Giuseppe Tartini

(S'ha redirigit des de: Tartini)

Giuseppe Tartini (8 d'abril de 1692 - 26 de febrer de 1770) va ser un compositor i violinista italià.

Infotaula de personaGiuseppe Tartini
Giuseppe Tartini (Tartini House).jpg
modifica
Biografia
Naixement8 abril 1692 modifica
Piran modifica
Mort26 febrer 1770 modifica (77 anys)
Pàdua (Itàlia) modifica
Lloc d'enterramentChurch of St. Catherine (Padua) (en) Tradueix modifica
Dades personals
FormacióUniversitat de Pàdua modifica
Activitat
OcupacióCompositor, musicòleg, teòric musical i violinista modifica
MovimentMúsica barroca modifica
ProfessorsBohuslav Matěj Černohorský (en) Tradueix modifica
AlumnesFrancesco Salieri (en) Tradueix, Anders Wesström i Johann Gottlieb Naumann modifica
InstrumentViolí modifica
Obra
Obres destacables

Spotify: 46x75iFAkipaG5IEAFN4L4 Musicbrainz: 90c8118e-b5cc-4df8-80d3-8079879c9cef Discogs: 837881 IMSLP: Category:Tartini,_Giuseppe Find a Grave: 10126729 Modifica els identificadors a Wikidata

BiografiaModifica

FormacióModifica

Tartini va néixer a Pirano (actualment anomenada Piran, a Eslovènia), una ciutat a la península d'Ístria, en aquell temps de la República de Venècia. Era fill de Caterina Zangrandi (natural de Piran), i de Giovanni Antonio (natural de Florència), funcionari de la República de Venècia, que s'havia establert a Pirano s'Istria el 1685. Pel que sembla els pares de Tartini volien que fos un sacerdot, i va estudiar primer a l'escola de l'Oratori de Sant Felip Neri i després, a Capodistria va completar els estudis al col·legi "Dei padri delle scuole"; entre altres matèries va estudiar música i violí.

No val voler fer-se franciscà i el 1708 va marxar a estudiar dret durannt dos anys a la Universitat de Pàdua, on va destacar de manera brillant. Però demostrava més interès per el violí, que havia comença estudiar als 12 anys, i per l'esgrima (nombrosos duels amb els seus companys d'estudi rebel·len en Tartini un caràcter intransigent i inquiet. En morir el seu pare el 1710 va poder abandonar la carrera eclesiàstica.

Volia continuar estudiant a París o Nàpols, però es va enamorar d'Elisabetta Premazore, una dona dos anys més gran que ell a la que donava lliçons, i que pertanyia a la família del bisbe de Pàdua, Giorgio Cornaro. Es casà en secret i aquest matrimoni va comportar la seva desgràcia; va haver de fugir cap a Roma, disfressat de pelegrí, tement les represàlies de la família d'ella.

Un casament desafortunatModifica

Deixa la seva dona a cura dels seus germans. La seva fuga va continuar per diversos llocs i va acabar quan va entrar en el convent dels caputxins a Assís mercès als bons oficis del pare guardià G. B. Torre, que també era fill de Piran d'Istria i així va poder escapar del processament. Els tres anys passats en la petita ciutat d'Umbria, i on va dedicar-se entre altres coses, a tornar a tocar el violí i a rebre lliçons d'aquest instrument de l'obscur Guido da Terni, i de Bohuslav Matěj Černohorský a Itàlia anomenat Pare Boemo, cèlebre organista d'aquest convent, i així complementà la seva formació musical, sent a més en fou mestre de capella del convent de Sant Francesc. En aquells anys tocà en l'orquestra de teatre de l'Òpera d'Ancona (1714) i va descobrir <el tercer so>. Probablement fou també llavors que perfeccionà la seva tècnica amb Gasparo Visconti a Cremona (segons alguns autors, Visconti tocà per a ell algunes obres de Veracini, i per això el 1716, en el "Palazzo Pisani-Mocenigo" de Venècia, declinà la invitació que li feren per competir amb aquest compositor)

 
Estàtua de Giuseppe Tartini a Piran

Un dia de l'any 1716 que tocava el violí en el cor de l'església, un cop de vent s'endugué les cortines que els resguardaven i va ser reconegut. Quan Tartini es veia perdut la sorpresa la va tenir quan va saber que el bisbe l'havia perdonat i volia que tornés al costat de la seva dona a Pàdua. També aquesta any, en una festa en honor de del príncep elector de Saxònia en el "Palazzo Pisani-Mocenigo" de Venècia, sentí tocar a Veracini, el qual era dos anys més gran que ell, i restà tan impressionat que es dedicà a perfeccionar la tècnica del violí. De retorn a Pàdua va ser sol·licitat perquè formés part d'una acadèmia que volia crear el rei de Polònia. Sembla que l'escoltar el famós violinista Veracini i impressionat per la seva tècnica innovadora va deixar la seva esposa a Pirano, amb el seu germà, i es retirà a Ancona a aprofundir en l'estudi del violí.

A partir del 1714 ja havia creat una nova manera de tocar, especialment el que es coneixeria com el "to de Tartini" potenciant la ressonància de la tercera nota de l'acord tot fent sentir les altres dues notes. Però ara els progressos perseguits no es feren esperar i el 1717/18 era primer violí en l'orquestra de Fano. Més tard l'interès que despertà en Gerolamo Gustiniani, pare del seu alumne Gerolamo Ascanio al que dedicà les Dotze sonates op, 1, li obrí les portes de l'orquestra de la Basílica del Sant de Padua (16 d'abril de 1721), d'on en fou <primer violí i director de concert>, càrrec que li fou conferit sense tenir de passar cap examen, només per la seva fama (per ser sonator singolare), amb un sou de 150 florins anuals. A partir de llavors, l'habilitat de Tartini va millorar enormement i el 1721 va ser designat a director de l'orquestra de Sant Antoni de Pàdua, una de les millors d'Itàlia, formada per uns quaranta músics.abandonà el seu anterior modus de vida errant, i amb l'única excepció d'algunes gires per Itàlia (Parma, 1728; Bolonya, 1730, Camerino, 1735; Ferrara, 1739; potser Roma el 1737; Verona i Venècia). i d'un parèntesi a Praga (1723/26), Tartini va romandre a Pàdua pràcticament fins la seva mort, declinant nombroses invitacions rebudes per anar a l'estranger. Un parèntesi i una excepció foren els tres anys passats a Praga (sembla ser que per fugir d'un judici per paternitat adultera, acusat per una hostalera veneciana); marxà allà amb el violoncel·lista Antonio Vandini, en ocasió de la coronació de Carlos VI de Bohèmia, i es quedà al servei del comte Kinsky, canceller bohemi i mecenes, que l'havia convidat. En aquesta ciutat l'escoltà tocar Quantz, que, malgrat no poder apreciar a fons el seu art, va saber exaltar la seva prodigiosa tècnica (sobre tot les cordes dobles i el registre agut). Sembla ser que també va tocar sota la direcció de caldara i que conegué el contrapuntista Fux (que havia compost per la cerimònia de coronació l'òpera Costanza e Fortezza i el llaütista Weiss.

Funda una escola de violíModifica

El 1726, Tartini va iniciar una escola de violí que al llarg dels seus més de quaranta anys d'activitat, va atreure estudiants des de tot Europa, entre els quals hi havia els italians Domenico Dall'Oglio de Pàdua, Giuseppe Antonio Paganelli,[1] Angelo Morigi,[2] Domenico Ferrari,[3] Pasquale Bini de Pesaro[4] i Filippo Manfredi que després esdevindrien uns grans violinistes,[5] el francesos Pierre Lahoussaye, Joseph Touchemoulin i André-Noël Pagin.[6] els alemanys Johann Gottlieb Naumann, Friedrich Wilhelm Rust,[7] el dàlmata Michele Stratico; Giulio Meneghini, de Pàdua, (que el succeí més tard en la Basílica del Sant); Paolo Alberghi, de Faenza; i Pasqualino, Carminati, Lombardini, Ferrari, Cappuzi, Graun, Holzobogen, i Pietro Nardini.

Tartini amplià els seus contactes i entaulà relacions d'amistat amb il·lustres contemporanis seus, com el molt cèlebre Pare Martini (Giovanni Battista Martini), el pare Vallotti (que a partir de 1730, mestre de capella de la Basílica del Sant), el professor d'astronomia i erudit paduà, Gian Rinaldo Carli, el pare Stellini, l'abad Vincenzo Rota (que va deixar l'únic retrat que es coneix avui dia). El marquès A. Gabrielli, el comte G. Riccati i el polígraf Francesco Algaroti (que el presentà a Frederic el Gran, al que Tartini li dedicà un concert per a flauta), el matemàtic Euler i el filòsof D'Alembert. Es jubilà, amb dret a seguir cobrant el seu sou complet, el 1756, quan la seva fama s'havia estès arreu d'Europa. XXXXXX

El 1732 va anar a Praga amb motiu de la Coronació de l'emperador Carles VI. Estigué tres anys amb el seu amic Antonio Vandini, violoncel·lista, al servei del comte Kinsky.[8] Després retornà a Pàdua. Gradualment, Tartini es va anar interessant per la teoria de la música, l'harmonia i l'acústica, i des de 1750 fins al final de la seva vida, va publicar diversos tractats.

L'escriptor Marco Anzoletti va escriure una àmplia biografia de Tartini.[9]

ReferènciesModifica

  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 1029. (ISBN 84-7291-226-4)
  2. * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 873. (ISBN 84-7291-226-4)
  3. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 764, pàg. 900. (ISBN 84-239-4523-5)
  4. * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 157. (ISBN 84-7291-226-4)
  5. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 32, pàg. 800 (ISBN 84-239-4532-4)
  6. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 40, pàg. 1492 (ISBN 84-239-4540-5)
  7. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 52, pàg. 976 (ISBN 84 239-4552-9)
  8. Wilhelm Joseph von Wasielewski. «Cello Playing in 18th Century Italy» (en anglès). Cello Heaven (The Luthier’s Corner). [Consulta: 6 juny 2016].
  9. Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. I, pàg. 681 (ISBN 84-239-4571-5)

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Giuseppe Tartini