Carlo Rustichelli

compositor italià

Carlo Rustichelli (Carpi, 25 de desembre de 1916Roma, 13 de novembre de 2004) va ser un compositor italià.[1]

Plantilla:Infotaula personaCarlo Rustichelli
Biografia
Naixement24 desembre 1916 Modifica el valor a Wikidata
Carpi (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort13 novembre 2004 Modifica el valor a Wikidata (87 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
FormacióAcadèmia Nacional de Santa Cecília
Conservatori Giovanni Battista Martini Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballMúsica, pel·lícula i televisió Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciócompositor, compositor de bandes sonores, pianista Modifica el valor a Wikidata
Activitat1942 Modifica el valor a Wikidata -
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsAlida Chelli, Paolo Rustichelli Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0006267 Allocine: 68268 Allmovie: p109373 TMDB.org: 29500
Musicbrainz: 5ddb15c8-b95e-4a42-9803-23e359024991 Discogs: 296971 Allmusic: mn0000139936 Find a Grave: 9903778 Modifica el valor a Wikidata

Biografia

modifica

Llicenciat en piano i composició, després d'una breu etapa teatral va debutar en la música de cinema amb Gli ultimi filibustieri (1943). Des d'aleshores ha col·laborat en més de dues-centes bandes sonores, demostrant una vena melòdica fàcil i evocant atmosferes i estats d'ànim que s'adapten tant a pel·lícules dramàtiques com a comèdies i comèdies. La seva tècnica compositiva es basava en un profund coneixement de temes populars, arranjats per experts, però també variava en altres gèneres musicals. Exemplar és l'esplèndida banda sonora "jazzy" (crèdits inicials) de la pel·lícula Volem els coronels, on també conviu una agradable marxa popular als crèdits finals.[2]

Entre les seves composicions més famoses, les escrites per a les pel·lícules de Pietro Germi, una trobada el 1947 a través del productor Luigi Rovere que va crear una col·laboració entre tots tres que recorre gairebé totes les pel·lícules del mestre: des de In nome della legge a Il ferroviere, de Il cammino della speranza a Signore e signori, les pel·lícules realitzades per la productora de Torí. A més de Germi, Rutichelli ha col·laborat amb els directors italians més prestigiosos, com ara Bertolucci, Monicelli, Pasolini i Risi, mentre que entre els directors estrangers cal recordar Billy Wilder. La seva filla Alida Chelli va debutar com a cantant en una pel·lícula de Germi Un maledetto imbroglio, en la qual interpretava una cançó en dialecte romà després també interpretada per Gabriella Ferri, del títol Sinnò me moro.

També va escriure la música de molts spaghetti western, però el comentari musical més famós segueix sent la marxa divertida i enganxosa composta per a L'armata Brancaleone que més tard es va convertir en un clàssic. La seva activitat pel cinema va ser molt intensa, sobretot entre 1950 i 1975; en reduir posteriorment els seus compromisos cinematogràfics, Rustichelli també va tenir l'oportunitat de treballar per a la televisió, component la música d'alguns drames. Carlo Rustichelli va obtenir dos Nastro d'argento a la millor banda sonora: el primer el 1959 per L'uomo di paglia de Pietro Germi, il secondo nel 1967 per la già citata Armata Brancaleone di Mario Monicelli. el segon el 1967 per l'esmentat Armata Brancaleone de Mario Monicelli. Amb el seu fill Paolo Rustichelli va col·laborar en la creació de diverses bandes sonores per a cinema i televisió, entre elles Amici mie - Atto IIIº.

Va morir a Roma el 2004 a l'edat de 87 anys.[3] i està enterrat al cementiri de Carpi ( MO ) juntament amb la seva filla Alida Chelli.

Filmografia parcial

modifica

Reconeixements

modifica
Nastro d'argento

Referències

modifica
  1. "Prolific and versatile father of Italian cinema music: Carlo Rustichelli, Film composer, 1916-2004", The Sydney Morning Herald, Weekend edition, December 4–5, 2004, p. 60
  2. Carlo Rustichelli. Prolific Italian composer of film scores including Avanti!, The Guardian, 17 de novembre de 2004
  3. John Francis Lane. «Carlo Rustichelli. Prolific Italian composer of film scores including Avanti!». The Guardian, 17-11-2004.

Enllaços externs

modifica