Mehmet I Çelebi (138726 de maig de 1421 o 25 de juny de 1421) va ser soldà de l'Imperi Otomà. Çelebi (que significa «cavaller» o «noble») és considerat com el segon fundador de l'imperi. Era un dels fills de Baiazet I i Devlet Hatun. Amb 12 anys va ser nomenat governador de Rum (juny 1399) amb Amasya, Tokat, Sivas i Ankara, que abans havien estat els territori dels Eretnaoghullari. Els seus germans eren: Ertoghrul (mort el 1400), Mustafà, Suleyman o Solimà, Isa, Musa i Kasim.

Plantilla:Infotaula personaMehmet I

Retrat de Mehmet I
Nom originalچلبی محمد (turc otomà)
Biografia
Naixement1386 Modifica el valor a Wikidata
Bursa (Turquia) Modifica el valor a Wikidata
Mort26 maig 1421 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata (34/35 anys)
Edirne (Turquia) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaGran mesquita de Bursa 40° 11′ 1.8″ N, 29° 3′ 43″ E / 40.183833°N,29.06194°E / 40.183833; 29.06194
  Soldà de l'Imperi Otomà
5 de juliol de 1413 – 26 de maig de 1421
← Interregne (Baiazet I)
Dades personals
ReligióIslam
Activitat
Ocupaciógovernant Modifica el valor a Wikidata
Família
Casa reialDinastia Osman
CònjugeEmine Hatun
Kumru Hatun Modifica el valor a Wikidata
FillsMurat II
 () Emine Hatun
Selçuk Hatun
 ()
Küçük Mustafà
 ()
Sultan Hatun
 () Modifica el valor a Wikidata
ParesBaiazet I i Devlet Hatun
Germansİsa Çelebi
Suleyman I
Musa Çelebi
Mustafà Çelebi Modifica el valor a Wikidata
Signatura Modifica el valor a Wikidata
Llista
Soldà de l'Imperi otomà
5 juliol 1413 – 4 juny 1421
← Baiazet IMurat II → Modifica el valor a Wikidata

La conquesta de Tamerlà

modifica

A la batalla d'Ankara contra Tamerlà el 20 de juliol de 1402, Mustafà fou capturat per Tamerlà junt amb el pare Baiazet I i portat a Samarcanda; Kasim estava al palau de Bursa i els altres quatre germans van iniciar la lluita per dominar Bursa i Edirne (Adrianòpolis), la capitales otomanes.

Durant el setge timúrida d'Esmirna que va durar del 2 de desembre de 1402 al 6 de gener de 1403 Suleyman va rebre un yarligh que li donava autoritat sobre els territoris a l'oest del Bòsfor. Mehmet fou cridat per Tamerlà a Kutahya però no hi va anar. Va fer reconèixer la seva autoritat als begs turcmans de la zona de Tokat i Amasya,[1] els quals havien de ser el seu principal suport: les nissagues de Kara Dewletshah, de Mezid Beg i de Tashan, i els Kubad-oghullari, eren governants locals, vassalls de Tamerlà després de la batalla d'Ankara, però Mehmet es va reconèixer vassall de Tamerlà i els va considerar com sub-vassalls. També va reconèixer al seu germà gran Suleyman com a degà de la família.

Interregne otomà

modifica
 
Mehmet I a la cort

Mehmet es va enfrontar a Isa que s'havia aliat als begs turcmans de l'Anatòlia occidental i a Mubariz al-Din Isfendiyar (dels Isfendiyar-oğlu de Kastamonu (Beylik de Candar-oğlu), i va ocupar Brusa. Isa fou derrotat i capturat a la batalla de Eskişehir (1403) i fou executat. Però Mehmet va perdre Bursa poc després (1404) en profit de Suleyman[nota 1] i es va haver de retirar a Tokat. El seu germà Musa, que cooperava amb ell, fou enviat a Rumèlia acceptant la invitació d'un voivoda, el valac Mircea I el Vell (1383-1394 i 1397-1418). Musa va arribar a Valàquia el 1406 i va iniciar la campanya que fou victoriosa, obligant a Suleyman a sortir de Bursa per anar a combatre a Rumèlia.[nota 2] Sulayman va ser derrotat a la batalla de Yanbolu (13 de febrer de 1410) però Musa fou després derrotat en dues altres batalles el juny i juliol del 1410. Finalment en un atac per sorpresa, Musa va ocupar Edirne (17 de febrer de 1411) i va fer presoner a Suleyman que fou executat. Mentre Mehmed havia recuperat Bursa. Llavors Musa va trencar l'acord que tenia amb el seu germà i es van produir dos xocs el 1411 i 1412 en els quals Mehmet no va poder derrotar Musa, però finalment el va derrotar Čamurli (Chamurli, Çamurli) el 5 de juliol de 1413. Mentre estava Mehmet absent, l'emir karamànida Mehmed Bey II va assetjar Brusa i va incendiar alguns barris però es va haver de retirar al cap d'un mes quan es va saber la victòria de Mehmed sobre Musa.

Govern en solitari

modifica

Així Suleyman havia regnat 8 anys 10 mesos i 17 dies, i Musa 2 anys 7 mesos i 20 dies. Les dinasties anatòlies dels Germiyan, Saruhan, Aydın, Djandàrides i Karamànides van reconèixer a Mehmet, i alguns van esdevenir vassalls. Als Balcans els estats eren independents i fins i tot havien recuperat alguns territoris que abans havien estat otomans.[nota 3] Mehmet va anar a Edirne on va rebre ambaixadors de Bizanci, Sèrbia, Valàquia, Epir, Morea i Atenes, i els va garantir pau i amistat. A l'emperador el reconegué com a "pare i senyor".

El 1414 i 1415 el va dedicar a campanyes contra els begs d'Anatòlia que havien donat suport a Musa, especialment Djunayd d'Esmirna (Beylik d'Aydın-oğlu). Esmirna fou transformada en sandjak. En aquesta campanya va comptar amb el suport dels seus vassalls: Germiyan, Menteshe, Quios, Lesbos i Focea, i els Hospitalaris de Rodes; tot i això la fortalesa d'aquests a Izmir (Esmirna) va haver de ser destruïda. Menteshe es va declarar vassall de Mehmet I a l'inici de la campanya. Però el duc de Naxos no va renovar l'homenatge al sultà com els altres prínceps llatins.

Va preparar una campanya contra Mubariz al-Din Isfendiyar de Kastamonu però aquest es va sotmetre i va prometre tropes per una altra campanya projectada, contra Karaman (1414). El febrer de 1415 Mehmet va enviar una ambaixada al sultà d'Egipte, considerat protector de Karaman;[2] La pau es va trencar al cap de poc i el 1415 va envair l'emirat i va derrotar els karamànides assetjant Konya (març/abril de 1415). L'emir Mehmed fou fet presoner[3] fins que va acceptar la sobirania otomana.[2] Els districtes d'Hamid-Ili i de Said-Ili foren annexionats per Mehmet.

El 1414 Mustafà, que estava presoner dels timúrides, fou alliberat per Shah Rukh per fomentar conflictes a Anatòlia, atès que esperava recuperar el poder efectiu en aquesta zona. Mustafà va arribar a Trebisonda el gener del 1415 i va iniciar negociacions amb Venècia i amb l'emperador romà d'Orient. Va anar a Konya i després a Kastamonu i finalment per mar a Valàquia on se li va unir Djunayd, l'antic emir d'Esmirna (Aydın). Però tot i el suport de Mircea I el Vell no van aconseguir el suport de les tropes otomanes de frontera i van haver de marxar a Constantinoble ja a la primavera del 1416.

Durant la guerra, Venècia havia recuperat posicions a Morea, Epir i Albània. Després de la victòria de Mehmet s'havien iniciat converses que demoraven més del que era normal. Mehmet va autoritzar el 1415 als begs de la costa de la mar Egea a actuar contra el ducat de Naxos i les possessions venecianes. 112 vaixells (dels quals 12 galeres) es van presentar a Gal·lípoli manats per Çali Beg per marxar contra les Cíclades, i Venècia va respondre amb una flota manada per Pietro Loredano que va destruir per sorpresa la flota turca a Gal·lípoli el 29 de maig de 1416.

Mehmet va declarar la guerra a l'Imperi Romà d'Orient que havia acollit a Mustafà i a Djunayd (que ara eren a Salònica). Mustafa i Djunayd i els seus partidaris van ocupar Serres esperant aconseguir el suport de les tropes de frontera però no el van obtenir i van haver de retornar a Salònica (tardor de 1416). Finalment l'emperador va acceptar retenir-los durant la vida de Mehmet, a canvi d'un important pagament econòmic (300.000 akçes a l'any equivalents a 10.000 ducats d'or).

Durant aquest conflicte havia esclatat a Anatòlia occidental i a Deli-Orman una revolta d'inspiració comunista dirigida pel xeic Badr al-Din. Mircea I el Vell de Valàquia va donar refugi al xeic i va envair Deli-Orman, atacant Silistra (tardor del 1416). Mehmet va capturar a Badr al-Din a Zagra i fou penjat a Serres el 18 de desembre de 1416. Durant tots aquests conflictes els begs d'Anatòlia havien mostrat signes d'hostilitat i a l'inici de 1417 Mehmet va atacar a Isfandiyar de Kastamonu que havia facilitat el pas de Badr al-Din cap a Valàquia; Isfandiyar va aconseguir la pau sotmetent-se altre cop a Mehmet.

El 1417 es va posar malalt i una possible campanya a Karaman que esmenten les fonts[nota 4] fou dirigida per Baiazet Pasha. Aprofitant aquesta malaltia, Mircea I el Vell amb suport del rei Segimon d'Hongria va avançar pels Balcans. Mehmet el va combatre a la tardors del 1419 impedint la invasió de Segimon. Karamànides i Djandàrides van enviar tropes al sultà per a aquesta campanya. Es va construir la fortalesa de Nova Giurgiu (després Rusdjuk) a la riba dreta del Danubi i després va envair Hongria ocupant Severin. Mircea i Miquel I, voivodes de Valàquia, van haver de pagar tribut i enviar als seus tres fills com a ostatges. El 1419 no obstant el timúrida Shah Rukh preparava una gran campanya contra Anatòlia; després d'envair Azerbaidjan, els timúrides van advertir Mehmet que no havia de donar suport al qara qoyunlu Kara Yusuf ni al seu fill Iskandar que es podia refugiar a territori otomà (gener del 1420); Mehmet va fer completa submissió i va acceptar les condicions. Després de la victòria de l'aq qoyunlu Kara Uthman (abril de 1421) Shah Rukh va entrar a Anatòlia oriental i va derrotar Iskandar (juliol de 1421), victòria que Mehmet ja no va veure. Mehmet no va intervenir en tota la campanya, i d'altra banda va procurar tenir bones relacions amb els mamelucs que també temien a Shah Rukh.

Havia estat malalt als darrers anys i ja preparava la successió a favor del seu fill Murad (II). Orkhan, el fill de Suleyman, havia estat capturat i cegat, però Mustafà seguia sent un rival perillós i tenia suport entre la noblesa otomana, tot i que de moment restava presoner de l'emperador. Els partidaris de Murad van fer córrer el rumor de la mort de Mustafà i que el pretendent no era el príncep autèntic sinó un usurpador. Mehmet va signar amb l'emperador un acord pel qual Murad el succeiria a Edirne i un altre fill, Mustafà, restaria a Anatòlia, i dos fills menors, Yusuf (de 8 anys) i Mahmud (de 7 anys) serien enviats a Constantinoble quedant sota custòdia de Manuel II Paleòleg (que rebia una suma important per les despeses), el qual a canvi no alliberaria a Mustafà.

Mehmet va morir als 47 anys (després de vuit anys de regne de l'Imperi reunificat tot i que havia governat com a príncep independent durant la pràctica totalitat del període d'onze anys de l'interregne que seguí la mort del seu pare) el 25 de juny de 1421[4] o el 26 de maig de 1421.[5] Segons l'Enciclopèdia Espasa la seva mort es va produir estant absent el seu fill Murad i fou amagada fins que aquest va arribar a Bursa, el que explicaria aquesta diferència. Murad II el va succeir a Bursa i va refusar lliurar als seus germans a l'emperador.

Va ser enterrat a Bursa, en un mausuleu al costat de la mesquita que hi havia fet construir, i que per les seves decoracions de porcellana verda és anomenada la Mesquita Verda. Mehmet també va fer acabar la gran mesquita de Bursa que el seu avi Murat I havia començat, la construcció de la qual havia estat descuidada durant el regnat de Baiazet. També va ser patró de la poesia i les arts.

  1. quan Sulayman, que residia a Edirne, va anar a combatre a Bursa contra Mehmet, va haver de deixar com a ostatge al seu germà Kasim i a la seva germana Fàtima
  2. aquesta vegada va haver de deixar com a ostatge de l'emperador el fill Orkhan, al que després l'emperador va tractar d'utilitzar contra Mehmet quan Sulayman fou derrotat
  3. Musa va intentar recuperar aquestos territoris i això li va fer perdre el suport de Valàquia i de Bizanci i per això fou finalment derrotat
  4. el 1417 Karaman fou atacat pels mamelucs, però la campanya podria no existir ja que els historiadors confonen diverses campanyes otomanes en aquest emirat i alguns indicis suggereixen que al relatar la de 1417 en realitat estan parlant de la de 1415

Referències

modifica
  1. Kastritsis, Dimitris. The Sons of Bayezid: Empire Building and Representation in the Ottoman Civil War of 1402-13 (en anglès). BRILL, 2007, p. 73. ISBN 978-90-04-15836-8. 
  2. 2,0 2,1 Har-El, Shai. Struggle for Domination in the Middle East: The Ottoman-Mamluk War, 1485-91 (en anglès). Brill, 1995, p. 70. ISBN 9004101802. 
  3. Houtsma, Martijn Theodoor. E.J. Brill's First Encyclopedia of Islam, 1913-1936 (en anglès). vol.4. Brill, 1993, p. 751. ISBN 9004097910. 
  4. Enciclopèdia de l'Islam, edició francesa, volum VI, pàg. 969
  5.   Aquest article incorpora text d'una publicació que es troba en domini públic: Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica (edició de 1911) (en anglès). 11a ed. Cambridge University Press, 1911. 

Bibliografia

modifica