Distopia

estat de la societat no desitjat

Una distopia,[1] contrautopia o antiutopia és una utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable. El terme va ser encunyat com a antònim d'utopia i s'usa principalment per a fer referència a una societat fictícia (freqüentment emplaçada en el futur) on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics. Es tracta, en realitat, d'un subgènere dins de la ciència-ficció.

Origen de la paraula i evolucióModifica

Segons l'Oxford English Dictionary, el terme va ser encunyat a finals del segle xix per John Stuart Mill a un discurs pronunciat al debat parlamentari del 1868,[2]en el qual Stuart Mill criticava certes mesures del govern irlandès. Stuart Mill també emprava el sinònim creat per Bentham el 1818, cacotopia.[3] Ambdues paraules es van basar en el terme "utopia", encunyat per Thomas More com οὐ τόπος o "lloc que no existeix", per descriure una societat perfecta o ideal en la seva obra homònima. "Distopia" s'entén aleshores com una "utopia negativa" on la realitat transcorre en termes antitètics als d'una societat ideal.

El terme cacotopia l'utilitzaren els polítics que estaven contra el socialisme i el comunisme durant les dècades del 1880 i 1890 per a denigrar-lo.[3]

En aquell moment, a més de la dialèctica entre el capitalisme i el socialisme, també hi havien progressius avanços tecnològics i problemes mediambientals. Els texts distòpics, per tant, sorgeixen com obres d'advertiment, o com a sàtires, que mostren les tendències actuals extrapolades en finals apocalíptics.[4][5] Així van sorgir les primeres obres literàries que podrien assenyalar-se com a precedents al gènere, com La República del Futur, escrit el 1887 per Anna Bowman, una distopia socialista situada l'any 2050.

Així i tot, no és fins al segle XX quan la literatura distòpica va arribar a la cúspide de creativitat, ja que es va generalitzar un sentiment de pessimisme i desesperança davant del desenvolupament de la societat.

D'aquesta manera, algunes distopies de la primera meitat del segle XX advertien dels perills del feixisme, del comunisme, del control social o de les societats totalitàries en genera. La primera gran distopia es podria dir que és Un món feliç escrita per Aldous Huxley el 1932, on es plasma una societat en la qual el govern controla tots els aspectes de l'existència humana.

Una altra obra referencial és 1984, de George Orwell, en la qual hi podem apreciar temes moderns i actuals utilitzats aquell any, el 1948, com la manipulació o la sobre vigilància. El mateix Orwell, mesos abans de morir, va afirmar el següent sobre la seva novel·la:

"No creo que la sociedad que he descrito en 1984 necesariamente llegue a ser una realidad, pero sí creo que puede llegar a existir algo parecido" [6]

Per una altra banda, Farenheit 451°, escrita per Ray Badbury el 1953, ens ofereix la visió d'una societat ignorant censuradora de llibres en la qual podem observar el xoc de la tecnologia davant la lletra impresa. Aquestes tres obres són considerades "les tres distopies inicials".

Diversos fets històrics han anat marcant el camí del subgènere. La II Guerra Mundial va potenciar les distopies situades a escenaris apocalíptics, la Guerra Freda les distopies plenes de superherois i amenaces nuclears, així com a la majoria de les distopies de mitjans del segle XX es veu reflectit el rebuig a un estat liberal.[7]

Altres més recents són obres de ciència-ficció ambientades en un futur pròxim i etiquetades com a Ciberpunk, que utilitzen una ambientació distòpica en la qual el món s'ha anat corrompent pel consumisme i es troba dominat per les grans multinacionals tecnològiques i els governs es tornen cada vegada més irrellevants. Hi ha un subgènere anomenat literatura apocalíptica, on la distopia té a veure amb la fi del món conegut.

A Itàlia un grup d'arquitectes de Florència anomenat Superstudio va escriure The 12 Cautionary Tales. Premonitions of the Mystical Rebirth of Urbanism en el qual es pretenia fer reflexionar sobre la relació entre producció, consum i sostenibilitat provocada pel capitalisme, avançant-se als debats que es van realitzar durant la dècada del 1970 per la crisi que patiren durant aquella mateixa dècada.[5]

Durant la dècada del 2010 hi hagué una explosió de la ficció distòpica al cinema. Aquestes obres es caracteritzen per no oferir res més que desconsol.[4] En desenvolupar-se més el cinema, les distopies aconsegueixen una gran importància a la gran pantalla. Segons afirma Jill Leopre a The New Yorker, ara estem a l'edat daurada de la distopia a causa dels nous avanços tecnològics i científics que, tot i que ens poden facilitar la vida en molts aspectes, també la posen en perill.

Un estudi trobà que els consumidors de la ficció distòpica són més propensos a la radicalització però no a perdre la confiança en la política.[8]

Distopies en la literaturaModifica

Distopies en el cinemaModifica

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Distopia
  1. «distopia». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. No s'ha de confondre amb «distòpia». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «dystopia (n)». Online Etymology Dictionary. [Consulta: 2 abril 2016].
  3. 3,0 3,1 Beaumont, Matthew «Cacotopianism, the Paris Commune, and England's Anti-Communist Imaginary, 1870-1900». ELH, 73, 2, 2006, pàg. 465-487. DOI: 10.1353/elh.2006.0012.
  4. 4,0 4,1 Schmidt, Christopher «Why are Dystopian Films on the Rise Again?». JSTOR Daily, 19-11-2014.
  5. 5,0 5,1 Prina, Daniela N. «Superstudio’s Dystopian Tales: Textual and Graphic Practice as Operational Method.». Writing Visual Culture, 6, 2015, pàg. 2-19.
  6. «1984 - George Orwell: Autor, sinopsis, editorial y toda la información» (en castellà), 10-05-2020. [Consulta: 19 octubre 2021].
  7. Rodríguez, Aloma «El futuro es lo peor» (en castellà). El País [Madrid], 09-10-2017. ISSN: 1134-6582.
  8. Jones, Calvert W.; Paris, Celia «It’s the End of the World and They Know It: How Dystopian Fiction Shapes Political Attitudes». Perspectives on Politics, 16, 4, 23-11-2018, pàg. 969–989. DOI: 10.1017/S1537592718002153.
  9. Malak, Amin «Margaret Atwood's The Handmaid's Tale and the Dystopian Tradition.». Canadian Literature, 112, 916, 1987, pàg. 139-48 [Consulta: 10 març 2016]. Arxivat 2015-11-06 a Wayback Machine.
  10. French, Liz. «PIs, Librarians, Dystopias, Dogs, & Loser Porn - What We’re Reading». Library Journal. Arxivat de l'original el 29 d’octubre 2016. [Consulta: 29 octubre 2016].
  11. «'Never Let Me Go': When They Were Orphans». The New York Times, 17-04-2005. [Consulta: 21 març 2011].
  12. «The gospel according to Dave». The Guardian, 27-05-2006. [Consulta: 10 febrer 2008].
  13. 13,0 13,1 A review of Chez Max by Jakob Arjouni - The Compulsive Reader[Enllaç no actiu]
  14. «REVIEW: Genesis by Bernard Beckett». SF Signal. Arxivat de l'original el 2010-01-06. [Consulta: 13 desembre 2009].
  15. Mora, Gabriela «De repente los lugares desaparecen de Patricio Manns:¿ ciencia-ficción a la latinoamericana?». Revista Iberoamericana, 60, 168, 1994, pàg. 1039-1049.
  16. «Els jocs de la fam». Arxivat de l'original el 2011-07-21. [Consulta: 2 abril 2011].
  17. Karen Brooks-Reese: "Zombies Rise in Teen Lit", Pittsburgh Post Gazette (May 26, 2009).
  18. «Historias de Hojalata (Libros de ciencia-ficción). Proyecto #194». Arxivat de l'original el 2010-03-25. [Consulta: 12 abril 2010].
  19. FAHRENHEIT 56K - Fernando de Querol Alcaraz - Opinion.Leido
  20. http://www.randomhouse.com/teens/mazerunner/
  21. http://www.readinggroupguides.com/guides_u/the_unit1.asp
  22. [enllaç sense format] http://sahchronicles.com[Enllaç no actiu]
  23. «Delirium, una novel·la distòpica de temàtica amorosa entre les novetats d'aquest mes de març per al públic juvenil». Editorial Cruïlla, 14-03-2011. [Consulta: 21 març 2011].