Motocròs de les Nacions

(S'ha redirigit des de: MXDN)

El Motocròs de les Nacions, conegut tradicionalment com a Motocross des Nations (en francès) i abreujat sovint amb l'acrònim MXDN, és l'única prova que es corre per equips en un esport individual com és el motocròs.[1] La prova es disputa anualment cap al setembre (un cop els campionats de la FIM i l'AMA han acabat), essent el principal esdeveniment de la temporada internacional d'aquest esport.

Plantilla:Infobox sports competitionMotocròs de les Nacions
Imatge
Sortida d'una cursa durant l'edició del 2008
Tipuscampionat del món Modifica el valor a Wikidata
Esportmotocròs Modifica el valor a Wikidata
OrganitzadorFIM Modifica el valor a Wikidata
PatrocinadorMonster Energy Modifica el valor a Wikidata
Localització  i  Dates
Localitzacióvariable Modifica el valor a Wikidata
Vigència1947 – Modifica el valor a Wikidata
Altres
Lloc webfim-moto.com… Modifica el valor a Wikidata

El Motocròs de les Nacions fou instaurat per la FIM el 1947,[2] abans i tot que els Campionats del Món de motocròs, i des del seu començament estigué reservat a motocicletes de 500 cc. Més endavant, s'instaurà també el Trophée des Nations per a motocicletes de 250 cc (celebrat entre 1961 i 1984), i la Coupe des Nations per a motos de 125 cc (durà de 1981 a 1984). El 1985, la FIM va presentar un nou format que combinava els tres trofeus en un de sol, aplegant tres categories (125, 250 i 500 cc) amb un corredor de cadascuna i tres curses per trofeu (125/500, 125/250 i 250/500), de manera que tots poguessin competir entre si.

L'any 2003, la competició va adoptar el nou sistema de categories instaurat aquell any als mundials (MX1 i MX2) i va canviar el seu nom oficial a Motocross of Nations (abreujat MXoN). Des del 2007, l'esdeveniment s'anomena oficialment Red Bull FIM Motocross of Nations, ja que aquell any l'empresa de begudes energètiques Red Bull en va esdevenir patrocinadora oficial.

Format modifica

A la prova hi participen equips nacionals (més concretament, estatals) formats per tres pilots cadascun. Dissabte es corren les curses classificatòries que determinen els 20 equips que tindran dret a córrer la final, que es disputa diumenge i consta de tres “mànegues” (curses) que determinen la nació guanyadora.

Cadascun dels tres pilots d'un equip corre en una categoria diferent: MX1 (motors de dos temps fins a 250 cc o bé de motors de quatre temps fins a 450 cc), MX2 (motors de dos temps fins a 125 cc o bé de quatre temps fins a 250 cc) i Open (lliure). Cada pilot corre un total de dues mànegues, ja que a cada mànega hi participen 2 categories a l'hora, per tal que cada categoria competeixi amb les altres dues. Són doncs tres mànegues, en aquest ordre:

  • 1a Mànega: MX1 + MX2
  • 2a Mànega: MX2 + Open
  • 3a Mànega: MX1 + Open

Al final de les tres curses se sumen els cinc millors resultats dels sis possibles de cada equip (3 pilots per 2 curses cadascun) per tal de determinar la classificació final.

Abans de la recent reintroducció en aquest esport dels motors de quatre temps i el posterior naixement de les categories MX i MX2, el Motocròs de les Nacions es corria amb les mateixes cilindrades que els Campionats del Món: 125 cc, 250 cc i 500 cc.

Història de la competició modifica

El Motocròs, conegut com a Scramble al Regne Unit[1] quan va ser inventat els anys 20, es va desenvolupar ràpidament durant els anys 30. Després de la Segona Guerra Mundial, la FIM va donar nivell internacional a aquest esport, creant el Motocross des Nations (títol oficial en francès), un trofeu clàssic que ha estat celebrat anualment des d'aleshores.

Primers anys: el domini de l'equip britànic modifica

La prova inaugural es va celebrar prop de la Haia, als Països Baixos, el 20 de juliol de 1947. Van ser-hi convidades tres federacions estatals: Països Baixos, Bèlgica i Regne Unit. El belga Auguste Mingels va ser el més ràpid, però un equip del Regne Unit amb Bill Nicholson (BSA), Fred Rist (BSA) i Bob Ray (Ariel) va guanyar el títol, per davant de l'equip "B" belga.[3][4]

El segon Motocross des Nations va ser l'agost de 1948 a La Fraineuse, prop de la ciutat belga de Spa. Les federacions estatals de França, Suècia i Luxemburg també hi foren convidades. La cursa va ser dominada per l'equip local, quedant els belgues Nic Jansen, Marcel Cox i André Milhoux en primer, segon i cinquè llocs, aconseguint el primer trofeu per a Bèlgica.[5]

A finals d'agost de 1949 li va tocar al Regne Unit acollir la competició, a Brands Hatch. L'equip britànic va guanyar la competició per segona vegada, mantenint així la Copa de forma indefinida.[5] Després l'ACU (Auto-Cycle Union, federació britànica) va donar una altra Copa per a l'equip guanyador de la competició.

Anys 50 modifica

En morir l'any 1954 el vicepresident de la FIM Peter Chamberlain, gran afeccionat al Motocròs i impulsor d'aquest torneig, la copa va ser oficialment batejada amb el seu nom.

Durant els anys 50, el domini britànic va ser aclaparador: set victòries de 10 en el Motocròs de les Nacions abans de 1960. Les úniques excepcions van ser les victòries de Bèlgica el 1951 i Suècia el 1955 i 1958.

Anys 60 modifica

 
Sortida del Motocross des Nations de 1967, disputat a Markelo (Països Baixos) el 3 de setembre

A partir de la temporada de 1961 la FIM va crear un trofeu específic per a les motocicletes de 250 cc, anomenat Trophée des Nations.[2][5] Els primers anys el van guanyar els suecs, després de dos èxits inicials del Regne Unit. En el cas dels 500 cc, l'equip del Regne Unit va perdre contra Suècia el 1961 i 1962, però després va guanyar cinc anys consecutius, arribant al nombre de 14 victòries en 20 anys. Malgrat això, la seva darrera victòria va ser el 1967, i trigà després 27 anys a tornar a guanyar.

A Chișinău, Moldàvia (ciutat més coneguda aleshores pel seu nom rus, Kishinev) l'equip de l'URSS es va endur el Trofeu Chamberlain per primera vegada. Després, Bèlgica finalment va tornar a guanyar el trofeu a Farleigh Castle (Anglaterra, 1969) després d'intentar-ho durant 18 anys,[5] amb un equip format pels llegendaris Roger de Coster, Joël Robert i Sylvain Geboers.

Anys 70 modifica

Els anys 70 es va viure un gran canvi a nivell mecànic, amb l'arribada massiva dels fabricants japonesos. Va començar Suzuki, seguida ràpidament per Yamaha, Honda i Kawasaki. Els primers anys de la dècada van ser compartits entre Suècia i Bèlgica.[6]

El 1974 a Suècia, darrere l'equip local va pujar per primera vegada un equip dels EUA al podi, en segon lloc, compost per Jim Pomeroy (Bultaco), Brad Lackey (Husqvarna), Marty Tripes (Husqvarna) i Jimmy Weinert (Kawasaki), just per davant de l'esquadra soviètica amb Guennadi Moisséiev inclòs. El 1975 a Txecoslovàquia, l'equip local va acabar per davant de Bèlgica -tot i la presència en aquest equip de tres campions del món com ara Roger de Coster, Harry Everts i Gaston Rahier- i el Regne Unit. Dues victòries de l'equip belga van precedir a la segona victòria d'un equip rus, que incloïa el Campió del Món de 250 cc Moisséiev.[4]

 
Moiseev davant de De Coster durant el Motocross des Nations de 1976, disputat a Sint Anthonis (Països Baixos) l'onze de setembre

En el Trophée des Nations, Bèlgica va conquerir tots els títols de 1969 fins a 1980[7] excepte un (Rússia, 1979), a banda d'aconseguir dos títols més en el Motocròs de les Nacions (1979[4] i 1980), poc abans de començar el domini nord-americà.

Anys 80, domini nord-americà modifica

Després d'haver-se perdut els torneigs dels dos anys anteriors, l'equip nord-americà va arribar a Lommel, Bèlgica, el setembre de 1981 per al Trophée des Nations, amb quatre pilots d'Honda, dirigits pel belga 5 vegades campió del món, Roger de Coster. Danny Laporte, Chuck Sun, Johnny O'Mara i Donnie Hansen van guanyar amb diferència, i una setmana més tard van tornar a guanyar al Motocross des Nations a Bielstein, Alemanya. L'equip va anar canviant any rere any, però tot continuà igual. L'equip de De Coster aconseguí vuit victòries (quatre a cadascun dels dos torneigs) en quatre anys.

El 1980, la FIM va decidir introduir l'any següent un trofeu per a un tercer equip amb motos de 125 cc: la Coupe des Nations. L'equip italià dirigit per Michele Rinaldi va guanyar els dos primers títols, seguida de Bèlgica (amb Eric Geboers) i els Països Baixos (amb Kees van der Ven i John van den Berk).

1985, nou format modifica

El 1985 entrà en vigor el nou format de curses en tres cilindrades (500, 250 i 125 cc), desapareixent el Trophée i la Coupe. Els nord-americans seguiren dominant el torneig fins al 1994, perdent després de 17 victòries consecutives (13 al Motocross des Nations i els quatre darrers Trophée des Nations), contra el Regne Unit, a Roggenburg, Suïssa.

Els equips nord-americans van estar integrats sempre pels millors pilots internacionals. Danny "Magoo" Chandler va guanyar a les quatre eliminatòries el 1982, però potser el més gran triomf de tots es va produir a Maggiore, Itàlia, el 1986, quan l'equip format per David Bailey, Ricky Johnson i Johnny O'Mara van acabar les tres curses sense ser superats per la resta de pilots.

Anys 90 modifica

 
James Stewart a l'edició del 2008

Després de la victòria del Regne Unit el 1994 va ser el torn de Bèlgica el 1995 amb Stefan Everts, Joël Smets i Marnicq Bervoets. Però els nord-americans encara hi eren. El 1996, a Xerès, Espanya, l'equip dirigit pel multi-campió Jeremy McGrath va vèncer els equips francesos i belgues. A continuació van venir dues victòries de Bèlgica i el 1999 al Brasil es va produir la primera victòria d'Itàlia (amb els campions del món Andrea Bartolini i Alessio Chiodi, a banda de Claudio Federici), per davant de França i Bèlgica.

Segle XXI modifica

Una vegada més, els nord-americans guanyaren el 2000 a Saint-Jean-d'Angély, encapçalats pel seu pilot estrella Ricky Carmichael. El 2001, al famós circuit de La Citadelle de Namur, França va aconseguir la seva primera victòria (amb David Vuillemin, Yves Demaria i Luigi Séguy), superant els belgues a casa seva. Itàlia va guanyar l'edició del 2002, i Bèlgica (amb el pilot amb més títols mundials de la història, Stefan Everts) va guanyar les edicions del 2003 i 2004, abans de la reaparició dels EUA en les quatre darreres, amb James Stewart havent substituït Carmichael com a pilot líder de l'equip el 2006.

Llista de guanyadors modifica

A 6 de desembre de 2023
Any Guanyador Pilots Circuit
1947   Regne Unit Bill Nicholson / Fred Rist / Bob Ray   Països Baixos: Wassenaar
1948   Bèlgica Nic Jansen / Marcel Cox / André Milhoux   Bèlgica: Spa
1949   Regne Unit Harold Lines / Bob Manns / Ian Soovell   Regne Unit: Brands Hatch
1950   Regne Unit John Draper / Basil Hall / Harold Lines   Suècia: Skillingaryd
1951   Bèlgica Victor Leloup / Nic Jansen / Marcel Meunier   Bèlgica: Namur
1952   Regne Unit Brian Stonebridge / Geoff Ward / Phil Nex   Regne Unit: Brands Hatch
1953   Regne Unit Les Archer / John Draper / Geoff Ward   Suècia: Skillingaryd
1954   Regne Unit Geoff Ward / Brian Stonebridge / Dave Curtis   Països Baixos: Norg
1955   Suècia Bill Nilsson / Sten Lundin / Lasse Gustavsson   Dinamarca: Randers
1956   Regne Unit Jeff Smith / Geoff Ward / John Draper   Bèlgica: Namur
1957   Regne Unit Jeff Smith / Dave Curtis / Brian Martin   Regne Unit: Brands Hatch
1958   Suècia Bill Nilsson / Lasse Gustavsson / Ove Lundell   Suècia: Knutstorp
1959   Regne Unit Don Rickman / Jeff Smith / John Draper   Bèlgica: Namur
1960   Regne Unit Don Rickman / Dave Curtis / Jeff Smith   França: Cassel
1961   Suècia Bill Nilsson / Rolf Tibblin / Ove Lundell   Països Baixos: Schijndel
1962   Suècia Rolf Tibblin / Gunnar Johansson / Ove Lundell   Suïssa: Wohlen
1963   Regne Unit Don Rickman / Derek Rickman / John Burton / Jeff Smith   Suècia: Knutstorp
1964   Regne Unit Jeff Smith / Derek Rickman / Don Rickman / Vic Eastwood   Regne Unit: Hawkstone Park
1965   Regne Unit Jeff Smith / Vic Eastwood / Arthur Lampkin / Don Rickman   Bèlgica: Namur
1966   Regne Unit Dave Bickers / Don Rickman / Vic Eastwood / Arthur Lampkin   França: Rémalard
1967   Regne Unit Vic Eastwood / Dave Bickers / Jeff Smith   Països Baixos: Markelo
1968   Unió Soviètica Leonid Shinkarenko / Evgeni Petushkov / Vladímir Pogrbniak / Arnis Angers   Unió Soviètica: Chișinău
1969   Bèlgica Roger De Coster / Jef Teuwissen / Joël Robert / Sylvain Geboers   Regne Unit: Farleigh Castle
1970   Suècia Christer Hammargren / Arne Kring / Bengt Åberg / Åke Jonsson   Itàlia: Maggiora
1971   Suècia Åke Jonsson / Bengt Åberg / Olle Pettersson / Christer Hammargren   Bretanya : Gwened
1972   Bèlgica Roger De Coster / Jaak van Velthoven / René Van De Vorst   Països Baixos: Norg
1973   Bèlgica Roger De Coster / René Heeren / Jaak van Velthoven / Sylvain Geboers   Suïssa: Wohlen
1974   Suècia Bengt Åberg / Arne Kring / Hakan Andersson / Åke Jonsson   Suècia: Husqvarna
1975   Txecoslovàquia Antonín Baborovský / Jiří Churavý / Miroslav Nováček / Zdeněk Velký   Txecoslovàquia: Sedlčany
1976   Bèlgica Roger De Coster / Gaston Rahier / Harry Everts / Jaak van Velthoven   Països Baixos: Sint Anthonis
1977   Bèlgica André Malherbe / Jaak van Velthoven / Roger De Coster / Jean-Paul Mingels   França: Cognac
1978   Unió Soviètica Guennadi Moisséiev / Vladímir Kàvinov / Valery Korneev / Yuri Khudiakov   RFA: Gaildorf
1979   Bèlgica Roger De Coster / Harry Everts / André Malherbe / Ivan Van den Broek   Finlàndia: Ruskeasanta
1980   Bèlgica André Malherbe / Georges Jobé / André Vromans / Ivan Van den Broek   Regne Unit: Farleigh Castle
1981   Estats Units Chuck Sun / Johnny O'Mara / Danny Laporte / Donnie Hansen   RFA: Bielstein
1982   Estats Units David Bailey / Johnny O'Mara / Danny Chandler / Jim Gibson   Suïssa: Wohlen
1983   Estats Units David Bailey / Mark Barnett / Jeff Ward / Broc Glover   Bèlgica: Angreau
1984   Estats Units David Bailey / Johnny O'Mara / Jeff Ward / Ricky Johnson   Finlàndia: Vantaa
1985   Estats Units David Bailey / Jeff Ward / Ron Lechien   RFA: Gaildorf
1986   Estats Units David Bailey / Ricky Johnson / Johnny O'Mara   Itàlia: Maggiora
1987   Estats Units Bob Hannah / Ricky Johnson / Jeff Ward   Estats Units: Unadilla Valley
1988   Estats Units Ron Lechien / Ricky Johnson / Jeff Ward   França: Villars-sous-Écot
1989   Estats Units Jeff Ward / Jeff Stanton / Mike Kiedrowski   Alemanya: Gaildorf
1990   Estats Units Jeff Ward / Jeff Stanton / Damon Bradshaw   Suècia: Vimmerby
1991   Estats Units Mike Kiedrowski / Jeff Stanton / Damon Bradshaw   Països Baixos: Valkenswaard
1992   Estats Units Billy Liles / Mike LaRocco / Jeff Emig   Austràlia: Manjimup
1993   Estats Units Mike Kiedrowski / Jeremy McGrath / Jeff Emig   Àustria: Schwanenstadt
1994   Regne Unit Kurt Nicoll / Rob Herring / Paul Malin   Suïssa: Roggenburg
1995   Bèlgica Joël Smets / Marnicq Bervoets / Stefan Everts   Eslovàquia: Sverepec
1996   Estats Units Jeff Emig / Jeremy McGrath / Steve Lamson   Espanya: Jerez de la Frontera
1997   Bèlgica Marnicq Bervoets / Stefan Everts / Joël Smets   Bèlgica: Nismes
1998   Bèlgica Stefan Everts / Marnicq Bervoets / Patrick Caps   Regne Unit: FoxHill
1999   Itàlia Alessio Chiodi / Claudio Federici / Andrea Bartolini   Brasil: Indaiatuba
2000   Estats Units Travis Pastrana / Ricky Carmichael / Ryan Hughes   França: Saint-Jean-d'Angély
2001   França Yves Demaria / Luigi Séguy / David Vuillemin   Bèlgica: Namur
2002   Itàlia Andrea Bartolini / Alessio Chiodi / Alessandro Puzar   Catalunya: Bellpuig
2003   Bèlgica Stefan Everts / Steve Ramon / Joël Smets   Bèlgica: Zolder
2004   Bèlgica Stefan Everts / Steve Ramon / Kevin Strijbos   Països Baixos: Lierop
2005   Estats Units Ricky Carmichael / Ivan Tedesco / Kevin Windham   França: Ernée
2006   Estats Units James Stewart / Ryan Villopoto / Ivan Tedesco   Regne Unit: Matterley Basin
2007   Estats Units Ricky Carmichael / Ryan Villopoto / Tim Ferry   Estats Units: Budds Creek
2008   Estats Units James Stewart / Ryan Villopoto / Tim Ferry   Regne Unit: Donington Park
2009   Estats Units Ryan Dungey / Jake Weimer / Ivan Tedesco   Itàlia: Franciacorta
2010   Estats Units Ryan Dungey / Trey Canard / Andrew Short   Estats Units: Lakewood
2011   Estats Units Ryan Dungey / Blake Bagget / Ryan Villopoto   França: Saint-Jean-d'Angély
2012   Alemanya Maximilian Nagl / Ken Roczen / Marcus Schiffer   Bèlgica: Lommel
2013   Bèlgica Ken De Dycker / Jeremy Van Horebeek / Clément Desalle   Alemanya: Teutschenthal
2014   França Gautier Paulin / Dylan Ferrandis / Steven Frossard   Letònia: Kegums
2015   França Gautier Paulin / Marvin Musquin / Romain Febvre   França: Ernée
2016   França Gautier Paulin / Benoît Paturel / Romain Febvre   Itàlia: Maggiora
2017   França Gautier Paulin / Christophe Charlier / Romain Febvre   Regne Unit: Matterley Basin
2018   França Gautier Paulin / Dylan Ferrandis / Jordi Tixier   Estats Units: Red Bud
2019   Països Baixos Jeffrey Herlings / Calvin Vlaanderen / Glenn Coldenhoff   Països Baixos: Assen
2020 Cancel·lat (COVID-19)   França: Ernée
2021   Itàlia Antonio Cairoli / Alessandro Lupino / Mattia Guadagnini   Itàlia: Mantova
2022   Estats Units Eli Tomac / Justin Cooper / Chase Sexton   Estats Units: Red Bud
2023   França Romain Febvre / Tom Vialle / Maxime Renaux   França: Ernée

Total de victòries per equips modifica

Equip Victòries
  Estats Units 23
  Regne Unit 16
  Bèlgica 15
  Suècia 7
  França 7
  Itàlia 3
  Unió Soviètica 2
  Txecoslovàquia 1
  Alemanya 1
  Països Baixos 1
Total 76

Referències modifica

  1. 1,0 1,1 Hailwood, Mike; Walker, Murray; Smith, Jeff; Currie, Bob; Puig Bultó, Oriol. «Moto-cross». A: Motos. Carreras de velocidad. Moto-Cross. Trial (en castellà). Barcelona: Editorial Hispano Europea, 1975, p. 230; 346-348. ISBN 84-255-0245-4. 
  2. 2,0 2,1 Egea, Alfonso; Ramos, Javier; Izquierdo, Maria Vanessa; Murillo, Juan José; García, Óscar. «Historia del motocross». A: Fraile, Maria José (Directora). Atlas visual de los deportes (en castellà). Vol. 5. L'Eliana: Producciones Editoriales Clannad, 2000, p. 33. ISBN 84-95664-05-4. 
  3. Berry, Ian. «Post-war boom». A: Out Front! British Motocross Champions 1960-1974 (en anglès). High Wycombe: Panther Publishing, 2011, p. 2. ISBN 978-0-9564975-3-6. 
  4. 4,0 4,1 4,2 «L'histoire du moto-cross ainsi que ses principaux stars pilotes internationaux» (en francès). motoclub.gimont.free.fr. [Consulta: 5 novembre 2009].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 «Motocross des Nations History Lesson» (en anglès). racerxonline.com. [Consulta: 5 novembre 2009].[Enllaç no actiu]
  6. Pupo, Ricardo. «Trofeu das Nações Moto Cross 1973» (en portuguès). motosclassicas70.com.br. [Consulta: 5 novembre 2009].
  7. «Le palmarès des Belges en motocross» (en francès). moto80.be. Arxivat de l'original el 12 de juliol 2011. [Consulta: 5 novembre 2009].

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Motocròs de les Nacions