Isabel Llorach i Dolsa

Isabel Llorach i Dolsa (Barcelona, 18745 de setembre de 1954), va ser una figura destacada de la burgesia de començaments del segle xx a Barcelona, on es va distingir per la intensa dinamització de la vida cultural i social que dugué a terme a la ciutat.[1][2]

Infotaula de personaIsabel Llorach i Dolsa
RamonCasas Isabel Llorach.JPG
Retrat d'Isabel Llorach obra de Ramon Casas (1901) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1874 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort1954 Modifica el valor a Wikidata (79/80 anys)
Barcelona
Dades personals
Conegut perVida social i cultural

BiografiaModifica

Era filla del metge Pau Llorach i Malet, que juntament amb el seu sogre Tomàs Dolsa i Ricart, foren els creadors de l'Institut Frenopàtic de les Corts (Barcelona). Isabel va heretar una considerable fortuna, amassada pel seu pare a partir del descobriment d'una mina d'aigües medicinals a Rubinat (la Segarra). Formava part d'aquest llegat la Casa Llorachavui enderrocada, torre modernista feta per Puig i Cadafalch el 1904, que esdevindria el centre de la seva activitat social i cultural.[3][2]

Va presidir el comitè protector de les Vetllades de Teatre Selecte (1918-21), què es reunia al Romea, durant els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera, i el Conferentia Club (1929), des d'on va dur a Barcelona figures destacades de la cultura internacional: André Maurois, René Benjamin, el comte Keyserling, Ortega y Gasset, Josep M. de Sagarra, Josep Pla, Ferran Valls i Taberner, Oleguer Junyent, Pere Bosch i Gimpera, Paul Valéry, Giuseppe Ungaretti, Ludwig, Walter Gropius, Wanda Landowska, Pedro Salinas, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Madariaga, García Lorca.[2][4]

També va ser una de les fundadores de l'Associació d'Amics del Carrer de Montcada de Barcelona, gràcies a la qual se salvaren alguns palaus d’aquest carrer i l’Ajuntament acabà adquirint els que avui acullen uns quants museus i institucions.[5][6]

Al teatret de casa d'Isabel Lorach es van estrenar obres dràmàtiques d'avantguarda, i s’hi van veure actuar Conxita Supervía, Carlos Gardel, Maurice Chevalier, Josephine Baker, Vàtslav Nijinsky, Miguel Fleta o Wanda Landowska.[4][7]

Era membre de l'Associació Wagneriana i assistent assídua als teatres de la ciutat. Va col·laborar en el llibre Un siglo de Barcelona, 1830-1930 (1946), dirigit per Carles Soldevila, amb un capítol sobre els seus records.

Va ser precursora d'un model de dona culturalment dinàmica, socialment activa i que actuava amb plena llibertat personal. Era una nova manera de viure la vida femenina que aleshores va començar a ser possible per a la burgesia adinerada i culta i que s’anava obrint pas entre les dones de l’Europa avançada; a Catalunya no es desplegaria –si més no, tímidament– fins a la dècada dels seixanta.[7]

En la cultura popularModifica

Llorach va inspirar el personatge d'Hortènsia Portell a la novel·la Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. També té un capítol dedicat a la novel·la Abans que el temps ho esborri, escrita el 2003 per Xavier Baladia, un descendent llunyà seu. El 2011 el llibre va ser adaptat al cinema per Mireia Ros a la pel·lícula Barcelona, abans que el temps ho esborri, guanyadora del Premi Gaudí al millor documental el 2012.[8]

El pintor Ramon Casas va retratar Isabel Llorach el 1901. Des dels anys 1980 l'obra presideix el despatx de l'alcaldia de Barcelona a la Casa de la Ciutat.[5]

ReferènciesModifica

  1. «Esquela necrològica». La Vanguardia, 15-10-1954, pàg. 14.
  2. 2,0 2,1 2,2 Permanyer, Lluís «Conferentia Club y Llorach». La Vanguardia, 05-04-1998, pàg. 7.
  3. «Isabel Llorach i Dolsa». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. 4,0 4,1 Baladia, Francesc Xavier. «Us presento la família». Web família Baladia-Llorach, 2011. [Consulta: 18 juny 2015].
  5. 5,0 5,1 Vila-Sanjuan, Sergi «El club de Isabel Llorach». la Vanguardia, 19-08-2012.
  6. Sacs, Joan «Barcelona bada». Mirador, núm. 103, 22-01-1931, pàg. 7.
  7. 7,0 7,1 Llorach i Cendra, Jordi «Isabel Llorach i Dolsa. Esbós biogràfic». El jardí de Sant Gervasi i Sarrià, 26-04-2016.
  8. Vila-Sanjuan, Sergi «Las horas doradas de la burguesía catalana». La Vanguardia, 25-01-2011.