Obre el menú principal
Viquipèdia

Joan Laporta i Estruch

polític i advocat català, expresident del FC Barcelona
(S'ha redirigit des de: Joan Laporta)

Joan Laporta i Estruch (Barcelona, el 29 de juny del 1962) és advocat i fou el 38è president del Futbol Club Barcelona des del mes de juny del 2003 fins a l'1 de juliol del 2010. Com a cap de llista de Solidaritat Catalana per la Independència, el novembre de 2010 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya.

Infotaula de personaJoan Laporta i Estruch
Joan Laporta.jpg
Nom original (ca) Joan Laporta
Biografia
Naixement 29 juny 1962 (57 anys)
Barcelona
Escut de Barcelona.svg  Regidor de l'Ajuntament de Barcelona 

11 juny 2011 – 13 juny 2015

Seal of the Generalitat of Catalonia.svg  Diputat al Parlament de Catalunya 

26 desembre 2010 – 2 octubre 2012

 38è President del FC Barcelona 

2003 – 2010
← Enric Reyna i Martínez – Sandro Rosell i Feliu →
Dades personals
Formació Universitat de Barcelona
Activitat
Ocupació Advocat, jurista, polític, catedràtic i futbolista
Ocupador Universitat de Barcelona
Partit Democràcia Catalana (2010–2015)
Solidaritat Catalana per la Independència (2010–2011)
Esport futbol
Trajectòria
Durada Equip Feather-media-controls-shuffle.svg Feather-core-target.svg
– Futbol Club Barcelona
IMDB: nm1938397 Facebook: JoanLaporta.DCat Twitter: JoanLaportaFCB
Modifica les dades a Wikidata
Joan Laporta a l'arribada als premis Micrófono de Oro 2009 a la localitat lleonesa de Ponferrada

La seva presidència del FC Barcelona es caracteritzà pels nombrosos èxits esportius tant en el futbol com en les altres seccions esportives, però també per diverses polèmiques i la dimissió de part dels membres de la Junta Directiva inicial.[1][2] Entre els èxits de la seva gestió hi ha el fet de posar fi a la violència a l'estadi i fer fora els ultres Boixos Nois tot i les amenaces que va rebre Laporta i la seva família, lligar el Barça amb Catalunya amb un missatge catalanista, portar Unicef a la samarreta, apostar per Pep Guardiola com a entrenador i el total de 67 títols assolits durant la seva presidència.[3]

Exalumne dels maristes del passeig de Sant Joan, llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i membre de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona i del Patronat i de la Comissió Executiva de la Fundació Lluch també és Màster en Dret de Societats i Experts tributaris a l'Institut d'Estudis Superiors Abat Oliba de Barcelona i Diplomat en curs de Dret de societats mercantils per l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona.

Laporta és soci fundador i titular del bufet Laporta & Arbós, Advocats Associats, i professor col·laborador en Seminari de Dret immobiliari i Registral de l'Escola Politècnica Superior d'Edificació de Barcelona (UPC). També ha estat assessor personal del cònsol japonès a Barcelona.

L'estiu de 2010 Laporta, juntament amb Alfons López Tena i Uriel Bertran, va impulsar la creació del moviment Solidaritat Catalana per la Independència. En les eleccions primàries d'aquesta organització va ésser elegit com a cap de llista per Barcelona a les eleccions catalanes.

Presidència del FC Barcelona

Laporta és el soci número 27.869 del club. Com a destacat barcelonista i portaveu i líder de la Plataforma Elefant Blau, l'any 1998 va presentar un vot de censura al llavors president Josep Lluís Núñez i a la seva junta directiva.

A les eleccions de l'any 2000, Joan Laporta va integrar-se en la candidatura de Lluís Bassat, el qual posteriorment fou el seu principal rival a les eleccions de 2003. L'any 2000, malgrat els bons resultats, van perdre davant Joan Gaspart.

Després de la dimissió del president Joan Gaspart, a mitjans de febrer de 2003, i del president interí Enric Reyna, que també va dimitir del seu càrrec a principis de maig de 2003, una Comissió Gestora presidida per Joan Trayter es féu càrrec del Club i convocà eleccions. Les eleccions de l'any 2003 són recordades per la gran quantitat de candidats que van aspirar a ser presidents del Club, sis en total; Joan Laporta, Lluís Bassat, Jaume Llauradó, Josep Martínez-Rovira, Josep Maria Minguella i Jordi Majó, i per l'alt índex de participació dels socis barcelonistes: un 53,8%.[4]

En aquella contesa Laporta destacà per la seva joventut, el seu catalanisme, i la voluntat de canvi respecte als últims mandats barcelonistes. Malgrat que a les enquestes inicials no partia com a favorit, Laporta va arribar a la presidència després de guanyar les eleccions celebrades el 15 de juny del 2003.

Jordi Monés fou el primer directiu a dimitir de la junta directiva, per desavinences amb el president, seguit per Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu i Jordi Moix, que dimitiren el 2 de juny de 2005, seguits per Javier Faus, 3 setmanes després. El 21 d'octubre de 2005 fou obligat a dimitir Alejandro Echevarría, cunyat de Laporta i directiu responsable de seguretat del Club, després que Laporta fos acusat de mentir en l'Assemblea de Compromisaris respecte a la vinculació d'Echevarría amb la Fundació Nacional Francisco Franco.[5]

Laporta es va presentar a la reelecció als comicis convocats pel 3 de setembre de 2006, sent investit president el dia 22 d'agost del 2006, ja que cap altre precandidat fou capaç de recollir les signatures de socis necessàries per poder concórrer a les eleccions.

El 6 de juliol de 2008 el seu mandat va ser sotmès a una moció de censura que aconseguí un 60% de vots favorables, però que no prosperà en ser inferior al 66% requerit.[6] Després d'aquella moció, un grup de 8 directius, liderats pels vicepresidents Ferran Soriano, Marc Ingla i Albert Vicens, presentaren la seva dimissió. Després d'aquestes dimissions, a la junta directiva només hi quedaren 5 directius dels 16 que formaven part de la junta inicial del 2003.[5]

Laporta fou el primer president del Barça que va aconseguir fer un triplet (guanyar Champions, Copa i Lliga de futbol). Ho va aconseguir amb Pep Guardiola com a entrenador, la temporada 2008-2009. També, sota la seva presidència, el Futbol Club Barcelona ha estat l'únic club en guanyar els sis principals títols (Copa, Lliga, Champions, Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa i Mundial de Clubs) en un any natural, el 2009 amb Pep Guardiola com a entrenador.

La seva presidència acabà l'estiu del 2010 quan, segons manen els estatuts, es convocaren unes eleccions a les quals no es pogué tornar a presentar en haver complert ja dos mandats consecutius. Sandro Rosell va guanyar les eleccions del 13 de juny de 2010, i va iniciar el seu mandat oficial com a president l'1 de juliol de 2010.

Títols assolits durant la presidència de Laporta

Futbol

Bàsquet

Handbol

Hoquei sobre patins

Candidat a les eleccions a la presidència del FC Barcelona de 2015

Article principal: XIII eleccions a la presidència del Futbol Club Barcelona

El 16 de juny de 2015 Laporta va anunciar oficialment la seva precandidatura a les eleccions a la presidència del FC Barcelona de 2015.[2][7] El 22 de juny Laporta va desvelar que Éric Abidal seria el seu el secretari tècnic en el nou projecte, i també altres cares conegudes s'integrarien dins el projecte de Laporta per als diferents esports: José Ramón Alexanko (futbol base), Ludovic Giuly (futbol), Roger Grimau i Audie Norris (bàsquet), Enric Masip (handbol) i Gaby Cairo (hoquei patins).[8] L'1 de juliol va fer públic el seu projecte per al futbol base del club, que seria dirigit per José Ramón Alexanko i un dels punts bàsics del qual seria la creació de diverses escoles de formació arreu del món. Aquesta distribució descentralitzada permetria complir la reglamentació de la FIFA.[9] Els quatre pilars de la seva candidatura van ser "Cruyff, la Masia, Catalunya i UNICEF".

El 8 de juliol la Junta Electoral va anunciar que la precandidatura, amb 3.068 avals (en calien 2.534) passava el tall, i esdevenia oficialment candidatura a la presidència, conjuntament amb les d'Agustí Benedito, Toni Freixa, i Josep Maria Bartomeu.[10]

El 18 de juliol se celebraren les votacions, i amb una participació de 47.270 socis (43,12% del cens), Josep Maria Bartomeu va obtenir 25.823 vots (54,63%) i va guanyar les eleccions. Joan Laporta obtingué 15.615 vots (33,03%), Agustí Benedito 3.386 vots (7,16%) i finalment, Toni Freixa 1.750 vots (3,70%).[11][12][13]

Política

 
Joan Laporta en un acte de campanya de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) a les eleccions al Parlament de Catalunya 2010.

Als anys 90 Joan Laporta va estar vinculat en el món de la política. L'any 1996 ingressà al Partit per la Independència (PI), juntament amb Pilar Rahola i Àngel Colom, entre d'altres. Ho féu de la mà d'Albert Perrín, un directiu que coneixia a Colom des de l'Assemblea de Catalunya.[14]

El desembre de 2009, davant de 4.000 persones que s'aplegaven a Vic en el míting final a favor de les consultes sobre la independència de Catalunya, Joan Laporta va fer una crida a la participació el 13-D per demostrar que «un país que s'està morint es desperta». Durant el míting, en què també va intervenir el director executiu d'Osona Decideix, Alfons López Tena, va cridar a la participació per demostrar al món «que Catalunya és viva». Durant un discurs que va durar deu minuts, també va argumentar que l'assoliment d'un Estat propi és l'única manera d'esdevenir «ciutadans de primera»[15] Tres dies abans ja havia fet de forma «desacomplexadament catalanista» campanya pel sí a Tàrrega. Allà, amb un ampli ressò que ho testifiquen un equip de la BBC anglesa i un altre de TF1 francesa, Laporta va apel·lar al «somni català» i va animar a «lluitar pel que és nostre, per rebutjar la submissió i el vassallatge» a l'Estat espanyol i per «defensar la dignitat nacional», que no passa per altre camí que per «normalitzar la situació a Catalunya i ser un Estat».[16]

El 26 de febrer de 2010 va intervenir a Sant Esteve d'en Bas en la campanya pel 28-F a la Garrotxa, al costat de l'Elisenda Paluzie i Jordi Bilbeny, amb l'objectiu de promoure el vot afirmatiu a la consulta sobre la independència del diumenge 28.[17]

L'1 de març va estrenar el seu web polític que en les primeres sis hores va rebre 140.000 visites[18] i el primer dia un total de 268.000.[19] Segons anunciava el lloc web, és el punt de trobada de tots aquells que compartim el somni d'una nació catalana amb Estat propi.[20]

El 21 de març de 2010 Joan Laporta va inaugurar la segona assemblea nacional de Reagrupament,[21] tot i que posteriorment va crear un partit polític anomenat Democràcia Catalana.

El 20 de juliol juntament amb Uriel Bertran i Alfons López Tena va proposar que tots els partits catalanistes s'unissin en una mateixa coalició anomenada Solidaritat Catalana per la Independència.[22] Després d'un procés obert de primàries al partit on participaren més de 150 candidatures,[23][24][25] Joan Laporta fou triat com a cap de llista de Solidaritat Catalana per Barcelona a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010.[26][27][28] A les Eleccions al Parlament de Catalunya del dia 28 de novembre del 2010, Joan Laporta surt elegit diputat de Solidaritat Catalana per la Independència, la seva formació política aconsegueix 4 diputats.

El 3 de març de 2011 anuncia que ell i el seu partit, Democràcia Catalana, no es presentarà amb la coalició SI a les eleccions municipals de Barcelona del 22 de maig. Anuncia alhora, una possible coalició amb ERC i RI.[29] La coalició Unitat per Barcelona obté 33.593 vots i dos regidors,[30] un d'ells per DC (Joan Laporta).

Referències

  1. ↑ Avui, 27/06/10, Joan Laporta. Els últims dies
  2. ↑ 2,0 2,1 «Laporta anuncia su precandidatura a las elecciones del Barça» (en castellà). La Vanguardia, 16-06-2015. [Consulta: 17 juny 2015].
  3. ↑ Avui, 01/07/10, Laporta
  4. ↑ Correas, Ferran «Triomf clar del sí». L'Esportiu, 06-04-2014 [Consulta: 1r juny 2015].
  5. ↑ 5,0 5,1 El Mundo Deportivo, 11 de juliol de 2008, Laporta, Godall, Ferrer, Cubells y Castro son los únicos supervivientes del total de 16 directivos que ganaron las elecciones hace cinco años (castellà)
  6. ↑ Avui, 6 de juliol de 2008, Vot de càstig a Laporta
  7. ↑ «Joan Laporta será candidato a la presidencia del Barcelona» (en castellà). antena 3, 16-06-2015. [Consulta: 19 juny 2015].
  8. ↑ «Joan Laporta presenta Éric Abidal com el secretari tècnic del seu projecte». 324.cat. [Consulta: 22 juny 2015].
  9. ↑ «Joan Laporta confia el seu projecte del futbol base a Alexanko». 324.cat. [Consulta: 1r juliol 2015].
  10. ↑ «La Junta Electoral proclama les candidatures a les eleccions a la presidència del FC Barcelona». FC Barcelona, 08-07-2015. [Consulta: 19 juliol 2015].
  11. ↑ «Josep Maria Bartomeu serà el president del Barça fins al 2021». Ara, 18-07-2015. [Consulta: 19 juliol 2015].
  12. ↑ «47.270 socios han votado en las elecciones a la presidencia del FC Barcelona de 2015». diari Sport. [Consulta: 19 juliol 2015].
  13. ↑ «Josep Maria Bartomeu guanya les eleccions i serà el president del Barça els pròxims sis anys». 324.cat. [Consulta: 19 juliol 2015].
  14. ↑ ¿Un líder para la independencia?
  15. ↑ Fitxer:Laporta omple en el final de campanya pel 13-D a Osona
  16. ↑ Laporta fa campanya pel sí
  17. ↑ «Joan Laporta clourà la campanya pel 28-F a la Garrotxa». Directe!cat, 24-02-2010.
  18. ↑ Laporta, Joan. «El web www.laporta2010.cat ha registrat 140.000 visites entre les 12h i les 18h.». Twitter, 02-03-2010. [Consulta: 4 març 2010].
  19. ↑ «Superades totes les expectatives». Laporta2010, 02-03-2010. [Consulta: 4 març 2010].
  20. ↑ La web política de Laporta registra 140.000 lectures en sis hores
  21. ↑ Joan Laport obrirà la segona assemblea de Reagrupament
  22. ↑ «La crida a la solidaritat independentista rep les primeres respostes». VilaWeb, 21-07-2010. [Consulta: 21 juliol 2010].
  23. ↑ Solidaritat Catalana obre un procés de primàries per escollir els seus candidats a les autonòmiques Eldebat.cat
  24. ↑ Solidaritat Catalana farà les llistes electorals amb unes primàries internes Elperiodico.cat
  25. ↑ Més de 150 candidatures participaran en les eleccions primàries de Solidaritat Catalana Directe.cat
  26. ↑ Solidaritat Catalana escull Joan Laporta com a cap de llista en unes primàries sense sorpreses 3cat24.cat
  27. ↑ Joan Laporta surt escollit cap de llista de Solidaritat Catalana a Barcelona Diaridegirona.cat
  28. ↑ Joan Laporta ja és el cap de llista de Solidaritat Catalana Cronica.cat
  29. ↑ «Laporta trenca amb Solidaritat i s'acosta a ERC». Ara.cat, 03-03-2011. [Consulta: 4 març 2011].
  30. ↑ «Resultats eleccions municipals espanyoles de 2011» (en castellà). Ministeri de l'Interior d'Espanya.

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
 
 Commons  
 
 Viquidites


Precedit per:
Enric Reyna
(Interinament) 		President del FC Barcelona
 
15 de juny de 2003 - 1 de juliol de 2010 		Succeït per:
Sandro Rosell
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Joan_Laporta_i_Estruch&oldid=22284904»