Obre el menú principal

Falange Española de las JONS (1976)

partit polític espanyol fundat el 1976

Falange Española de las JONS és un partit polític espanyol de extrema dreta constituït en octubre de 1976, durant la Transició espanyola. S'autoproclama hereu de la històrica Falange Española fundada per José Antonio Primo de Rivera en 1933 i que es va unificar amb les JONS en 1934. Consideren que aquest partit va ser dissolt a l'abril de 1937, moment en què durant la Guerra Civil Espanyola el general Francisco Franco va decretar la unificació de Falange Espanyola de les JONS i la Comunió Tradicionalista, juntament amb les altres faccions participants en el bàndol revoltat, creant un partit únic denominat Falange Española Tradicionalista y de las JONS.

Infotaula d'organitzacióFalange Española de las JONS
Falange Española de las JONS.png
Dades
Tipus partit polític espanyol
Ideologia política feixisme, nacional-sindicalisme, espanyolisme, neofeixisme, antimaçoneria, Tercera posició, euroescepticisme i falangisme
Alineació política ultradreta
Història
Creació 4 octubre 1976
Organització i govern
Seu 
Part de ADÑ

Lloc web Lloc web
Facebook: falangistas Twitter: fedelasjons Instagram: falangistas
Modifica les dades a Wikidata

HistòriaModifica

Després de la mort del dictador Francisco Franco en 1975, i coincidint amb el període conegut com a Transició Espanyola, es va iniciar una campanya de desestabilització, de repetició de l'estratègia de la dècada de 1930. Si per aquell temps la seva fi era procurar la caiguda de la Segona República Espanyola, en aquesta ocasió va ser un intent de mantenir al règim i impedir la consolidació d'una democràcia. «És a dir, els veritables conspiradors van a tractar de justificar el seu rebuig frontal a la democràcia, en defensa de privilegis polítics i econòmics, amb l'argument que la democràcia és negativa per a Espanya».[1] FE de las JONS, en la primera etapa de la Transició, es va significar, al costat d'altres grups neofeixistes, per practicar la violència de carrer i el terrorisme amb l'objectiu de frustrar el procés cap a la democràcia.

En la matança d'Atocha, comesa a Madrid el 24 de gener de 1977 contra alguns advocats vinculats al Partit Comunista d'Espanya (PCE), va estar implicat el secretari del Sindicat Vertical del Transport Privat de Madrid, vinculat a FE de las JONS. En 1980, al madrileny barri de Ciudad Lineal, són esquadrilles de FE de les JONS, amb els seus comandaments al capdavant, les que assassinen a trets al jove Juan Carlos García Pérez.[2] Dos casos de terrorisme en els quals va poder provar-se judicialment connexions de FE de las JONS. Qüestió, aquesta última, difícil ja que a vegades els atemptats comptaven amb la col·laboració de la pròpia policia.[3]

En aquesta època, el falangisme es troba dividit en nombrosos grups. Raimundo Fernández Cuesta, ministre franquista i capdavanter dels corrents falangistes majoritaris, escriuria:

« Franco i José Antonio, dues figures excepcionals de la nostra història, estan units no solament en el pensament i en l'obra en el seu afany de servei, sinó també pel contingut del seu testament, exemple de fe catòlica i ofrena a Espanya. »
— Raimundo Fernández Cuesta, en:Historia de la Falange, Sheelagh M. Ellwood, Paul Preston.

Organitzant actes amb vocació de multitudinaris en els quals estaven convidades les més significatives figures del franquisme, com la commemoració del primer aniversari de la mort de Franco.[4] Al costat dels corrents majoritaris que àdhuc veien possible una restauració del franquisme, conviuen els corrents anomenats d'oposició que aposten per un distanciament del Règim. Al Congrés de FE de les JONS de 1975, presidit per Fernández Cuesta, es va declarar la fidelitat als principis i valors del 18 de juliol de 1936, renunciant així a tot intent d'esborrar la seva col·laboració amb el franquisme. A ell van assistir significatives figures de la dictadura i els diferents grups d'oposició falangista. Els primers van defensar la figura i trajectòria de Franco i els segons, airados, van abandonar el Congrés.[5]

El fracàs electoral en les eleccions generals de 1977, en les quals les posicions defensores del franquisme van sumar menys de l'1% dels vots (l'extrema dreta en el seu conjunt va sumar menys del 1% dels vots emesos i FE de las JONS, en concret, tan sol el 0,21%), «va demostrar que al cap de quaranta anys de franquisme, la major part del poble espanyol no desitjava ser representat per un partit que basava la seva convocatòria en la identificació amb el règim anterior»,[6] tenint l'efecte de canviar el posicionament i realiniament dels diferents grups falangistes. FE de les JONS i els Círculos José Antonio, així com Fuerza Nueva, van entendre que difícilment podrien sobreviure falangisme i franquisme dissociats, que l'un i l'altre «formaven part de la resposta que van donar les classes alta i mitjana espanyoles a les circumstàncies de la Segona República Espanyola; tots dos es necessitaven mútuament per seguir endavant». Altres grups d'oposició falangista van continuar el distanciament de les posicions franquistes, alguna cosa que al dia d'avui, àdhuc mantenint «els vells símbols, retòrica i valors», comparteixen la generalitat de grups falangistes.[7]

En 1977 són quatre els grups que es disputen les sigles FE de las JONS. Els Círculos José Antonio (presidits per Diego Márquez Horrillo); Falange Española Auténtica (FE-JONS (A)); un grup que posteriorment formaria Falange Española Independiente, i el Frente Nacional Español, liderat pel que fou secretari General de la FET de las JONS i ministre de Franco, Raimundo Fernández Cuesta. Seria aquest últim grup el que, en els tribunals, guanyés el dret a usar les sigles.,[8] «proliferant des de llavors els grupuscles neofalangistes, fortament competitius entre si i que amb prou feines tenen més visibilitat que les celebracions del 20 de novembre, aniversari de la mort de Franco i de José Antonio».[9]

En 1979, els Círculos José Antonio es van integrar en FE de las JONS i Diego Márquez Horrillo es va convertir en Sotscap Nacional de Falange. Aquest mateix any, Falange va concórrer a les eleccions generals en la coalició Unión Nacional, al costat de la Comunión Tradicionalista i el partit ultradretà Fuerza Nueva, liderat per Blas Piñar. La coalició va obtenir un únic escó que ocuparia Piñar com a cap de llista.

En 1983, després de la dimissió de Raimundo Fernández Cuesta al juliol, el Congrés de Falange va escollir Diego Márquez Horrillo com a Cap Nacional, càrrec que va seguir exercint fins a juliol de 2011. Des de llavors, FE de las JONS s'ha distanciat del passat franquista, declarant-se hereva de la Falange anterior a la unificació decretada pel dictador en 1937.

En 1997 es va produir una nova escissió en FE-JONS. Tot part del Congrés Nacional de FE-JONS que es va celebrar en 1995, en el qual es van presentar Gustavo Morales i Diego Márquez Horrillo com a candidats a la prefectura nacional de FE-JONS. Els partidaris de Gustavo Morales van al·legar que per un defecte de forma a última hora, la candidatura de Diego Márquez va ser invalidada, sent triat automàticament Gustavo Morales com a Cap Nacional. Els partidaris de Márquez, que mai van acceptar semblant interpretació del succeït, van acudir als tribunals, i en 1997 aquests li van donar la raó, havent-se de procedir a la repetició del Congrés Nacional, que mai es va arribar a celebrar. En 1999 els seguidors de Gustavo Morales, que no es van molestar a sol·licitar l'execució total de la sentència, reagrupats entorn de Jesús López, van fundar La Falange (FE), també coneguda com a FE/La Falange. FE de les JONS, per la seva banda, va interposar l'any 2004 una demanda judicial contra La Falange (FE) per utilitzar un nom que tendeix a confondre, ja que històricament a FE de les JONS la hi ha denominat col·loquialment com "la Falange". La Sentència de Primera Instància dictada en aquest procediment a la fi de 2004 va negar rotundament els arguments de Diego Márquez, condemnant-li a pagar les costes del judici.

El 7 de febrer de 2004, després de quatre anys formant la coalició electoral Falange 2000, Falange Española Independiente es va integrar en FE de las JONS. Aquest mateix any, acceptant la mà tendida per Diego Márquez als grups falangistes que volguessin integrar-se en FE de las JONS, s'integren també en ella les Falanges Gallegas (formades pels membres de FE/La Falange de Galícia) i uns quants afiliats de FE/La Falange de diverses províncies, vinculant-se a ella també l'associació cultural Milenio Azul.

En les eleccions generals de març de 2008, Falange Espanyola de les JONS va obtenir 14.023 vots, el 0,05% dels vots vàlids, la qual cosa va suposar un lleuger increment respecte als anteriors comicis.[10]

El 26 de maig de 2009, el Tribunal Suprem va admetre a tràmit una querella de FE de las JONS contra Baltasar Garzón per prevaricació en declarar-se competent en la recerca dels crims de la Guerra Civil i el franquisme, presentada com acusació popular per les organitzacions Manos Limpias —presidida per Miguel Bernad, exdirigent del partit d'extrema dreta Fuerza Nueva i del sindicat Fuerza Nacional del Trabajo— i Falange Española de las JONS, aquesta última suposadament implicada directament -segons Garzón- en els crims que es pretenen estudiar, si ben mai s'ha provat tal implicació.[11]

El 26 de juny de 2011 Norberto Pico Sanabria va ser escollit nou Cap Nacional (Secretari General des de 2004 i últim Cap Nacional de Falange Espanyola Independent fins a la seva integració en FE de les JONS) en substitució de Diego Márquez Horrillo, que no es va presentar a la reelecció.

El 19 de setembre de 2012 es van fusionar amb el partit Mesa Nacional Falangista (MNF).[12] Aquest mateix dia, però de 2015, Norberto Pico va ser reelegit com a Cap Nacional per altres 4 anys.

SímbolsModifica

 
Insígnia falangista (jou i fletxes) per a camisa, fabricada en la dècada de 1940.

El jou i les fletxes provenen de Virgili (70 aC19 aC), basant-se per a les fletxes en la seva Eneida, i per al jou en les Geòrgiques. Les fletxes simbolitzarien la guerra, i el jou les labors agràries; aquests dos símbols van formar part de l'escut dels Reis Catòlics en unir els seus dos regnes, representant el jou a Fernando i el feix de fletxes a Isabel, emblemes que, en un joc cortesà, portaven en el seu nom la inicial del consort: la I de Ysabel, present en la inicial de l'emblema de Ferran, el jou; i la F de Ferran, present en la divisa d'Isabel, les fletxes.

La Falange va prendre aquests dos símbols, ja que representaven al seu judici una gran esplendor de la història d'Espanya, igual que Benito Mussolini va adoptar els fasces de l'Imperi Romà per simbolitzar el feixisme.

  • El seu distintiu és un escut amb el jou i les fletxes, presos dels símbols dels Reis Catòlics.
  • L'uniforme el compon una camisa blava maó, volent simbolitzar als obrers industrials; la boina vermella del carlisme que es va imposar després del Decret d'Unificació i una corbata negra introduïda per Franco com a símbol de dol per la mort de José Antonio Primo de Rivera, no són acceptades per actuals grups falangistes.
  • La bandera està formada per tres franges verticals (vermella, negra i vermella), els mateixos colors de la bandera de la CNT anarquista.
  • El seu himne és el Cara al sol.
  • La salutació és la salutació romana, que consisteix a col·locar el braç dret en alt amb el palmell de la mà estesa. Des del falangisme es diu que es tracta de la salutació ibera, que els ibers se saludaven d'aquesta manera. En saludar es crida Arriba España!, expressió que els falangistes consideren una mostra de patriotisme i declaració d'intencions.
  • Així mateix és comú el tutejament entre els seus membres, cridant-se generalment pel seu nom de pila i anteposant el tractament de camarada.

Resultats electoralsModifica

Eleccions i data
Vots
%
Representants
Congrés dels Diputats, juny de 1977 46.548 0,25 -
Congrés dels Diputats, març de 1979 (Dins de la coalició Unión Nacional) 1 diputat
Congrés dels Diputats, octubre de 1982 2.528 0,01 -
Congrés dels Diputats, juny de 1986 43.449 0,22 -
Parlament Europeu, juny de 1987 23.407 0,12 -
Parlament Europeu, juny de 1989 24.340 0,15 -
Congrés dels Diputats, octubre de 1989 24.025 0,12 -
Congrés dels Diputats, juny de 1993 8.000 0,03 -
Parlament europeu, juny de 1994 11.733 0,06 -
Congrés dels Diputats, març de 2004 12.266 0,05 -
Parlament Europeu, juny de 2004 4.484 0,03 -
Congrés dels Diputats, març de 2008 14.023 0,05 -
Parlament Europeu, juny de 2009 10.031 0,06 -
Congrés dels Diputats, novembre de 2011 2.901 0,01 -
Parlament Europeu, maig de 2014 21.687 0,14 -
Congrés dels Diputats, desembre de 2015 7.495 0,03 -
Congrés dels Diputats, juny de 2016 9.909 0,04 -

ReferènciesModifica

  1. Rodríguez Jiménez 2009, p 10.
  2. En la tarda del 6 de maig de 1980, recorria els carrers del madrileny barri de Ciudad Lineal una manifestació de les associacions de veïns en protesta per l'assassinat del dirigent veïnal Arturo Pajuelo, també a les mans de grups neofeixistes. A la seu provincial de FE de las JONS van arribar notícies que s'estava pintant un monument als caiguts, en aquell temps, situat en aquell barri. Van considerar que era una provocació i amb el cap provincial, José María Alonso Collar al capdavant es van muntar en els cotxes i es van dirigir al barri. Una vegada allí, van escollir el bar San Bao. Es va escollir aquest bar, perquè era freqüentat per gent jove i, suposadament, hi menjaven habitualment treballadors del diari Mundo Obrero, situat en les seves rodalies. Van entrar pistola en mà, amb barres de ferro i cadenes, i al crit de “Viva Cristo rey” la van emprendre a trets i a cops amb tots els clients. Juan Carlos García Pérez, que llavors es trobava complint el servei militar, va resultar mort d'un tret a l'esquena. Van ser prop de 150 militants de FE de las JONS els que es van desplaçar fins al barri de Ciudad Lineal. Sánchez Soler. Pg. 243-248 Diez años de prisión a uno de los implicados en el caso San Bao, Diari ABC, 9 de juliol de 1983, consultat el 15 de maig de 2010.
  3. « Algunos de estos militantes participaron en atentados terroristas que contaron con el apoyo operativo y la protección de medios policiales, los cuales estaban destinados a amedrentar a la izquierda y crear desasosiego en el conjunto de una opinión pública a la que se pretendía empujar a posiciones de orden y autoridad. »
    Rodríguez Jiménez, 2009, p 15.
  4. Sheelagh M. Ellwood, Paul Preston, Historia de la Falange, p.254.
  5. Sheelagh M. Ellwood, Paul Preston, Historia de la Falange, p.255.
  6. Sheelagh M. Ellwood, Paul Preston, Història de la Falange, p.256.
  7. Sheelagh M. Ellwood, Paul Preston, Historia de la Falange, p.257.
  8. Casals Meseguer. Pg. 237
  9. Jaime Alvar Ezquerra, Diccionario de historia de España, p. 271.
  10. Ministeri de l'Interior
  11. Tribunal Supremo. Sala de lo Penal. Magistrado D.Luciano Varela Castro (Instructor) «II. RAZONAMIENTOS JURÍDICOS, punto 2.2, sección D), punto 2º, aptdo. b)». Auto de fecha 26 de mayo de 2009 la Sala Segunda del Tribunal Supremo por el que se admite a trámite la querella interpuesta por el denominado ‘Sindicato de Funcionarios Manos Limpias’ contra D. Baltasar Garzón Real por el supuesto delito de prevaricación. Publicat el 04/02/2010 a estaticos.elmundo.es, 03-02-2010, pàg. 21.
  12. http://www.falange.es/index.php?option=com_content&view=article&id=1401:la-mesa-nacional-falangista-mnf-y-fe-de-las-jons-acuerdan-integrarse-en-una-misma-organizacion&catid=85:actualidad&Itemid=47

Enllaços externsModifica