Faig

arbre

El faig[1][2][3] (Fagus sylvatica) és un gran arbre caducifoli del gènere Fagus i de la família Fagaceae. S'anomena fai en pallarès i ribagorçà, i, en valencià, faig bosquer. Etimològicament, Fagus deriva del grec i significa 'per menjar' en clara referència a les llavors comestibles: sylvatica fa esment a la seva capacitat per formar bosc. Un bosc on l'espècie predominant és el faig se'n diu fageda o fajosa.

Infotaula d'ésser viuFaig
Fagus sylvatica Modifica el valor a Wikidata
Grib skov.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Font defusta de faig europeu i nou de faig Modifica el valor a Wikidata
Longevitat màxima503 anys Modifica el valor a Wikidata
Planta
Tipus de fruitnou Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN62004722 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreFagales
FamíliaFagaceae
GènereFagus
EspècieFagus sylvatica Modifica el valor a Wikidata
L., 1753
Distribució
Fagus sylvatica range.svg
Mapa de distribució del faig. A Anglaterra i Noruega es considera espècie introduïda Modifica el valor a Wikidata
La Fageda d'en Jordà, bosc situat a Santa Pau (Garrotxa)
Fagus sylvatica

MorfologiaModifica

És un arbre de fins a 40 metres d'alçada, amb el tronc dret, l'escorça grisenca i llisa i una capçada ampla. Es una espècie monoica. Les flors masculines estan reunides en una inflorescència globular pèndula i les femenines, de dues en dues, envoltades d'un involucre.[4]

Les fulles són simples i alternes. Tenen un pecíol curt i el seu limbe es de forma ovolada amb el marge amb pèls fins i sedosos. Són fulles que adopten un color verd viu quan son joves, i poc a poc durant la maduresa van enfosquint. Els seus nervis laterals son paral·lels (penninervia)[5] i la disposició es horitontal. Gràcies a la seval filotaxis, poden captar la màxima llum possible, que es el que fa que creein boscos hombrívols.

A la tardor, les fulles perden el color i es tornen de color daurat vermellós. El fruit és de color bru, amb 3 arestes prominents i reunides de 2 en 2, dins d'una cúpula llenyosa i amb espines llargues i toves, aquesta cúpula pren una forma arrodonida, deixant en descobert les llavors del fruit.

EcologiaModifica

Macrofaneròfit que creix en terrenys no massa compactes de clima humit. El trobem en l'estatge montà, es a dir a entorns de mitja muntanya, aproximadament a una altitud de 1600 m, on les condiciona climàtiques son menys temperades i hi ha un augment considerable en la pluviositat dels estius. Forma boscos en als vessants humits i ombrívols, on s'estanca sovint la boira i els núvols. Floreix de març fins al maig.

Els sóls en que habita són frescos i fèrtils. Comparteix sòl amb espècies que necessiten sòls àcids i de bon drenatge, rocs amb màteria orgànica. Comparteix habitat amb els abies alba (avets).

Es intolerant als sóls argilosos o semblants, a causa de la dificultat d'obtenir nutrients d'aquests i la manca d'aireació.

La seva rusticitat oscila entre els -20 °C arribant als seus mínims i a un +30 °C com a màxim, obtenint unes característiques extremes en que l'arbre pateix. Es un arbre que no tolera gens la sequera i la calor extrema, en canvi si que es resistent a les gelades.

Àrea de distribucióModifica

La fageda és un bosc típic de l'estatge montà. S'estén per Europa, arriba al sud-est de Noruega, al mar Negre i pel sud a les muntanyes de Grècia i Sicília. A la península Ibèrica es distribueix per la meitat nord peninsular. Als Països Catalans el trobem als Pirineus, i estatge montà interior, dels 500 a 2.000 m.[6] Es fa a les contrades de clima oceànic i humit. A les Terres de l'Ebre es troba la fageda més meridional d'Europa, al barranc del Retaule, al terme de La Sénia (Montsià) i dins del Parc Natural dels Ports.

És relativament rar a Catalunya, però és la vuitena espècie més abundant, amb més de 36 milions de peus i la segona espècie caducifòlia més abundant, després del roure martinenc. Les fagedes es concentren al Ripollès (10 milions de peus), la Garrotxa, Osona, la Vall d'’Aran i el Berguedà, tot i que també n'’hi ha a l'’Alt Empordà, al Montseny (la Selva i el Vallès Oriental) i fins i tot al Solsonès i als Ports (Montsià).[7]

Fagedes representatives dels Països CatalansModifica

Fageda Municipi Comarca Espai natural, parc
Fageda del Retaule La Sénia Montsià Parc Natural dels Ports
Fageda d'en Jordà Santa Pau Garrotxa Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa
Fageda de la Grevolosa La Vall d'en Bas Garrotxa Serra dels Llancers
Fageda de Castellet Tremp Pallars Jussà Serra de Castellet
Fageda de Santa Fe Fogars de Montclús Vallès Oriental Vall de Santa Fe, Massís del Montseny,
Parc Natural del Montseny
Fageda de Gresolet Saldes Berguedà Pedraforca, Cadí,
Parc Natural del Cadí-Moixeró
Fageda Clot d'en Pere Gréixer Berguedà Serra del Moixeró,
Parc Natural del Cadí-Moixeró
Bosc de la Contesa Vielha e Mijaran Vall d'Aran Vall de Conangles

Usos medicinalsModifica

Se n'utilitza l'escorça i les fulles. L'escorça té una bona quantitat de tanins (3-4%), mentre que les fulles són riques en flavonoides, sobretot en quercetòsidLa fusta té molta quantitat de fenols com la creosota.

S'ha usat tradicionalment com a antisèptic, antidiarreic, cicatritzant, analgèsic, antipirètic, antitussigen i expectorant. Popularment s'empra en el tractament de la grip, refredats, bronquitis, faringitis, odontàlgies i diarrees. La fulla del faig té, a més, propietats com a diürètic.

ToxicitatModifica

Se'n té constància d'intoxicacions per ingesta excessiva de llavors que poden portar a un quadre de problemes gastrointestinals com vòmit, diarrea, dolors abdominals i paràlisi digestiva, segurament per l'alt contingut en tanins.

Altres usosModifica

La fusta del faig és apreciada en fusteria, torneria, ebenisteria i construcció (com travesses de ferrocarril) i, antigament, per fer carbó. També es cultiva com a ornamental. El fruit, la faja, és comestible i antigament se n'extreia un oli de cuina al nord d'Europa.

Els seus fruits s'utilitzen com a alimentació humana, i principalment per l'alimentació de bestiar ja que és un producte amb alt contingut proteic i oli vegetal que engreixa al bestiar.

S'utilitza com a arbre ornamental en parcs i jardins a conseqüència de la seva majestuositat.

Variants i cultivarsModifica

A causa de la seva majestuositat com a arbre i l'apreci que se li te, han anat creant-se ultivars i variants de l'espècie, alguns amb un canvi de forma a la fulles, d'altres en la seva pigmentació, Dos exemples de molts que hi han son els seguents, on es veu la varietat en la forma de la fulla i en l'altra la pigmantació d'aquesta més vermellosa. Aquestes variants ofereixen canvis en el paisatge.

  • Fagus sylvatica "atropurpurea"[8]
 
Fulles del cultivar Fagus Sylvatca "Asplenifolia"
  • Fagus sylvatica "asplenifolia"[9]
 
Fulles del cultivar Fagus sylvatica "Atropurpurea"








ReferènciesModifica

  1. «faig». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. [enllaç sense format] http://www.termcat.cat
  3. Masclans i Girvès, Francesc. Guia per a conèixer els arbres. (8a. ed. 1988). Barcelona: Montblanc-Martín/CEC, 1958. ISBN 84-85135-41-5. 
  4. Pascual, Ramon. Guia dels arbres dels Països Catalans. 3a edició. Barcelona: Pòrtic Natura, 1994, p. 90-91. ISBN 84-7306-390-2. 
  5. «penninervia» (en castellà). [Consulta: 2 gener 2023].
  6. «Banc de dades de biodiversitat de Catalunya». [Consulta: 19 febrer 2016].
  7. «L'IFEC, una fotografia de boscos». Presència, 20-04-2006. [Consulta: 23 octubre 2015].
  8. «RHS advice & tips on garden & indoor plants | Plant finder & selector / RHS Gardening» (en anglès britànic). [Consulta: 1r gener 2023].
  9. «Fagus sylvatica 'Aspleniifolia'» (en espanyol europeu). [Consulta: 1r gener 2023].

BibliografiaModifica

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica