Nou preuats
Els nou paladins (en francès: les neuf preux) sou nou figures històriques presentades com l'ideal de la cavalleria,[1][2][3] donant una idea més concreta de les virtuts morals que exemplificaven: les del coratge militar i el generalisme. A Itàlia són i Nove Prodi. La llista va aparèixer per primer cop a principis del segle xiv per Jacques de Longuyon al seu Voeux du Paon (1312).[4] El grup de nou es divideix en tres tríades, representant els millors campions del paganisme, l'antic testament i el cristianisme.[5] La seva selecció es va convertir ràpidament en un tema comú en la literatura i l'art de l'Edat Mitjana i es van fer un lloc en l'imaginari popular.[6]
_Cr%C3%B3nica_del_triunfo_de_los_Nueve_de_la_Fama.png)
Els nou prous eren:
- De l'època pagana:
- Del temps de l'Antic Testament:
- De període cristià:
Paladins
modificaLa traducció del francès “preux” per paladins està basada en l'obra d'Ibn Hudhayl.
Dedicatòria
modificaL'obra “Les voeux du paon” fou dedicada a Tibald II de Bar. També es coneix amb el títol de “Roman de Cassanus”.[7][8]
Origen
modifica
Van ser descrits per primera vegada a principis del segle XIV, per Jacques de Longuyon al seu Voeux du Paon (1312).[9] La seva selecció, com va assenyalar Johan Huizinga, delata una estreta connexió amb el gènere romàntic de la cavalleria. Dividits perfectament en una tríada de tríades, aquests homes eren considerats models de cavalleria dins de les seves tradicions particulars, ja fossin paganes, jueves o cristianes. Les eleccions de Longuyon aviat es van convertir en un tema comú en la literatura i l'art de l'edat mitjana i es van guanyar un lloc permanent en la consciència popular. L'"ànsia de simetria" medieval[10] va engendrar equivalents femenins, els neuf preus, que de vegades s'hi van afegir, encara que les dones escollides variaven. Eustache Deschamps va seleccionar "un grup d'heroïnes força estranyes"[10] seleccionades de la ficció i la història, entre elles Pentesilea, Tomiris, Semíramis. La literatura i les suites de tapís presentaven el complement complet de divuit, les figures al·legòriques dels quals van precedir al rei Enric VI d'Anglaterra en la seva entrada reial triomfal a París, 1431.[10] Deschamps va afegir un "décime digne",[11] en la figura de Bertrand du Guesclin, el cavaller bretó a qui França devia la recuperació de les batalles de Crécy (1346) i Poitiers (1356). François Ier de França encara es desfilava de tant en tant a la cort vestit a la "mode antiga" per identificar-se també com un dels Neuf Preux.[10]
El Còdex Ingeram de 1459 presenta l'escut dels Nou Dignes entre una llista més gran d’armes atribuïdes a individus exemplars, com els tres "millors jueus", "millors pagans" i "millors cristians" al costat de les armes atribuïdes a tres herois del Rei. David (glossats com "els primers escuts"), els Reis d'Orient, els "tres prínceps més suaus", els "tres pitjors tirans" (Nabucodonosor II, Antíoc IV i Neró), "tres pacients" (Alfons X de Castella, Job). i Eustaqui de Roma), "tres reis ungits" (França, Dinamarca i Hongria) i "tres dinasties nobles" (Lluís XI de França, anomenat "Lluís el Prudent" com a Delfí, Ladislau I d'Hongria i Otó III, duc de Brunswick). -Lüneburg de la Casa de Welf).
Referències culturals
modificaLiteratura
modificaEls nou dignes també van ser un tema popular per a les màscares a l'Europa del Renaixement. A l'obra de William Shakespeare Love's Labour's Lost, els personatges còmics intenten escenificar aquesta màscara, però baixen al caos. La llista de dignes nomenats a l'obra inclou dos que no estan a la llista original, Hèrcules i Gneu Pompeu Magne . Alexandre, Judes Macabeu i Hèctor també apareixen a l'escenari abans que l'espectacle s'enfonsi en un desordre total. Els dignes també s'esmenten a Enric IV, Part 2, en què Doll Tearsheet està tan impressionat per la valentia de Falstaff en la lluita contra Ancient Pistol que ella diu que és "tan valorós com Hèctor de Troia, val cinc d'Agamèmnon i deu vegades millor que els nou dignes".[12]
El Quixot evoca els nou dignes del volum I, capítol 5, dient a un camperol (que intenta que admeti qui és) "Sé que potser sóc no només els que he nomenat, sinó tots els Dotze Pars de França i fins i tot tots els Nou Dignes, ja que els meus èxits superen tot el que han fet tots junts i cadascun d'ells pel seu compte".[13]
Art
modificaEls nou dignes no s'havien transferit a la cultura popular ni tan sols al segle xvii, perquè un fris dels nou dignes, contemporani de la comèdia de Shakespeare, va ser pintat a principis del segle XVII a North Mymms Place, Hertfordshire, una imatge actualitzada.[14]
The Cloisters, a la ciutat de Nova York, té parts importants d'una sèrie de tapissos de principis del segle XV que il·lustren els cinc supervivents dels nou dignes: el rei Artús, Josué, David, Hèctor i Juli Cèsar.[15]
I Nove Prodi, fresc del mestre del Castello della Manta, mestre anònim, pintat c. 1420 a la sala baronale del Castello della Manta, Saluzzo, Itàlia. La sèrie també inclou representacions de les seves contraparts femenines.
La Casa Montacute té escultures dels Nou Dignes espaiats al llarg de la façana oriental superior a l'exterior dels llargs pilars de la galeria. Aquestes figures van vestides amb armadures romanes.
Nou dones dignes
modificaA finals del segle XIV, Lady Worthies va començar a acompanyar els Nou Worthies, encara que normalment no individualitzats i mostrats com a guerreres anònimes a l'estil amazones. En anys posteriors, nou de les "Dames més il·lustres de totes les edats i nacions" van ser escollides entre les escriptures, la història i la llegenda per col·locar-les al costat dels seus homòlegs masculins, tot i que les eleccions per a les dames dignes no estaven normalment estandarditzades i sovint variaven segons la regió, autor i artista.
Eustache Deschamps va afegir neuf preuses (dones) a la llista de neuf preux, incloent-hi Pentesilea, Tomiris i Semíramis. Juntament amb els seus homòlegs masculins, precedeixen a Enric VI quan va entrar a París el 1431, i figuren a Le Jouvencel (1466). La llista de preus era, però, menys fixa, i no sempre estructurada en tríades paganes, jueves i cristianes.[16] Tomàs III de Saluzzo té: Deiphille, Sinoppe, Hipòlita, Melanipe, Semíramis, Lampetho, Tomiris, Teuta i Pentesilea.
Un conjunt molt bonic de quadres de taula de Siena del segle XV, atribuïts al Mestre de la Llegenda Griselda i altres, ara incomplets i àmpliament dispersos, mostraven dignes masculins i femenins; les pintures restants es van reunir en una exposició de 2007 a la National Gallery de Londres.[17]
En el Renaixement alemany, Hans Burgkmair va fer un conjunt de sis xilografies, cadascuna mostrant tres dels "Divuit dignes". A més dels mascles habituals, les seves estampes mostraven les paganes Lucrècia, Vetúria i Virgínia, les jueves Ester, Judit i Jael, i les cristianes Santes Helena, Brígida de Suècia i Elisabet d'Hongria. Burgkmair va estar en contacte amb els cercles humanistes del Renaixement d'Augsburg, que potser van ajudar a triar el grup. A part de Vetúria, mare de Coriolà, que va intentar salvar Roma de la derrota del seu fill, els altres dos pagans eren exemples de castedat, responsables de cap acte heroic excepte la defensa de la seva pròpia virtut. En canvi, dues de les dones jueves, Judith i Jael, són conegudes pel seu assassinat personal de líders oposats a Israel. Judit porta una espasa en una mà i el cap tallat d'Holofernes a l'altra, i Jael porta el mall amb el qual va clavar una clavilla al cap de Sísera. El "Poder de les dones" i la violència femenina van ser un interès dels artistes alemanys en aquell moment, i Lucas van Leyden, Albrecht Altdorfer i altres van fer gravats de Jael en l'acte.[18]
El trio de sants cristians, tots molt populars a l'Alemanya de l'època, són totes dones que s'havien casat -Brígida es va convertir en abadessa com a vídua. A més, com tres dels homes dignes, Isabel d'Hongria era un avantpassat del mecenes de Burgkmair Maximilià I del Sacre Imperi Romanogermànic, i Helena era una emperadriu romana. A diferència dels altres dos grups, que tots s'enfronten, aparentment en conversa, tots aquests tres miren cap avall, i poden il·lustrar la virtut femenina del silenci.[19] La concepció de Burgkmair no va ser molt seguida.
Nou dignes de Londres
modificaNine Worthies of London és un llibre de Richard Johnson, escrit el 1592, que pren en préstec el tema dels Nine Worthies. El llibre porta el subtítol Explaining the Honorable Excise of Armes, the Vertues of the Valiant, and the Memorable Attempts of Magnanious Minds; Pleasaunt for Gentlemen, gens impropi per als magistrats, i més profitós per Prentises, va celebrar l'ascens de nou famosos londinencs a través de la societat des de les files d'aprenents o plebeus.
Els nou eren Sir William Walworth, Sir Henry Pritchard, Sir Thomas White, Sir William Sevenoke, Sir John Hawkwood, Sir John Bonham, Christopher Croker, Sir Henry Maleverer de Cornhill i Sir Hugh Calverley.
El terme "Nine Worthies" es va utilitzar més tard per referir-se a nou dels consellers privats de Guillem III: Devonshire, Dorset, Charles Mordaunt, Edward Russell, Carmarthen, Pembroke, Nottingham, John Churchill (1r duc de Marlborough) i Lowther.
Referències
modifica- ↑ «paladí». [Consulta: 26 octubre 2022].
- ↑ Gustave de Ponton d'Amécourt. Panorama des mots, nouveau dictionnaire de synonymes. Jacques Lecoffre et Cie, 1853, p. 83–.
- ↑ Larousse Dictionnaire de la Langue Francaise Lexis, 1993: Brave, Vaillant
- ↑ Roman d'Alexandre et Voeux du Paon. (en francès), 1301-1400.
- ↑ Johan Huizinga, The Waning of the Middle Ages, (1919) 1924:61.
- ↑ Messager des sciences historiques, ou Archives des arts et de la bibliographie de Belgique. Hebbelynck, 1847, p. 412–.
- ↑ abbé Gervais de La Rue. Essais historiques sur les bardes, les jongleurs et les trouvères normands et anglo-normands: suivis de pièces de Malherbe, qu'on ne trouve dans acune édition de ses oeuvres. Mancel, 1834, p. 3–.
- ↑ F. Haas. Histoire de la Litterature Française. Ernest Kern, 1844, p. 152–.
- ↑ Johan Huizinga, The Autumn of the Middle Ages, (1919) 1924:61.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Huizinga 1924:61.
- ↑ Compare the concept of the "Tenth Muse".
- ↑ Shakespeare, William, Henry IV, Part 2, Act 2, Scene 4.
- ↑ Cervantes, Miguel de. Don Quixote.
- ↑ «North Mymms Park – A short history. Chapter 3 – Wall Paintings». Arxivat de l'original el 2011-05-14. [Consulta: 13 setembre 2005].
- ↑ «Tapestry_Fragment_from_the_Series_Five_Worthies». [Consulta: 28 octubre 2022].
- ↑ le chevalier errant, Bibliothèque nationale, Paris, mss. Fr. 12559, fol. 125v; manuscript dated to 1403-04
- ↑ Artemesia in Milan Arxivat 2016-01-26 a Wayback Machine., David in NGA Washington Arxivat 2008-09-25 a Wayback Machine., Alexander in Birmingham
- ↑ H Diane Russell (ed), Eva/Ave; Women in Renaissance and Baroque Prints, pp. 36-39, National Gallery of Art, Washington, 1990, ISBN 1-558-61039-1
- ↑ (covers all Burgmair section)H Diane Russell;Eva/Ave; Women in Renaissance and Baroque Prints; Nos. 1, & for Jael: 91, 92 National Gallery of Art, Washington, 1990; ISBN 1-55861-039-1
