Gralla (instrument)

Instrument de vent fet de fusta
(S'ha redirigit des de: Grallers)

La gralla és un instrument de vent fet de fusta format per un tub de forma troncocònica d'uns trenta-cinc centímetres de llargada, que amplifica el so produït per una llengüeta de doble canya, l'inxa.[1] En la classificació de Hornbostel-Sachs està inclòs en el grup 422.112, dels aeròfons de llengüeta doble i tub cònic. D'instruments similars a la gralla, n'hi ha pràcticament arreu del món, la qual cosa fa pensar que l'instrument és molt antic. D'aquests instruments, els més directament relacionats amb la gralla són la dolçaina valenciana, la dulzaina aragonesa, el graile occità i la gaita navarresa.[2][3]

Infotaula d'instrument musicalGralla
Gralla Xavier Orriols.jpg
Gralla seca de cirerer amb tres argolles metal·liques Modifica el valor a Wikidata
Tipusoboès simples de tub cònic Modifica el valor a Wikidata
Classificació Hornbostel-Sachs422.113 Modifica el valor a Wikidata

De gralles n'hi ha de diferents tipus: la gralla seca, que és el model més primitiu (té un so sec o dur), la gralla dolça o de claus, que és un model més modern (té un so més dolç i disposa de dues o més claus metàl·liques per augmentar-ne la tessitura i fer tons cromàtics); a partir d'aquest últim model han sorgit la gralla baixa i la subbaixa. El suport rítmic que acompanya tradicionalment les gralles és el timbal, fet de fusta o de llautó i amb membrana de pell amb bordonera.

HistòriaModifica

OrígensModifica

 
Graller en una auca setcentista

Les primeres referències de la gralla les trobem a partir de 1775, tot i això, se'n desconeix l'origen. No hi ha acord sobre la procedència d'aquest instrument i les teories dels folkloristes són diverses, alguns pensen que va ser un instrumentintroduït pels àrabs, d'altres que arribà des d'Occitània provinent d'Hindustan, i per altres és un invent grecollatí.[4] De fet, d'aeròfons de llengüeta doble en trobem gairebé a tot el món amb petites diferències segons el context específics de cada cultura.[2]

Època d'orModifica

Històricament les gralles es localitzen a la Catalunya Nova acompanyant determinats balls i entremesos d'aquelles terres, com són les moixigangues, el ball de gitanes i el Ball dels Valencians. Entre els segles xviii i el xix, el ball de valenciansevoluciona formant el que avui es coneix com a castells. A partir de llavors la gralla i els castells han estat companys inseparables.[5]

Entre segles xix i xx hi ha un gran protagonisme de l'ús de la gralla a la Catalunya nova, en concret a les comarques del Penedès (Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf) i Camp de Tarragona (Tarragonès, Alt Camp i Baix Camp). A les comarques properes també s'hi utilitza força, però a la resta de Catalunya no s'hi arriba a tocar. Com en els seus orígens, en aquesta època la gralla acompanya balls i entremesos populars com ara gegants, gitanes, moixigangues, castellers, entre d'altres. També és present en actes festius com matinades i en diades assenyalades com el carnestoltes o les caramelles.[6]

En aquest moment hi ha un canvi en la moda de ball a Europa que afectarà directament al món de la gralla. Diversos balls de parella com les masurques, polques, valsos, americanes, pericons, xotis, pasdobles desplacen les contradanses, el ball pla o el contrapàs, els balls de moda fins el moment. Aquesta nova moda arriba a Catalunya i obliga als grups de grallers a adaptar-s'hi.[6]

 
Detall gralla dolça de dues claus

Els grallers, no només han d'adequar-se al nou repertori sinó que han de fer modificacions a l'instrument. És precisament en aquest moment quan alguns constructors de gralles com Josep Casellas, transformen les gralles seques en gralles de claus que n'augmenten la tessitura fins a 4 o 5 notes més avall, en milloren l'execució dels semitons i fins i tot construeixen algunes gralles baixes. Els timbals de fusta es comencen a substituir per timbals de llautó amb sistemes per tensar la pell més precisos. Això fa que a finals del segle xix les formacions de grallers es transformin passant del graller solitari o dels dos grallers i timbal a grups de tres grallers i un timbaler. D'aquesta manera s'incorpora a la formació un tercer graller per fer el baix de les noves melodies.[6]

A mesura que avança el segle xix no només es crea i es consolida un repertori graller per a tot el ritual casteller i el món que l'envolta, sinó que l'ús de l'instrument s'estén a l'acompanyament musical de totes les festes, i així el grup de grallers pren rellevància sobretot en àmbits rurals on els cal resoldre la música i els balls de les festes amb recursos econòmics limitats. Així doncs, a les zones rurals es fan balls de gralles en què es toquen aquestes noves danses, cançons de moda, fragments d'òperes i sarsueles, i fins i tot de pel·lícules. Ja a partir del segle xx també tangos i foxtrots.[6]

A principis del segle xx, la gralla dolça ja ha estat adoptat com a instrument principal per la majoria de grups de grallers, en un període que es coneix com a època d'or de la gralla i que coincideix amb l'època d'or dels castells. D'aquesta època en destaquen alguns grups com Els Romeas o Els Casimiros. Al mateix temps, també apareixen diversos compositors com Francesc Toldrà, Agustí Cohí, Ramon Roig o Feliu Monné, que van construint el repertori d'aquests grups de grallers.[4]

DecadènciaModifica

L'ús de les gralles en els balls es va anar perdent en favor de l'ús d'orquestres o música enregistrada. A partir de la Primera Guerra Mundial, els grups de grallers inicien una lenta però imparable decadència a causa del canvi de modes musicals i de l'estil de vida de la gent del camp. Apareixen propostes com els pianos de manubri que permetien reduir considerablement els costos d'organització d'un ball que van apartant els grallers d'aquests espais. Per fer-hi front, els grups de grallers es modernitzaren amb la incorporació d'instruments com el saxòfon, la trompeta o el fiscorn. Tot això fa replegar els pocs grups de grallers que continuen tocant a l'ús ritual i antic de la gralla com a acompanyament insubstituïble dels castells, altres balls populars i gegants.[4]

Els grups de grallers van aguantant fins a la Guerra Civil i un cop acabada alguns grallers es veuen obligats a tocar, de vegades sols, com acompanyament dels elements folklòrics restants per aconseguir un sobresou.[4]

De la recuperació fins a l'actualitatModifica

 
Grup de grallers

El 1952 es crea l’Escola de Grallers de Sitges, un fet que marcarà el tret d'inici d'un procés de recuperació de l'instrument fins als nostres dies. L'escola impulsava un nou model didàctic d'ensenyament de la gralla, tenint en compte que es tractaven d'uns coneixements que fins al moment s'havia transmès de generació en generació en l'àmbit familiar. Durant els anys següents es recuperen festes i tradicions, s'arreglen gralles antigues, i ja a partir de finals de la dècada dels setanta es comencen a construir noves gralles a partir de models antics.[4]

La revifalla que té lloc a la dècada dels setanta en molts camps relacionats amb la festa i la cultura popular no deixa al marge la gralla, que es convertirà en un més dels senyals d'identitat nacionals recuperats. La seva pràctica travessa els límits geogràfics de les comarques tarragonines i comença la seva extensió sobre tot el territori català on tradicionalment sonaven instruments de poca potència sonora com el flabiol i tamborí, el sac de gemecs i les tarotes o xeremies.[5]

El 1981 es publica el primer Mètode de gralla, de Francesca Roig i Jaume Arnella, i a la dècada dels noranta es duen a terme trobades, cursos, concursos de composició i exposicions que ajuden a la recuperació d'aquest instrument. A partir del Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular (1981-1982) es crea des de la Generalitat de Catalunya l'Aula de Música Tradicional i Popular (AMTP) amb la intenció de formar grallers i músics tradicionals de qualitat, l'Aula de Sons a Reus. Al llarg d'aquests anys han sorgit diverses escoles de música tradicional que han impulsat i dignificat l'ensenyament i l'execució d'aquests instruments (Reus, Tarragona, l'Arboç, Vilafranca del Penedès, Badalona, Sant Cugat del Vallès, etc.). L'any 2006 es crea el Grau Superior de Música amb gralla a l'Escola Superior de Música de Catalunya| (ESMUC).[4]

Tipus de grallesModifica

La gralla ha anat evolucionat al llarg dels anys per adaptar-se a les necessitats dels grallers de cada època, per aquest motiu han anat sorgint diversos tipus de gralles diferents amb funcions diferents dins de les formacions. Els principals tipus de gralles són els següents:

  • La gralla curta o seca. El tipus de gralla més primitiu, que es pot reconèixer per les seves característiques: uns dos pams de llargada, set forats melòdics, sis a la part superior i un a l'inferior, sense claus, acabada amb forma de campana amb dos aires (forats per a l'afinació) i amb unes anelles metàl·liques anomenades argolles. El registre de l'instrument va del sol3 al sol5, tot i que, amb comoditat, només es pot tocar de sol3 a sol4 i de sol#4 fins a do4 amb certa dificultat. Té un so fort, estrident i punyent.[7]
  • La gralla dolça o de claus. Es tracta d'una evolució de la gralla seca i com el seu nom indica té un so més dolç, amb un tub sonor més llarg. Mitjançant les claus s'augmenta la tessitura fins al mi3 i es faciliten els cromatismes.[7]
  • La gralla llarga o de quatre claus. Com el seu nom indica és més llarga que la dolça i té quatre claus als dits petits, a diferència de la dolça que en té bàsicament dos. Això li permet guanyar dues notes fins al do4 i les seves alteracions. És un instrument inventat al tombant del segle xx i que cau en desús durant el franquisme. Actualment quasi no s'utilitza, ja que per a fer els baixos de la formació ja s'utilitza la gralla baixa.[7]
  • La gralla baixa. Tipus de gralla de tub sonor més llarg que la gralla dolça o llarga, que s'utilitza per a executar la tercera veu en la formació clàssica de tres gralles i un timbal.[7] Es tracta d'un instrument recuperat el 1997 per Pau Orriols i Xavier Bayer i que permetia tocar el registre baix de la gralla amb més facilitat.[8] El registre d'aquestes gralles arriben fins al si2 o fins i tot al la2.[7]
  • La gralla subbaixa. Es tracta d'una gralla ideada pel constructor Ton Munné, presentada el 2014. Gralla amb el tub sonor més llarg (97,5 cm) i so més greu de tota la tipologia de l'instrument, d'una octava per sota del so d'una gralla dolça arribant fins al re2.[9] Les notes greus són riques en harmònics però poc àgils. Les notes agudes són difícils d'afinar, motiu pel qual, és un instrument interessant sobretot pel registre greu, atès que no hi pot arribar cap altra gralla. És un instrument molt recent i amb poca implantació en els grups que continuen reservant els registres greus a les gralles baixes.[7]

En un començament les gralles no estaven del tot definides i n'hi podien haver de diferents menes. Els folkloristes diuen que se'n feien d'escorça d'avellaner caragolada com una paperina amb una sonoritat força diferent.[cal citació]

Parts de la grallaModifica

 
Inxa de pala i tudell

La gralla es divideix principalment en tres parts:

  • Inxa o canya: Està formada per dues pales de canya simètriques, però independents, unides entre si per fil o filferro, que en passar-hi l'aire entremig, vibren i produeixen el so. Té una morfologia d'origen medieval que la fa especial, ja que la majoria d'instruments de doble canya han adoptat canyes de forma triangular.[10] Així doncs, la canya tradicional de la gralla és l'inxa de pala o quadrada, que, a diferència de les canyes de la majoria d'instruments de canya doble, està construïda a partir de dues pales independents des d'un inici, de les quals se'n retira el material sobrant amb una gúbia per fer-hi l'espai pel tudell.[11] Per contra, les canyes de dolçaina o de tenora, tenen forma triangular i estan construïdes a partir d'una sola peça de canya simètrica, dividida per la meitat fer-ne les dues llengüetes i, finalment, la part inferior és doblegada per encabir-hi el tudell.[12]
  • Tudell: És un tub cònic de metall en què se superposa la canya o inxa a pressió i la uneix al cos de la gralla. Són generalment de llautó i suro per aconseguir una bona unió amb el cos de la gralla. N'hi ha de diferents formes i mides, atès que la seva llargada determinarà l'afinació de l'instrument (com més llarg més greu sonarà la gralla).[10]
  • Cos: Té una forma cònica i hi ha realitzats sis forats en la part davantera i un en la posterior, situat aproximadament entre els dos primers davanters. Pot portar claus per augmentar el registre de l'instrument o per facilitar la digitació de les alteracions. Pot estar construït de diverses fustes com el ginjoler, el boix, l'olivera o el granadilla. A més segons el model pot estar format per una sola peça, per dues o tres (campana, cos inferior i cos superior). A la part inferior hi té una campana que amplifica el so produït per l'inxa i en el cas de les gralles seques té dos forats d'afinació anomenats aires.[12]

AfinacióModifica

Actualment, conviuen principalment dues afinacions en el món de la gralla:

  • Afinació la-440: És l'afinació estàndard internacional i s'usa sobretot a les zones de gralla no tradicional. Tenen un so més punyent.
  • Afinació la-415 o en si: Està mig to per sota de l'afinació estàndard internacional i s'ha agafat com a estàndard en els instruments tradicionals. S'usa sobretot a la zona de gralla tradicional, és a dir, al Penedès i el Camp de Tarragona. Els instruments en aquesta digitació són transpositors, ja que la nota que sona no es correspon amb la nota de la partitura. És per aquest motiu que també s'anomena afinació en si, ja que en tocar un do, sona realment un si. El so és més vellutat i timbrat.

En els últims anys s'ha afegit una nova afinació: el si♭. Es tracta d'una afinació un to per sota respecte la gralla amb afinació estàndard. També es tracta d'un instrument transpositor, ja que en tocar un do, sona un si♭. Les gralles en aquesta afinació tenen un so més suau i controlable, un fet que fa que siguin molt adients per tocar amb altres instruments. Tot i això, no són tan adients per tocar en espais oberts, ja que el so no és tan punyent com el de les altres afinacions.[13]

ConstructorsModifica

Entre els principals constructors històrics de gralles hi trobem:[14]

Actualment, els principals constructors de gralles són els següents:

NotesModifica

  1. Signava les gralles amb la llegenda BAR-NA VIÑOLAS a sota d'un Anyell de Déu amb una banderola i a sobre d'un gotim de raïm. Això ha fet suposar que el seu nom de pila era Joan.
  2. Flauta amb la digitació de la gralla per facilitar-ne l'aprenentatge.

ReferènciesModifica

  1. «Gralla (instrument)». Cultura popular de Barcelona. Barcelona: Institut de Cultura de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  2. 2,0 2,1 Ducable Rogés, Pol «Aerófonos de doble lengüeta del mundo» (en línia). cancioneros.com [Barcelona], 21-07-2013 [Consulta: 20 juliol 2021].
  3. Ducable Rogés, Pol «Las dulzainas de la Península Ibérica» (en línia). cancioneros.com, 10-01-2014 [Consulta: 21 juliol 2021].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 «Descobrint la gralla». Revista ESMUC, 36, març 2015.
  5. 5,0 5,1 «Gralla» (en català). Cultura Popular de Barcelona. [Consulta: 20 juliol 2021].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Bayer, Xavier. «La gralla i els grallers fa cent anys». A: Francesc Toldrà i Carbonell. Barcelona: DINSIC, 1995, p. 7-8. ISBN 8486949505. 
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Jordà i Álvarez, Ivó. Fitxa tècnica de la gralla (en línia) (Treball de final de grau). Barcelona: Escola Superior de música de Catalunya (ESMUC), 2015. 
  8. Bayer, Xavier; Orriols, Pau «Beques de Cultura Popular del CPCPTC (1997). I. La gralla baixa, un instrument a recuperar». Revista d'Etnologia de Catalunya, 13, 1998, pàg. 137-139. ISSN: 1132-6581 [Consulta: 20 juliol 2021].
  9. Redacció «Da inicio «La Gralla made in Catalunya» con la presentación de un nuevo instrumento» (en línia). cancioneros.com [Barcelona], 21-03-2014 [Consulta: 20 juliol 2021].
  10. 10,0 10,1 «Descobrint la gralla». Revista ESMUC, 36, març 2015.
  11. «Fabricació d'una inxa» (audiovisual). Youtube, 2010. [Consulta: 21 juliol 2021].
  12. 12,0 12,1 «Construir canyes» (audiovisual) (en català). TV3, 15-09-2010. [Consulta: 21 juliol 2021].
  13. «Descobrint la gralla». Revista ESMUC, 36, març 2015.
  14. Orriols i Sendra, Xavier «Antics constructors de gralles» (en línia). Revista d’etnologia de Catalunya,, 1993, pàg. 30-39 [Consulta: 20 juliol 2021].
  15. «Xavier Orriols i Sendra» (en català). festes.org. [Consulta: 11 febrer 2015].
  16. «Pau Orriols» (audiovisual). Museu de la mediterrània, 2018. [Consulta: 21 juliol 2021].
  17. «El luthier. Josep Bonamusa i Vidal». [Consulta: 21 juliol 2021].
  18. Redacció «Da inicio «La Gralla made in Catalunya» con la presentación de un nuevo instrumento» (en línia). cancioneros.com [Barcelona], 21-03-2014 [Consulta: 20 juliol 2021].
  19. «ADuran luthier». luthiers.cat, 31-08-2019. [Consulta: 21 juliol 2021].
  20. «Qui som». Sans Luthier, 05-06-2017. [Consulta: 21 juliol 2021].
  21. «Qui soc i què faig». Jordi Aixalà Basora. [Consulta: 21 juliol 2021].
  22. «Xixo Luthier». luthiers.cat, 29-05-2016. [Consulta: 21 juliol 2021].
  23. «Paco Bessó Instruments». [Consulta: 21 juliol 2021].

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gralla