Obre el menú principal

Història de l'humor

Una història de l'humor hauria de presentar els aspectes més importants del tema recollint dades de diversos estudis publicats. Els treballs indicats poden ser generals o particulars. En aquest darrer cas dedicats a un gènere, un autor, una època o una cultura determinada.[1][2][3][4][5][6][7]

Pel que fa a l'objecte directe de l'article, l'humor en la seva definició més general (relacionada amb els punts de vista còmics o divertits),[8][9] cal tenir en compte les diverses variants possibles: humor blanc, humor negre, humor procaç, humor escatològic, humor absurd, humor surrealista, etc. També són importants altres tòpics que poden estar relacionats amb l'humorisme: sàtira, paròdia, ironia, sarcasme, simpatia, alegria, comicitat, hilaritat, acudit, facècia, broma, .... i molts altres .

Contingut

Antigues civilitzacionsModifica

Segons alguns testimonis, hi ha exemples d'humor en texts sumeris [2] i assiris.[10] També hi ha documents gràfics i escrits en la cultura de l'Antic Egipte.[11]

Dibuixos en un papir en forma de tira còmica.

Antiga GrèciaModifica

Una de les formes més conegudes d'humor és la comèdia grega.[12] Cal tenir en compte també l'existència d'un llibre d'acudits d'aquell període (Philogelos) i les representacions gràfiques divertides que s'han conservat en la ceràmica pintada.[3]

Aristòtil va tractar de la comèdia a la seva Poètica[13][14] i feu nombroses referències a l'humor (humor refinat, aplicat amb moderació en moments escaients; humor groller, exagerat i expressat en ocasions inoportunes).[15]

Antiga RomaModifica

De manera semblant als grecs, els romans conrearen la comèdia. Cal destacar dos autors: Plaute [16] i Terenci.[17]

Un gènere satíric nou, l'epigrama, fou inventat i practicat per Marc Valeri Marcial. Alguns dels seus poemes són una mostra d'humor al més alt nivell.[18][19]

L'única novel·la llatina conservada íntegrament, Les Metamorfosis de Luci Apuleu, presenta diverses anècdotes còmiques.[20]

Un altre gènere d'invenció romana fou la sàtira. Si més no en el nom ("satura" en llatí).[21]

Època medievalModifica

Les obres amb aspectes humorístics formen una part petita, però significativa, de la literatura medieval. Hi ha estudis diversos[22] sobre aspectes concrets de l'humor en aquest període. Les obres (i els autors) més importants han estat comentades i citades pels especialistes:

Humor oralModifica

De l'humor oral de l'època considerada hi ha nombroses referències i pocs documents conservats. Alguns predicadors empraven figures i històries amenes (a vegades de tons prou pujats) en els seus sermons religiosos. La idea era, probablement, atraure l'atenció dels fidels divertint-los una mica entre els feixucs consells morals i teològics.

Una mena d'humor oral estable el produïen els bufons en les corts reials i castells nobiliaris. Es tractava d'una comicitat a dues bandes: el bufó exposava acudits o donava rèpliques enginyoses, però era la víctima fàcil de facècies i crítiques dels altres.

L'humor itinerant anava a càrrec de trobadors, goliards i còmics ambulants.

EsculturaModifica

En l'escultura en pedra (capitells i gàrgoles) i obres de fusta tallada de l'arquitectura religiosa i civil hi ha exemples de representacions escatològiques i eròtiques que alguns relacionen amb l'humor.[25][26][27]

Colegiata de San Pedro de Cervatos.

ManuscritsModifica

En tota mena de manuscrits, incloent les obres religioses (que eren les més nombroses) hi ha mostres d'humor gràfic o notes còmiques. Els dibuixos poden trobar-se en les caplletres, els motius de decoració o en els marges de pàgina. La denominació genèrica i plural de tot el que no forma part del text principal són les "marginalia".[28] Els motius "humorístics" són sovint escatològics, representacions de monstres i bèsties fantàstiques, o pornogràfics.[29][30][31][32]

Cartes privadesModifica

[33]

[34]

AnècdotesModifica

Hi ha algunes notes biogràfiques de persones famoses que expliquen anècdotes humorístiques o frases ocurrents o enginyoses. Exemples:

  • L'astrolabi del marquès de Villena.[35]
  • La carta a mossèn Gralla de la seva muller: "..Mossèn Gralla, lo meu N no menja palla..".[36]

Edat ModernaModifica

En aquesta època hi ha dos canvis íntimament relacionats: la difusió de la impremta a Europa i el Renaixement. Aquests canvis determinen una revolució en la producció d'obres humorístiques (o amb continguts parcialment humorístics) i en el consum i concepte social de l'humor.[37] L'humor simple i barroer medieval es transforma en un humor més sofisticat i refinat.[38] L'humor que acompanya, de forma evident o subtil, algunes obres considerades “serioses” facilita la seva comprensió i les situa de forma més encertada en una escala de valors. Una obra “completament” seriosa podria dir-se que se situa en un nivell superior, intocable i inabastable.[7]

L'humanista Giovanni Pontano, membre actiu de la cort d'Alfons el Magnànim a Nàpols - en la seva obra De Sermone- va definir l'home ideal d'aquella època: “vir doctus et facetus” (“Home savi i divertit”).[39][40]

Retorn als clàssicsModifica

[41]

Humanistes i cortesansModifica

Època barrocaModifica

ReferènciesModifica

  1. Paul McDonald. The Philosophy of Humour. Humanities-Ebooks, març 2013, p. 12–. ISBN 978-1-84760-238-1. 
  2. 2,0 2,1 Salvatore Attardo. Encyclopedia of Humor Studies. SAGE Publications, 25 febrer 2014, p. 68–. ISBN 978-1-4833-6471-1. 
  3. 3,0 3,1 A. Foka; J. Liliequist Laughter, Humor, and the (Un)making of Gender: Historical and Cultural Perspectives. Springer, 6 maig 2015, p. 165–. ISBN 978-1-137-46365-4. 
  4. Elisabeth Cheauré; Regine Nohejl Humour and Laughter in History: Transcultural Perspectives. transcript Verlag, 31 octubre 2014. ISBN 978-3-8394-2858-0. 
  5. Alfred Guy Kingan L'Estrange. History of English Humour, Vol. 1 With an Introduction upon Ancient Humour. tredition, 7 febrer 2012. ISBN 978-3-8472-1117-4. 
  6. Georges Minois. Histoire du rire et de la dérision. Fayard, 27 setembre 2000. ISBN 978-2-213-64859-0. 
  7. 7,0 7,1 Luca Stanchieri. Scopri le tue potenzialità. Come trasformare le tue capacità nascoste in talenti con la psicologia positiva e il coaching: Come trasformare le tue capacità nascoste in talenti con la psicologia positiva e il coaching. FrancoAngeli, 2008-08-01T00:00:00+02:00, p. 199–. ISBN 978-88-464-9378-1. 
  8. GDLC. Humor.
  9. DCVB: Humor.
  10. Fred E. H. Schroeder. 5000 Years of Popular Culture: Popular Culture Before Printing. Popular Press, 1980, p. 37–. ISBN 978-0-87972-147-3. 
  11. John A. Wilson. The Culture of Ancient Egypt. University of Chicago Press, 17 octubre 2013, p. 146–. ISBN 978-0-226-14822-9. 
  12. S. Douglas Olson; Stuart Douglas Olson Broken Laughter: Select Fragments of Greek Comedy. OUP Oxford, 17 maig 2007, p. 83–. ISBN 978-0-19-928785-7. 
  13. Aristotle; Professor of Greek Richard Janko; Richard Janko Aristotle on Comedy: Towards a Reconstruction of Poetics II. University of California Press, 1984. ISBN 978-0-520-05303-8. 
  14. Amélie Rorty. Essays on Aristotle's Poetics. Princeton University Press, 1992, p. 380–. ISBN 0-691-01498-1. 
  15. Daniel E. Lee, Psy.D.. Aristotle’s Biopsychosocial Model of Psychology and Conceptualization of Character: Points of Congruence with Modern Models of Psychology. Daniel E. Lee, Psy.D., 1 setembre 2011, p. 215–. ISBN 978-1-243-53846-8. 
  16. The Old Roman World: the Grandeur and Failure of Its Civilization. C. Scribner, 1870, p. 272–. 
  17. Evangelos Karakasis. Terence and the Language of Roman Comedy. Cambridge University Press, 16 maig 2005. ISBN 978-1-139-44445-3. 
  18. Marcus Valerius Martialis; Martial Epigrams of Martial. University of California Press, 1987. ISBN 978-0-520-04240-7. 
  19. Martial. The Epigrams of Martial. G. Bell & Daldy, 1871, p. 9–. 
  20. Apuleius. Appuleii metamorphoseon libri XI.: Cum notis integris Petri Colvii, Joannis Wowerii ... & aliorum, inprimis cum animadversionibus hucusque ineditis Francisci Oudendorpii ... apud Van der Eyk et Vygh, 1786, p. 676–. 
  21. Quintus Ennius. Ennianae poesis reliquiae. B. G. Teubner, 1854, p. 82–. 
  22. Jeannine Horowitz; Sophia Menache L'humour en chaire: le rire dans l'Eglise médiévale. Labor et Fides, 1994. ISBN 978-2-8309-0734-6. 
  23. Norman Furlong. English Satire: An Anthology. CUP Archive, 1946, p. 23–. GGKEY:R49W9TJZDR9. 
  24. Shawn R. Tucker. The Virtues and Vices in the Arts: A Sourcebook. Wipf and Stock Publishers, 22 gener 2015, p. 10–. ISBN 978-1-63087-846-7. 
  25. Gregory I. Halfond. The Medieval Way of War: Studies in Medieval Military History in Honor of Bernard S. Bachrach. Routledge, 9 març 2016, p. 241–. ISBN 978-1-317-02419-4. 
  26. Thomas A. Fudgé. Medieval Religion and its Anxieties: History and Mystery in the Other Middle Ages. Palgrave Macmillan US, 20 octubre 2016, p. 106–. ISBN 978-1-137-56610-2. 
  27. Erotismo en el arte románico y medieval. Enrique Martínez-Salanova.
  28. Elected Fellow of the British Academy in 1993 and Director and Manuscript Expert Peter Beal; Peter Beal A Dictionary of English Manuscript Terminology: 1450 to 2000. OUP Oxford, 2008, p. 247–. ISBN 978-0-19-926544-2. 
  29. Naughty nuns, flatulent monks and other surprises of sacred medieval manuscripts. Hunter Oatman-Stanfor.
  30. Alixe Bovey. Monsters and Grotesques in Medieval Manuscripts. University of Toronto Press, 2002, p. 5–. ISBN 978-0-8020-8512-2. 
  31. Jennifer E. Boyle; Helen J. Burgess The Routledge Research Companion to Digital Medieval Literature. Taylor & Francis, 22 novembre 2017, p. 294–. ISBN 978-1-317-44476-3. 
  32. Justin Edwards; Rune Graulund Grotesque. Routledge, 29 maig 2013, p. 43–. ISBN 1-134-10598-3. 
  33. Ian Mortimer. The Time Traveler's Guide to Medieval England: A Handbook for Visitors to the Fourteenth Century. Simon and Schuster, 25 octubre 2011, p. 63–. ISBN 978-1-4391-1290-8. 
  34. Roy Martin Haines. King Edward II: His Life, His Reign, and Its Aftermath, 1284-1330. McGill-Queen's Press - MQUP, 8 maig 2003, p. 7–. ISBN 978-0-7735-2432-3. 
  35. MEDICIÓN DE ALTURAS EN TIEMPO DE DON ENRIQUE DE VILLENA. JOSEP M." MII.LÁS VALLICROSA
  36. Philippe de Commines (sieur d'Argenton). Las Memorias de Felipe de Comines ... de los hechos y empresas de Luis undecimo y Carlos octavo, reyes de Francia. Iuan Meursio, 1643, p. 1–. 
  37. Funny Times – a Look at Renaissance Humour. Conference at the University of Leicester.
  38. Barbara C. Bowen. One Hundred Renaissance Jokes: An Anthology. Summa Publications, Inc., 1988, p. 16–. ISBN 978-0-917786-65-5. 
  39. Giovanni Gioviano Pontano. Pontani de Bello Neapolitano et De Sermone. [Edited by P. Summonte.]. Ex officina Sigismundi Mayr, 1509. 
  40. La poesía burlesca del Siglo de Oro: problemas y nuevas perspectivas. Presses Univ. du Mirail, 2007, p. 11–. ISBN 978-2-85816-957-3. 
  41. E.P. Goldschmidt. The Printed Book of the Renaissance: Three Lectures on Type, Illustration and Ornament. Cambridge University Press, 10 juny 2010, p. 37–. ISBN 978-0-521-16706-2. 
  42. Baldassare Castiglione. Il Cortegiano. Apresso G. Alberti, 1606. 
  43. Luis Milán. Libro intitulado El cortesano. Impr. y estereotipia de Aribau y c.a (sucesores de Rivadeneyra), 1874. 
  44. Harm den Boer. El Humor en España. Rodopi, 1992, p. 12–. ISBN 90-5183-398-9.