Obre el menú principal

Paul Hindemith (Hanau, Hessen, 16 de novembre de 1895Frankfurt del Main, 28 de desembre de 1963) va ser un compositor, viola, professor i director d'orquestra alemany. És considerat un dels compositors més significatius de la seva generació i una de les figures clau de la música d'entreguerres.[1]

Infotaula de personaPaul Hindemith
Paul Hindemith 1923.jpg
Biografia
Naixement 16 novembre 1895
Hanau (Alemanya)
Mort 28 desembre 1963 (68 anys)
Frankfurt del Main (Alemanya)
Causa de mort Causes naturals (Pancreatitis aguda)
Lloc d'enterrament Vaud
Religió Luteranisme
Formació Hoch Conservatory Tradueix (1908–)
Activitat
Ocupació Compositor, director d'orquestra, músic, Professor of Music Composition Tradueix, musicòleg, pedagog musical, teòric musical, viola d'amore player Tradueix, professor d'universitat, concertino, escriptor, compositor de bandes sonores, violinista, violista i llibretista
Ocupador Universitat de les Arts de Berlín (1927–1934)
Amar Quartet Tradueix (1921–1929)
Universitat de Yale
Universitat Harvard
Hacettepe University Ankara State Conservatory Tradueix
Universitat de Zuric
Gènere Òpera i simfonia
Professors Adolf Rebner, Arnold Mendelssohn i Bernhard Sekles
Alumnes 44
Instrument Orgue, viola i violí
Obra

Lloc web Lloc web
IMDB: nm0385519 Allocine: 37857 Allmovie: p94432
Spotify: 3u1fWmwpwPOmMelTAo0Gb8 Musicbrainz: 4068eaba-ca03-4c34-9172-2b709b8050e6 Discogs: 567511 IMSLP: Category:Hindemith,_Paul Allmusic: mn0000112665 Find a Grave: 6000755
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Hindemith era fill d'un treballador manual d'una petita ciutat, i va assistir al Dr. Hoch's Konservatorium de Frankfurt amb ajuda d'una beca que cobria totes les despeses. Hindemith va aprendre a tocar el violí sent un infant. A causa de l'oposició paterna a les seves ambicions musicals, va abandonar casa seva als onze anys, i va tocar en cafès i teatres per a poder pagar-se els estudis al conservatori.

El 1915, abans de complir els vint anys, va guanyar la plaça de concertino de l'Òpera de Frankfurt, lloc que va mantenir fins al 1923. La Verein für Theater und Musikkultur de Frankfurt fou l'escenari del primer concert dedicat a la seva música (1919); a partir d'aquell moment el món musical li prestà una atenció seriosa i els editors començaren a interessar-se per les seves obres. El 921, les estrenes de dues òperes —Mörder, Hoffnung der Frauen ('Assassí, esperança de les dones') i Das Nusch-Nuschi— i del seu Quartet de corda núm. 2, el convertiren en una de les primeres figures musicals d'avantguarda del país.[1]

Com a organitzador des de 1923 del Festival de Donaueschingen, va poder programar obres de compositors del segle XX com ara Anton Webern i Arnold Schönberg. Des de 1927 va ser professor de composició en el Conservatori Superior de Música de Berlín. El 1929 va fundar el quartet de corda Amar, on tocava la viola, i amb el qual va realitzar nombroses gires de concerts arreu d'Europa.

La seva música va ser considerada «degenerada» pels nazis, i el 1938 es va expatriar a Suïssa. El 1940 va emigrar als Estats Units, on va ensenyar composició musical en les universitats de Yale i de Harvard, on va tenir alumnes distingits, com el peruà José Malsio Montoya[2] o, el francès Antonio d'Almeida.[3] El 1948 es va nacionalitzar nord-americà, però va tornar a Europa el 1953, per establir-se a Zuric, on va ocupar una plaça de professor de musicologia a la Universitat d'aquesta ciutat i en la de Salzburg, on tingué entre altres alumnes l'italià Luciano Chailly.[4]

Hindemith va morir a Frankfurt el 1963, de pancreatitis aguda.

La seua músicaModifica

Hindemith és considerat com un dels músics alemanys més importants del segle XX. Les seues primeres obres són encara d'inspiració romàntica. Després va passar per una etapa expressionista, semblant en el seu estil a la del jove Schönberg. Més tard va desenvolupar un estil propi, que alguns van considerar, i encara avui és així, de difícil comprensió. Ha estat qualificat de neoclàssic, però és molt diferent del neoclassicisme d'Ígor Stravinski, i està més a prop de l'estil contrapuntístic barroc de Bach que de la claredat clàssica de Mozart.

Aquest nou estil apareix ja en una sèrie d'obres anomenades Kammermusik (música de cambra) que daten de 1922 a 1927. Cada una d'aquestes peces va ser escrita per a un conjunt diferent d'instruments (alguns d'ells completament atípics). Per exemple, la Kammermusik núm. 6, és un concert per a viola d'amore, un instrument que havia caigut en desús des de finals de l'època barroca. Hindemith va continuar component durant tota la seua vida per a aquest tipus de conjunts, produint, per exemple, una sonata per a contrabaix i piano el 1949.

Durant els anys 30, Hindemith va començar a escriure cada vegada més per a grans conjunts orquestrals. El 1933-35, va escriure la seua òpera Mathis der Maler (Maties el pintor), basada en la vida del pintor renaixentista alemany Matthias Grünewald. Com moltes de les obres de Hindemith, va obtenir el vistiplau dels cercles musicals, però escàs èxit popular, i encara avui es representa molt rarament. Anys més tard, Hindemith va transformar-ne part de la música en una simfonia purament instrumental (també anomenada Mathis der Maler), que és considerada una de les seues obres mestres.

Hindemith, com Kurt Weill i Ernst Krenek, va escriure gebrauchsmusik (música útil), és a dir música amb un propòsit polític i social precís, fins i tot pensada per a ser tocada per aficionats. N'és un exemple la seua Trauermusik (‘música fúnebre'), escrita el 1936. Hindemith estava preparant un concert per a la BBC quan es va assabentar de la mort del rei Jordi V. Ràpidament va compondre aquesta peça per a viola i orquestra de corda, que va ser interpretada el mateix dia. Més tard Hindemith va rebutjar el terme gebrauchsmusik, perquè el considerà equívoc.

A finals dels 30, Hindemith va escriure un tractat de música titulat L'art de la composició musical en què classifica tots els intervals musicals, des del més consonant al més dissonant. Aquest manual fixa la tècnica compositiva de Hindemith, que va continuar usant la resta de la seua vida. La seua obra per a piano Ludus Tonalis (1942) és un clar exemple de l'ús d'aquesta tècnica. Conté dotze fugues, a la manera de Johann Sebastian Bach, connectades entre si per un interludi durant el qual la música es desplaça des de la tonalitat de la fuga precedent a la de la fuga següent.

L'obra més famosa de Hindemith probablement són les Metamorfosis simfòniques sobre temes de Weber, escrites el 1943. En aquesta composició, Hindemith es va servir de melodies de Carl Maria Von Weber, sobretot duets per a piano, però també d'un tema de l'obertura de la música incidental per a Turandot, i les va transformar i adaptar de tal manera que cada moviment de l'obra es basa en un tema.

ObresModifica

OrquestralsModifica

BalletModifica

Obres vocalsModifica

ÒperesModifica

ConcertantModifica

Música de cambraModifica

  • Quartet de corda núm. 1 en do Op.2 (1915)
  • Quartet de corda núm. 2 en fa menor Op.10 (1918)
  • Quartet de corda núm. 3 en Do Op. 16 (1920)
  • Quartet de corda núm. 4 Op.22 (1921)
  • Kammermusik núm. 1 per a orquestra de cambra
  • Kleine Kammermusik per a quintet de vent
  • Quartet de corda núm. 5 Op.36 (1923)
  • Quintet per a clarinet i quartet de cordes (1923)
  • Trio per a corda núm. 1 (1924)
  • Tres peces per a cinc instruments per a clarinet en si, trompeta en do, violí, contrabaix i piano (1925)
  • Trio per a corda núm. 2 (1933)
  • Sonata per a flauta (1936)
  • Quartet per a clarinet, violí, violoncel i piano (1938)
  • Quartet de corda núm. 6 (1943)
  • Quartet de corda núm. 7 (1945)
  • Octet per a clarinet, fagot, trompa, violí, dos violes, violoncel i contrabaix (1958)

OrgueModifica

  • Sonata per a orgue núm. 1 (1937)
  • Sonata per a orgue núm. 2 (1937)
  • Sonata per a orgue núm. 3 (1940)

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paul Hindemith  
  1. 1,0 1,1 «Paul Hindemith». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 768. (ISBN 84-7291-255-8)
  3. Enciclopèdia Espasa Volum A-Z, pàg. 47 (ISBN 84-239-7591-6)
  4. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 294. (ISBN 84-7291-226-4)