Batalla de les Termòpiles (480 aC)

batalla del 480 a.C. durant la invasió persa de Grècia
Aquest article tracta sobre la batalla de 480 aC. Vegeu-ne altres significats a «Batalla de les Termòpiles».
Infotaula de conflicte militarBatalla de les Termòpiles
Guerres Mèdiques
Batalla de les Termòpiles (Mediterrani oriental)
Batalla de les Termòpiles
Batalla de les Termòpiles
Batalla de les Termòpiles
Coord.: 38° 47′ 47″ N, 22° 32′ 12″ E / 38.79639°N,22.53667°E / 38.79639; 22.53667
Léonidas aux Thermopyles (Jacques-Louis David).PNG
Leònides a les Termòpiles, de Jacques-Louis David (1814)
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Data20 d'agost[1] o 810 de setembre[2] del 480 aC
Coordenades38° 48′ 00″ N, 22° 32′ 00″ E / 38.8°N,22.533333333333°E / 38.8; 22.533333333333
LlocTermòpiles
ResultatVictòria aquemènida[nota 1]
Bàndols
Polis gregues Imperi Persa
Comandants en cap
Leònides I 
Demòfil †
Xerxes I
Mardoni
Hidarnes II
Artàban[4]
Forces
Total:
5.200 o 6.100 (Heròdot)
≥ 7.400 (Diodor)
11.200 (Pausànies)
7.000 (estimacions modernes)[5]
Total:
2.641.610 (Heròdot)[6]
70.000–300.000 (estimacions modernes)[7][nota 2][8]
Baixes
4.000 (Heròdot)[9] Unes 20.000 (Heròdot)[10]
Cronologia
← -

La batalla de les Termòpiles (grec: Μάχη τῶν Θερμοπυλῶν, Makhe ton Thermopilon) fou un enfrontament entre una aliança de ciutats-estat gregues, comandada pel rei Leònides I d'Esparta, i l'Imperi Aquemènida de Xerxes I. Fou lliurada durant tres dies en el marc de la segona invasió persa de Grècia i simultàniament amb la batalla naval d'Artemísion. La batalla es produí al congost costaner de les Termòpiles[nota 3] l'agost o setembre del 480 aC. La invasió persa fou una resposta tardana a la derrota de la primera invasió persa de Grècia, que havia estat rebutjada per la victòria atenenca a la batalla de Marató el 490 aC. Cap al 480 aC, Xerxes havia reunit un grandíssim exèrcit i una vasta flota per conquerir Grècia. El polític i general atenenc Temístocles havia proposat que els aliats grecs barressin el pas a l'exèrcit persa al congost de les Termòpiles alhora que blocaven la flota persa als estrets d'Artemísion.

Un destacament grec d'aproximadament 7.000 homes marxà cap al nord per blocar el congost a mitjans del 480 aC. Es rumorejava que l'exèrcit persa estava format per més d'un milió de soldats. Avui en dia es considera que era molt més petit; els estudiosos recullen xifres que oscil·len entre 100.000 i 150.000 soldats.[11] L'exèrcit persa arribà al congost a finals d'agost o principis de setembre. Els grecs, en gran inferioritat numèrica, contingueren els perses durant set dies (incloent-n'hi tres de batalla) abans que la seva rereguarda fos aniquilada en una de les darreres defenses més famoses de la història. Durant dos dies complets de batalla, la petita força dirigida per Leònides blocà l'única via per la qual podia passar l'enorme exèrcit persa. Després del segon dia, un resident local anomenat Efialtes traí els grecs en revelar als perses una sendera de pastors que conduïa darrere de les línies gregues. Leònides, conscient que les seves forces estaven a punt de ser flanquejades, féu marxar la major part de l'exèrcit grec tot quedant-se enrere per cobrir-ne la retirada amb 300 espartans i 700 tespis. Segons diverses fonts, entre els altres grups que romangueren al congost també hi havia fins a 900 ilotes i 400 tebans. Els soldats restants lluitaren fins a la mort. Es diu que la majoria dels tebans es rendiren.

Temístocles comandava la flota grega a Artemísion quan fou informat que els perses havien forçat el pas de les Termòpiles. Atès que la seva estratègia requeria mantenir el control tant de les Termòpiles com d'Artemísion, els grecs es replegaren a Salamina. Els perses envaïren Beòcia i capturaren Atenes, que havia estat evacuada poc abans. A finals del 480 aC, la flota grega, que cercava un enfrontament decisiu amb la marina persa, vencé els invasors a la batalla de Salamina. Xerxes, tement quedar-se atrapat a Europa, emprengué el viatge de retorn a Àsia amb gran part del seu exèrcit (durant el qual la majoria dels seus homes sucumbiren a la fam i les malalties) i deixà en mans de Mardoni la continació de la guerra a Grècia. Tanmateix, l'any següent, els grecs assestaren el cop definitiu als invasors perses a la batalla de Platees.

Escriptors tant antics com moderns han utilitzat la batalla de les Termòpiles com a mostra del potencial d'un exèrcit patriòtic que defensa la seva terra. El rendiment dels defensors se cita igualment com a exemple dels avantatges de l'entrenament, l'equipament i un ús eficaç del terreny com a multiplicadors de força i ha esdevingut un símbol de coratge davant d'una dificultat que sembla insuperable.

ContextModifica

 
El món grec durant les Guerres Mèdiques

Les ciutats-estat gregues d'Atenes i Erètria havien donat suport a la Revolta Jònica, un alçament fallit contra l'Imperi Persa de Darios I entre el 499 i el 494 aC. En aquella època, l'Imperi Persa encara era relativament jove i, per tant, propici a patir revoltes entre els seus súbdits.[12] A més a més, Darios havia usurpat el tron i havia hagut d'esmerçar molt de temps a sufocar revoltes contra el seu govern.[13]

Com que la Revolta Jònica havia estat una amenaça per a la integritat del seu imperi, Darios prometé solemnement que castigaria tots els que hi havien contribuït, especialment els atenencs, «perquè sabia molt bé que la seva revolta [dels jonis] no quedaria impune».[14] Darios hi veié una oportunitat d'expandir el seu poder a la fragmentada antiga Grècia.[15] El 492 aC, una expedició preliminar encapçalada per Mardoni consolidà el domini persa sobre les terres que portaven a Grècia, reconquerí Tràcia i reduí Macedònia a la condició d'estat client de Pèrsia.[16]

 
Llançament dels emissaris perses a un pou pels espartans

El 491 aC, Darios envià ambaixadors a totes les polis gregues per exigir-los un oferiment de «terra i aigua» com a símbol de submissió.[17] La majoria de les ciutats gregues, intimidades per la demostració de força dels perses de l'any anterior, acataren el requeriment. En canvi, els atenencs sotmeteren els emissaris perses a judici i els mataren estimbant-los a un abisme, mentre que els espartans directament els llançaren a un pou.[18] El resultat d'aquestes accions fou l'entrada en guerra d'Esparta contra Pèrsia.[17] Tanmateix, en un intent d'apaivagar el xahanxah, els espartans enviaren dos voluntaris a Susa, on creien que serien executats en represàlia per l'assassinat dels heralds perses.[19]

Així doncs, el 490 aC Darios reuní un destacament amfibi comandat per Datis i Artafernes, que obtingué la submissió de les Cíclades després d'atacar Naxos. Seguidament, les forces invasores avançaren fins a Erètria, que fou assetjada i destruïda.[20] Finalment, es dirigiren cap a Atenes i desembarcaren a la badia de Marató, on es trobaren amb un exèrcit atenenc molt més petit. Tanmateix, els atenencs se sobreposaren a la seva inferioritat numèrica per aconseguir una gran victòria a la batalla de Marató i obligar l'exèrcit persa a retirar-se a Àsia.[21]

 
L'escenari de la batalla avui en dia, amb el Cal·lídrom a l'esquerra, una ampla plana litoral formada per l'acreció de dipòsits fluvials al llarg dels segles i la carretera de la dreta, que segueix aproximadament la línia de la costa del 480 aC.

Així doncs, Darios emprengué la formació d'un nou exèrcit gegantí amb el qual sotmetre tot Grècia, però el 486 aC els seus súbdits d'Egipte es revoltaren i es veié obligat a ajornar indefinidament la seva expedició grega.[12] El xahanxah morí abans de poder marxar contra Egipte i fou succeït pel seu fill, Xerxes I,[22] que esclafà l'alçament dels egipcis i reprengué sense més dilació els preparatius per envair Grècia.[23] Els aquemènides planificaren l'operació a llarg termini, acumularen provisions i reclutaren nous soldats per a aquesta invasió en tota regla.[23] Xerxes decidí fer construir un pont sobre l'Hel·lespont a fi que les seves tropes poguessin travessar-lo a peu eixut i fer excavar un canal al llarg de l'istme que unia el mont Atos a terra ferma (prop del qual una flota persa havia estat destruïda per una tempesta el 492 aC mentre intentava vorejar el cap).[24] Aquestes obres d'enginyeria, tremendament ambicioses, haurien estat fora de l'abast de qualsevol altre estat de la mateixa època.[24] Una vegada acabats els preparatius, a principis del 480 aC, l'exèrcit reunit per Xerxes a Sardes emprengué la marxa cap a Europa i travessà l'Hel·lespont per sobre de dos ponts de barques.[25] Heròdot narra que la host persa era tan gran que el riu Equidor quedà sec de tanta aigua que en begueren les tropes aquemènides.[19] Davant de la immensitat d'aquest exèrcit, moltes ciutats gregues optaren per capitular i lliurar el tribut de terra i aigua als perses.

Els atenencs també feia anys que es preparaven per a una guerra amb els perses. El 482 aC, a iniciativa del polític Temístocles, havien decidit construir una gran flota de trirrems que tindria un paper clau en el seu conflicte amb els perses.[26] Tanmateix, com que no tenien un efectiu suficient per plantar-los cara a terra i mar alhora, es veieren obligats a teixir una aliança de polis gregues per repel·lir els invasors. El 481 aC, Xerxes envià els seus ambaixadors arreu de Grècia per exigir «terra i aigua», ometent expressament les ciutats d'Atenes i Esparta,[25] que es convertiren així en el nucli de la resistència. A finals de tardor del 481 aC, diverses ciutats-estat es reuniren a Corint[27] i formaren una confederació. Entre les prerrogatives d'aquesta aliança hi havia la capacitat de demanar suport i destinar tropes dels seus membres a punts defensius sempre que ho consultés anteriorment. Era un avenç notable per al món grec, tan eclèctic i caòtic com era, especialment si es té en compte el fet que moltes de les ciutats-estat participants tècnicament encara es trobaven en estat de guerra.[28]

Aquest congrés es tornà a reunir a la primavera del 480 aC. Els tessalis suggeriren que els grecs enviessin un contingent a l'estreta vall de Tempe, a la frontera de Tessàlia, per barrar el pas a Xerxes.[29] Es destinaren 10.000 hoplites a Tempe, per on es creia que havien de transitar els perses. Tanmateix, uns dies més tard es retiraren del congost per consell d'Alexandre I de Macedònia, que els havia avisat que hi havia un altre accés a Tessàlia i que l'exèrcit aquemènida era prou gran per esclafar-los.[30] Poc després, els grecs s'assabentaren que el xahanxah havia travessat l'Hel·lespont.[29]

Davant d'aquesta situació, Temístocles proposà una estratègia diferent: per arribar al sud de Grècia (Beòcia, Àtica i Peloponès), l'exèrcit de Xerxes havia de passar per les Termòpiles, un congost molt estret que els hoplites grecs podien blocar amb facilitat malgrat la seva grandíssima inferioritat numèrica.[31] Alhora, per evitar que els perses passessin per mar, els atenencs i les flotes dels seus aliats podien blocar els estrets d'Artemísion. Els grecs reunits en congrés decidiren adoptar aquests plans.[31] Tanmateix, les ciutats peloponèsies es prepararen per defensar l'istme de Corint, si fes falta, mentre que les dones i els infants d'Atenes serien evacuats en massa a la ciutat peloponèsia de Trezè.[32]

PreludiModifica

 
Moviments dels exercits persa i grec a les Termòpiles i Artemísion.

Sembla que l'avenç de l'exèrcit persa per Tràcia i Macedònia fou força lent. Els grecs tingueren coneixement de la imminent arribada dels perses a l'agost gràcies a un espia.[33] Els espartans, líders de facto de l'aliança, celebraven en aquells moments les Carnees. La llei espartana prohibia les expedicions militars durant aquestes festes, motiu pel qual els lacedemonis havien arribat tard a la batalla de Marató deu anys abans.[34] A més a més, era l'època dels Jocs Olímpics i, per tant, estava en vigor la treva olímpica. Així doncs, fer marxar tot l'exèrcit espartà a la guerra hauria estat un sacrilegi per partida doble.[34][35] Aquesta vegada, els èfors decidiren que la situació era prou urgent per enviar un destacament a blocar el pas de les Termòpiles sota el comandament d'un dels dos reis d'Esparta, Leònides I, que aniria a les Termòpiles al capdavant de 300 homes de la guàrdia reial.[36] Aquesta expedició havia d'intentar reunir tants soldats grecs com fos possible pel camí i esperar l'arribada del cos principal de l'exèrcit espartà.[35]

Segons narra Heròdot, la llegenda de les Termòpiles deia que els espartans havien consultat l'Oracle de Delfos a principis de l'any i havia pronunciat el següent vaticini:

« Escolteu, habitants de l'extensa Esparta, o la vostre poderosa i il·lustre ciutat és arrasada per perseides o, si no, la terra de Lacedèmon plorarà la mort d'un rei de l'estirp d'Hèracles. En efecte, a l'invasor no el dominarà la força de toros ni de lleons, perquè té la potència de Zeus. Proclamo, doncs, que no s'aturarà fins a haver devorat fins als ossos un dels dos. »
[37]

Leònides, convençut que es dirigia a una mort segura, elegí els seus soldats entre els esparciates que tenien fills.[36] Els espartans reberen reforços de diverses ciutats de camí a les Termòpiles i, finalment, arribaren al congost amb un efectiu de més de 7.000 homes.[38] Leònides decidí fer-se fort a la «porta central», la part més estreta de les Termòpiles, on els foceus havien construït una muralla molt de temps abans.[39] Advertit per la gent de Traquis, una ciutat propera, de l'existència d'una sendera de muntanya que permetia flanquejar el congost, Leònides hi apostà 1.000 foceus per protegir-se contra aquesta eventualitat.[40]

 
Leònides i els seus companys lliurant-se a la mort

Finalment, a mitjans d'agost, els perses foren vistos travessant el golf Malíac en direcció a les Termòpiles.[41] Una vegada arribat l'exèrcit persa, els grecs celebraren un consell de guerra en el qual alguns peloponesis plantejaren la possibilitat de retirar-se a l'istme de Corint i muntar-hi guàrdia.[42] Els foceus i els locris, indignats perquè això significava abandonar els seus estats a la seva sort, exigiren defensar les Termòpiles tot demanant reforços a més ciutats. Leònides calmà els ànims i donà la raó als que volien romandre a les Termòpiles.[42] Segons Plutarc, quan un soldat es planyé que «les fletxes dels bàrbars faran eclipsar el sol», Leònides li respongué: «Millor! D'aquesta manera lluitarem a l'ombra!».[43] Heròdot, en canvi, atribueix el comentari a Dièneces.[40]

Xerxes envià un emissari a negociar amb Leònides, oferint als grecs la seva llibertat, el títol d'«amics del poble persa» i la possibilitat de traslladar-se a terres millors que les que tenien.[44] Quan el rei d'Esparta rebutjà aquestes condicions, l'herald li entregà un missatge de Xerxes comminant-lo a lliurar les armes. La resposta de Leònides ha esdevingut cèlebre: «Molon labè» ('Vine a agafar-les').[43] El fracàs de les negociacions féu inevitable el conflicte. Xerxes, convençut que els grecs acabarien fugint, deixà passar quatre dies abans d'enviar finalment el seu exèrcit a atacar-los.[45]

Composició dels exèrcitsModifica

Exèrcit persaModifica

 
Soldats de l'exèrcit aquemènida de Xerxes I a la batalla de les Termòpiles. Tomba de Xerxes I (ca. 480 aCNaqsh-e Rostam).

Filera superior: perses, medes, elamites, parts, aris, bactrians, sogdians, corasmis, drangians, satàgides, gandaris, indis, escites.

Filera inferior: babilonis, assiris, àrabs, egipcis, armenis, capadocis, lidis, jonis, tracis, macedonis.

El nombre de tropes que Xerxes va reunir per a la segona invasió de Grècia ha estat objecte de disputes interminables, sobretot entre fonts antigues, que reporten un gran nombre, i erudits moderns, que suposen xifres molt més petites. Segons Heròdot hi havia un total de 2,6 milions de militars, acompanyats d'un número aproximat de personal de suport.[46][47][48][49] El poeta quasi contemporani Simònides va xifrar el número en 4 milions; Ctèsies va calcular que el nombre de soldats era d'uns 800.000.[4]

Els historiadors moderns tendeixen a rebutjar els números donats per Heròdot i altres fonts antigues per ser poc realistes, resultants de càlculs erronis o exageracions pels vencedors.[50] Les estimacions modernes solen oscil·lar entre 120.000 i 300.000.[51]b[›] Aquestes estimacions generalment provenen de l'estudi de les capacitats logístiques dels perses en aquella època, la sostenibilitat de les seves respectives bases d'operacions i les limitacions generals de la mà d'obra que els afectaven. Deixant de banda el número, el que està clar és que Xerxes es volia assegurar una expedició reeixida gràcies, en gran part, a una forta superioritat numèrica tant per mar com per terra.[52] Per tant, el nombre de tropes perses presents a les Termòpiles és tan incert com el nombre de la força d'invasió total. Per exemple, no està clar si tot l'exèrcit persa va marxar fins a les Termòpiles o si Xerxes va deixar guarnicions a Macedònia i Tessàlia.

Exèrcit grecModifica

 
Heròdot d'Halicarnàs, qualificat per Ciceró com el Pare de la Història, va ser el primer historiador de l'antiguitat clàssica a descriure la batalla de les Termòpiles. Tot i els seus números desproporcionats, les incoherències del seu discurs i la seva (reconeguda) parcialitat, continua sent una font essencial per al coneixement de les Guerres Mèdiques.

Segons Heròdot[53][54] i Diodor de Sicília,[55] l'exèrcit grec incloïa les següents forces:

Grup Nombre – Heròdot Nombre – Diodor de Sicília
Espartans periecs 900?[56] 700 o 1.000
Espartans hoplites 300[56] 300
Mantineasos 500 3.000
(altres peloponesos enviats amb Leonides)
Tegeans 500
Orcomens 120
Altres Arcadians 1.000
Corints 400
Fliunts 200
Micenes 80
Total Peloponesos 3.100[53] o 4.000[57] 4.000 o 4.300
Tèspies 700
Malians 1.000
Tebesos 400 400
Foceus 1.000 1.000
Lòcrida Opúncies "Tots els que tenien" 1.000
Número total 5.200 (o 6.100) més Lòcrida Opúncies 7.400 (o 7.700)

Notes:

El nombre de peloponesos:

 
Gravat d'un hoplita del segle v.
Diodor suggereix que hi havia 1.000 piriecs i 3.000 més peloponesos, en total 4.000 soldats. Heròdot es va mostrar d'acord amb aquest número en un passatge, citant una inscripció de Simònides que deia que hi havia 4.000 peloponesos.[57] No obstant això, en un altre passatge, Heròdot va escriure que el nombre de peloponesos abans de la batalla era de 3.100 homes.[53] Heròdot també va informar que Xerxes va exposar els cadàvers a la vista de tothom "també es van poder veure els ilotes entre ells",[58] tot i que en cap moment parla del nombre de soldats. Per tant, la diferència entre les seves dues figures es pot quadrar suposant (sense proves) que hi havia uns 900 ilotes (tres per espartans) presents a la batalla.[56] Si els ilotes van estar present a la batalla, no hi ha cap raó per dubtar que servissin en el seu paper tradicional de retenidors armats com a espartans individuals. Alternativament, els 900 soldats desapareguts d'Heròdot podien haver sigut periecs i, per tant, podrien correspondre als 1.000 lacedemonians de Diodor.[56]

El nombre de lacedemonians:

Més confús encara és el tema de l'ambigüitat de Diodor sobre si el seu recompte de 1.000 lacedemonians incloïa els 300 espartans. En un moment va dir: "Leònides, quan va rebre el nomenament, va anunciar que només 1.000 l'havien de seguir en la campanya."[55] No obstant això, després va dir: "Hi havia llavors, els 1.000 lacedemonians i amb ells els 300 espartans". Per tant, és impossible aclarir aquest punt.[55]

El relat de Pausànies concorda amb els números d'Heròdot (de qui probablement va llegir) exceptuant en el nombre de locrians, ja que Heròdot es va negar a calcular. Tots aquells homes que residien en el camí directe per on van passar els perses -segons Pausànies uns 6.000 homes- van ser sumats als 5.200 d'Heròdot fent una força d'11.200 homes.[59]

Molts historiadors moderns, que solen considerar a Heròdot el més fiable,[60] li afegeixen 1.000 lacedemonians i 900 ilotes als seus 5.200 homes per obtenir els 7.000-7.1000 soldats com a nombre estàndard, sense tenir en compte els melians de Diodor i els locris de Pausanias.[61][62] No obstant això, aquest és només un enfocament i moltes altres combinacions són plausibles. A més, les xifres van canviar més endavant en la batalla quan la majoria de l'exèrcit es va retirar i només quedaven aproximadament 3.000 homes (300 espartans, 700 tèspies, 400 tebans, possiblement fins a 900 ilotes i 1.000 foceus estacionats a sobre del pas, menys les baixes sofertes els dies anteriors).[60]

Consideracions estratègiques i tàctiquesModifica

 
Mapa del moviment de la batalla.

Des d'un punt de vista estratègic, defensar les Termòpiles, significava fer el millor ús possible de les seves forces.[63] Sempre que poguessin evitar un nou avanç persa cap a Grècia, no tenien cap necessitat de buscar una batalla decisiva i, per tant, podien romandre a la defensiva. D'altra banda, en defensar dos passatges restringits (Termòpiles i Artemísion), el nombre inferior dels grecs es va convertir en un factor menys important.[63] Per contra, pels perses el problema de subministrar un exèrcit tan gran significava que no podien romandre al mateix lloc durant molt de temps.[64] Per tant, havien de retirar-se o avançar, i avançar requeria forçar el pas de les Termòpiles.[64]

Tàcticament, el pas de les Termòpiles s'adaptava idealment a l'estil de guerra grec.[63] Una falange hoplita podria bloquejar el pas estret amb facilitat, sense cap risc de ser flanquejat per la cavalleria. A més, al pas, la falange hauria estat molt difícil d'assaltar per a la infanteria persa més lleugerament armada.[63] El principal punt feble dels grecs era la pista de muntanya que conduïa a l'altiplà paral·lel a les Termòpiles, que podia permetre que la seva posició fos flanquejada. Tot i que probablement no és apte per a la cavalleria, aquest camí podria ser fàcilment recorregut per la infanteria persa (molts dels quals eren versats en la guerra de muntanya).[65] La gent local de Traquis va informar Leònides d'aquest camí i va situar-hi un destacament de tropes foceus per tal de bloquejar aquesta ruta.[66]

Topografia del camp de batallaModifica

 
Mapa de la zona de les Termòpiles amb la línia de costa reconstruïda del 480 aC.

Sovint es diu que en aquell moment, el pas de les Termòpiles consistia en una pista al llarg de la riba del golf Malíac tan estreta que només podia passar un carro a la vegada.[67] De fet, tal com s'indica a continuació, el pas tenia 100 metres d'amplada, probablement més ample del que els grecs podrien haver aguantat contra les masses perses. Heròdot informa que els foceus havien millorat les defenses del pas mitjançant la canalització del rierol de les aigües termals per crear un pantà, i era una calçada a través d'aquest pantà que era prou ampla perquè travessés un sol carro. En un passatge posterior, que descrivia un intent gal·lès de forçar el pas, Pausanias afirmà: "La cavalleria a banda i banda va resultar inútil, ja que el sòl del pas no només és estret, sinó que també és suau a causa de la roca natural, mentre que la major part és relliscós a causa de la seva cobertura de rierols... les pèrdues dels bàrbars era impossible de descobrir amb exactitud. Perquè el nombre dels que van desaparèixer sota el fang era gran."[68]

També es diu que a la banda sud de la pista hi havia penya-segats que donaven al coll. Tot i això, amb una ullada a qualsevol fotografia del coll es pot observar que no hi ha penya-segats, sinó només forts pendents coberts d'arbusts i arbusts espinosos. Tot i que no suposa cap obstacle per a les persones, aquest terreny no seria transitable per un exèrcit i el seu tren d'equipatges.

A la banda nord de la calçada hi havia el golf de Mali, on el terreny s'estancava suaument. Quan més tard, un exèrcit de gals dirigit per Brennus va intentar forçar el pas, la poca profunditat de l'aigua va donar a la flota grega grans dificultats per apropar-se prou als combats per bombardejar els gals amb armes de míssils transportats per vaixells.

Al llarg del camí hi havia una sèrie de tres constriccions, o "portes" (pylai), i a la porta central una muralla que els foceus havien erigit el segle anterior per ajudar a la seva defensa contra les invasions de Tessàlia.[67] El nom de "Portes calentes" prové de les aigües termals que s'hi trobaven.[69]

El terreny del camp de batalla no s'assemblaven gens al que Xerxes i les seves forces estaven acostumats. Tot i provenir d'un país muntanyós, els perses no estaven preparats per a la naturalesa real del país que havien envaït. La rugositat pura d'aquesta zona és causada per pluges torrencials durant quatre mesos de l'any, combinats amb una intensa temporada d'estiu de calor abrasadora que esquerda el terra. La vegetació és escassa i consta d'arbustos baixos i espinosos. Els vessants al llarg del coll estan cobertes de gruixuts matolls, amb algunes plantes que arriben als 3 metres d'alçada. Amb el mar per un costat i els turons escarpats i intransitables per l'altre, el rei Leònides i els seus homes van triar la posició topogràfica perfecta per combatre els invasors perses.[70]

Avui en dia, el pas no és a prop del mar, sinó que es troba a diversos quilòmetres cap a l'interior a causa de la sedimentació al golf de Malí. L'antiga pista apareix al peu dels turons que envolten la plana, flanquejada per una carretera moderna. Mostres geològiques recents indiquen que el pas tenia només 100 metres d'amplada i les aigües arribaven fins a les portes: "Els visitants poc s'adonen que la batalla va tenir lloc a l'altra banda del camí del monument".[71] Encara és una posició defensiva natural per als exèrcits moderns, i les forces britàniques de la Commonwealth durant la Segona Guerra Mundial van defensar-se el 1941 contra la invasió nazi a pocs metres del camp de batalla original.[72]

  • Mapes de la regió:[73][74]
  • Imatge del camp de batalla, des de l'est[75]

BatallaModifica

Primer diaModifica

 
Representacions contemporànies: probable hoplita espartà (Tomba de Vix, cap al 500 aC),[76] i guerrer escita de l'exèrcit aquemènida[77][78] (tomba de Xerxes I, cap al 480 aC), a l'època de la segona guerra mèdica (480–479 aC).

Al cinquè dia de l'arribada dels perses a les Termòpiles Xerxes va decidir atacar als grecs. Primer va ordenar a 5.000 arquers que disparessin una pluja de fletxes, però van ser ineficaces; segons estudis moderns va disparar des d'almenys 90 metres de distància, i els escuts de fusta dels grecs (a vegades recoberts amb una capa molt fina de bronze) i els cascs de bronze desviaven les fletxes.[79] Després d'això, Xerxes va enviar una força de 10.000 medes i cissians per fer presoners als defensors i portar-los davant seu. Els perses[80][81] aviat van llançar un assalt frontal, en onades de prop de 10.000 homes, contra la posició grega.[80] Els grecs van lluitar davant la muralla focea, a la part més estreta del pas, cosa que els va permetre utilitzar el menor nombre de soldats possible.[82][83] Els detalls de les tàctiques són escassos; Diodor diu que "els homes estaven espatlla amb espatlla", i els grecs eren "superiors en valor i en la gran mida dels seus escuts".[84] Això probablement escriu la falange grega estàndard, en la qual els homes formaven una paret d'escuts superposats i puntes de llança en capes que sobresortien dels costats dels escuts, cosa que hauria estat molt eficaç sempre que abastés l'amplada del pas.[85] Els dèbils escuts, les llances curtes i espases dels perses van impedir que es poguessin enfrontar eficaçment contra els hoplites grecs.[84][86] Heròdot diu que les unitats de cada ciutat es mantenien juntes; les unitats van ser rotades dins i fora de la batalla per evitar la fatiga, la qual cosa implica que els grecs tenien més homes dels necessaris per bloquejar el pas.[87] Els grecs van matar tants medes que es diu que Xerxes es va aixecar tres vegades des del seient des del qual estava veient la batalla.[88] Segons Ctèsies, la primera onada va ser un "tall a cintes", on només van morir dos o tres espartans.[4]

Segons Heròdot i Diodor, el rei, després d'haver pres la mesura de l'enemic, va llançar les seves millors tropes a un segon assalt el mateix dia, els immortals, un cos d'elit de 10.000 homes.[84][86] No obstant això, els immortals no van sortir millor que els medes i no van aconseguir avançar cap als grecs.[86] Aparentment, els espartans van utilitzar una tàctica per fingir la retirada, per després girar i matar les tropes enemigues quan van córrer darrere d'ells.[86]

Segon diaModifica

 
El flanc exposat per Efialtes.

En el segon dia, Xerxes va tornar a enviar la infanteria per atacar el pas, «suposant que els seus enemics, en ser tan pocs, ara estaven inhabilitats per les ferides i ja no podien resistir».[4] No obstant això, els perses no van tenir més èxit durant el segon dia que el primer.[88] Xerxes finalment va aturar l'assalt i es va retirar al seu campament, «totalment perplex».[4]

Aquell mateix dia, mentre Xerxes es preguntava que podia fer a continuació va rebre una visita inesperada; un tessalià anomenat Efialtes que l'informà d'un camí muntanyós al voltant de les Termòpiles i que es va oferir per guiar l'exercit persa.[89] Efialtes estava motivat per una recompensa.[89] Arran aquest succés el nom Efialtes va rebre un estigma que va durar molt de temps; va arribar a significar malson i va simbolitzar al traïdor arquetípic en la cultura grega.[90]

Heròdot va informar que Xerxes va enviar el seu comandament a Hidarnes aquella mateixa nit, amb els homes sota el seu comandament, els immortals, per rodejar els grecs pel camí. No obstant això, no diu quins eren aquests homes.[91] Els immortals van ser massacrats el primer dia, per tant és possible que a Hidarnes se li donés el comandament general d'una força millorada que incloïa el que quedava dels immortals, segons Diodor, Hidarnes tenia un batalló d'uns 20.000 homes per a la missió.[92] El camí conduïa des de l'est del camp persa al llarg de la carena del mont Anopaea darrere dels penya-segats que flanquejaven el pas. Es ramificava, en un camí que conduïa a la Fòcida i l'altre baixava al golf de Malí a Alpenus, la primera ciutat de Lòcrida.[93]

Tercer diaModifica

 
Dibuix del segle xix de John Steeple Davis, que representa el combat durant la batalla.

Al tercer dia, a trenc d'alba, els foceus que vigilaven el camí per sobre de les Termòpiles van veure una columna de persa que s'apropaven a la seva posició. Heròdot diu que van saltar i van quedar molt meravellats.[94] Hidarnes potser estava tan meravellat de veure’ls armant-se a corre-cuita com de veure's a si mateix i el seu exercit.[95] Temia que fossin espartans, però Efialtes li va informar que no ho eren.[94] Els foceus es van retirar a un turó proper per posar-se al davant (suposant que els perses havien vingut a atacar-los).[94] Tanmateix, no volien enrederir-se, van disparar una onada de fletxes i van passar-los per alt per continuar amb l'encerclament a la força grega principal.[94]

Leònides, a l'assabentar-se gràcies a un corredor que els foceus no havien mantingut el camí protegit, va convocar una consell de guerra a l'alba.[96] Segons Diodor, un persa anomenat Tyrrhastiadas, de Cumes de naixement, va avisar els grecs.[97]

Alguns dels grecs va apostar per la retirada, però Leònides va decidir quedar-se amb els espartans.[96] En descobrir que el seu exercit havia estat encerclat, Leònides va dir als seus aliats que podien marxar si volien. Mentre la gran majoria dels grecs va acceptar aquest oferiment i van marxar, uns 2.000 soldats van decidir quedar-se per lluitar i morir. Sabent que el final era a prop, els grecs van marxar al camp obert on es van trobar frontalment amb els perses. Molts dels contingents grecs van optar per retirar-se (sense ordres) o van rebre l'ordre del mateix Leònides de marxar (Heròdot admet que hi ha dubtes sobre el que realment va passar).[96][98] El contingent de 700 tèspies, dirigit pel seu general Demòfil, es va negar a marxar i es va comprometre a lluitar.[99] També hi eren presents els 400 tebans i probablement els ilotes que havien acompanyat els espartans.[95]

Les accions de Leònides han estat objecte de moltes discussions. Es sol dir que els espartans obeïen les lleis d'Esparta en no retirar-se. També s'ha proposat que el fracàs en la retirada de les Termòpiles va donar lloc a la noció que els espartans mai no es van retirar.[100] També s'ha suggerit que Leònides, recordant les paraules de l'Oracle, es va comprometre a sacrificar la seva vida per salvar Esparta.[100]

La teoria més probable és que Leònides va optar per formar una rereguarda perquè els altres contingents grecs poguessin fugir.[100][101] Si totes les tropes s'haguessin retirat, el terreny obert més enllà del pas hauria permès a la cavalleria persa derrotar als grecs. Si s'haguessin quedat tots al pas, haurien estat encerclats i finalment haurien estat assassinats.[95] En cobrir la retirada i continuar bloquejant el pas, Leònides podia salvar més de 3.000 homes, que podrien tornar a lluitar.[101]

Els tebans també han estat el tema d'alguna discussió. Heròdot suggereix que van ser portats a la batalla com a ostatges per garantir el bon comportament de Tebes.[102] No obstant això, com Plutarc va assenyalar fa molt de temps, si eren ostatges, per què no enviar-los amb la resta de grecs?[100] Possiblement perquè eren tebans "lleials", que a diferència de la majoria dels seus conciutadans, es va oposar a la dominació persa.[100] Probablement van arribar a les Termòpiles per voluntat pròpia i es van quedar fins al final perquè no podrien tornar a Tebes si els perses conquerien Beòcia.[95] Els tespians, resolts ja que no se sotmetien a Xerxes, s'enfrontaren a la destrucció de la seva ciutat si els perses prenien Beòcia.[100]

No obstant això, per si sol, això no explica perquè es van quedar; la resta de Tèspies va ser evacuada amb èxit abans de l'arribada dels perses.[100] Sembla que els tespians es van oferir voluntaris per quedar-se com un simple acte d'autosacrifici, encara més sorprenent, ja que el seu contingent representava tots els hoplites que la ciutat podia reunir.[103] Aquest sembla haver estat un tret particularment tespià: almenys en dues ocasions més de la història posterior, una força tespiana es va comprometre a lluitar fins a la mort.[100]

 
Espartans envoltats de perses. Il·lustració del segle xix.

A tren d'alba, Xerxes va ser libacions, va parar la marxa del seu exercit perquè els immortals tinguessin temps suficient per descendir per la muntanya i llavors va rependre el seu avanç.[83] Una força persa de 10.000 homes, formada per infanteria lleugera i cavalleria, carregà al front de la formació grega. Aquesta vegada, els grecs van sortir del mur per trobar-se els perses a la part més ampla del pas, en un intent de matar tants perses com fos possible.[83] Van lluitar amb les llances, fins que totes elles es van trencar i van passar als xifos (espases curtes).[104] Segons Herodot, en aquesta lluita van caure dos dels germans de Xerxes: Abrocomes i Hiperantes.[104] Leònides també va morir, abatut pels arquers perses. Els dos bàndols va lluitar per quedar-se amb el seu cos, van ser els grecs qui finalment es van fer amb ell.[104] Quan els immortals es van apropar, els grecs es van retirar i es van parar al turó de darrera el mur.[105] Els tebans "es van allunyar dels seus companys, i amb les mans en alt, van avançar cap als bàrbars..." (traducció de Rawlinson), però uns pocs van ser assassinats abans que s'acceptés la seva rendició.[105] Més tard, el rei va fer marcar els presoners tebans amb la marca reial.[106] Dels altres defensors, Heròdot diu:

Aquí es van defensar fins l'últim d'ells, aquells que encara tenien espases les feien servir i els altres resistien amb les mans i les dents.[105]

 
El rei Aquemènida matant un hoplita grec. Impressió d'un segell cilíndric, esculpit entre el 500 aC i el 475 aC, durant el regant de Xerxes I. Exposat al Metropolitan Museum of Art.

Després de tirar a terra la muralla, Xerxes va ordenar envoltar el turó i realitzar una pluja de fletxes fins que morís l'últim dels grecs.[105] El 1939, l'arqueòleg Spyridon Marinatos, excavant les Termòplies, va trobar un gran nombre de puntes de fletxa de bronze perses al turó de Kolonos, cosa que va canviar la identificació del turó on es creia que els grecs havien mort per un altre més petit a prop de la muralla.[107]

Segons Heròdot, el pas de les Termòpiles es va obrir per l'exèrcit persa després de salvar-se amb 20.000 morts entre les seves files.[108] Mentrestant, la rereguarda grega va ser aniquilada, amb una probable pèrdua de 2.000 homes, inclosos els assassinats els dos primers dies de batalla.[109] Heròdot diu, en un moment donat, van morir 4.000 grecs, però suposant que els foceus que vigilaven la pista no van ser assassinats durant la batalla, aquest seria gairebé tots els soldats grecs presents (segons les estimacions del mateix Heròdot), i aquest nombre és probablement massa alt.[110]

DesenllaçModifica

 
Un soldat persa durant de la segona invasió aquemènida a Grècia.

Quan els perses es van fer amb el cos de Leònides, Xerxes, enrabiat, va ordenar que el cos fos decapitat i crucificat. Heròdot observa que això era molt estrany pels perses, ja que tradicionalment tractaven amb "gran valor" els guerrers valents (l'exemple dels grecs capturats davant Skiathos abans de la batalla d'Artemísion, reforça aquest suggeriment).[105][111] Tanmateix, Xerxes era conegut per la seva ràbia. La llegenda diu que va fer assotar l'aigua del Dardanels perquè no l'obeïa.[112]

Després de la sortida dels perses, els grecs van recollir els seus morts i els van enterrar al turó. Després de la repulsió de la invasió persa, es va erigir un lleó de pedra a les Termòpiles per commemorar Leònides.[113] 40 anys després de la batalla, els ossos de Leònides van ser retornats a Esparta, on va ser enterrat de nou amb honors; cada any es feien jocs funeraris en la seva memòria.[104][114]

Amb les Termòpiles ara obertes a l'exèrcit persa, la continuació del bloqueig a Artemísion per part de la flota grega va esdevenir irrellevant. La batalla naval simultània d'Artemísion havia estat un punt mort tàctic, i la marina grega va poder retirar-se en bon ordre cap al golf Sarònic, on van ajudar a transportar els ciutadans atenesos restants a l'illa de Salamina.[101]

 
La captura de l'Acròpoli i la destrucció d'Atenes van ser les conseqüències directes del desenllaç de la batalla de les Termòpiles.

Després de les Termòpiles, l'exèrcit persa va procedir a saquejar i cremar Platees i Tèspies, les ciutats beòtiques que no s'havien sotmès, abans que marxés cap a la ciutat d'Atenes, ara evacuada, i aconseguís la destrucció aquemènida d'Atenes.[115] Mentrestant, els grecs (en la seva major part peloponesos) que es preparaven per defensar l'istme de Corint, van enderrocar l'única carretera que el travessava i van construir una muralla que el travessés.[116] Igual que a les Termòpiles, fer d'aquesta una estratègia eficaç va requerir que la marina grega fes un bloqueig simultani, impedint el pas de la marina persa a través del golf Sarònic, de manera que les tropes no poguessin desembarcar directament al Peloponès.[117] No obstant això, en lloc d'un simple bloqueig, Temístocles va convèncer els grecs de buscar una victòria decisiva contra la flota persa. Atraient la marina persa a l'estret de Salamina, la flota grega va ser capaç de destruir gran part de la flota persa a la batalla de Salamina, que va acabar essencialment amb l'amenaça per al Peloponès.[118]

Tement que els grecs poguessin atacar els ponts que travessaven l'Helespont i atrapar el seu exèrcit a Europa, Xerxes es va retirar amb gran part del seu exèrcit de tornada a Àsia,[119] tot i que gairebé tots van morir de fam i malaltia durant el viatge de tornada.[120] Va deixar una força escollida a mà, sota les ordres de Mardoni, per completar la conquesta l'any següent.[121] No obstant això, sota la pressió dels atenencs, els peloponesos van intentar forçar Mardoni a la batalla, i van marxar cap a Àtica.[122] Mardoni es va retirar a Beòcia per atreure els grecs a un terreny obert, els dos bàndols es van reunir a prop de la ciutat de Platees.[122] A la batalla de Platees, l'exèrcit grec va obtenir una victòria decisiva, va destruir gran part de l'exèrcit persa i va posar fi a la invasió de Grècia.[122] Mentrestant, a la batalla naval gairebé simultània de Mícale, també es va destruir gran part de la flota persa restant, reduint així l'amenaça de noves invasions.[123]

 
Taxilà (soldat indi de l'exèrcit aquemedí), prop del 480 aC. Tomba de Xerxes I. Heròdot va explicar que els indis van participar en la segona invasió persa a Grècia.[124]

La batalla de les Termòpiles és sens dubte la batalla més famosa de la història antiga europea, referida repetidament a la cultura antiga, recent i contemporània.[125] En la cultura occidental, almenys, són els grecs els que són lloats per la seva actuació a la batalla.[126] No obstant això, dins del context de la invasió persa, les Termòpiles van ser, sens dubte, una derrota pels grecs.[127] Sembla clar que l'estratègia grega era mantenir als perses a les Termòpiles i Artemísion;[63] La posició grega a les Termòpiles, tot i ser enormement superada en nombre, era gairebé inexpugnable.[101] Si la posició s'hagués mantingut una mica més, els perses potser s'haurien vist obligats a retirar-se per falta de menjar i aigua.[64] Així, malgrat les fortes pèrdues, forçar el pas va ser estratègicament una victòria persa.[101] La batalla en si mateixa havia demostrat que, fins i tot quan eren molt més nombrosos, els grecs podien lluitar eficaçment contra els perses, i la derrota a les Termòpiles havia convertit Leònides i els seus homes en màrtirs. Això va augmentar la moral de tots els soldats grecs en la segona invasió persa.[101]

A vegades s'afirma que les Termòpiles va ser una victòria pírrica dels perses.[128][129] Tanmateix, per Heròdot això no va tenir efecte sobre les forces perses. Després de les Termòpiles, van conquerir la major part de Grècia,[130] i encara van lluitar a Grècia un any després.[131] Alternativament, a vegades s'argumenta que l'última posició a les Termòpiles va ser una acció retardant que va donar temps a la marina grega per preparar-se per a la batalla de Salamina.[nota 4] No obstant això, en comparació amb el temps probable (aproximadament un mes) entre les Termòpiles i Salamis, el temps comprat era insignificant.[132] A més, aquesta idea també descuida el fet que una armada grega lluitava a Artemísion durant la batalla de les Termòpiles, incorrent en pèrdues en el procés.[133] George Cawkwell suggereix que la bretxa entre les Termòpiles i Salamina va ser causada per la reducció sistemàtica de l'oposició grega de Xerxes a la Fòcida i Beòcia, i no a conseqüència de la batalla de les Termòpiles; així, com a acció retardant, les Termòpiles van ser insignificants en comparació amb la mateixa procrastinació de Xerxes.[130] Lluny d'etiquetar les Termòpiles com una victòria pírrica, els tractats acadèmics moderns sobre les guerres greco-perses tendeixen a emfatitzar l'èxit de Xerxes en incomplir la formidable posició grega i la posterior conquesta de la majoria de Grècia. Per exemple, Cawkwell afirma: "va tenir èxit tant a terra com a mar, i la Gran Invasió va començar amb un èxit brillant ... Xerxes tenia tots els motius per felicitar-se",[134] mentre Lazenby descriu la derrota grega com a "desastrosa".[127]

La fama de les Termòpiles, per tant, no és pel seu efecte en el resultat de la guerra, sinó per l'exemple inspirador que va donar.[132][135] Les Termòpiles són famoses a causa de l'heroisme de la rereguarda condemnada, que, tot i enfrontar-se a una mort segura, va romandre al pas. [134] Des de llavors, els esdeveniments de les Termòpiles han estat font d'elogis efusius de moltes fonts:

Salamina, Plataea, Micala i Sicília són les victòries germanes més boniques que el Sol hagi vist mai, però mai no s'atrevirien a comparar la seva glòria combinada amb la gloriosa derrota del rei Leònides i els seus homes.[136]

Una segona raó és l'exemple que van donar com a homes lliures, que lluiten pel seu país i la seva llibertat:

De manera gairebé immediata, els grecs contemporanis van veure les Termòpiles com una lliçó crítica de moral i cultura. En termes universals, un poble petit i lliure havia superat voluntàriament un gran nombre de súbdits imperials que avançaven sota la fuetada. Més concretament, la idea occidental segons la qual els mateixos soldats decideixen on, com i contra qui lluitaran va ser contrastada contra la noció oriental de despotisme i monarquia: la llibertat demostra la idea més forta com els combats més valents dels grecs a les Termòpiles i els seus posteriors, es van certificar les victòries a Salamina i Plataea.[137]

Tot i que aquest paradigma dels "homes lliures" que lluiten contra els "esclaus" es pot veure com una generalització excessiva (hi ha molts contraexemples), molts comentaristes han utilitzat les Termòpiles per il·lustrar aquest punt.[63]

Militarment, tot i que la batalla no va ser decisiva en el context de la invasió persa, les Termòpiles tenen una certa importància sobre la base dels dos primers dies de lluita. El rendiment dels defensors s'utilitza com a exemple dels avantatges de l'entrenament, l'equipament i el bon ús del terreny com a multiplicadors de força.[138]

LlegatModifica

Un epigrama molt conegut, normalment atribuït a Simònides, va ser gravat com a epitafi en una pedra commemorativa situada damunt del túmul dels espartans a les Termòpiles. També és el turó on va morir l'últim d'ells.[57] La pedra original no ha sobreviscut, però el 1955 es va gravar l'epitafi sobre una nova pedra. El text d'Heròdot és:[57]

Ὦ ξεῖν', ἀγγέλλειν Λακεδαιμονίοις ὅτι τῇδε
κείμεθα, τοῖς κείνων ῥήμασι πειθόμενοι.
Ō xein', angellein Lakedaimoniois hoti tēide
keimetha tois keinōn rhēmasi peithomenoi.
Viatger, ves i digues als espartans
que complint les seves lleis aquí restem.[139]

La lectura antiga alternativa πειθόμενοι νομίμοις (peithomenoi nomίmois) per a ῥήμασι πειθόμενοι (rhēmasi peithomenoi) substitueix "lleis" o "ordres" per "paraules". En altres paraules, les "ordres" no són personals, sinó que fan referència a frases oficials i vinculants (el terme grec antic també pot referir-se a un discurs formal).[140]

La forma d'aquesta antiga poesia grega és un dístic elegíac, que s'utilitza habitualment per a epitafis. Algunes representacions en català es mostren a la taula següent. També és un exemple de brevetat lacònica, que permet interpretacions variables del significat del poema.[139]

Era ben sabut a l'antiga Grècia que tots els espartans que havien estat enviats a les Termòpiles havien estat assassinats allà (a excepció d'Aristodem i Pantites), i l'epitafi explota la suposició que ja no quedava cap per recuperar les notícies dels seus fets a Esparta. Els epitafis grecs sovint apel·laven al lector que passava (sempre anomenat "desconegut") per la seva simpatia, però l'epitafi per als espartans morts a les Termòpiles va portar aquesta convenció molt més enllà de l'habitual, demanant al lector que fes un viatge personal a Esparta per donar la notícia que la força expedicionària espartana havia estat esborrada. També es demana al desconegut que subratlli que els espartans van morir "complint les seves ordres".

Autor i obra Versió original Traducció
Ciceró "Exercitus noster est magnus," Persicus inquit, "et propter
numerum sagittarum nostrarum caelum non videbitis!"
Tum Lacedaemonius respondet: "In umbra, igitur, pugnabimus!"
Et Leonidas, rex Lacedaemoniorum, exclamat: "Pugnate cum animis,
Lacedaemonii; hodie apud umbras fortasse cenabimus!"
"El nostre exèrcit és gran," diu el persa, "i per tant
pel nombre de nostres sagetes el cel no veureu!"
I l'espartà contesta: "En l'ombra, aleshores, lluitarem!"
I Leònides, rei dels espartans, exclama: "Lluiteu amb ànims,
espartans; avui potser amb esperits soparem!"
Lord Byron, al seu poema The Islands of Grece (Les Illes de Grècia) Earth! render back from out thy breast
A remnant of our Spartan dead!
Of the three hundred grant but three,
To make a new Thermopylæ!
Terra! retornar'ns de dins teu
una engruna dels nostres espartans morts
dels tres-cents tan sols tres
per fer unes noves Termòpiles.
Kavafis, poeta grec que visqué a Alexandria d'Egipte, va dedicar un dels seus poemes més coneguts a la batalla, titulat Thermopylae. Τιμή σ' εκεινους όπου στην ζωή των
ώρισαν να φυλάγουν Θερμοπύλες.
Πότε από το χρέος μη κινούντες΄
δίκαιοι κ' ίσοι,σ'ολες των τες πράξεις,
αλλά με λύπη κιόλας κ' ευσπλαχνία,
γενναίοι οσάκις είναι πλούσιοι κι όταν
είναι πτωχοί, πάλ' εις μικρόν γενναίοι,
πάλι συντρέχοντες, όσο μπορούνε΄
πάντοτε την αλήθεια ομιλούντες,
πλην χωρίς μίσος για τους ψευδωμένους.
Και περισσότερη τιμή τους πρέπει
όταν προβλέπουν (και πολλοί προβλέπουν)
πως ο Εφιάλτης θα φανεί στο τέλος,
και οι Μήδοι επί τέλους θα διαβούνε.
Honorats aquells que en la seva vida
reberen l'encàrrec de guardar les Termòpiles.
Mai defugiren el seu deure;
Justos i iguals en tots els seus actes
Tanmateix, amb tristesa i compassió
Valents quan eren rics i quan
van ser pobres, altre cop valents
Ajudant tant com pogueren;
Sempre dient la veritat
però sense odi pels que menteixen
I encara més honor mereixen
quan és predit (i molts prediuen)
que Efialtes apareixerà al final
i al final els medes passaran
Luís Vaz de Camões, a l'últim cant de Os Lusíadas, vers 21 Ou quem, com quatro mil Lacedemónios,
O passo de Termópilas defende [...]
Que, com quatre mil espartans,
el pas de Termòpiles defensa
Himne nacional de Colòmbia, Estrofa IX. Lletra de Rafael Núñez La patria así se forma
Termópilas brotando;
constelación de Cíclopes
su noche iluminó
Així es forma la pàtria
Termòpiles brotant;
una constel·lació de cíclops
va il·luminar la nit

La primera línia de l'epigrama es va utilitzar com a títol del relat "Wanderer, kommst du nach Spa..'" del premi Nobel alemany Heinrich Böll. Una variant de l'epigrama està inscrita al cementiri polonès de Monte Cassino.

John Ruskin va expressar la importància d'aquest ideal per a la civilització occidental de la següent manera:

També l'obediència en la seva forma més alta no és l'obediència a una llei constant i obligatòria, sinó una obediència cedida voluntàriament o voluntàriament a una ordre dictada... El seu nom que dirigeix els exèrcits del cel és "Fidel i veritable"... i tots els fets que es fan en aliança amb aquests exèrcits... són essencialment fets de fe, que per tant... són alhora la font i la substància de tot fet conegut, justament anomenat... tal com s'estableix a l'última paraula del grup de paraules més noble de la història, que jo sàpiga, pronunciat per un home senzill sobre la seva pràctica, sent el testimoni final dels líders d'una gran nació pràctica... [epitafi en grec][141]

Monument a LeònidesModifica

Existeix un monument modern al lloc dels fets anomenat Monument Leónides de Vassos Falireas, en honor el rei espartà. És una estàtua de bronze de Lèonides. Un gravat, sota l'estàtua, diu simplement: "Μολὼν λαβέ" ("Vine a agafar-les!", Com a resposta a la demanda de Xerxes a que els grecs renunciessin a les seves armes). La mètopa següent mostra escenes de batalla. Les dues estàtues de marbre de l'esquerra i la dreta del monument representen, respectivament, el riu Eurotes i el mont Taíget, famosos llocs d'interès d'Esparta.[142]

Llegendes associadesModifica

 
La batalla de les Termòplies, gravat del segle XIX

El colorit relat d'Heròdot sobre la batalla ha proporcionat a la història nombrosos incidents i converses d'apòcrifs allunyats dels principals esdeveniments històrics. Aquests relats, òbviament, no són verificables, però formen part integral de la llegenda de la batalla i sovint demostren el discurs lacònic (i l'enginy) dels espartans amb bon efecte.

Per exemple, Plutarc relata, en Refranys sobre dones espartanes, a la seva marxa, la dona de Leònides, Gorgo, li va preguntar què havia de fer si no tornava, a la qual Leònides va respondre: "Caseu-vos amb un home bo i tingueu bons fills".[143]

S'informà que, en arribar a les Termòpiles, els perses van enviar un explorador muntat per reconèixer-les. Els grecs li van permetre pujar al campament, observar-los i marxar. Xerxes va trobar els informes de l'escolta sobre la mida de la força grega i que els espartans es lliuraven a la cal·listènia i es pentinaven els cabells llargs, de riure. Buscant el consell de Demarat, un rei espartà exiliat a la seva comitiva, es va dir a Xerxes que els espartans es preparaven per a la batalla i tenien el costum d'adornar-se els cabells quan estaven a punt d'arriscar la seva vida. Demarat els va anomenar "els homes més valents de Grècia" i va advertir al Gran Rei que tenien intenció de disputar el pas. Va destacar que havia intentat advertir a Xerxes abans de la campanya, però el rei s'havia negat a creure-se'l. Va afegir que si Xerxes va aconseguir sotmetre els espartans, "no hi ha cap altra nació al món que s'aventuri a aixecar la mà en la seva defensa".[144]

Heròdot també descriu la recepció de Leònides d'un enviat persa. L'ambaixador va dir a Leònides que Xerxes li oferiria el rei de tota Grècia si s'unia ell. Leònides va respondre: "Si tinguéssiu coneixement de les coses nobles de la vida, us abstindríeu d'anhelar les possessions dels altres; però per a mi morir per Grècia és millor que ser l'únic governant de la gent de la meva raça".[145] Llavors l'ambaixador li va demanar amb més força que lliurés les seves armes. A això Leònides va donar la seva famosa resposta:Μολὼν λαβέ (pronunciació grega pronunciada: [moˈlɔːn laˈbe]) "Vine a buscar-les".[146]

Aquesta valentia lacònica va ajudar sens dubte a mantenir la moral. Heròdot escriu que quan Dièneces, un soldat espartà, va ser informat que les fletxes perses serien tan nombroses com per "bloquejar el sol", va replicar: "Molt millor... llavors lluitarem a l'ombra".[147]

Després de la batalla, Xerxes tenia curiositat per saber què havien estat intentant fer els grecs (presumiblement perquè havien tingut tan pocs homes) i va fer interrogar alguns desertors arcadians en la seva presència. La resposta va ser: tots els altres homes participaven en els Jocs Olímpics. Quan Xerxes va preguntar quin era el premi per al guanyador, la resposta va ser: "una corona d'oliva". En escoltar això, Tigranes, un general persa, va dir: "Déu, Mardoni, contra quina mena d'homes ens has enfrontat? No defensen les riqueses, sinó l'honor!" (Traducció de Godley) o d'una altra manera: "Déus, Mardoni, contra quins homes ens has portat a lluitar? Homes que lluiten no per l'or, sinó per la glòria".[148]

CommemoracionsModifica

Grècia ha anunciat dues monedes commemoratives per commemorar els 2500 anys de la batalla històrica.[149] Tot i que aquest aniversari tindrà lloc el 2021, les monedes mostren les dates del 2020 i el 480 aC i el text "2.500 anys des de la batalla de les termòpiles".

AnalogiesModifica

Hi ha diverses batalles anàlogues.

 
El pas estret de les Portes Perses

Les similituds entre la batalla de les Termòpiles i la batalla de la Porta Persa han estat reconegudes tant pels autors antics com pels moderns,[150] la descriuen com una mena de reversió de la batalla de les Termòpiles,[151] anomenant-la "les Termòpiles Perses".[152] Aquí, a la campanya d'Alexandre el Gran contra Pèrsia el 330 aC per venjar-se de la invasió persa de Grècia, es va enfrontar a la mateixa situació, trobant-se amb una última posició de les forces perses (sota les ordres d'Ariobarzanes) en un estret pas prop de Persèpolis que va contenir els invasors durant un mes, fins que van caure quan l'enemic va trobar un camí cap a la seva rereguarda. Fins i tot hi ha relats on diuen que un pastor local va informar les forces d'Alexandre sobre un camí secret al voltant del pas.[151][153] Curtius descriu la posterior batalla lliurada pels perses envoltats i desarmats com a "memorable".[154]

Altres batalles anàlogues inclouen:

Representacions en la ficcióModifica

El 1961 es va estrenar la pel·lícula The 300 Spartans (Els 300 espartans), dirigida per Rudolf Maté. Enmig de la Guerra Freda, la pel·lícula oferia un clar paral·lelisme entre els perses i la Unió Soviètica, enfrontats a la cultura occidental.

El 1998 es va publicar 300 una novel·la gràfica escrita i dibuixada per Frank Miller i amb color de Lynn Varley, mostrant la batalla des del punt de vista de Leònides. El 2007 es va estrenar una pel·lícula homònima dirigida per Zack Snyder basada en el còmic. En totes dues versions es manté certa fidelitat al relat d'Heròdot, però gran part de l'ambientació resulta anacrònica: els grecs lluiten mig despullats, els Immortals tenen una estètica que recorda els ninges nipons i la cara coberta en comptes de les llargues barbes, els emissaris de Xerxes tenen trets africans i el traïdor Efialtes és un geperut deforme, per citar-ne alguns exemples. Pel que fa a això, Miller afirmà en una conversa amb Will Eisner[155] que no pretenia ser fidel a la realitat, sinó experimentar amb el format de l'obra.

També el 1998 Steven Pressfield va publicar Gates of fire[156] (Les portes de foc), una novela de gran èxit internacional, més fidel als fets històrics, però també amb força llicències.

El 2006, el grup de power metal Sabaton va treure el disc The Last Stand amb la cançó Sparta! que narra la batalla de les Termòpiles.[157]

NotesModifica

  1. Hi ha autors que consideren que la batalla de les Termòpiles fou una victòria pírrica dels aquemènides. Tanmateix, és un punt de vista minoritari: vegeu aquí.
  2. Des del segle xix s'ha proposat una multitud d'estimacions, que van des de 15.000 fins a acceptar els 1.800.000 que dóna Heròdot, sense arribar a cap consens. Fins i tot les estimacions més recents dels estudiosos oscil·len entre 120.000 i 300.000. Com diu Holland, «en resum… mai no ho sabrem».
  3. Θερμοπύλαι (Thermopile), amb el significat de 'Portes Calentes'.
  4. La batalla de les Termòplies va ser una victòria pírrica pels perses però va oferir a Atenes un temps inestimable per preparar-se per a la decisiva batalla naval de Salamina un mes després.

ReferènciesModifica

  1. Bradford, 1980, p. 162.
  2. Greswell, 1827, p. 374.
  3. Kuhrt, 2007, p. 278.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Freese, J. H. «Photius' excerpt of Ctesias' Persica» (en anglès). Livius.org, 15 octubre 2020. [Consulta: 19 desembre 2020].
  5. Quero, L. «10 mentides sobre l'antiga Grècia». Sàpiens. [Consulta: 28 octubre 2020].
  6. Heròdot, 2010, p. 137 i 138.
  7. «Battle of Thermopylae» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 5 juliol 2019. [Consulta: 28 octubre 2020].
  8. Barkworth, 1993, p. 162 i 163.
  9. Heròdot, 2011, p. 42.
  10. Heròdot, 2011, p. 41.
  11. Cassin-Scott, 1977, p. 11.
  12. 12,0 12,1 Holland, 2006, p. 203.
  13. Holland, 2006, p. 47.
  14. Heròdot, 2008, p. 95.
  15. Holland, 2006, p. 171–178.
  16. Heròdot, 2009, p. 50 i 51.
  17. 17,0 17,1 Holland, 2006, p. 178 i 179.
  18. Heròdot, 2010, p. 103.
  19. 19,0 19,1 Heròdot, 2010, p. 104.
  20. Heròdot, 2009, p. 100.
  21. Brice, 2012, p. 109 i 110, «Miltiades the Younger».
  22. Holland, 2006, p. 206.
  23. 23,0 23,1 Holland, 2006, p. 208–211.
  24. 24,0 24,1 Holland, 2006, p. 213 i 214.
  25. 25,0 25,1 Heròdot, 2010, p. 71.
  26. Holland, 2006, p. 217–223.
  27. Heròdot, 2010, p. 128.
  28. Holland, 2006, p. 226.
  29. 29,0 29,1 Holland, 2006, p. 248 i 249.
  30. Heròdot, 2010, p. 168.
  31. 31,0 31,1 Holland, 2006, p. 255–257.
  32. Heròdot, 2011, p. 52 i 53.
  33. Holland, 2006, p. 255 i 256.
  34. 34,0 34,1 Heròdot, 2010, p. 148 i 149.
  35. 35,0 35,1 Holland, 2006, p. 258 i 259.
  36. 36,0 36,1 Heròdot, 2010, p. 148.
  37. Heròdot, 2010, p. 216.
  38. Heròdot, 2010, p. 146.
  39. Heròdot, 2010, p. 134.
  40. 40,0 40,1 Heròdot, 2010, p. 154.
  41. Holland, 2006, p. 269 i 270.
  42. 42,0 42,1 Heròdot, 2010, p. 149.
  43. 43,0 43,1 Plutarc. «Apophthegmata Laconica» (en anglès). [Consulta: 24 gener 2021].
  44. Holland, 2006, p. 270 i 271.
  45. Heròdot, 2010, p. 151.
  46. Heròdot VII,60
  47. Heròdot VII,87
  48. Heròdot VII,184
  49. Heròdot VII, 186
  50. Holland, p. 237
  51. Holland, p. 394.
  52. de Souza, p. 41.
  53. 53,0 53,1 53,2 Heròdot, VII, 202
  54. Heròdot VII, 203
  55. 55,0 55,1 55,2 Diodorus Siculus XI, 4
  56. 56,0 56,1 56,2 56,3 Macan, note to Herodotus VIII, 25
  57. 57,0 57,1 57,2 57,3 Heròdot VII, 228
  58. Heròdot VIII, 25
  59. Pausanias X, 20
  60. 60,0 60,1 Green, p. 140
  61. Bradford, p. 106
  62. Bury, pp. 271–282
  63. 63,0 63,1 63,2 63,3 63,4 63,5 Lazenby, pp. 248–253
  64. 64,0 64,1 64,2 Holland, pp. 285–287
  65. Holland, p 288
  66. Holland, pp. 262–264
  67. 67,0 67,1 Heròdot VII, 176
  68. http://www.perseus.tufts.edu/hopper/text?doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0160%3Abook%3D10%3Achapter%3D21
  69. Heròdot VIII, 201
  70. Bradford, Ernle. The Battle for the West: Thermopylae. Nova York: McGraw-Hill Book Company, 1980, p. 68–69. ISBN 0-07-007062-8. 
  71. Dore, pp. 285–286
  72. «1941 Battle of Thermopylae».
  73. «Map of Thermopylae» (JPG). Archive.org. Arxivat de l'original el 30 setembre 2007. [Consulta: 26 novembre 2014].
  74. «Map of Thermopylae». Uoregon.edu. [Consulta: 26 novembre 2014].
  75. [1]
  76. Freeman, Charles. Egypt, Greece, and Rome: Civilizations of the Ancient Mediterranean (en anglès). Oxford University Press, 2014, p. 154. ISBN 9780199651917. 
  77. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades iranicaonline.org
  78. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades iranicaonline
  79. Zimmel, Girard, Jonathan, Todd. «Hoplites Arms and Armor». [Consulta: 9 setembre 2014].
  80. 80,0 80,1 Heròdot VII, 210
  81. Diodorus Siculus XI, 6
  82. Heròdot VII, 208
  83. 83,0 83,1 83,2 Heròdot VII, 223
  84. 84,0 84,1 84,2 Diodorus Siculus XI, 7
  85. Holland, p. 274
  86. 86,0 86,1 86,2 86,3 Heròdot VII, 211
  87. Heròdot VII, 204
  88. 88,0 88,1 Heròdot VII, 212
  89. 89,0 89,1 Heròdot VII, 213
  90. Tegopoulos, entrada per Εφιάλτης
  91. Heròdot VII, 215
  92. Green (2006), p. 59
  93. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades VII217
  94. 94,0 94,1 94,2 94,3 Heròdot VII, 218
  95. 95,0 95,1 95,2 95,3 Holland, p. 291–293
  96. 96,0 96,1 96,2 Heròdot VII, 219
  97. «Diodorus Siculus, Library, Book XI, Chapter 8, section 5». [Consulta: 9 octubre 2013].
  98. Heròdot VII, 220
  99. Heròdot VII, 222
  100. 100,0 100,1 100,2 100,3 100,4 100,5 100,6 100,7 Lazenby, pp. 144–145
  101. 101,0 101,1 101,2 101,3 101,4 101,5 Holland, p. 294
  102. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades VII205
  103. Lazenby, pp. 259–260
  104. 104,0 104,1 104,2 104,3 Heròdot VII, 224
  105. 105,0 105,1 105,2 105,3 105,4 Heròdot VII, 225
  106. Heròdot VII 233
  107. Crawford, p. 302
  108. Heròdot VIII, 24
  109. Holland, p. 397
  110. Lazenby, p. 148
  111. Heròdot VII, 181
  112. «VII, 35». Perseus.tufts.edu. [Consulta: 26 novembre 2014].
  113. Heròdot VII, 238
  114. Pausanias III, 14
  115. Heròdot VIII, 50
  116. Heròdot VIII, 71
  117. Holland, pp. 299–303
  118. Holland, pp. 327–334
  119. Heròdot VIII, 97
  120. Heròdot VIII, 115
  121. Holland, p. 327–329
  122. 122,0 122,1 122,2 Holland, pp. 338–341
  123. Holland, p. 357–359
  124. Heròdot VII 64-66
  125. "Thermopylae: The Battle That Changed the World", Paul Cartledge
  126. Holland, p. xviii.
  127. 127,0 127,1 Lazenby, p. 151.
  128. Tung & Tung, p. 239.
  129. Marozzi, p. 74.
  130. 130,0 130,1 Cawkwell, pp. 105–106
  131. Heròdot IX, 1
  132. 132,0 132,1 «Greco-Persian Wars: Battle of Thermopylae». HistoryNet. Arxivat de l'original el 28 febrer 2009. [Consulta: 27 març 2009].
  133. Heròdot VIII, 1–19
  134. Cawkwell, p. 104.
  135. Lazenby, p. 150
  136. Michel de Montaigne, citat a Holland, p. xviii.
  137. Hanson, Victor Davis. «History and the Movie “300”», 11-10-2006. Arxivat de l'original el 19 març 2009. [Consulta: 27 març 2009].
  138. Eikenberry, 1996
  139. 139,0 139,1 Ziogas, Ioannis. «Sparse Spartan Verse: Filling Gaps in the Thermopylae Epigram». Ramus 43 (2). Aureal Publications, 09-11-2014. [Consulta: 10 octubre 2014].
  140. Macan, nota d'Heròdot VII, 228
  141. Ruskin, p. 212
  142. Ring, Trudy; Watson, Noelle; Schellinger, Paul. Southern Europe: International Dictionary of Historic Places. Routledge, 5 novembre 2013, p. 695. ISBN 978-1-134-25958-8. 
  143. Plutarch, Apophthegmata Laconica Plut. Apoph. 51.2 i Moralia, 240 E (6)
  144. Heròdot VII, 209
  145. Plutarc, Moralia, 225, saying 10
  146. Plutarc, Apophthegmata Laconica, Saying 11.
  147. «Herodotus, The Histories, Book 7, chapter 226, section 1». Perseus.tufts.edu. [Consulta: 26 novembre 2014].
  148. «Herodotus, The Histories, Book 8, chapter 26, section 1». Perseus.tufts.edu. [Consulta: 26 novembre 2014].
  149. Kampouris, Nick. «Greece Issues Commemorative Coins for 2500th Anniversary of Battle of Thermopylae», 03-02-2020. «Grècia emetrà aviat dues monedes commemoratives per commemorar els 2.500 anys de la històrica batalla de les Termòpiles, lliurada el 480 aC.»
  150. W. Heckel, "Alexander at the Persian Gates", Athenaeum 58, 1980, p. 171
  151. 151,0 151,1 J. Prevas, Envy of the Gods: Alexander the Great's Ill-Fated Journey across Asia (USA: Da Capo Press, 2004), ISBN 0-306-81268-1, pag. 17
  152. A. R. Burn, Alexander the Great and the Middle East, Harmondsworth, 1973, p. 121
  153. Sarathi Bose, Partha. Alexander the Great's Art of Strategy. Gotham, 2003, p. 134. ISBN 1-59240-053-1. 
  154. «ARIOBARZANES – Encyclopaedia Iranica» (en anglès). [Consulta: 10 agost 2018].
  155. Eisner, W. & Miller, F.: Eisner/Miller. Dark Horse Comics Inc., Nova York, 2004. ISBN 978-1-56971-755-4
  156. Pressfield, S.: Gates of fire. An Epic Novel of the Battle of Thermopilae. Garden City, NY, Doubleday & Co., 1998. ISBN 978-0-385-49251-5
  157. «Lyric video for SPARTA!». Sabaton – Web oficial, 16-09-2016.

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Batalla de les Termòpiles

Enllaços externsModifica