Maria Aurèlia Capmany i Farnés
Maria Aurèlia Capmany i Farnés (Barcelona, 3 d'agost de 1918 - 2 d'octubre de 1991) fou una novel·lista, dramaturga i assagista barcelonina. Destacà també com a activista cultural, feminista i antifranquista.[1][2][3]
![]() ![]() | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 3 agost 1918 ![]() Barcelona ![]() |
Mort | 2 octubre 1991 ![]() Barcelona ![]() |
![]() | |
1983 – 1991 ![]() | |
Dades personals | |
Nacionalitat | Catalunya |
Formació | Universitat de Barcelona ![]() |
Activitat | |
Camp de treball | Assaig ![]() |
Ocupació | Escriptora |
Partit | Partit dels Socialistes de Catalunya ![]() |
Moviment | Literatura realista ![]() |
Obra | |
Primeres obres | Necessitem morir (1947) El cel no és transparent (1948) |
Obres destacables Un lloc entre els morts (1967)
| |
Família | |
Pare | Aureli Capmany i Farrés ![]() |
Premis Premi Joanot Martorell (1948) Premi Sant Jordi de novel·la (1968) Premi Creu de Sant Jordi (1982) Premi Crítica Serra d'Or (1983) | |
Lloc web | fmac.org ![]() |
![]() ![]() ![]() |
Va rebre el Premi Sant Jordi de novel·la el 1968 amb l'obra Un lloc entre els morts i el Premi Joanot Martorell el 1948 amb El cel no és transparent. Fou presidenta del PEN català entre 1979 i 1983.
BiografiaModifica
Néta de Sebastià Farnés, intel·lectual autor de la Paremiologia catalana comparada, i filla d'Aureli Capmany, folklorista i col·laborador en revistes infantils, i de Maria Farnés Pagès, va passar la joventut al pis de la família, a tocar de la Rambla de Barcelona.
Estudià a l'Institut Escola de la Generalitat de Catalunya i es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de Barcelona de la postguerra. Va practicar la docència durant els anys 40 i 50 a l'Institut Albéniz de Badalona i a l'Escola Isabel de Villena a Barcelona. També va treballar gravant vidre, ofici que havia après en l'època d'universitària.
Obra narrativaModifica
Amb la seva primera novel·la, Necessitem morir (publicada el 1952), quedà finalista del Premi Joanot Martorell de 1947, premi que va guanyar l'any següent amb El cel no és transparent.
El seu prestigi com a narradora arribarà amb novel·les com Betúlia, El gust de la pols i, sobretot, per Un lloc entre els morts, Premi Sant Jordi del 1968. L'any 1981 va rebre el Premi Ramon Fuster, atorgat pel Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya,[4] i el 1983 va guanyar el Premi Crítica Serra d'Or de Literatura Infantil i Juvenil amb El malefici de la reina d'Hongria.
Altres gèneres: teatre i assaigModifica
Fou una de les escriptores catalanes més polifacètiques, ja que, a més de la narrativa, es dedicà a la traducció, i cultivà el teatre, l'assaig i altres gèneres literaris[5].
En el camp de la dramatúrgia va fundar el 1959 l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual amb Ricard Salvat. Hi va exercir de professora, d'actriu i de directora. A més, hi va estrenar obres pròpies, com Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya. així com una adaptació al teatre del Tirant lo Blanc.[6]
Com a assagista sobresurt per les seves obres sobre la situació de la dona[7]; el feminisme català contemporani és deutor de la seva figura, que va ser pionera en aquests estudis amb llibres com La dona a Catalunya: consciència i situació (1966), El feminismo ibérico (1970), El feminisme a Catalunya (1973) i Dona i societat a la Catalunya actual (1978).
Activitat políticaModifica
L'any 1966 va participar en la Caputxinada, una assemblea antifranquista. També va dedicar nombrosos articles a diversos aspectes de la cultura i de la societat catalana. També destaquen els llibres de memòries Pedra de toc (1 i 2), Mala memòria, i Això era i no era.
Participà i va intervenir en el "Míting de la Llibertat" (22 de juny de 1976) i en el procés constituent del Partit Socialista de Catalunya Congrés (novembre de 1976).
Va ser regidora i responsable de les àrees de Cultura i d'Edicions a l'Ajuntament de Barcelona durant les primeres legislatures del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983 fins que es va morir el 2 d'octubre de 1991. Va ser també membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i presidenta del Centre Català del Pen Club.
ObresModifica
Novel·laModifica |
---|
|
Narrativa breuModifica |
---|
|
Literatura infantil i juvenilModifica |
---|
|
TeatreModifica |
---|
|
AssaigModifica |
---|
|
GuionsModifica |
---|
|
CòmicModifica |
---|
|
Dietaris i MemòriesModifica |
---|
|
Traduccions de l'anglèsModifica |
---|
|
Traduccions del francèsModifica |
---|
|
Traduccions de l'italiàModifica |
---|
|
Recopilacions pòstumesModifica |
---|
|
ReferènciesModifica
- ↑ Exposició dones escriptores. Barcelona: Institut Català de les Dones, 2008 [Consulta: 20 agost 2013].
- ↑ «Maria Aurèlia Capmany i Farnés | enciclopèdia.cat». [Consulta: 9 maig 2020].
- ↑ Nopca, Jordi. «Maria Aurèlia Capmany, lluitadora inclassificable», 10-04-2019. [Consulta: 26 gener 2021].
- ↑ «Premis». Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya. [Consulta: 14 març 2014].
- ↑ Nopca, Jordi. «El dietari inèdit de Capmany», 22-12-2018. [Consulta: 26 gener 2021].
- ↑ George, David. «Capmany, Maria Aurèlia». A: Encyclopedia of contemporary Spanish culture (en anglès). Londres: Routledge, 1999, p. 81-82. ISBN 0-203-01438-3.
- ↑ Nopca, Jordi. «Maria Aurèlia Capmany, una intel·lectual de primera», 28-02-2018. [Consulta: 26 gener 2021].
- ↑ Capmany, Maria Aurèlia «Àngela i els vuit mil policies». Els altres mons de la literatura catalana: antologia de narrativa fantàstica i especulativa. Victor Martínez-Gil. Barcelona: Cercle de Lectors Galaxia Gutenberg. (2004) ISBN 9788481093483.
- ↑ Una utopia inspirada en l'activista política Angela Davis (1944-)
BibliografiaModifica
- Campillo, Maria; Castellanos, Jordi (1988). “Maria Aurèlia Capmany”. En: Història de la literatura catalana, vol. 11. Barcelona: Ariel, p. 62-71.
- DD.AA. (1986). Maria Aurèlia Capmany en els seus millors escrits. Barcelona: Miquel Arimany.
- DD.AA. (1991). Montserrat Roig / Maria Aurèlia Capmany en homenatge. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes.
- DD.AA. (1992). Maria Aurèlia Capmany Farnés (1918-1991). Barcelona: Ajuntament de Barcelona.
- DD.AA. (2002). Un lloc entre els vius: homenatge a Maria Aurèlia Capmany. Barcelona: Partit dels Socialistes de Catalunya.
- DD.AA. (1992). Maria Aurèlia Capmany: homenatge. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Centre Català del Pen Club.
- DD.AA. (1993). "Woman, history and nation in the works of Montserrat Roig and Maria Aurèlia Capmany". Catalan review: international journal of Catalan culture, vol. VII, núm. 2.
- DD.AA. (1994). Feliçment sóc una dona: homenatge a Maria Aurèlia Capmany. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.
- DD.AA. (2002). “Universos”. En: L'Univers: elles hi són: Jornada homenatge a Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig. Barcelona: Institut Català de la Dona.
- Font, Jordi (comissari) (2002). Exposició i catàleg "Ciutadana Maria Aurèlia", del 22 d'octubre al 7 de gener del 2002. Culmina el desè aniversari de la seva mort. Palau de la Virreina. Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona.
- Font, Jordi (2011). Els camins de Maria Aurèlia Capmany, escriptora i dona d'acció. Barcelona: Publicacions de l'Ajuntament de Barcelona.
- Fundació Maria Aurèlia Capmany; Reñé Ferrando, Teresa (2002). Ciutadana Maria Aurèlia Capmany: escriptora i dona d'acció. Barcelona: Fundació Maria Aurèlia Capmany.
- Graells, Guillem-Jordi (1990). “Maria Aurèlia Capmany, un bosc per a viure-hi”. Serra d'Or, març 1990.
- (1992). Maria Aurèlia Capmany. Barcelona: Diputació de Barcelona.
- (1992). “Presentació”, Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu. Barcelona: Institut del Teatre.
- Julià, Lluïsa (1999). “Quan les dones fumen. Maria Aurèlia Capmany-Simone de Beauvoir”, Memòria de l'aigua. Onze escriptores i el seu món, Lluïsa Julià (ed.), Barcelona: Proa, pàg. 89-122.
- May, Barbara Dale (2000). “Maria Aurèlia Capmany y el activismo polifacético”. En: Zavala, Iris M. (coord.). Breve historia feminista de la literatura española (en lengua catalana, gallega y vasca). Barcelona: Anthropos, vol. VI, p. 92-99.
- Nadal, Marta (1991). “Maria Aurèlia Capmany: Combativity and tenderness in a writer from Barcelona”, Catalan Writing, núm. 7. pàgs. 25-37.
- Pablos, M. del Mar (2001). El fons documental Vidal-Capmany dipositat a la biblioteca de la Universitat Rovira i Virgili: tractament i descripció. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili.
- Palau, Montserrat (2008). Maria Aurèlia Capmany. Escriure la vida en femení, Tarragona: Arola.
- Palau, Montserrat i Martínez Gili, Raül-David (eds.) (2002). Maria Aurèlia Capmany: l'afirmació en la paraula, Valls: Cossetània.
- Pedrolo, Manuel de (1974). “Impressions-expressions sobre tres novel·les de la Maria Aurèlia Capmany”, Obra Completa. vol. I. Barcelona: Editorial Nova Terra.
- Pessarrodona, Marta (1996). Maria Aurèlia Capmany, un retrat. Fotografies de Pilar Aymeric. Barcelona: Institut Català de la Dona.
- Pons, Agustí (2000). Maria Aurèlia Capmany. L'època d'una dona. Barcelona: Columna.
- Riera, Ana. Catalanes universals. Barcelona : L'Arca, 2018. ISBN 9788494836442
- Sarsanedas, Jordi (1958). “Llegeixo les novel·les de Maria Aurèlia Capmany”, Cita de narradors. Barcelona: Ed. Selecta.
- Vidal Alcover, Jaume (1986). Maria Aurèlia Capmany en els seus millors escrits. Barcelona: Miquel Arimany editor, pàgs. 7-31.
Enllaços externsModifica
- «Maria Aurèlia Capmany i Farnés». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
- LletrA. «Maria Aurèlia Capmany i Farnés». Universitat Oberta de Catalunya i Institut Ramon Llull.
- Fundació Maria Aurèlia Capmany.
- «Maria Aurèlia Capmany i Farnés». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).
- Palau Vergés, Montserrat. «Maria Aurèlia Capmany Farnés: Intel·lectual, escriptora, feminista». Diccionari Biogràfic de Dones. [Consulta: 19 octubre 2013].