i la física, i la lletjor d'uns comportaments corruptes, obscens i delictius. Però Schreker vivia a la mateixa ciutat i en el mateix món en què Sigmund Freud desenvolupava les seves teories. I a més, va compondre aquesta òpera en plena Primera Guerra Mundial. «No veig els homes com a bons o dolents», escrivia Schreker al crític Paul Bekker en una carta en què els definia com pilotes a mercè de les passions, "«i és la més poderosa el desig sexual»". D'aquí deduïa que el comportament humà havia de ser forçosament contradictori i acabava preguntant-se «què està bé i què està malament?»[7]

La sonoritat d'aquesta òpera és la ja habitual en aquest moment històric i aquest context centreeuropeu. En primer lloc, la tímbrica, el color orquestral és riquíssim, perquè es vivien uns temps amb uns orquestradors sorprenents a França, Alemanya, Rússia i Austrohongria. La veu és un recitatiu cantabile que en general té més de cantabile que de recitatiu, amb el que podríem parlar d'un cantàbile continu que rares vegades es converteix en arioso, tot i que amplis monòlegs de personatges com Carlotta o Tamare podria haver-los convertit Schreker en tals. Després, el to, en el sentit de "humour": la veu està sotmesa en el seu cantabile a una tensió permanent; contra el que va manifestar Debussy en Pelléas et Mélisande, perquè segons ell no era versemblant que uns personatges mantinguessin una incandescència semblant en la seva relació, situació o conflicte. Busoni va dir que en òpera es tractaran temes fantàstics, perquè no li esqueia el realisme. La saviesa de Schreker a mantenir i mesurar aquesta tensió en primer pla és un dels principals atractius d'aquesta obra; el que passava amb Debussy és que aquesta tensió es mantenia en un segon pla, però funcionava com a tensió.[5]

L'escriptura vocal és exigent, com ho va ser generalment tota ella durant l'òpera del període d'entreguerres, amb un lirisme gairebé virtuós per a la soprano i amb un paper impossible per al tenor.[6] La tipologia vocal s'aparta de l'esquema habitual. El protagonista és un tenor, però un tenor amb una veu lírica que ben just si posseeix lirisme en la seva línia. Alviano és un tenor amb un tipus d'aguts cridaners que el col·loca poc menys que fora de la masculinitat. No és que la línia tendeixi al falset, és que la tensió del seu estigma el col·loca en una mena de queixa cridada permanent, un gemec que és exclamació, un estupor sovint clamorós.[5]

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Die Gezeichneten  
  1. «Franz Schreker». Gran enciclopèdia de la música. [Consulta: 28 març 2017].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Rodríguez, Marino. «Kent Nagano abre Salzburgo» (en castellà). La Vanguardia, 28-07-2005. [Consulta: 28 març 2017].
  3. «Die Gezeichneten». operone.com.
  4. 4,0 4,1 «Events musicals del 8 de febrer de 1914». AmadeusOnline, 2010.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Martín Bermúdez, Santiago. «El ‘caso Schreker’» (en castellà). El arte de la fuga. [Consulta: 28 març 2017].
  6. 6,0 6,1 Martínez, Alejandro. «"Los estigmatizados" de Schreker en la Ópera de Lyon» (en castellà). Codalario. [Consulta: 28 març 2017].
  7. 7,0 7,1 7,2 Massagué, Rosa. «El jardín de las perversiones» (en castellà). El Periódico. [Consulta: 28 març 2017].
  8. Pérez Senz, Javier. «Nagano triunfa en Salzburgo con 'Los estigmatizados', pero la obra no convence» (en castellà). El País, 29-07-2005. [Consulta: 28 març 2017].