Obre el menú principal

Francesc Ferrer i Guàrdia

pedagog català creador de l'Escola Moderna
(S'ha redirigit des de: Ferrer i Guàrdia)

Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, 10 de gener de 1859 - Montjuïc (Barcelona), 13 d'octubre de 1909)[1] va ser un important pedagog anarquista i lliurepensador català. Va crear l'Escola Moderna (1901-1906) que va significar una posada en pràctica de la seva pedagogia llibertària. També va exposar els seus principis pedagògics escrivint l'obra L'Escola Moderna.[2] La causa de la seva mort va ser l'acusació d'haver sigut partidari i principal incentivador de la revolta coneguda com a Setmana Tràgica, motiu pel qual va ser afusellat.[3][4]

Infotaula de personaFrancesc Ferrer i Guàrdia
Francisco Ferrer Guardia.jpg
Biografia
Naixement 10 gener 1859
Alella (Maresme)
Mort 13 octubre 1909 (50 anys)
Barcelona
Causa de mort Afusellament
Lloc d'enterrament Cementiri de Montjuïc 41° 21′ 08″ N, 2° 09′ 13″ E / 41.352128°N,2.153629°E / 41.352128; 2.153629
Ideologia política Moviment obrer, anticlericalisme i anarquisme
Es coneix per Inspirador de l'Escola Moderna
Activitat
Camp de treball Pedagog
Ocupació Professor, pedagog, escriptor i filòsof
Moviment Lliurepensament
Família
Cònjuge Teresa Sanmartí i Leopoldine Bonnard
Fills 3
Signatura
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

 
Francesc Ferrer detingut i conduït per la Guàrdia Civil a Montjuïc.[cal citació]

Francesc Ferrer i Guàrdia va néixer el 10 de gener de 1859 a Alella, municipi de Catalunya situat a la comarca del Maresme i pertanyent a la Província de Barcelona.

 
Protesta a París per l'execució de Ferrer i Guàrdia (17 d'octubre de 1909).

En la casa de l'avinguda Sant Josep de Calassanç, 25. Els seus pares, Jaume Ferrer i Maria Àngels Guàrdia, eren pagesos benestants,[5] propietaris del mas Boter (Coma Clara). De família molt catòlica i monàrquica, de petits propietaris rurals. Ferrer i el seu germà Josep reaccionaren com a anticlericals i, més endavant, Francesc va ingressar en la lògia maçònica Veritat de Barcelona.

Quan tenia 14 anys, la seva família el va enviar a treballar a prop de Barcelona, on entrà com aprenent en un comerç de farines al municipi de Sant Martí de Provençals. L'amo del negoci el va inscriure a classes nocturnes i el va iniciar als ideals republicans quan encara no tenia ni quinze anys. De formació autodidacta, els anys següents va estudiar a fons la doctrina de Francesc Pi i Margall i les tesis internacionalistes. El 1883 entrà a treballar com a revisor en la línia de ferrocarril Barcelona-Cervera de la Marenda, i ho aprofità per exercir d'enllaç amb Ruiz Zorrilla, del Partit Republicà Progressista, del qual es féu militant. Va abonar, el 1886, el pronunciament militar del general Villacampa, partidari de Ruiz Zorrilla, la finalitat del qual era proclamar la República. Després de fracassar, hagué d'exiliar-se a París, acompanyat de Teresa Sanmartí, amb qui va tenir tres fills.

Va subsistir a la capital francesa fent classes d'espanyol mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla fins a 1901, temps que va aprofitar per a concebre els conceptes educatius anarquistes que després aplicaria a Espanya en el seu projecte d’Escola Moderna. Fins a la dècada de 1890 va continuar sent republicà, però a partir de llavors començà un viratge cap a l'anarquisme. Va participar el 1892 en el Congrés Universal de Lliurepensament organitzat a Madrid (també conegut com a Congrés Lliurepensador Madrid de 1892) per la Federació Internacional de Lliurepensament (amb seu a Brussel·les).

El 1893 se separà de Teresina, la qual, en desacord per la custòdia de les seves dues filles grans, l'intentà matar el 12 de juny de 1894. Malgrat el fracàs d'aquest crim passional, Ferrer no va posar denúncia.

Del 1895 al 1898 continuà impartint classes al Liceu L'Espagnol Practique. El 1899 es casà amb Leopoldine Bonnard, mestra lliurepensadora, amb la qual va recórrer Europa. Va aprofitar aquest temps per elaborar els conceptes educatius anarquistes que després aplicaria a Espanya en els seus projectes, i va conèixer un grup d'anarquistes i anarcosindicalistes (Jean Grave, Jean Jaurès, Federico Urales o Anselmo Lorenzo), que l'influïren decisivament en el seu pensament.

Una quantiosa i generosa herència (un milió de francs) d’una antiga alumna, Ernestina Meunier, va fer possible que pogués dur a terme el seu projecte a la ciutat de Barcelona, on inaugurà a l'agost de 1901 l'Escola Moderna, un projecte pràctic de pedagogia llibertària, que li va implicar l'enemistat amb els sectors conservadors i amb l'Església Catòlica, que veien en aquestes escoles laiques una amenaça als seus interessos. Fins que el 1906, Mateo Morral, traductor i bibliotecari del seu centre educatiu, va perpetrar l’atemptat frustrat contra Alfons XIII a Madrid. Això va tenir com a conseqüència per a Francesc Ferrer el tancament de l’Escola Moderna i un any d’empresonament a la presó Model de Madrid per complicitat, al terme dels quals va ser absolt. A l’any següent, es va traslladar a França i a Bèlgica; en aquest últim país va fundar la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància.

A l'Escola Moderna hi treballà, entre altres, la que fou companya sentimental seva entre 1901 i 1904, la pedagoga francesa Clémence Jacquinet. L'Escola Moderna promoguda per Ferrer funcionà intermitentment a Barcelona des de 1901 fins a 1909, període en el qual es clausurà repetides vegades hi sofrí la persecució dels sectors polítics i religiosos més conservadors de la ciutat. Va tenir escolaritzats més d'un centenar de nens d'ambdós sexes, que practicaven així la coeducació, una cosa inèdita en aquells temps, que es completava amb la publicació d'un butlletí, xerrades, recitals, teatre i la direcció de la Universitat Popular per als adults.

A les seves aules no s'impartien ensenyaments religiosos però sí científics i humanistes, es fomentava la no-competitivitat, el pensament lliure i individual (és a dir, no condicionat), l'excursionisme al camp i el desenvolupament integral de l'infant. Durant tot el primer terç del segle xx, desenes d'escoles, ateneus llibertaris i universitats populars seguirien els plantejaments Ferrerians de l'Escola Moderna. Va tenir contactes amb l'esperantisme i deixeble seu va ser, per exemple, Paul Berthelot.[6]

Gran partidari de la vaga com a arma revolucionària, va editar a costa seva el periòdic La Vaga General, fins que el 1906 Mateu Morral, traductor i bibliotecari del seu centre educatiu, va perpetrar l'atemptat frustrat contra Alfons XIII. Això va tenir com a conseqüència per a Ferrer el tancament i diversos mesos d'empresonament acusat de complicitat, al terme dels quals va ser absolt. Va intentar tornar a obrir l'Escola Moderna, però no li va ser possible i l'any següent es va traslladar a França i a Bèlgica, on va fundar la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, el president honorari de la qual era Anatole France. El 1908 edità la revista de la Lliga: L'Ecole Renovée a Brussel·les, però posteriorment la traslladà a París, on va reprendre l'activitat de la seva editorial i continuà editant el butlletí de l'Escola Moderna.[7]

Francesc Ferrer i Guàrdia ha sigut i és una de les figures més polèmiques en la història espanyola de principis del segle XX. El seu afusellament a través d'un procés en el qual va ser condemnat sense proves com a cap de la rebel·lió barcelonina de juliol de 1909, el va convertir en un màrtir de les esquerres i va desencadenar una intensa campanya de protestes en diversos països, que va demostrar per primera vegada el pes que podia tenir l'opinió pública internacional i va provocar la caiguda del govern d'Antonio Maura.[8]

El procés judicialModifica

Al juny de 1909 torna d'Anglaterra a Catalunya per veure a la seva cunyada i neboda malaltes a Montgat. Estant a Barcelona és detingut. Ferrer i Guàrdia afirma que s'havia de reunir amb uns amics per anar tots junts al congrés universal d'esperanto, que començava al cap de pocs dies a Barcelona.[9] L'acusen, però, d'haver estat l'instigador de la Setmana Tràgica. Una revolta anticlerical, després de la qual Ferrer, a causa de les seves poques amistats estratègiques i la seva antiga vinculació amb Mateu Morral, va ser declarat culpable davant un tribunal militar i a les 9 del matí del 13 d'octubre de 1909 va ser afusellat al fossat de Santa Amàlia de la presó del Montjuïc. És ben sabut, i ja ho va ser en el seu moment, que Ferrer i Guàrdia no va tenir relació amb els fets i que els tribunals militars el van acusar i condemnar amb proves insuficients i, algunes, falses.[10] La seva companya, Soledad Villafranca, fou desterrada a Alcanyís.

El procés de Ferrer i Guàrdia va estar ple d'arbitrarietats i irregularitats, que van causar la indefensió de l'acusat, que amb gran valor va ser denunciat davant del tribunal pel seu advocat defensor, el capità Francesc Galceran Ferrer: cap de les declaracions calia i sempre parlaven a través de terceres persones que deien haver vist Ferrer dirigint l'incendi d'edificis religiosos, etc., en la instrucció no es va recollir cap testimoni favorable a l'acusat i durant el judici no va poder ser citat cap testimoni de descàrrec (alguns dels familiars i amics de Ferrer havien estat bandejats a Alcanyís), en l'acusació es van incloure fets i accions de vint anys abans, durant l'elaboració del sumari va mancar d'advocat, i quan el va tenir només va disposar de 24 hores per llegir els 600 folis de què constava. D'altra banda, les parts del sumari més desfavorables a Ferrer van ser filtrades als diaris integristes i conservadors (La Vanguardia', El Correu Català, El Noticiero Universal, L'Univers o el setmanari Cu-Cut!, proper a la Lliga Regionalista) alimentant així la campanya de premsa que havien iniciat l'endemà de la seva detenció, el 31 d'agost, i que continuaria fins i tot després d'haver estat executat. La seva finalitat era intentar demostrar que Ferrer i Guàrdia havia estat el «director» i «inductor» de la rebel·lió de la Setmana Tràgica, per contrarestar també així el moviment internacional de repulsa contra el processament de Ferrer.

Arran del procés i execució de Ferrer i Guàrdia, The Times va dir: «Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d'instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d'oposició, assimilant a una agitació criminal», Anatole France en carta oberta afirmava:«El seu crim és el de ser republicà, socialista, lliurepensador; el seu crim és haver creat l'ensenyament laic a Barcelona, instruït a milers de nens en la moral independent, el seu crim és haver fundat escoles», i William Archer: «Tota la vida activa de Ferrer hauria fet menys mal al catolicisme espanyol que el que li fa en l'actualitat la mera menció del seu nom».

A més, va provocar la caiguda del govern d'Antonio Maura, la qual cosa va conduir al seu torn a un deteriorament del sistema de torns entre els partits en què s'havia basat fins llavors l'estabilitat de la política espanyola. D'aquesta manera, Ferrer va adquirir una estatura simbòlica, convertint per a alguns, en una víctima sacrificada per la intolerància clerical, i per altres, en un exponent de la conspiració revolucionària en què participaven des dels anarquistes fins als liberals i els fils movia en secret la maçoneria. Aquest doble mite es va mantenir durant anys, fins que, amb la transició demográfica, el personatge va anar caient en l'oblit.[8]

En dues ocasions almenys, el juliol de 1910 i el març-abril de 1911, es va debatre al Congrés dels Diputats de Madrid la petició de revisió del procés a Ferrer i Guàrdia (i la consegüent rehabilitació), abonada pels diputats republicans i pel diputat socialista Pablo Iglesias, però en ambdues va ser rebutjada gràcies als vots dels dos partits dinàstics, el conservador i el Liberal, i els de la Lliga Regionalista. El que sí que es va aconseguir va ser que al desembre de 1911 el Consell Suprem de Guerra revoqués la part de la sentència que va determinar la confiscació de tots els béns de Ferrer i Guàrdia, en considerar el «responsable civil» dels incendis i els saquejos de la Setmana Tràgica, pel que van ser retornats als seus hereus.

Poc després de la seva mort, la seva obra més coneguda com és l'Escola Moderna, va ser portada a la pràctica, es van obrir arreu del món diverses Escoles Modernes inspirades en la seva pedagogia. Una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911.[11][12]

Pedagogia LlibertàriaModifica

La pedagogia llibertaria és una corrent educativa que vol aconseguir un mètode d’aprenentatge en el qual les persones es desenvolupen lliurement, sense que ningú imposi cap tipus d’autoritat, ja que es considera que aquesta és un impediment per assolir l’objectiu: aconseguir persones lliures, responsables, justes, igualitàries i felices.

El socialisme o l'anarquisme llibertari, difós per primera vegada per Pierre-Jo-seph Proudhon (1809-1865) i Mikhail Bakunin (1814-1876), s’anomena com una crítica alternativa i radical del capitalisme. Estudiar la ideologia política anarquista és entendre que no és una cadena que ha tancat i dirigeix solucions al sistema actual. L’educació per als anarquistes hauria de tenir, sobretot, una suposició anti-cismàtica i emancipadora, per tant, un biaix revolucionari.[13] Molts teòrics i militants anarquistes al llarg de la història han considerat el paper de l'educació com a eix central per formar aquesta altra societat, sense classes i sense estat, més justa, solidària i fraternal. En aquest sentit, val la pena esmentar també el caràcter antiautoritari proposat per aquesta forma d’educació. El subjecte que passa per aquest procés ha d’emancipar-se completament i sotmetre's, de fet, a una transformació més profunda, convertint-se en un ésser humà "lliure", sense vincles amb el sistema i dotat de l’intel·lectual, físic i sobretot tot, autònom. Al final, la intenció és reforçar que no hi hagi jerarquies i tothom aprengui d’una certa manera, en aquest intercanvi pedagògic. Entenem, per tant, que la qüestió de la transformació social en el procés educatiu és primordial per començar el debat sobre la pedagogia llibertària.[14] Cal reflexionar sobre el paper que té l'educació per promoure la transformació, en primer lloc individualment i en un moment posterior col·lectiu, ja que la concepció anarquista mateixa es converteix en coherent només si aquesta transformació - d'un subjecte oprimit per la societat en un tema llibertari i anarquista - es construeix col·lectivament, per al bé comú, no només per a l'individu.[15]

La pedagogia llibertària és una proposta inacabada, formulada a partir de contribucions teòriques i pràctiques de diversos pensadors anarquistes. És una educació que té com a objectiu l'emancipació de l'home en la societat capitalista i la seva opressió diària, ja sigui en relació amb la classe, el gènere i la raça, o amb altres lluites i lluites socials i polítiques que han impregnat els darrers segles. Tracta d’una acció educativa que cal adaptar a tots els implicats, a la seva realitat històrica, política i social, i emfasitzar el diàleg, l’autoritarisme, l’autonomia individual per tal que el col·lectiu es reforci, i un protagonisme de totes les persones implicades en el procés d'ensenyament-aprenentatge.[15] Des del segle XIX, han estat produïdes escoles lliures, pràctiques llibertàries i diferents anàlisis autodidactes. Tot això ha sigut un llarg procés teòric, que s'ha anat modificant al llarg del temps, i que presenta diferències entre els diferents pensadors.[16]

La situació a Catalunya a finals del segle XIX era la següent:

- Creixement de la població gràcies a la industrialització.

- Extrema pobresa (sobretot a les zones urbanes, ja que s'instal·lava gent provinent de les zones rurals).

- Greu dèficit d'habitatges a causa d'aquest augment de la població.

- Elevat percentatge d'analfabetisme (en alguns barris de Barcelona era superior al 50%).

- Introducció de noves formes de pensar i organitzar-se.

Francesc Ferrer i Guàrdia va ser uns dels grans exponents teòrics d'aquesta corrent educativa. Davant d'aquesta situació, va crear la seva pròpia Escola Moderna, basant-se en els ideals i les intencions d'aquesta teoria, amb l'objectiu d'aconseguir que els nens i nenes arribin a ser persones instruïdes, verídiques, justes i lliures.[17]

I, a l'Estat Espanyol:

- Hi havia un fort sentiment obrer.

- Existien grups d'obrers, pensadors, que creien en un món ideal i utòpic.

- Van sorgir revoltes obreres i la primera vaga general.

La pedagogia llibertària el que pretenia en aquell moment era:

- L'antiautoritarisme, s'empra sovint amb el significat ampliat del rebuig de totes les formes de coerció política, social o econòmica.

- L'educació integral, relacionat amb la dotació a les persones dels coneixements i habilitats bàsiques per desenvolupar-se al llarg de la vida.

- L'autogestió pedagògica.

-L'eduació per al compromís moral i polític de transformació social.

Com diu Moraes: "Tot i que estava amagat de les teories pedagògiques i de la història de l'educació, la influència de les propostes llibertàries anarquistes va ser sorprenent al segle XX. Molts dels seus principis van ser absorbits per grans corrents pedagògics i reformes educatives, com les propostes de Celestin Freinet (1896-1966), la Nova Escola de John Dewey (1859-1952) i la pedagogia de Paulo Freire (1921-1997)" (Moraes, 2009).[15]

La seva concepció de l'infant, de l'educació i de l'escolaModifica

 
Inscripció honorifica al monòlit per a Francesc Ferrer i Guardia, a la muntanya de Montjuïc, per l'ajuntament de Barcelona el 13 d'octubre de 1990 el 81è aniversari de la seva mort.
 
Placa en record de Francesc Ferrer i Guàrdia a la Piazza Alberica de Carrara, dedicada el 1946 pels anarquistes de la ciutat

L'Escola Moderna va ser un moviment de pedagogia llibertària que va tenir lloc durant la primera meitat del segle xx, i que va adoptar la filosofia d'ensenyament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Aquest projecte estava dirigit específicament a les classes socials més baixes perquè tinguessin accés a una educació científica, democràtica i de qualitat, desenvolupant així les seves habilitats en una societat on l'educació estava limitada a les classes superiors i contribuint al desenvolupament educatiu per millorar les condicions socials.[18] Per a donar impuls a aquest moviment reformador, va ser creada el 1906 la Lliga Internacional per a la Instrucció Racional de la Infància, els principis estatutaris de la qual establien que:

  • L'educació de la infància ha de fonamentar-se sobre una base científica i racional; en conseqüència, cal separar d'ella tota noció mística o sobrenatural.
  • La instrucció és part d'aquesta educació. La instrucció ha de comprendre també, al costat de la formació de la intel·ligència, el desenvolupament del caràcter, la cultura de la voluntat, la preparació d'un ésser moral i físic ben equilibrat, les facultats del qual estiguin associades i elevades a la seva màxima potència.
  • L'educació moral, molt menys teòrica que pràctica, ha de resultar principalment de l'exemple i en donar-se suport sobre la gran llei natural de la solidaritat.
  • És necessari, sobretot en l'ensenyament de la primera infància, que els programes i els mètodes estiguin adaptats el màxim possible a la psicologia del nen, cosa que gairebé no succeeix enlloc, ni en l'ensenyament públic ni en el privat.

Així doncs, els principis de Ferrer i Guàrdia defensaven la formació d'homes i dones aptes per a evolucionar sense parar, capaços de renovar els mitjans socials i renovar-se personalment. Apuntava a l'alliberació de l'individu per sobre de si mateix i de la societat. Una educació integral que inclou només el pensament, la sexualitat i els sentiments, així com el desenvolupament de la personalitat infantil.[19]

L’escola moderna pretenia construir una ruptura de paradigmes educatius en aquell període, liderant un nou sistema pedagògic, intentant trencar els prejudicis racials, de classe, de color i de gènere que prevalien en diversos sistemes educatius en aquell moment, quan la majoria eren subordinats a l'Església Catòlica.. Els supòsits pedagògics que l’escola moderna proposava com a fonamentals en les seves accions quotidianes en l’entorn educatiu consistien no només en una instrucció integral, sinó també en un racionalisme com a pràctica a l’escola. A través d’explicacions racionals, s’ha pogut extreure valors que la societat portava i encara porta avui en dia, especialment la creença que la justícia i la desigualtat són "normals i no corregibles".[15]

A més, va ser amb el pedagog català el fet de poder tenir la idea en la pràctica d'una educació menys vertical, d'un professor que transmetia coneixements i de l'estudiant passiu en el procés d'aprenentatge. La relació en l'espai educatiu va ser la construcció i el reforç de la dialèctica, l'intercanvi de coneixements tot el temps. El treball de Ferrer i Guàrdia no era només amb els seus alumnes en un espai restringit de l'escola. Es van dur a terme altres activitats amb altres educadors que van aplicar el mètode llibertari i van assistir el català a l’escola moderna.[20]

Per ser anticlerical, per fomentar la solidaritat i l'educació lliure d'autoritat coercitiva, els anarquistes van ser grans adeptes a aquest moviment. Els sindicats i associacions obreres en els quals tenien influència van contribuir activament a fundar moltes Escoles Modernes i cursos per a adults basats en aquesta filosofia.[21]

L'informe Equalitity of Educational Opportunity (EEO) de James S. Coleman el 1966, va assenyalar l'escàs efecte de l'escola en la igualtat educativa, marcant el context socioeconòmic i les diferències ètniques com a elements claus per a l'aprenentatge. Aquests supòsits inspirar dècades d'investigació sobre el paper de l'escola en el rendiment acadèmic, generant un discurs reproduccionista que negava la possibilitat de major igualtat.[22]

Impacte internacionalModifica

El pedagog català Francisco Ferrer i Guàrdia (1859-1909) va buscar influències teòriques i pràctiques de principis basats en l'educació integral, propers als ideals de Proudhon i Bakunin, i va desenvolupar un model llibertari d'educació a la ciutat espanyola. , però després de la seva mort, va avançar a altres parts d’Espanya, després d’Europa i fins i tot d’Amèrica Llatina, on vam tenir escoles basades en el model d’escola moderna.[15]

El reconeixement de les idees pedagògiques de Ferrer i Guàrdia va traspassar fronteres. Als Estats Units d'Amèrica hi van haver escoles inspirades en Ferrer i Guàrdia entre 1911 i 1959. La primera Escola Moderna o "Ferrer Center" dels Estats Units fou creada el 1911 per notables anarquistes, com ara Leonard Abbott, Alexander Berkman, Voltairine de Cleyre, i Emma Goldman. En el 1912, el director del centre era Will Durant. Hi van donar classe artistes i intel·lectuals com ara els pintors Robert Henri i George Bellows, i conferenciants convidats com Margaret Sanger, Jack London, i Upton Sinclair.[23]

Convindria recordar, doncs, el missatge gravat en el peu del monument de Brussel·les on diu: "L'educació racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament als nens per sobre de la via amplia i directa de la investigació personal".[24]

A més, és l'introductor de l'Escola Nova a Catalunya, situant-se a l’avantguarda dels moviments de renovació pedagògica. Aquest esperit d'excel·lència educativa el veiem reflectit, a banda de Ferrer i Guàrdia, en pedagogs com Pau Vila i Dinarès (1881 - 1980), Rosa Sensat (1873-1961), Joan Bardina (1877-1950), Alexandre Galí (1886-1969) i Anna Rubiés (1881-1963), entre d’altres.

Ferrer i Guàrdia va tenir una carrera professional ben curta com a pedagog i docent, però el seu model pedagògic, compromès amb un ideal d'emancipació dels éssers humans, s’implementà per tota la península i arribà a diversos països d’arreu del món: Portugal, Itàlia, Bèlgica, Suïssa, Ucraïna, els Estats Units, Mèxic, l’Uruguai, l’Argentina i el Brasil.[25]

L'ocultació de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia continua sent avui una constatació dels civilitzats fets punibles en la institucionalització simbòlica dels poders pedagògics. En l'actual crisi del sistema educatiu internacional i quan la institució escolar perd legitimitat com a transmissora de sabers, les mirades retrospectives poden orientar-nos cap a horitzons o-tòpics en els quals anhelar noves (re) contextualitzacions crítiques. El model d'educació física adoptat en les escoles racionalistes catalanes de principis del segle XX respon a la identificació d'un model educatiu crític, social -no institucional-, universal i no-bel·ligerant, que avui serveix de mirall per revisar i reflexionar al voltant de les possibilitats d'una educació física crítica.[19]

El lliurepensament de Ferrer i GuàrdiaModifica

El lliurepensament és una actitud filosòfica d'afirmació de la capacitat de l'ésser humà de no trobar-se subjectat a cap autoritat dogmàtica, sigui de la naturalesa que sigui, i d'emprar l'anàlisi racional i crítica davant de tota proposició que empri argumentació d'autoritat. En altres paraules, el lliurepensament és la doctrina basada en la independència individual de la raó.

Aquesta actitud es troba llargament lligada a concepcions oposades que qüestionen la naturalesa de les religions, tals com l'ateisme, l'agnosticisme o el racionalisme. Igualment, la idea es troba relacionada amb l'escepticisme i l'humanisme i en l'essència de la francmaçoneria i l'anarquisme contemporanis.

L'obra de referència per conèixer el lliure pensament espanyol és el llibre Masonería y librepensamiento en la España de la Restauración que Pedro Álvarez Lázaro publicà l'any 1985. En la seva introducció l'autor afirmava: "las palabras libre-pensamiento han sido interpretadas de muchas maneras" i que "su interpretación ha dado lugar a exégesis muy diferentes".[26][27]

Ferrer i Guàrdia mostra el seu lliurepensament amb la política utilitzada a la seva Escola Moderna, que va suposar un atac frontal als valors tradicionals de l'època, avenços en el camp de la teoria i la pràctica pedagògica i un gran impacte polític.

El seu lliure pensament es basava en els principis que va implantar en l'Escola Moderna, que es veien reflectits en:

  • L'abolició de premis i càstigs.
  • La coeducació de sexes.
  • Paidocentrisme, activisme.
  • La defensa de contactes amb la natura.
  • Un lligam entre escola i medi.
  • L'aplicació d'avenços tecnico-educacionals.
  • L'adscripció al moviment "higienista".

Cultura popularModifica

Durant la Guerra Civil espanyola, el Teatre Borràs de Barcelona va portar el seu nom, al costat de l'Aribau Club que, construït pels sindicalistes llibertaris, es va inaugurar amb el nom de Durruti i el desaparegut cinema Vergara, que es va inaugurar amb el nom d'Ascaso, formant l'anomenada trilogia dels «màrtirs» de la causa anarquista, com indica la làpida construïda en el Cementiri de Montjuïc de Barcelona.

A la muntanya de Montjuïc (Barcelona) hi ha un monòlit i una estàtua col·locats el 1990 com a reconeixement públic de la ciutat de Barcelona a Ferrer i Guàrdia. Aquest monument és una rèplica de l'instal·lat en memòria del pedagog anarquista el 1911 a Brussel·les, exactament a l'Avinguda Franklin Roosevelt, enfront de la Universitat Lliure de Brussel·les. A més, diversos emplaçaments públics i institucions culturals i educatives duen el seu nom, com l'Institut d'Educació Secundària Francesc Ferrer i Guàrdia de Sant Joan Despí.

El 31 de març de 2011, el Ple de l'Ajuntament d'Alella, va aprovar la concessió del títol de fill predilecte del municipi, per la seva rellevància històrica, la transcendència i vigència de la seva contribució a la pedagogia, la seva aportació a la divulgació del coneixement i la seva condició d'alellenc més universal.[28]

La revolució pedagògica de Ferrer i Guàrdia és una exposició, que obre les seves portes en el Castell de Montjuïc, a Barcelona, on per primera vegada, els objectes personals de Ferrer i Guàrdia veuen la llum: llibretes manuscrites amb anotacions i poemes, pensaments escrits des de la presó i, fins i tot, la seva agenda de contactes. La revolució pedagògica de Ferrer i Guàrdia està centrada en la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia i posa en relleu el seu paper en la renovació pedagògica a Catalunya i arreu del món, amb la creació de l’Escola Moderna. L’exposició tracta els referents, objectius, principis, repercussió i abast de la seva gran obra: l’Escola Moderna, el model pedagògic de la qual va significar una autèntica revolució pedagògica en un context social convuls i amb un sistema educatiu precari.

L’exposició La Revolució Pedagògica de Ferrer i Guàrdia compta amb la col·laboració especial de la Fundació Ferrer i Guàrdia.[29]

ReferènciesModifica

  1. Catalana, Enciclopèdia. «Francesc Ferrer i Guàrdia» (en català). Enciclopèdia Catalana, SLU. [Consulta: 30 abril 2019].
  2. Harrington, Thomas S. «L'escola de Ferrer i Guàrdia». Sàpiens [Barcelona], núm. 97, novembre 2010, p. 28-29. ISSN: 1695-2014.
  3. Laínez, Pare. «L'educació pot i ha de discutir-ho tot. Ferrer i Guàrdia - CGT Ensenyament» (en català). Fuksia webmaster, 10-01-2018. [Consulta: 30 abril 2019].
  4. Solà Gussinger, Pere. «El caso Ferrer i Guàrdia». A: Antonio Moliner Prada. La Semana Trágica de Cataluña. (en castellano). Alella (Barcelona): Nabla ediciones, 2009, pàgs. 167-196. ISBN 978-84-92461-34-9. 
  5. Ferrer i Guàrdia, Fundació. «"Francesc Ferrer i Guàrdia, primers anys"» (en català). Biblioteca Ferrer i Guàrdia. [Consulta: 24 març 2019].
  6. Radio International, China. «Berthelot, la fondinto» (en esperanto). China Radio International. CRI, 10-08-2005. [Consulta: 30 abril 2019].
  7. Biográfica, Enciclopedia. «Biografia de Francisco Ferrer i Guàrdia» (en castellano). Biografías y Vidas., 2004-2019. [Consulta: 13 desembre 2018].
  8. 8,0 8,1 Avilés, Juan «Republicanismo, librepensamiento y revolución: la ideología de Francisco Ferrer y Guardia». Ayer, 49, 2003, pàg. 249–270. ISSN: 1134-2277.
  9. ABC, Hemeroteca. «Los sucesos de Barcelona» (en castellano). ABC, 03-09-1909. [Consulta: 18 desembre 2018].
  10. Dalmau i Ribalta, Antoni. Set dies de fúria (en català). Barcelona: Columna edicions, 04-06-2009, p. 76-80. ISBN 9788466410946. 
  11. Guralnyk, Nataliia «Tradition as a Factor in Modern School Formation in Ukrainian Piano Pedagogy». Journal of History Culture and Art Research, 8, 1, 01-04-2019, pàg. 212. DOI: 10.7596/taksad.v8i1.1959. ISSN: 2147-0626.
  12. Rogach, Olga; Frolova, Elena; Ryabova, Tatyana «Modern School Role in Human Potential Development». European Journal of Contemporary Education, 7, 4, 05-12-2018, pàg. 804-812. DOI: 10.13187/ejced.2018.4.804.
  13. Benevides, Bruno Correa. The "anarchism without adjectives" through the libertarian route of Angelo Bandoni. Reconsidering the italian anarchists in Sao Paulo in the beginning of the twentieth century proposed by the authors of book Black Flame (Tesi) (en english). 47, 19-08-2018. Brazil: Univ Fed Estado Rio de Janeiro, PPGEd, GEPHEB, NEB, Rio de Janeiro, Brazil., 19-08-2018, p. 41-62. 
  14. Delhom, Joël «Au carrefour des expériences individuelles et collectives dans l’anarchisme hispanique (1870-1940): Présentation de l’Habilitation à diriger des recherches soutenue par Joël Delhom le 28 septembre 2018 à l’Université d’Angers». Cahiers de civilisation espagnole contemporaine, 21, 28-12-2018. DOI: 10.4000/ccec.7645. ISSN: 1957-7761.
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 De Santana, Guilherme Xavier «Pedagogia libertária: um breve histórico dialogando teoria e prática». Revista Contemporânea de Educação, 13, 27, 05-09-2018, pàg. 472. DOI: 10.20500/rce.v13i26.12489. ISSN: 1809-5747.
  16. Rodrigues, Gabriela de Andrades. Educaçao e Pesquisa (Tesi) (en portuguès), 16-12-2010. Säo Paulo, Brasil: Universidade de Brasília, Brazil, 16-12-2010, p. 735-745. 
  17. Cappelletti, Ángel. Francisco Ferrer Guardia y la pedagogía libertaria (en castellano). La Malatesta - Tierra de Fuego, 2010, p. 131. ISBN 978-84-937144-9-9. 
  18. Garcia-Yeste, Carme; Redondo-Sama, Gisela; Padrós, Maria. «The Modern School of Francisco Ferrer i Guàrdia (1859-1909), an International and Current Figure.» (en anglès). Teachers College Record, 2016. [Consulta: 15 març 2019].
  19. 19,0 19,1 Torrebadella Flix, Xavier «Francesc Ferrer i Guàrdia, an advanced postmodern thinker and precursor of critical physical education: Analysis and reflection for a didactic change». Educar, 52, 1, 22-12-2015, pàg. 169. DOI: 10.5565/rev/educar.756. ISSN: 2014-8801.
  20. Rodrigues, Gabriela de Andrade «Pedagogias queer e libertária para educação em cultura visual». Educação e Pesquisa, 36, 3, 2010-12, pàg. 735–745. DOI: 10.1590/S1517-97022010000300006. ISSN: 1517-9702.
  21. Velázquez, Vicente. «Educació i Història: Revista d'Història de l'Educació» (en català). Velázquez Vicente, 2010. [Consulta: 5 maig 2019].
  22. Buslon, Nataly; Flecha, Ramón «50 Años Después del Informe Coleman. Las Actuaciones Educativas de Éxito sí Mejoran los Resultados Académicos» (en castellano). International Journal of Sociology of Education, 5, 2, 25-06-2016, pàg. 127–143. DOI: 10.17583/rise.2016.2087. ISSN: 2014-3575.
  23. Avrich, Paul. The Modern School Movement (en anglès). AK Press, 04-07-2005, p. 346-355. ISBN 9781904859093. 
  24. Zibas, Dagmar M. L. «"A Revolta dos Pingüins" e o novo pacto educacional chileno». Revista Brasileira de Educação, 13, 38, 2008-8, pàg. 199–220. DOI: 10.1590/S1413-24782008000200002. ISSN: 1413-2478.
  25. Solà i Gussinyer, Pere. «La Revolució pedagògica de Ferrer i Guàrdia» (en català). Barcelona cultura, 11-04-2018. [Consulta: 7 maig 2019].
  26. Álvarez, Pedro; Lázaro. Masoneria y librepensamiento en la España de la Restauración (en castellano). Universidad Pontificia Comillas, 1985. ISBN 84-85281-55-1. 
  27. Palà, Albert; Moncusí. El lliure pensament a Catalunya (1868-1923): cultures, identitats i militàncies anticlericals en transformació (Tesi) (en català), 28-05-2015. Barcelona: Universitat de Barcelona, 28-05-2015, p. 568. 
  28. Maresme, Diari. «Ferrer i Guàrdia, fill predilecte d’Alella» (en català). Diari Maresme. diari maresme independent i comarcal, 04-04-2011. [Consulta: 13 març 2019].
  29. Cultural, Bonart. «“La revolució pedagògica de Ferrer i Guàrdia” al Castell de Montjuïc» (en català). Bonart, 11-04-2018. [Consulta: 7 maig 2019].

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesc Ferrer i Guàrdia  
Vegeu texts en castellà sobre Francesc Ferrer i Guàrdia a Viquitexts, la biblioteca lliure.
Vegeu texts en anglès sobre El Martiri de Ferrer a Viquitexts, la biblioteca lliure.