La fosfuranilita és un mineral de la classe dels minerals fosfats. Va ser descoberta l'any 1879 en una mina del comtat de Mitchell, a l'estat de Carolina del Nord (EUA), sent nomenada així per la seva composició química: un fosfat amb uranil.[1]

Infotaula de mineralFosfuranilita
Fórmula químicaKCa (HO)₃(UO₂)₇(PO₄)₄O₄·8H₂O
Epònimuranyl(2+) (en) Tradueix i fosfat Modifica el valor a Wikidata
Classificació
CategoriaMinerals fosfats - Uranilofosfats
Nickel-Strunz 10a ed.8.EC.10 Modifica el valor a Wikidata
Nickel-Strunz 9a ed.8.EC.10 Modifica el valor a Wikidata
Nickel-Strunz 8a ed.VII/E.07 Modifica el valor a Wikidata
Propietats
Sistema cristal·líOrtoròmbic, dipiramidal
Hàbit cristal·líEscames primes de vora irregular o rectangular que formen fines crostes escalonades de recobriment
ColorGroc brillant, groc or, groc mel
Duresa2,5 (Mohs)
LluïssorVitri perlat
Color de la ratllaGroga
Densitat4,1
PleocroismeVisible, groc durat
FluorescènciaFluorescent taronja-marró
SolubilitatSoluble en àcids
Mineral radioactiu
RadioactivitatMolt forta
Estatus IMAmineral heretat (G) Modifica el valor a Wikidata
SímbolPuy Modifica el valor a Wikidata

Característiques químiques modifica

És un uranil-fosfat hidratat de potassi i calci. Molt relacionat amb la yingjiangita (K2Ca(UO2)7(PO4)4(OH)6·6H2O), es pot confondre amb ella i possiblement siguin el mateix mineral.[2]

Formació i jaciments modifica

Es forma com a mineral secundari comú a les zones a la intempèrie de les pegmatites del granit, recobrint fissures prop de la uraninita alterada, així com en jaciments d'urani i vanadi en paleocanals en arenisques.

Sol trobar-se associat a altres minerals com: uraninita, autunita, metaautunita, uranofana, uranofana-beta, becquerelita, curita, parsonsita, torbernita, metatorbernita, Saleeïta, sabugalita, haiweeíta i òpal amb urani.

Usos modifica

Pot ser extret com a mena de l'estratègic urani. Per la seva forta radioactivitat ha de ser manipulat amb les degudes precaucions.

Referències modifica

  1. Genth, 1879.
  2. Frost, R. L., J. Cejka, y G. Ayoko, 2008.