Obre el menú principal

Isabel Llorach i Dolsa (Barcelona, 1874 — 1954), va ser una figura destacada de la burgesia de començaments del segle XX a Barcelona, on va destacar per la seva intensa dinamització de la vida cultural i social de la ciutat.

Infotaula de personaIsabel Llorach i Dolsa
RamonCasas Isabel Llorach.JPG
Retrat d'Isabel Llorach obra de Ramon Casas (1901)
Biografia
Naixement 1874
Barcelona
Mort 1954
Barcelona
Es coneix per Vida social i cultural
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Era filla del metge Pau Llorach i Malet, qui juntament amb el seu sogre Tomàs Dolsa i Ricart, foren els creadors de l'Institut Frenopàtic de les Corts (Barcelona). Isabel va heretar una considerable fortuna, amassada pel seu pare a partir del descobriment d'una mina d'aigües medicinals de Rubinat (la Segarra). En destacava la Casa Llorach, torre modernista feta per Puig i Cadafalch el 1904, que esdevindria el centre de la seva activitat social i cultural.[1]

Va presidir el comitè protector de les Vetllades de Teatre Selecte (1918-21) i el Conferentia Club (1929), des d'on va dur a Barcelona figures destacades de la cultura internacional: André Maurois, René Benjamin, el comte Keyserling, Ortega y Gasset, Josep M. de Sagarra, Josep Pla, Ferran Valls i Taberner, Oleguer Junyent, Pere Bosch i Gimpera, Paul Valéry, Giuseppe Ungaretti, Ludwig, Walter Gropius, Wanda Landowska, Salinas, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Madariaga, García Lorca.[2] També va ser una de les fundadores de l'Associació d'Amics del Carrer Montcada de Barcelona.

Al teatret de casa l'Isabel es van estrenar obres dràmàtiques d'avantguarda, i s’hi van veure actuar Carlos Gardel, Maurice Chevalier, Josephine Baker o Nijinsky.[2]

Va ser membre de l'Associació Wagneriana. Va col·laborar al llibre Un siglo de Barcelona, 1830-1930 (1946), dirigit per Carles Soldevila.

A la cultura popularModifica

Llorach va inspirar el personatge d'Hortensia Portell a la novel·la Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. També té un capítol dedicat a la novel·la Abans que el temps ho esborri, escrita el 2003 per Javier Baladía, un descendent llunyà seu. El 2011 el llibre va estar adaptat al cinema per Mireia Ros a la pel·lícula Barcelona, abans que el temps ho esborri, guanyadora del Premi Gaudí al millor documental el 2012.[3]

El pintor Ramon Casas va retratar Isabel Llorach el 1901. Des dels anys 1980 l'obra presideix el despatx de l'alcaldia de Barcelona a la Casa de la Ciutat.[4]

ReferènciesModifica

  1. «Isabel Llorach i Dolsa». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 Baladia, Francesc Xavier. «Us presento la família». Web família Baladia-Llorach, 2011. [Consulta: 18 juny 2015].
  3. Vila-Sanjuan, Sergi «Las horas doradas de la burguesía catalana». La Vanguardia, 25-01-2011.
  4. Vila-Sanjuan, Sergi «El club de isabel Llorach». la Vanguardia, 19-08-2012.