Valentí Comellas i Santamaria

bisbe català

Valentí Comellas i Santamaria (Casserres, 5 de juny de 1861 - Solsona, 19 de març de 1945), bisbe català, va ser administrador apostòlic (1919-33) i bisbe (1933-45) de Solsona i senador a les Corts espanyoles l'any 1923.[1][2][3][4]

Infotaula de personaValentí Comellas i Santamaria
Bisbe de Solsona
Biografia
Naixement5 de juny de 1861
Casserres, El Berguedà, Catalunya
Mort19 de març de 1945(1945-03-19) (als 83 anys)
Lloc d'enterramentCatedral de Solsona 
BishopCoA PioM.svg  Bisbe de Solsona
5 de setembre de 1933 – 19 de març de 1945
Ell mateix
(Administrador apostòlic)
Seu vacant
Vicent Enrique i Tarancón
(a partir de 1946)
Nominació dePius XI
Coat of Arms of the Senate of Spain.svg  Senador a les Corts
Per la província eclesiàstica de Tarragona
27 de juny – 17 de setembre de 1923
BishopCoA PioM.svg  Bisbe titular d'Hama
16 de maig de 1920 – 5 de setembre de 1933
Últim titular
Nominació deBenet XV
BishopCoA PioM.svg  Administrador apostòlic de Solsona
18 de desembre de 1919 – 5 de setembre de 1933
Francesc d'Assís Vidal i Barraquer
(fins al 7 de maig de 1919)
Ell mateix
(bisbe diocesà)
Dades personals
NacionalitatEspanyola
ReligióCatolicisme
FormacióSeminari Diocesà de Solsona, Universitat de Toledo
Activitat
OcupacióBisbe
Ordenació sacerdotal28 de febrer de 1885
Consagració16 de maig de 1920 per Francesco Ragonesi
Altres
TítolBisbe de Solsona

Lloc webFitxa a catholic-hierarchy.org
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Nascut a Casserres (El Berguedà) el 5 de juny de 1861, va cursar els estudis eclesiàstics al Seminari de Solsona i fou ordenat prevere de la diòcesi solsonina el 28 de febrer de 1885. Va completar la seva formació acadèmica obtenint un doctorat a la Universitat de Toledo. Una de les seves primeres destinacions va ser a la parròquia de Verdú (L'Urgell) on va desenvolupar el càrrec de coadjutor. Més endavant fou destinat a Berga on feu de capellà castrense a la caserna militar qua hi havia al convent dels franciscans i aconseguí retornar al culte l'Església de Sant Francesc, abandonada després de la seva desamortització. El 1887 va opositar a una canongia a Lleida i l'any següent va obtenir la condició de canonge de la catedral de Solsona on el 1912 es convertí en el degà del capítol catedralici. Durant l'administració apostòlica dels bisbes Lluís d'Amigó (1907-13) i Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (1913-19) va desenvolupar la tasca de governador eclesiàstic de la diòcesi solsonina en la seva absència.[4]

En l'àmbit de la docència, ocupà la càtedra de Filosofia del Seminari de Solsona l'any 1903 on va fer de professor fins al curs 1912-13.[4]

Substituí el doctor Vidal i Barraquer al capdavant del bisbat de Solsona mentre n'era vicari capitular. Fou nomenat administrador apostòlic de la diòcesi el 18 de desembre de 1919, el mateix dia que va ser preconitzat bisbe titular d'Hama pel papa Benet XV. Va rebre la consagració episcopal el 16 de maig de 1920.[4]

L'any 1923 va ser designat senador a les Corts per la província eclesiàstica de Tarragona, càrrec del qual va prendre possessió el dia 27 de juny i que va exercir fins al 17 de setembre quan la Dictadura de Primo de Rivera va dissoldre el Congrés dels Diputats i la part electiva del Senat.[5][6][7][8]

Quan el papa Pius XI va restaurar la titularitat del bisbat de Solsona, el va nomenar bisbe diocesà el 5 de setembre de 1933.[3][4] Tot el seu episcopat va coincidir amb els anys de la Dictadura de Primo de Rivera, la Segona República Espanyola, la Guerra Civil i els primers anys de la postguerra un cop instaurada la Dictadura franquista. Va promoure l'Obra d'Exercicis Parroquial i l'Apostolat de l'Oració i publicà el Catecisme diocesà de la Doctrina Cristiana, que feu reimprimir després de la Guerra Civil eludint la prohibició d'editar-lo en català. Fou defensor del dret d'ensenyar el catecisme en català a les escoles, va manifestar la seva esperança vers la República, tot i que en esclatar la Guerra Civil va haver de fugir de Catalunya. Va residir uns mesos a França, però quan Sant Sebastià va ser ocupada per les tropes revoltades es va traslladar a la zona ocupada per l'anomenat bàndol nacional. El 1939 retornà a Solsona on continuà la tasca com a bisbe.[1][4] Va tenir repercussió la seva actitud durant la visita del general Francisco Franco a Montserrat, el 1942, on va retreure al dictador l'exili forçat del cardenal Vidal i Barraquer.[9][10][1]

Morí el dia de Sant Josep de 1945 a Solsona i fou enterrat el 21 de març al creuer de la catedral de Solsona.[4][11]

A Casserres hi té dedicat un passeig que du el seu nom.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Personatges de la Vila de Casserres». Ajuntament de Casserres. [Consulta: 27 desembre 2016].
  2. «Valentí Comellas i Santamaria». Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 27 desembre 2016].
  3. 3,0 3,1 «Bishop Valentin Comellas Santamaría» (en anglès). Catholic Hierarchy. [Consulta: 2 agost 2017].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Seubasembrada, Martín «Fallecimiento del obispo de Solsona» (en castellà). La Vanguardia Española, 20-03-1945, pàg. 11.
  5. «Acta d'elecció de senador per la Província eclesiàstica de Tarragona» (en castellà). Certificat del secretari de la Junta Electoral de la Província eclesiàstica de Tarragona per l'elecció de senador, 13-05-1923.
  6. «Sessió celebrada el dimecres, 27 de juny de 1923» (en castellà). Diari de Sessions de les Corts, núm. 21, 27-06-1923, pàg. 357.
  7. «Fitxa de Valentí Comellas i Santamaria, bisbe administrador apostòlic de Solsona al web del Senat d'Espanya» (en castellà). Senat d'Espanya. [Consulta: 22 desembre 2016].
  8. «Reial Decret declarant dissolts el Congrés dels Diputats i la part electiva del Senat» (en castellà). Gaseta de Madrid, núm. 260, 17-09-1923, pàg. 1121.
  9. «Emoción de entusiasmo, de adhesión y de gratitud a Franco por doquier» (en castellà). La Vanguardia Española, 27-01-1942, pàg. 2.
  10. Raguer i Suñer, Hilari. Arxiu de l'Església catalana durant la Guerra Civil : Juliol-desembre de 1936. Barcelona: Publicació de l'Abadia de Montserrat, 2003, p. 29-30. ISBN 84-8415-544-7. 
  11. «Entierro del obispo de Solsona» (en castellà). La Vanguardia Española, 22-03-1945, pàg. 2.

Enllaços externsModifica


Precedit per:
Francesc d'Assís Vidal i Barraquer
(fins al 7 de maig de 1919)
 
Administrador apostòlic de Solsona

1919 - 1933
Succeït per:
Ell mateix
(com a bisbe diocesà)
Precedit per:
Plácido Ángel Rey de Lemos
(1917-19)
 
Bisbe titular d'Hama

1920 - 1933
Succeït per:
Últim titular
Precedit per:
Ell mateix
(com a administrador apostòlic)
 
Bisbe de Solsona

1933 - 1945
Succeït per:
Seu vacant
Vicent Enrique i Tarancón
(a partir de 1946)