El Giro d'Itàlia de 2011 és la noranta-quatrena edició del Giro d'Itàlia i es disputà entre 7 i el 29 de maig de 2011, amb un recorregut de 3.480 km distribuïts en 21 etapes, dues d'elles contrarellotge individual i una per equips. Aquesta era la catorzena prova de l'UCI World Tour 2011. La presentació del recorregut, amb inici a Venaria Reale, Piemont, i final a Milà, es feu el 23 d'octubre de 2010 a Torí.[1]
El Giro 2011 va estar marcat per la mort en cursa del belga Wouter Weylandt (Team Leopard-Trek), després una caiguda en el descens del Passo del Bocco durant la disputa de la tercera etapa. Aquest fet va dur a la neutralització de la quarta etapa i la posterior retirada del seu equip, Team Leopard-Trek, i el seu amic Tyler Farrar. En record al ciclista l'organització va decidir retirar el número que duia Weylandt en aquest Giro, el 108.[2]
Inicialment la victòria final fou per l'espanyol Alberto Contador (Saxo Bank-Sungard), que d'aquesta manera aconseguia el seu segon Giro després de l'aconseguit el 2008. Al mateix temps havia guanyat dues etapes que l'havien ajudat a guanyar la classificació per punts. L'italià Michele Scarponi (UAE Team Emirates) acabà segon de la general a sis minuts i deu segons, mentre que el sicilià Vincenzo Nibali (Liquigas-Cannondale) fou el tercer, a quasi set minuts del vencedor. El txec Roman Kreuziger (Astana Qazaqstan Team) fou sisè i millor jove (menys de 25 anys), mentre que l'italià Stefano Garzelli (Acqua & Sapone) s'adjudicà el mallot de millor escalador. La classificació dels equips per temps fou guanyada per l'Astana Qazaqstan Team, mentre que per punts el vencedor fou el UAE Team Emirates.
Amb tot el febrer de 2012 el Tribunal d'Arbitratge de l'Esport va decidir, després del seu control positiu per clenbuterol al Tour de França de 2010, que perdia tots els resultats des d'aquella prova. Amb aquesta sanció se li retirà la victòria al Giro del 2011, per la qual cosa Scarponi passà a ser el vencedor de la cursa i de la classificació per punts.[3][4]
- Etapa 1. Venaria Reale – Torí. 7 de maig de 2011. 19,3 km (CRI)
La primera etapa és una contrarellotge per equips, totalment plana, entre Venaria Reale i Torí.[14]
L'equip vencedor fou el Team HTC-High Road, que superà en 10" Team RadioShack i en 22 al Liquigas-Cannondale. El primer líder de la classificació individual fou l'italià Marco Pinotti.[15][16]
| Resultats
|
|
Classificació general
|
- Etapa 2. Alba – Parma. 8 de maig de 2011, 244,0 km
Primera etapa en línia de la present edició i al mateix temps la més llarga de totes les que s'han de disputar, amb 244 km. El recorregut és gairebé pla, amb una única dificultat muntanyosa, el coll de Tobiano Castello, de 4a categoria, a manca de 34 km per a l'arribada.[17]
L'etapa està marcada per una llarga escapada en solitari de 210 km de l'alemany Sebastian Lang (Lotto Dstny, que s'escapà al quilòmetre 4 i no fou agafat fins a 25 quilòmetres de l'arribada. La victòria d'etapa es decidí a l'esprint, sent guanyat per Alessandro Petacchi (UAE Team Emirates), que superà Mark Cavendish (Team HTC-High Road). Cavendish es vestí amb el mallot de líder gràcies a les bonificacions.[18][19]
| Resultats
|
|
Classificació general
|
- Etapa 3. Reggio de l'Emília – Rapallo. 9 de maig de 2011, 173,0 km
Etapa que duu el ciclistes des de la plana del Po fins a la costa mediterrània. Bona part de l'etapa és en terreny ascendent, tot i que sense grans desnivells, fins a assolir el Passo del Bocco (957 m), de 3a categoria, a 40 km per a l'arribada. A partir d'aquest punt l'etapa es complica, amb un llarg descens que duu els ciclistes fins a Chiavari, on comença l'ascensió a la cota de Madonna delle Grazie, de 4a categoria, i a tan sols 9 km per a l'arribada a Rapallo.[20]
En els primers quilòmetres els equips dels esprintadors controlen l'etapa per evitar que una possible escapada agafés massa temps. Finalment seran quatre els homes que formaran l'escapada del dia: Davide Ricci Bitti (Farnese Vini), Ángel Vicioso (Androni Giacatolli), Bart de Clercq (Lotto Dstny) i el neoprofessional Gianluca Brambilla (Colnago-CSF Inox). Aconseguiran una màxima diferència de 5' 50", però l'ascens al Passo del Bocco farà que la diferència es redueixi ràpidament. Gianluca Brambilla fou el primer a passar pel coll, iniciant-se un ràpid i perillós descens, amb el gran grup a menys d'un minut. Finalment els escapats foren agafats
Els escapats finalment van ser agafats abans de l'ascens a la darrera cota del dia, després d'un atac de Fabian Wegmann. Amb tot, un grup principal totalment desorganitzat pel llarg descens i algunes caigudes no va poder evitar que és un grup de 5 corredors mantingués 18 segons i que es jugués la victòria a l'esprint. Àngel Vicioso guanya a l'esprint, per davant de David Millar, el qual s'endú el mallot rosa. El grup del favorits arribà a 21 segons, encapçalat per Sacha Modolo.
Amb tot, el resultat final de l'etapa quedà totalment eclipsat per la greu caiguda que patí Wouter Weylandt (Team Leopard-Trek) durant el descens del Passo del Bocco que li causà la mort instantània.[21]
Aquesta és la quarta mort en carrera que es produeix en la història del Giro d'Itàlia, després de les d'Orfeo Ponsin el 1952, Juan Manuel Santisteban, el 1976 i Emilio Ravasio el 1986.[22]
| Resultats
|
|
Classificació general
|
- Etapa 4. Quarto dei mille – Liorna. 10 de maig de 2011. 216,0 km
Etapa bàsicament plana que ressegueix la costa del golf de Gènova, amb dues petites dificultats muntanyoses, la primera d'elles al km 62 i la segona a tan sols 15 km per a l'arribada.[23]
Després de la tragèdia viscuda en l'etapa anterior, amb la mort de Wouter Weylandt, els organitzadors del Giro van deixar via lliure als ciclistes perquè decidissin quina era la millor manera d'homenatjar el finat. Finalment es va escollir disputar l'etapa a marxa neutralitzada, on cada equip tirava del grup durant 10 km. Els encarregats d'encapçalar el gran grup en l'arribada foren els ciclistes del Team Leopard-Trek i Tyler Farrar (Garmin-Cervelo), el seu millor amic i company d'entrenaments,[24] Les cerimònies i celebracions a l'arribada a Liorna foren cancel·lades, com ja s'havia fet el dia anterior a Rapallo.
El Team Leopard-Trek va decidir prendre la sortida "per respecte a la família del corredor i també per compartir el dolor amb una altra família com és el ciclisme",[25] però en acabar aquesta va decidir abandonar en bloc.[26] Abans de començar l'etapa Tyler Farrar (Garmin-Cervelo), el seu millor amic, ja havia decidit que abandonaria tan bon punt finalitzés l'etapa.[27]
Les classificacions no van patir cap mena de canvi, ja que no es va atorgar cap punt ni es comptabilitzà el temps de les diferents classificacions. Les primes de la cursa foren enviades a la família.
- Etapa 5. Piombino – Orvieto. 11 de maig de 2011. 191 km
Etapa de mitja muntanya, amb dos ports de tercera categoria en la segona part de l'etapa, i el pas per pistes forestals, de la mateixa manera com es feu en l'edició de 2010, a l'estil com la Monte Paschi Strade Bianche. L'arribada és en pujada, amb rampes del 15% a manca de 2 km per a l'arribada.[28]
Després de la neutralització de la 4a etapa per la mort de Wouter Weylandt, la cursa es reprèn sense la presència de Tyler Farrar (Garmin-Cervelo), i la totalitat del Team Leopard-Trek. Al km 14, el suís Martin Kohler (BMC Racing Team) ataca en solitari, aconseguint una màxima diferència de 12' 40", moment en el qual els companys d'equip del líder, David Millar, comencen a reduir les diferències. A mesura s'acosten els trams de terra els equips dels favorits passen a l'acció per tal de situar els seus caps de fila en la millor posició possible de cara a evitar possibles accidents. A l'inici dels trams de terra Kohler sols disposa de 3', mentre que els favorits es mantenen en un segon terme, intentant evitar accidents. Al km 163 Przemyslaw Niemiec (UAE Team Emirates), Bram Tankink (Team Visma-Lease a Bike) intenten un atac, sent imitats per Stefano Garzelli (Acqua & Sapone), Dario Cataldo (Soudal Quick-Step) i John Gadret (Decathlon-AG2R La Mondiale). Diverses incidències faran que aquesta escapada no tingui èxit, però poc després ho tornaran a intentar Pieter Weening (Team Visma-Lease a Bike) i, novament, Gadret. Ambdós agafaran Kohler a 10 km de la meta, però Weening demostra ser el més fort arribant en solitari a la meta Orvieto. Per darrere els favorits arriben tots junts, mentre el fins aleshores líder, David Millar, perd 2' 49", cosa que fa que Weening es vesteixi amb la màglia rosa.[29][30]
| Resultats
|
|
Classificació general
|
- Etapa 6. Orvieto – Fiuggi Terme. 12 de maig de 2011. 216 km
Etapa amb una sola petita dificultat muntanyosa puntuable (km 42), però amb un recorregut trencacames i un final en lleuger ascens.[31]
_2.jpg)
Itàlia
Àustria
John Gadret (AG2R La Mondiale).svg){kind=small}
Jan Bakelants (Omega Pharma-Lotto)
Roman Kreuziger (Astana)
Astana
_pictogram.svg){kind=small}
Alberto Contador 
Michele Scarponi 
John Gadret
Roman Kreuziger 
José Rujano
Denís Ménxov
Steven Kruijswijk
Kanstantsín Siutsou
