Umberto Eco

Umberto Eco (Alessandria, Piemont, Itàlia, 5 de gener de 1932-Milà, Llombardia, Itàlia, 19 de febrer de 2016)[1] fou un semiòleg, filòsof i escriptor italià, famós tant per les obres de ficció –destaca sobretot en el camp de la novel·la– com pels tractats de semiòtica. Totes les seves obres denoten que tenia interès per la filosofia tomista i la cultura medieval.[2]

Infotaula de personaUmberto Eco
Umberto Eco 04.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement5 gener 1932 Modifica el valor a Wikidata
Alessandria (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort19 febrer 2016 Modifica el valor a Wikidata (84 anys)
Milà (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Càncer de pàncrees Modifica el valor a Wikidata)
Dades personals
NacionalitatItàlia
ReligióAteisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Torí . filosofia (–1954) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballFilosofia medieval, cultura de masses, obra oberta, semiologia, estructuralisme, literatura de no-ficció i novel·la històrica Modifica el valor a Wikidata
OcupacióEscriptor, catedràtic de semiòtica
OcupadorUniversitat de Bolonya
Collège de France Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereAssaig i novel·la Modifica el valor a Wikidata
AlumnesMarco Belpoliti Modifica el valor a Wikidata
Influències
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeRenate Ramge (1962–) Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
Umberto Eco signature.svg Modifica el valor a Wikidata

Lloc webumbertoeco.it Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0248767 Allocine: 76428 Allmovie: p292685
Musicbrainz: b7050d34-937c-4aa4-9291-66ed4d9c0f0e Discogs: 518283 Modifica els identificadors a Wikidata

BiografiaModifica

Nascut el 1932 a la població d'Alessandria en una família de tretze fills, va estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Torí, on es va doctorar. Va exercir de professor en diversos centres de prestigi i, a partir de l'any 1971, va ocupar la càtedra de Semiòtica a la Universitat de Bolonya. El reconeixement del món de l'educació superior el va portar a ser doctor honoris causa de 38 universitats.[1][a]

Va ser anomenat sàtrapa[3] de la patafísica per les seves obres humorístiques –entre les quals destaca Com viatjar amb un cangur– i per haver perfeccionat una de les seves branques, la cacopèdia. Altres distincions el van portar a ser membre del Consell de Savis de la UNESCO. L'any 2000 va rebre el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats.[1] Va treballar també en mitjans de comunicació com a difusor cultural. Les seves passions van centrar-se en l'edat mitjana, les llengües i els clàssics. Curiosament, també va manifestar ser un expert en James Bond.

Segons l'escriptor, la cultura medieval conté el sentit de la innovació, però el que no pretén és demostrar la innovació mitjançant repeticions, com en la cultura moderna, que tot i repetir intenta fer creure que innova sobre temes diferents, encara que són vists. Es demostra, a més, que l'originalitat era per als medievals una falta d'ignorància. De fet, es pot afirmar que mitjançant l'edat mitjana s'han creat diverses innovacions i està marcada per l'originalitat, tot i no estar massa ben demostrat.

Una de les seves grans introduccions a l'estètica medieval és Art i bellesa en l'estètica medieval.

ObresModifica

Novel·lesModifica

  • El nom de la rosa (1980): novel·la històrica que va ser adaptada al cinema[4] i es va convertir en un supervenda. Barreja els elements d'intriga amb l'erudició medieval i apropa l'època al present. Aquesta novel·la està ambientada en un monestir de l'edat mitjana.
  • El pèndol de Foucault (1988): obra que mostra com tres treballadors d'una editorial es veuen atrapats en la seva pròpia ficció, en la qual el premi literari fictici Petruzzellis della Gattina té un paper preponderant. S'hi desenvolupa la idea de crear la Facultat d'Irrellevància comparada, ja formulada en el segon volum del Diari mínim.
  • L'illa del dia abans (1994): un noble del segle XVII es veu atrapat en un iot en un fus horari i reflexiona sobre el pas del temps, l'altre i les convencions.
  • Baudolino (2000): novel·la que explica les aventures d'un jove camperol adoptat per un emperador, estructurada de manera semblant a la novel·la picaresca.
  • La misteriosa flama de la reina Loana (2004): un home que perd la memòria intenta recuperar-la, recreant l'època de joventut del mateix autor.
  • El cementiri de Praga (2010): narració històrica i conte politicofilosòfic, que parla d'impostures i estafes, en què es desemmascara la història dels "protocols dels savis de Sió".[5]
  • Número zero (2015): novel·la ambientada a Milà el 1992, amb fortes referències a la història política, periodística i judicial italiana, amb formes de complot que van de Tangentopoli a Gladio, passant per la lògia P2 i el terrorisme roig.

Obres assagístiquesModifica

  • Opera Aperta
  • Diari mínim
  • Kant i l'ornitorinc
  • Semiòtica i filosofia del llenguatge
  • El signe
  • Art i bellesa a l'estètica medieval
  • Els límits de la interpretació
  • Sis passejades pels boscos narratius
  • Lector in fabula
  • Apocalíptics i integrats
  • Sobre literatura
  • A la recerca de la llengua perfecta
  • Història de la bellesa
  • Història de la lletjor
  • El vertigen de les llistes

Premis i reconeixementsModifica

NotesModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 «Mor Umberto Eco». El Periodico, 20-02-2016 [Consulta: 20 febrer 2016].
  2. «Umberto Eco». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Sàtrapa
  4. Vegeu El nom de la rosa (pel·lícula)
  5. El País