Obre el menú principal

La intoxicació o enverinament és un tipus de malaltia deguda a l'exposició a una substància tòxica, sigui sintètica o bé creada per un ésser viu (bacteri, fong,...), normalment per ingestió o inhalació.[1] Pot donar-se per una exposició aguda o crònica. A causa de la diversitat dels productes la classificació internacional de malalties mostra una gran quantitat de tipologies, així estrictament no hi ha un sol tipus d'intoxicació i a nivell de codificació s'hauria de fer referència a la codificació establerta.

Infotaula de malaltiaIntoxicació
GHS-pictogram-skull.svg
Tipus malaltia i lesió tòxica
Causat per enverinament
Classificació
CIM-9 960, 961, 962, 963, 964, 965, 966, 967, 968, 969, 970, 971, 972, 973, 974, 975, 976, 977, 978, 979, 980, 981, 982, 983, 984, 985, 986, 987, 988, 989, 995.2
Recursos externs
UMLS CUI C0728899
Modifica les dades a Wikidata

Els enverinaments intencionats a altres persones són tipificats com a delicte en molts codis penals, llevat que sigui regulat per llei com un mètode d'execució de la pena capital. Tot i això aquesta mena de successos no són tan freqüents com les intoxicacions accidentals o voluntàries. La gravetat de la intoxicació depèn de la toxicitat del producte, de la via d'introducció, de la dosi ingerida i de l'edat de la víctima. Segons el producte i la dosi ingerida, poden produir, entre altres, alteracions de la consciència, problemes cardiorespiratoris, convulsions i lesions hepàtiques i renals.

Intoxicacions voluntàriesModifica

Article principal: Drogoaddicció

L'ús de fàrmacs i substàncies psicoactives, entre elles l'alcohol, per al seu ús recreatiu pot conduir a intoxicacions més o menys severes. L'exposició repetida i crònica a aquesta mena de substàncies pot causar danys bé en les capacitats cognitives, com també al fetge, encarregat de la desintoxicació de l'organisme.

Productes químicsModifica

Els productes químics, bé d'origen natural com sintètics són responsables d'algunes intoxicacions accidentals. Molts productes de neteja i d'ús industrial són corrosius o nocius. En general, són irritants per al tub digestiu; produeixen dolor abdominal i, a vegades, diarrea. No obstant això, en alguns casos constitueixen una amenaça greu: els càustics (p. ex., desembussadors, desincrustants, decapants, lleixiu), produeixen cremades a la boca i en les vies digestives, i els escumants poden provocar asfíxia si l'escuma envaeix els aparells digestius i respiratoris. També són perillosos altres productes químics d'ús domèstic (p. ex.: trementina, aiguarràs, amoníac), que originen greus trastorns digestius, cardiorespiratoris i neurològics, així com els herbicides, insecticides, fungicides i rodenticides. Algunes de les intoxicacions per medicaments més perilloses són les causades per benzodiazepines, analgèsics, antidepressius, barbitúrics i principis actius contra els trastorns cardíacs.

Toxines alimentàriesModifica

Les intoxicacions alimentàries[2] són un problema clàssicament abordat per la salut pública i són controlades en sistemes de vigilància epidemiològica en la pràctica majoria dels països desenvolupats.[3] Tot i això en països amb sistemes sanitaris deficients, bé per causes polítiques o de catàstrofes naturals on les prioritats solen ser les de l'abastiment d'aigua i aliments, els esforços per a controlar aquestes patologies solen ser molt menor i l'impacte d'aquestes malalties en la salut comunitària és molt major i sovint acompanyades de dades epidemiològiques incompletes o insuficients. La situació epidemiològica als EUA entre 1993 i 1997 mostrà una taxa d'incidència deguda a intoxicacions alimentàries de 5,4 per 100.000 persones/any. A Catalunya, durant el mateix període la taxa d'incidència fou de 24,3 per 100.000 persones/any.[3]

Les intoxicacions d'origen alimentari són degudes a la proliferació o acumulació de microorganismes a l'interior dels aliments, bé sigui abans de la recol·lecció o durant la producció (p. ex.: en bivalves durant les marees roges) o en els processos d'elaboració i emmagatzematge (p. ex.: la proliferació de Salmonel·la en derivats de l'ou per trencament de la cadena del fred). En tots aquests casos la proliferació microbiana va associada a la producció de toxines que són els responsables finals dels símptomes i danys ocasionats, no la simple presència del microorganisme. És per això que aquesta mena de patologies no són considerades com a infeccions i s'usa el terme més específic de toxiinfecció.

En altres casos la intoxicació no és deguda als aliments, sinó a la ingesta d'aigua no potabilitzada. És en aquest medi no tractat on els microorganismes o les seves toxines apareixen, ja siguin naturals o antròpics (normalment per abocaments d'aigües urbanes o industrials no suficientment tractades aigües amunt). Als Països Catalans, indret de reconeguda micofília, no cal menysprear les intoxicacions alimentàries degudes a la ingesta de bolets tòxics que no han estat degudament identificats.

Per últim cal dir que molts aliments poden rebre contribucions dels contaminants presents en l'ambient i de retruc aquests són acumulats a l'interior dels organismes que hi viuen. Tot i això les intoxicacions agudes degudes a la ingestió d'aliments contaminats són rares i els seus efectes apareixen al cap de molt de temps d'haver iniciat l'exposició. Els compostos associats amb aquestes intoxicacions solen ser metalls pesants i compostos orgànics de síntesi com els organoclorats, els bifenils i les dioxines.

Agents biològics associats a intoxicacions alimentàriesModifica

Articles relacionatsModifica

ReferènciesModifica

  1. Termcat. Diccionari de veterinària i ramaderia (pdf) (en català), 2002. ISBN 84-412-0903-0; 84-393-5857-1 [Consulta: 26 setembre 2009]. 
  2. Intoxicacions alimentàries greus a XTEC (consultat el 26/9/2009)
  3. 3,0 3,1 3,2 Barberà, Ester [et al]. Àngela Domínguez (coord.), Guillem Prats (coord.), Àngel Teixidó (coord.). Guia per a la prevenció i el control de les toxiinfeccions alimentàries (pdf) (en català). 2a ed.. Barcelona: Direcció General de Salut Pública (Generalitat de Catalunya), juliol de 2006 (Quaderns de Salut Pública. Núm. 5). D.L.: B-19.504-2006. ISBN 84-393-7091-1 [Consulta: 26 setembre 2009]. 

Enllaços externsModifica