Viquipèdia

Murray Gell-Mann

físic estatunidenc

Murray Gell-Mann (Lower Manhattan, 15 de setembre de 1929 - Santa Fe, 24 de maig de 2019) va ser un físic estatunidenc guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1969.[1][2][3][4]

Plantilla:Infotaula personaMurray Gell-Mann
Imatge
(2012) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement15 setembre 1929 Modifica el valor a Wikidata
Lower Manhattan (Nova York) Modifica el valor a Wikidata
Mort24 maig 2019 Modifica el valor a Wikidata (89 anys)
Santa Fe (Nou Mèxic) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaRed Butte Cemetery (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Membre de la junta Institució Smithsonian
31 agost 1974 – 1988 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ResidènciaEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
FormacióYale College
Columbia Grammar & Preparatory School (en) Tradueix
Universitat Yale
Institut de Tecnologia de Massachusetts
Jonathan Edwards College (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Director de tesiVictor Weisskopf Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballFísica de partícules i física Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióescriptor de no-ficció, investigador, físic teòric, físic Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Chicago
Institut Tecnològic de Califòrnia Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Royal Society
Indian National Science Academy
Societat Filosòfica Americana
Associació americana per l'avanç de la ciència
Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències
American Physical Society
Acadèmia de Ciències de Rússia
Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units
JASON (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsVictor Weisskopf i Enrico Fermi Modifica el valor a Wikidata
AlumnesKenneth Geddes Wilson i Sidney Coleman Modifica el valor a Wikidata
Obra
Estudiant doctoralSidney Coleman, Kenneth Geddes Wilson, James Hartle, Jon Mathews, Todd Brun (en) Tradueix, Cosmas Zachos (en) Tradueix, Philip Moss Platzman (en) Tradueix, Sam M. Berman (en) Tradueix, Carl Iddings (en) Tradueix, Henry Hoyt Hilton (en) Tradueix, Donald F. DuBois (en) Tradueix, Kenneth Young (en) Tradueix, Rod Crewther, Christopher T. Hill, William C. Davidon, Norman Dombey (en) Tradueix i George Chapline, Jr. Modifica el valor a Wikidata
Localització dels arxius
Família
CònjugeJ. Margaret Dow
Marcia Southwick Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata
Lloc webtuvalu.santafe.edu… Modifica el valor a Wikidata
X: quark_king TED: murray_gell_mann Musicbrainz: ae86d0f5-a312-4b91-acc3-a5ddc9c73a95 Find a Grave: 199423923 Modifica el valor a Wikidata
Murray Gell-Mann a la Universitat Harvard

Llicenciat en física per la Universitat Yale i l'Institut Tecnològic de Massachusetts, el 1955 va esdevenir professor universitari a la Universitat de Califòrnia on va ocupar des de 1967 la càtedra de física teòrica.

Biografia

modifica

Educació

modifica

Gell-Mann va néixer al Baix Manhattan en una família d'immigrants jueus de l’Imperi Austrohongarès, concretament de Txernivtsí a l'actual Ucraïna.[5][6] Els seus pares eren Pauline (de soltera Reichstein) i Arthur Isidore Gelman, que ensenyaven anglès com a segona llengua.[7]

Impulsat per una intensa curiositat infantil i l'amor per la natura i les matemàtiques, es va graduar com a finalista de la Columbia Grammar & Preparatory School als 14 anys i posteriorment va ingressar al Yale College com a membre del Jonathan Edwards College.[1][8] A Yale, va participar a la William Lowell Putnam Mathematical Competition i va formar part de l'equip que representava la Universitat Yale (juntament amb Murray Gerstenhaber i Henry O. Pollak) que va guanyar el segon premi el 1947.[9]

Gell-Mann es va graduar a Yale amb una llicenciatura en física el 1948 i tenia la intenció de cursar estudis de postgrau en física. Va intentar romandre a la Ivy League per a la seva formació de postgrau i va sol·licitar-se a la Universitat de Princeton i a la Universitat Harvard. Va ser rebutjat per Princeton i acceptat per Harvard, però aquesta darrera institució no va poder oferir-li l'ajuda financera necessària.

Va ser acceptat per l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) i va rebre una carta de Victor Weisskopf que l'instava a anar al MIT i fer-se l'assistent d'investigació de Weisskopf. Això proporcionaria a Gell-Mann l'ajuda financera que necessitava. No conscient de l'estatus eminent del MIT en la investigació física, Gell-Mann es va mostrar miserable pel fet que no podria anar a Princeton o Harvard i, amb la característica ironia fosca, va dir que considerava el suïcidi. Gell-Mann va declarar que es va adonar que podria intentar entrar primer al MIT i suïcidar-se després si trobava que era realment terrible. Tanmateix, primer no va poder triar el suïcidi i després anar al MIT; els dos no es van desplaçar, com va dir Gell-Mann.[10] Va rebre el seu doctorat. en física al MIT el 1951 després de completar una tesi doctoral, titulada Coupling force and nuclear reactions, sota la supervisió de Weisskopf.[11][12]

Posteriorment, Gell-Mann va ser becari postdoctoral a l’Institut d'Estudis Avançats de Princeton el 1951,[1] i professor d'investigació visitant a la Universitat d'Illinois a Urbana-Champaign de 1952 a 1953.[13] Va ser professor associat visitant a la Universitat de Colúmbia i professor associat a la Universitat de Chicago entre 1954 i 1955, abans de traslladar-se a l’Institut Tecnològic de Califòrnia, on va ensenyar des de 1955 fins que es va jubilar el 1993.[14] Va estar de període sabàtic al Collège de France durant el curs 1958-1959.[15]

Gell-Mann es va casar amb J. margaret Dow el 1955; van tenir una filla i un fill. Margaret va morir el 1981 i el 1992 es va casar amb Marcia Southwick, el fill de la qual es va convertir en el seu fillastre.[1]

Els amplis interessos de Gell-Mann fora de la física incloïen l'arqueologia, la numismàtica, l'observació d'aus i la lingüística.[16] Juntament amb Serguei Stàrostin, va establir el projecte Evolució de les llengües humanes[17] a l’Institut de Santa Fe. Com a humanista i agnòstic, Gell-Mann va ser un premi humanista a l’Acadèmia Internacional d'Humanisme.[18][19] El novel·lista Cormac McCarthy va veure Gell-Mann com un polímata que sabia més coses sobre més coses que ningú que hagi conegut mai... perdre Murray és com perdre l'Encyclopædia Britannica.[20]

Gell-Mann va morir el 24 de maig de 2019 a la seva casa de Santa Fe, Nou Mèxic.[1][16][21]

Vida professional

modifica

Gell-Mann va ser professor emèrit de física teòrica Robert Andrews Millikan a l'Institut Tecnològic de Califòrnia, així com professor universitari al departament de física i astronomia de la Universitat de Nou Mèxic a Albuquerque, Nou Mèxic, i professor presidencial de física i medicina. a la Universitat del Sud de Califòrnia.[22] Va ser membre del consell editorial de l'Encyclopædia Britannica.

Gell-Mann va passar uns quants períodes al CERN, una instal·lació d'investigació nuclear a Suïssa, entre d'altres com a becari de la John Simon Guggenheim Memorial Foundation el 1972.[23][24]

El 1984 Gell-Mann va ser un dels diversos cofundadors del Santa Fe Institute, un institut d'investigació teòrica sense ànim de lucre a Santa Fe, Nou Mèxic, que pretenia estudiar uns quants aspectes d'un sistema complex i difondre la noció d'un estudi interdisciplinari separat de teoria de la complexitat.[25][26]

 
Murray Gell-Mann a Niça, 2012

Va escriure un llibre de divulgació científica sobre física i ciència de la complexitat, The Quark and the Jaguar: Adventures in the Simple and the Complex (1994).[27] El títol del llibre està extret d'un vers d'un poema d’Arthur Sze: El món dels quarks té tot a veure amb un jaguar que gira a la nit.[28][29]

L'autor George Johnson ha escrit una biografia de Gell-Mann, Strange Beauty: Murray Gell-Mann, and the Revolution in 20th-Century Physics (1999),[30] que va ser finalista per al Royal Society Book Prize.[31] Tot i que el mateix Gell-Mann va criticar Strange Beauty per algunes inexactituds, amb un entrevistador que va informar que es va fer una ganyota davant la menció d'això, el llibre va ser aclamat per uns quants dels seus col·legues.[32] El 2023 es va publicar una segona edició revisada per la Santa Fe Institute Press amb un pròleg de Douglas Hofstadter.[33]

El 2012 Gell-Mann i la seva companya Mary McFadden van publicar el llibre Mary McFadden: A Lifetime of Design, Collecting, and Adventure.[34]

El 1958, Gell-Mann en col·laboració amb Richard Feynman, en paral·lel amb l'equip independent d’EC George Sudarshan i Robert Marshak, va descobrir les estructures quirals de la força nuclear feble de la física i va desenvolupar la teoria VA (vector minus axial vector theory).[35] Aquest treball va seguir el descobriment experimental de la violació de la paritat per part de Chien-Shiung Wu, tal com suggereixen teòricament Chen Ning Yang i Tsung-Dao Lee.[36]

El treball de Gell-Mann a la dècada del 1950 va implicar partícules de raigs còsmics descobertes recentment que es van anomenar kaons i hiperons. La classificació d'aquestes partícules el va portar a proposar que un nombre quàntic, anomenat estranyesa, es conservaria per les interaccions fortes i electromagnètiques, però no per la interacció feble.[37] Una altra de les idees de Gell-Mann és la fórmula Gell-Mann-Okubo, que inicialment era una fórmula basada en resultats empírics, però més tard es va explicar pel seu model de quarks.[38] Gell-Mann i Abraham Pais van participar en l'explicació d'aquest aspecte desconcertant de la mescla de kaons neutres.[39]

La afortunada trobada de Murray Gell-Mann amb el matemàtic Richard Earl Block a Caltech, a la tardor de 1960, el va il·luminar per introduir un nou esquema de classificació, el 1961, per als hadrons. Un esquema similar havia estat proposat de manera independent per Yuval Ne'eman, i ha arribat a ser explicat pel model de quarks.[40] Gell-Mann es va referir a l'esquema com la via octuple, a causa dels octets de partícules de la classificació (el terme és una referència a la via octuple del budisme).[1][12]

Gell-Mann, juntament amb Maurice Lévy, van desenvolupar el model-sigma dels pions, que descriu les interaccions de pions de baixa energia.[41]

El 1964, Gell-Mann i, independentment, George Zweig van postular l'existència de quarks, partícules que formen els hadrons d'aquest esquema. El nom quark va ser encunyat per Gell-Mann, i és una referència a la novel·la Finnegans Wake, de James Joyce ('Tres quarks per a Muster Mark!' llibre 2, episodi 4). Zweig s'havia referit a les partícules com asos,[42] però el nom de Gell-Mann va agafar nota. Els quarks, els antiquarks i els gluons aviat es van establir com els objectes elementals subjacents en l'estudi de l'estructura dels hadrons. Va ser guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1969 per les seves contribucions i descobriments sobre la classificació de les partícules elementals i les seves interaccions.[43]

A la dècada del 1960, va introduir l'àlgebra actual com un mètode d'explotació sistemàtica de simetries per extreure prediccions de models de quarks, en absència d'una teoria dinàmica fiable. Aquest mètode va conduir a regles de suma independents del model confirmades per l'experiment, i va proporcionar punts de partida que sustenten el desenvolupament del Model Estàndard (SM), la teoria àmpliament acceptada de les partícules elementals.[44][45]

El 1972 Gell-Mann, mentre estava de permís sabàtic al CERN, juntament amb Harald Fritzsch, Heinrich Leutwyler i William A. Bardeen, van considerar una teoria Yang-Mills del color dels quarks i van encunyar el terme cromodinàmica quàntica (QCD) com a teoria de gauge de la interacció forta.[46] El model de quark forma part del QCD, i ha estat prou robust per acomodar de manera natural el descobriment de nous sabors de quarks, que ha substituït l'esquema de vuit vegades.[47]

Gell-Mann va ser el responsable, amb Pierre Ramond i Richard Slansky,[48] i independentment de Peter Minkowski, Rabindra Mohapatra, Goran Senjanović, Sheldon Glashow i Tsutomu Yanagida, van proposar la teoria del balancí de les masses de neutrins. Això produeix masses a gran escala en qualsevol teoria amb un neutrí dret. També se sap que va tenir un paper en mantenir viva la teoria de cordes durant els anys setanta i principis dels vuitanta, donant suport a aquesta línia d'investigació en un moment en què era un tema d'interès especial.[49][50]

Gell-Mann va ser un defensor de l'enfocament de les històries coherents per entendre la mecànica quàntica, que va defensar en articles amb James Hartle.[50][51]

Recerca científica

modifica

Des de 1950 s'interessà en la investigació sobre les partícules elementals, recentment descobertes i anomenades kaó i hiperió. La seva classificiació va permetre nomenar un nou nombre quàntic. Les seves investigacions, primer amb Abraham Pais i posteriorment amb Kazuhiko Nishijima, van permetre la introducció d'una nova partícula, l'hadró, partícula que descobrí alhora el físic israelià Yuval Ne'emal. La teoria de Gell-Mann va aportar ordre al caos en descobrir prop de 100 partícules en l'interior del nucli atòmic. Aquestes partícules, a més dels protons i neutrons, estaven formades per altres partícules elementals anomenades quarks. Aquests quarks es mantenen units gràcies a l'intercanvi de gluons.

El 1960 va introduir amb Lévy el model-sigma que ha servit com el prototipus típic de trencament espontani de simetria. El 1964 ingressà a la NASA i va postular el model del quark, un model que també va postular independentment George Zweig. La teoria moderna de les interaccions dels quarks s'anomena Cromodinàmica quàntica, basada bàsicament en el treball de Gell-Mann.

El 1969 si li va atorgar el Premi Nobel de Física per les seves contribucions i descobriments en la classificació de partícules elementals i les seves interaccions.

Al costat de Richard Feynman, rivalitzant amb George Sudarshan i Robert Marshak, fou el primer a trobar l'estructura de la força nuclear feble en física. Aquest treball va seguir amb el descobriment inicial de la violació de la paritat de Chien-Shiung Wu, segons les idees suggerides pels físics Chen Ning Yang i Tsung-Dao Lee.

Premis i honors

modifica

Gell-Mann va guanyar nombrosos premis i honors, inclosos els següents:

Les universitats que van donar a Gell-Mann doctorats honoris causa són Cambridge, Columbia, la Universitat de Chicago, Oxford i Yale.

Referències

modifica
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Johnson, George «Murray Gell-Mann, Who Peered at Particles and Saw the Universe, Dies at 89» (en anglès). The New York Times, 24-05-2019. Arxivat de l'original el 2019-05-25. ISSN: 0362-4331 [Consulta: 19 abril 2024].
  2. ↑ Hill, Christopher T. Physics Today, 73, 2020, pàg. 63. Bibcode: 2020PhT....73e..63H. DOI: 10.1063/PT.3.4480 [Consulta: free].
  3. ↑ «Caltech Mourns the Passing of Murray Gell-Mann (1929–2019)». California Institute of Technology, 24-05-2019. Arxivat de l'original el 2021-04-19. [Consulta: 25 maig 2019].
  4. ↑ «The Physicist Who Made Sense of the Universe - Murray Gell-Mann's discoveries illuminated the most puzzling aspects of nature, and changed science forever.». , 28-05-2019 [Consulta: 28 maig 2019]. Arxivat 2023-07-16 a Wayback Machine.
  5. ↑ M. Gell-Mannvacant997. «My Father». Web of Stories. Arxivat de l'original el d’agost 29, 2012. [Consulta: 1r octubre 2010].
  6. ↑ J. Brockman. «The Making of a Physicist: A talk with Murray Gell-Mann». Edge Foundation, Inc.. Arxivat de l'original el de maig 17, 2021. [Consulta: 1r octubre 2010].
  7. ↑ Profile Arxivat 2021-06-01 a Wayback Machine., NNDB; consulta 26 abril 2015.
  8. ↑ «Notable Alumni». Jonathan Edwards College. Arxivat de l'original el 2019-05-27. [Consulta: 27 maig 2019].
  9. ↑ G. W. Mackey The American Mathematical Monthly, 54, 7, 1947, pàg. 400–3. DOI: 10.1080/00029890.1947.11990193. JSTOR: 2304390.
  10. ↑ Strogatz, Steven. The Joy of x: A Guided Tour of Math, from One to Infinity. Mariner Books, 2013, p. 27. ISBN 978-0544105850. 
  11. ↑ (tesi). Thesis, 1951.  Arxivat 2023-01-28 a Wayback Machine.
  12. ↑ 12,0 12,1 «Còpia arxivada». The Guardian, 26-05-2019. Arxivat de l'original el 2020-08-04 [Consulta: 27 maig 2019].
  13. ↑ in 1954, there, working with Francis E. Low, he discovered the renormalization group equation of QED.
  14. ↑ «Interview with Murray Gell-Mann [Oral History]». Caltech Institute Archives. Arxivat de l'original el 2024-02-21. [Consulta: 25 maig 2019].
  15. ↑ Glashow, Sheldon Lee «Còpia arxivada». Inference, 4, 4, 7-2019. Arxivat de l'original el 2024-02-03. DOI: 10.37282/991819.19.42 [Consulta: 20 abril 2024].
  16. ↑ 16,0 16,1 «Murray Gell-Mann passes away at 89». , 24-05-2019. Arxivat 2023-11-02 a Wayback Machine.
  17. ↑ Peregrine, Peter Neal. Ancient Human Migrations: A Multidisciplinary Approach. The University of Utah Press, 2009, p. ix. ISBN 978-0-87480-942-8. 
  18. ↑ The International Academy of Humanism Arxivat 2008-04-24 a Wayback Machine. at the website of the Council for Secular Humanism.
  19. ↑ Herman Wouk. The Language God Talks: On Science and Religion. Hachette Digital, Inc., 2010. ISBN 9780316096751. 
  20. ↑ Frazier, Kendrick Skeptical Inquirer, 43, 5, 2019, pàg. 10.
  21. ↑ «obituari» (en anglès). , 02-06-2019 [Consulta: 6 juny 2019].
  22. ↑ «Nobel Prize Winner Appointed Presidential Professor at USC». Arxivat de l'original el September 19, 2010.
  23. ↑ Gell-Mann, M. «Quarks». A: Elementary Particle Physics. Springer, 1972, p. 733–761. DOI 10.1007/978-3-7091-4034-5_20. ISBN 978-3-7091-4036-9. 
  24. ↑ «INSPIRE». Arxivat de l'original el 2023-10-03. [Consulta: 22 abril 2024].
  25. ↑ Mitchell M. Waldrop. Complexity: The Emerging Science at the Edge of Order and Chaos. Simon & Schuster, 1993. ISBN 9780671872342. 
  26. ↑ George A. Cowan. Manhattan Project to the Santa Fe Institute: The Memoirs of George A. Cowan. University of New Mexico Press, 2010. 
  27. ↑ Reviews of The Quark and the Jaguar:
  28. ↑ «Murray Gell-Mann – Physicist – The decision to write "The Quark and the Jaguar" – Web of Stories». Arxivat de l'original el d’agost 5, 2020. [Consulta: 17 juliol 2020].
  29. ↑ «Murray Gell-Mann - The decision to write "The Quark and the Jaguar" (190/200)». YouTube. Arxivat de l'original el 2020-08-22. [Consulta: 17 juliol 2020].
  30. ↑ Johnson, George. «Strange Beauty». Talaya.net. Arxivat de l'original el de maig 8, 2019. [Consulta: 3 juny 2019].
  31. ↑ «Royal Society Science Book Prize: Winners and shortlisted entries». Arxivat de l'original el 2023-11-11. [Consulta: 22 abril 2024].
  32. ↑ Rodgers, Peter. «The many worlds of Murray Gell-Mann». Physics World, 01-06-2003. Arxivat de l'original el 2 de novembre 2023. [Consulta: 26 maig 2019].
  33. ↑ «Strange Beauty: Murray Gell-Mann & the Revolution in Physics» (en anglès americà). SFI Press. Arxivat de l'original el 2023-11-26. [Consulta: 26 novembre 2023].
  34. ↑ Mary McFadden. Mary McFadden: A Lifetime of Design, Collecting, and Adventure. Random House Incorporated, 2012. ISBN 978-0-8478-3656-7. 
  35. ↑ Sudarshan, E. C. G.; Marshak, R. E. AIP Conference Proceedings, 300, 1, 01-06-2016, pàg. 110–124. DOI: 10.1063/1.45454. ISSN: 0094-243X.
  36. ↑ Gleick, James. Genius: The Life and Science of Richard Feynman. Pantheon Books, 1992. ISBN 0-679-40836-3. OCLC 243743850. 
  37. ↑ Gell-Mann, M. Il Nuovo Cimento, 4, 1956, pàg. 848–866. Bibcode: 1956NCim....4S.848G. DOI: 10.1007/BF02748000.
  38. ↑ Georgi, Howard. Lie Algebras in Particle Physics: from Isospin to Unified Theories. 2a edició. Perseus Books, 1999. ISBN 9780738202334. OCLC 479362196. 
  39. ↑ Squires, Gordon Leslie. «Quantum mechanics – Applications of quantum mechanics – Decay of the Kaon». Encyclopædia Britannica, 26-07-1999. Arxivat de l'original el de març 28, 2023. [Consulta: 27 maig 2019].
  40. ↑ Ne'eman, Y. Nuclear Physics [Amsterdam], 26, 2, 8-1961, pàg. 222–229. Bibcode: 1961NucPh..26..222N. DOI: 10.1016/0029-5582(61)90134-1.
  41. ↑ Gell-Mann, M.; Lévy, M. Il Nuovo Cimento, 16, 4, 1960, pàg. 705–726. Bibcode: 1960NCim...16..705G. DOI: 10.1007/BF02859738.
  42. ↑ G. Zweig. «An SU(3) model for strong interaction symmetry and its breaking II». A: D. Lichtenberg. Developments in the Quark Theory of Hadrons. 1. Hadronic Press, 1980, p. 22–101. 
  43. ↑ Simple listing of Nobel Prize in Physics, 1969 Consulta 15 febrer 2017
  44. ↑ "Prospects for New Physics at the LHC". World Scientific  
  45. ↑ Cao, Tian Yu. From Current Algebra to Quantum Chromodynamics: A Case for Structural Realism. Cambridge University Press, 2010. ISBN 9781139491600. 
  46. ↑ Fritzsch, H.; Gell-Mann, M.; Leutwyler, H. Physics Letters, 47B, 4, 1973, pàg. 365–368. Bibcode: 1973PhLB...47..365F. DOI: 10.1016/0370-2693(73)90625-4.
  47. ↑ Baez, John C. «The Eightfold Way». Quantum Gravity Seminar — Spring 2003. University of California, Riverside. Arxivat de l'original el 2019-02-15. [Consulta: 28 maig 2019].
  48. ↑ M. Gell-Mann, P. Ramond and R. Slansky, in Supergravity, ed.
  49. ↑ Rickles, Dean. A Brief History of String Theory: From Dual Models to M-Theory. Springer Science & Business Media, 2014. ISBN 9783642451287. OCLC 968779591. 
  50. ↑ 50,0 50,1 Siegfried, Tom. «Murray Gell-Mann gave structure to the subatomic world». Science News, 24-05-2019. Arxivat de l'original el 25 de maig de 2019. [Consulta: 26 maig 2019].
  51. ↑ Kent, Adrian Physical Review Letters, 78, 14-04-1997, pàg. 2874–2877. arXiv: gr-qc/9604012. Bibcode: 1997PhRvL..78.2874K. DOI: 10.1103/PhysRevLett.78.2874.
  52. ↑ «1959 Dannie Heineman Prize for Mathematical Physics Recipient». American Physical Society. Arxivat de l'original el 2007-02-03. [Consulta: 25 maig 2019].
  53. ↑ Gell-Mann listing at member-directory of nasonline.org Arxivat 2019-03-24 a Wayback Machine. Consulta febrer 15, 2017
  54. ↑ «Murray Gell-Mann, Ph.D. Biography and Interview». Academy of Achievement. American Academy of Achievement. Arxivat de l'original el 2024-02-16 [Consulta: 24 abril 2024].
  55. ↑ «Murray Gell-Mann». amacad.org, 09-02-2023. Arxivat de l'original el de novembre 3, 2023. [Consulta: d’abril 24, 2024].
  56. ↑ «Murray Gell-Mann 1966». US Department of Energy, Ernest Orlando Lawrence Award, 03-05-2016. Arxivat de l'original el 22 de maig de 2017. [Consulta: 25 maig 2019].
  57. ↑ «Murray Gell-Mann, Physics (1967)». The Franklin Institute, 15-01-2014. Arxivat de l'original el February 23, 2021. [Consulta: 25 maig 2019].
  58. ↑ «John J. Carty Award for the Advancement of Science». National Academy of Sciences. Arxivat de l'original el December 29, 2010. [Consulta: 7 març 2011].
  59. ↑ 59,0 59,1 «Murray Gell-Mann – Biographical». The Nobel Prize. Arxivat de l'original el 2023-12-09. [Consulta: 25 maig 2019].
  60. ↑ «Professor Murray Gell-Mann ForMemRS». Londres: Royal Society. Arxivat de l'original el November 17, 2015.
  61. ↑ «Murray Gell-Mann». Global 500 Environmental Forum. Arxivat de l'original el 25 de maig de 2019. [Consulta: 25 maig 2019].
  62. ↑ «APS Member History». Arxivat de l'original el 2024-04-24. [Consulta: 24 abril 2024].
  63. ↑ «Albert Einstein Medal». Einstein Society | Einsteinhaus Bern. Arxivat de l'original el 2019-01-24. [Consulta: 25 maig 2019].
  64. ↑ «The Humanist of the Year». American Humanist Association. Arxivat de l'original el 2020-06-07. [Consulta: 25 maig 2019].
  65. ↑ Press Release, 10–2014, from Berlin-Brandenburgische Akademie der Wissenschaften Arxivat 2019-05-25 a Wayback Machine. Consulta febrer 15, 2017

Bibliografia addicional

modifica

Enllaços externs

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Murray Gell-Mann
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Murray_Gell-Mann&oldid=34366923»