Felip III de Castella
Felip III de Castella, II d'Aragó i Portugal i V de Navarra, dit el Pietós (Madrid, Regne de Castella, 14 d'abril de 1578 - L'Escorial, 31 de març de 1621), fou monarca d'Espanya (1598 - 1621), rei de Castella i Lleó, Aragó, rei de València, Portugal, Sicília, Nàpols, Sardenya, duc de Borgonya i comte de Barcelona; príncep d'Astúries (1578 - 1598) va ser el tercer rei de la Dinastia dels Àustries a les Espanyes.[1]
Orígens Modifica
Nasqué el 1578 a la Cort reial de Madrid, va ser el quart fill del rei Felip II de Castella i la seva quarta dona, Anna d'Àustria i d'Habsburg. Era net per línia paterna de l'emperador Carles I de Castella i de la princesa Isabel de Portugal, i per línia materna de l'emperador Maximilià II, emperador romanogermànic i de la infanta Maria d'Espanya
Ascens a la corona Modifica
En néixer fou nomenat príncep d'Astúries, títol reservat a l'hereu de la Corona, i que havia ostentat el seu germà Dídac d'Habsburg fins a la seva mort el 1582.
El 1598 a la mort del seu pare rebé tots els seus títols, exceptuant els referents als territoris de Flandes i els Països Baixos, els quals rebé la seva germana Isabel Clara Eugènia d'Habsburg.
Política interna Modifica
Mancat d'un autèntic programa de govern, va delegar la política del país en el duc de Lerma, la política del qual es va dirigir al manteniment de la pau internacional, expulsió dels moriscos i el seu desig d'enriquiment personal.
Al llarg del regnat es van succeir les reformes institucionals per a solucionar els problemes de corrupció i inoperància que afligien l'administració de la monarquia: a part dels canvis introduïts en el tradicional sistema de concejos (consells), es va estendre cada vegada més el recurs a les juntas (juntes), òrgans destinats a minvar el poder d'aquells en favor d'un govern més àgil i coherent, però que no van produir el resultat desitjat.
Els problemes financers, que s'arrossegaven des del regnat anterior, van fer al rei depenent de les Corts de Castella, que va haver de reunir amb més freqüència que els seus antecessors perquè li atorguessin els recursos imprescindibles per a mantenir l'acció exterior de la monarquia.
Expulsió dels moriscos Modifica
El 1609 es va decretar l'expulsió dels moriscos dels regnes hispans pels següents motius:
- L'actitud de cristians poc convençuts, en un estat defensor del catolicisme.
- La seva possible aliança amb els otomans i els pirates berberiscos que atacaven constantment les costes de Llevant.
- La seva impopularitat entre la població.
- La necessitat de l'Estat del control de les seves riqueses i valors.
Entre 1609-1610 es va portar a terme la seva sortida de la península Ibèrica. Per a aquesta operació van ser mobilitzats 30.000 soldats i l'Armada va ser l'encarregada del seu transport fins a Tunis o el Marroc. Aproximadament foren expulsats uns 300.000 moriscos.
Aquesta mesura va afectar considerablement el Regne de València, així com zones d'Aragó i les hortes del Regne de Múrcia. La pèrdua de mà d'obra i de propietaris que paguessin rendes en aquestes zones van disminuir considerablement. Els cultius de sucre i arròs van haver de ser substituïts per la morera, la vinya i el blat.
Al drama humà de milers de persones obligades a abandonar les seves cases, se li va sumar la persecució soferta més tard al Marroc. A més de la pèrdua de molts súbdits, la varietat cultural, aconseguida abans del regnat dels Reis Catòlics, va desaparèixer durant segles.
Destitució del duc de Lerma Modifica
El 1618 la corrupció va arribar a nivells intolerables a la Cort reial de Madrid. El rei va destituir el duc de Lerma i va nomenar com a successor el fill d'aquest, el duc d'Uceda.
Política exterior Modifica
Anglaterra Modifica
Amb l'arribada al tron de Jaume I d'Anglaterra, aquest es va convertir en un sòlid aliat per al rei castellà. L'agost de 1604 es va signar la Pau de Londres, mitjançant el qual les relacions comercials i diplomàtiques entre ambdós països millorarien.
Països Baixos Modifica
Felip II havia llegat aquests territoris a la seva filla Isabel Clara Eugènia d'Habsburg i al seu marit, l'arxiduc Albert VII d'Àustria, amb la condició que al morir sense hereus, aquests territoris tornarien a formar part de la Corona hispana.
La igualtat de forces entre les províncies rebels del nord, luterans, i els territoris meridionals, catòlics i aliats de la monarquia, l'esgotament després de la guerra i els bons oficis dels nous governants van conduir a la signatura l'any 1609 de la Treva dels Dotze Anys amb les Províncies Unides, coneguda amb el nom de Pax hispanica. Aquesta va suposar la independència de fet per als holandesos i va permetre l'inici de la seva expansió pel Carib i les Índies Orientals.
França Modifica
Amb la mort d'Enric IV de França, partidari de la guerra contra la monarquia hispànica, es va produir una època d'inestabilitat en el regne francès. La reina Maria de Mèdici (regent de França) va demanar ajuda al rei castellà en la lluita contra els hugonots. Així la pau amb el Regne de França, que Felip II de Castella havia concertat en els seus últims anys de vida, Pau de Vervins de 1598, va quedar consolidada l'any 1615, mitjançant sengles matrimonis del rei francès amb una infanta castellana i del príncep hereu, el futur Felip IV de Castella amb Isabel de França.
Itàlia Modifica
El duc d'Osuna, virrei del Regne de Nàpols, i el marquès de Villafranca, governador de Milà, van dirigir la política de la monarquia hispànica a Itàlia, que va trobar la resistència del regne de Savoia i la República de Venècia. Per a assegurar la connexió entre el Milanesat i els Països Baixos es va obrir una nova ruta a través de Suïssa i el 1618 es va produir la Conjuració de Venècia, en la qual les autoritats van emprendre una persecució contra agents pro-hispans.
Guerra dels Trenta Anys Modifica
Amb el tractat d'Oñate, Ferran d'Habsburg va obtenir el suport des Habsburg espanyols en la successió del seu cosí Maties I, que no tenia fills, a canvi de la cessió de Finale Ligure i del Principat de Piombino, ja ocupats per Espanya, i de la cessió dels drets austríacs a Ortenau i Alsàcia.[2]
La Lliga Catòlica, l'aliança entre els Habsburg alemanys i els Habsburg hispànics, va provocar l'aliança de tots els seus potencials enemics i rivals a Europa, esclatant finalment la Guerra dels Trenta Anys, en la que l'emperador Ferran va demanar ajuda al seu cosí Felip III de Castella per poder plantar cara a la rebel·lió dels protestants a Bohèmia, que tenien el suport del Palatinat, que encapçalava al seu torn els prínceps alemanys de la Unió Protestant.[3] La victòria el 1620 de les tropes del rei habsburg castellà, encapçalades per Ambrosi Spinola, al Palatinat, i de les tropes de la Lliga Catòlica a Bohèmica, va permetre aconseguir l'estabilitat demanada per l'emperador però mentre l'emperador Ferran estava ocupat amb la invasió danesa, les Províncies Unides van passar a l'ofensiva gràcies al tractat de subvencions de 1624 pel que va rebre el suport financer de França i el tractat de Southampton de 1625, que va fer entrar al Regne Unit en la guerra amb Espanya. Frederic Enric d'Orange-Nassau i el seu cosí Ernst Casimir, que havia succeït el seu germà difunt Willem Lodewijk el 1620, van decidir el 1626 conquerir Oldenzaal perquè Twente ja no pogués ser cremat, i en 1627 va conquerir Groenlo, i com Espanya no va poder fer front a les seves obligacions de pagament va fer fallida.[4]
Família Modifica
Va contraure matrimoni amb Margarida d'Àustria, filla de l'arxiduc Carles II d'Estíria i de Maria de Baviera. El matrimoni se celebrà per poders a Ferrara el 13 de novembre de 1598, ratificat el 18 d'abril de 1599 a la catedral de València. Van tenir vuit fills:[5][6]
- Anna (Valladolid, 1601 - Palau del Louvre, 1666)
- Maria (Valladolid, 1603)
- Felip (Valladolid, 1605 - Madrid, 1665)
- Maria Anna (L'Escorial, 1606 - Linz, 1646)
- Carles (Madrid, 1607 - 1632)
- Ferran (L'Escorial, 1609 - Brussel·les, 1641)
- Margarida (Lerma, 1610 - Madrid, 1617)
- Alfons (L'Escorial, 1611 - 1612)
Mort i successió Modifica
Felip III morí de forma prematura, per unes febres que va agafar durant un viatge a Portugal el 1621 a l'Escorial, i va ser enterrat al panteó reial del Monestir de l'Escorial. Fou succeït pel seu fill Felip IV.
Carlos Fisas, en el seu llibre "Historias de las reinas de España" explica una altra versió de com va morir el monarca:
- “(…) dice que Felipe III estaba gravemente sentado frente a una chimenea en la que se quemaba una gran cantidad de leña, tanta que el monarca estaba a punto de ahogar-se de calor. Su majestad no se permitía levantarse para llamar a nadie, puesto que la etiqueta se lo impedía. Los gentilhombres que guardia se habían alejado y ningún criado osaba entrar en la habitación. Por fin apareció el marqués de Polar, al cual el rey le pidió que apagase o disminuyese el fuego, pero éste se excusó con el pretexto de que la etiqueta le prohibía hacerlo, para lo cual se tenía que llamar al duque de Uceda. Como el duque había salido, las llamas continuaban aumentando y el rey, para no disminuir en nada su majestad, tuvo que aguantar el calor cada vez más fuerte, lo que le calentó de tal forma la cabeza que al día siguiente tuvo una erisipela en la cabeza con ardiente fiebre, lo que le produjo la muerte.
Referències Modifica
- ↑ Felip III (rei de Castella). Capitols per lo redres del General y casa de la Deputacio de Cathalunya fets en las Corts celebrades en lo monestir de Sant Francesch de Barcelona per la S.C.R.M. del Serenissim Senyor Rey Don Felip II de Aragò y III de Castella en lo any 1599. casa Rafel Figuerò, 1704.
- ↑ Kampmann, Christoph. Europa und das Reich im Dreißigjährigen Krieg. Geschichte eines europäischen Konflikts (en alemany). Kohlhammer, 2008, p. 10. ISBN 3170185500.
- ↑ Whaley, Joachim. Germany and the Holy Roman Empire: Volume I: Maximilian I to the Peace of Westphalia, 1493-1648 (en anglès). Oxford University Press, 2011, p.573. ISBN 0198731019.
- ↑ Graña, I. «Trece veces quebrada España entró en "default" seis veces entre 1557 y 1647, y solo Francia suspendió pagos en más ocasiones antes del siglo XIX» (en castellà). Vigo: Faro de Vigo, 15-04-2012. [Consulta: 19 agost 2022].
- ↑ Pericot García, 1983, p. 191.
- ↑ Pericot García, 1983, p. 192.
Bibliografia Modifica
- Pericot Garcia, Lluís (Dir.); AADD. Historia de España. La Casa de Austria (Siglos XVI y XVII) (en castellà). Barcelona: Ediciones Océano & Instituto Gallach de Librería y Ediciones, 1983. ISBN 84-7505-724-1.
- FISAS, Carlos, Historias de las reinas de España: la Casa de Austria (Barcelona: Editorial Planeta, 1999)
- «Felip III de Castella». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
