Japonès antic

El Japonés Antic (上代日本語, , Jōdai Nihon-go^?) és l'etapa més vella coneguda de la llengua japonesa, trobada en documents del període Nara (S.VIII). Ja en el període Heian, esdevingué japonés mitjà primerenc, però la delimitació precisa de les etapes no queda del tot clara. El japonés antic és una llengua primerenca de les llengües japòniques. Cap altra filiació genètica amb la resta de famílies lingüístiques ha estat provada.

Japonès antic

Tipus	llengua històrica
Ús
Estat	Japó
Classificació lingüística
llengua humana llengües asiàtiques llengües japòniques
Característiques
Sistema d'escriptura	kanji i Man'yōgana
Codis
ISO 639-3	ojp
Glottolog	oldj1239
IETF	ojp

El japonés antic s'escrigué utilitzant man'yōgana, caràcters xinesos que s'utilitzaven com a sil·labogrames o logogrames. Presentava algunes diferències fonèmiques amb les formes més modernes, com ara una estructura sil·làbica més senzilla i distincions sil·làbiques que es neutralitzaren a l'inici del japonés mitjà. La realització fonètica d'aquestes distincions és incerta. La reconstrucció interna apunta a una fase anterior al japonés antic molt més senzilla, amb menys consonants i menys vocals.

Com és típic de les llengües japòniques, el japonés antic pertany a les llengües aglutinants amb un ordre SOV: els adjectius i els adverbis precedeixen els substantius i verbs que modificaven i els verbs i les partícules auxiliars s'ajunten al verb principal. A diferència de períodes posteriors, els adjectius es podien utilitzar sense flexionar per a modificar els substantius següents.

Fonts i datació

Poemes Bussokuseki-kahi tallats c. 752

El japonés antic es defineix normalment com la llengua del període Nara (710–794), quan la capital era Heijō-kyō (ara Nara). Aquest és el període dels primers textos en japonés, les 112 cançons incloses al Kojiki (712). Les altres fonts literàries principals del període són les 128 cançons incloses en el Nihon Shoki (720) i el Man'yōshū (c. 759), una recopilació de més de 4.500 poemes. Les mostres més breus són 25 poemes del Fudoki (720) i els 21 poemes del Bussokuseki-kahi (c. 752). El darrer és una inscripció original, mentre que els manuscrits més antics que es conserven són fruit de segles de còpia, amb el risc d'errors d'escriba. Els textos en prosa són més limitats, però es creu que reflecteixen la sintaxi del japonés antic amb més precisió que els textos en vers. Els més importants són els 27 Norito ('litúrgies') registrats a l' Engishiki (compilats l'any 927) i els 62 Senmyō (literalment 'ordre anunciat', que significa edictes imperials) registrats al Shoku Nihongi (797).

Un nombre limitat de paraules japoneses, principalment noms personals i topònims, s'enregistren fonèticament en textos xinesos antics, com en "Wei Zhi " als Registres dels Tres Regnes (segle iii), però les transcripcions dels estudiosos xinesos són poc fiables. Les inscripcions natives més antigues que es conserven, que daten del segle V o principis del VI, inclouen les del Mirall del Santuari Suda Hachiman, les de l'Espasa Inariyama i les de l'Espasa Eta Funayama. Aquestes inscripcions estan escrites en xinés clàssic però contenen diversos noms japonesos que es van transcriure fonèticament amb caràcters xinesos. Aquestes inscripcions es van fer més comunes a partir del període Suiko (592–628). Aquests fragments solen ser considerats una forma de japonès antic.

Dels 10.000 registres en paper que es conserven a Shōsōin, només dos, que daten del 762 aproximadament, estan en japonés antic. S'han descobert més de 150.000 tauletes de fusta (mokkan) que daten de finals del S.VII i principis del S.VIII. Les tauletes contenen textos breus, sovint en un estil més col·loquial que els poemes i litúrgies polits del corpus principal.

Sistema d'escriptura

Al Japó s'han trobat artefactes inscrits amb caràcters xinesos datats ja al segle I dC, però el coneixement detallat de l'escriptura sembla que no va arribar a les illes fins a principis del segle V. Segons el Kojiki i el Nihon Shoki, l'escriptura fou portada per estudiosos de Baekje (al sud-oest de Corea). Els primers textos trobats al Japó van ser escrits en xinés clàssic, probablement per escribes estrangers. Els textos "híbrids" posteriors mostren la influència de la gramàtica japonesa, com l'ordre de les paraules.

Els xinesos i coreans feien temps que feien servir caràcters xinesos per escriure termes i noms propis no xinesos fonèticament seleccionant caràcters per a paraules xineses que sonaven semblant a cada síl·laba. Els coreans també utilitzaren els caràcters fonèticament per a escriure elements gramaticals com partícules o flexió que s'afegien als textos xinesos per a permetre'n la lectura des del coreà (escriptura Idu). Al Japó, la pràctica es convertí en el man'yōgana, una escriptura que utilitzava fonèticament caràcters xinesos i que fou l'ancestre dels sil·labaris kana moderns. Aquest sistema ja estava en ús a les parts en vers del Kojiki (712) i el Nihon Shoki (720).

Per exemple, la primera línia del primer poema del Kojiki va ser escrita amb cinc caràcters:

	夜	久	毛	多	都
Xinés mitjà	yae	kjuw	maw	ta	tu
Japonés antic	ya-kumo1			tatu
	huit-núvol			alçar (adnominal)
	'molts núvols s'alcen'

Síl·labes

En el sistema d'escriptura man'yōgana, cada síl·laba estava representada per un caràcter xinés. Encara que qualsevol dels diversos caràcters es podria utilitzar per a una síl·laba determinada, una anàlisi acurada revela que es distingien 88 síl·labes al japonés antic primerenc, tipificades per les cançons Kojiki :

Síl·labes en japonès antic antic, amb man'yōgana comú

a阿

ka加,迦

ga賀

sa佐

za邪

ta多

da陀

na那

pa波

ba婆

ma麻

ya夜

ra良

wa和

i伊

ki1岐

gi1芸

si斯,志

zi士

ti知

di遅

ni爾,迩

pi1比

bi1毘

mi1美

ri理

wi韋

ki₂紀

gi₂疑

pi₂斐

bi₂備

mi₂微

u宇

ku久

gu具

su須

zu受

tu都

du豆

no奴

pu布

bu夫

mu牟

yu由

ru流

e亜

ke1祁

ge1牙

se勢,世

ze是

te弖

de傅

ne泥

pe1弊

be1辨

me1賣

ye延

re禮

we恵

ke₂気

ge₂宜

pe₂閇

be₂倍

me₂米

o淤,意

ko1古

go1胡,呉

so1蘇

zo1俗,蘇

to1斗

do1度

no1怒

po富,本

bo煩

mo1毛

yo1用

ro1漏,路

wo袁,遠

ko₂許

go₂碁

so₂曾

zo₂叙

to₂登

do₂杼

no₂能

mo₂母

yo₂余,與

ro₂呂

El sistema té buits on es podria esperar yi i wu. Shinkichi Hashimoto descobrí el 1917 que moltes síl·labes que tenen una i, e o o moderna es presentaven de dues formes, anomenades tipus A (甲, , kō^?) i B (乙, , otsu^?) . Aquests s'indiquen amb els subíndexs 1 i 2 respectivament a la taula anterior. Les síl·labes mo ₁ i mo ₂ no es distingeixen en Nihon Shoki i Man'yōshū, una mica posteriors, reduint el nombre de síl·labes a 87. Alguns autors també creuen que es distingien dues formes de po en el Kojiki. Totes aquestes parelles s'havien fusionat a l'inici del japonés mitjà del període Heian.

Les consonants g, z, d, b i r no apareixien a l'inici de paraula. Per contra, les síl·labes que constaven d'una sola vocal estaven restringides a la posició inicial de la paraula, amb algunes excepcions com kai 'rem', ko₂i 'ajaure's', kui 'lamentar-se' (amb la forma conclusiva kuyu), oi 'envellir' i uuru, la forma adnominal del verb uwe 'plantar'.

Transcripció

Trobem diverses notacions diferents per a la distinció de tipus A/B, que inclouen:

Notacions comunes per a la distinció de tipus A/B

notació indexada	i1	i₂	e1	e₂	o1	o₂
Kindaichi, Miller, Ōno	i	ï	e	ë	o	ö
Mathias–Miller modificat	î	ï	ê	ë	ô	ö
Yale (Martin)	yi	iy	tu	ey	wo	o̠
Unger, Frellesvig i Whitman	i	wi	tu	e	wo	o

Fonologia

No hi ha consens sobre la pronunciació de les síl·labes distingides per l'escriptura man'yōgana. Una de les dificultats és que les pronunciacions xineses mitjanes dels caràcters utilitzats també són incerts, i com que la reconstrucció dels seus valors fonètics es basa en part en pronunciacions sinojaponeses posteriors, hi ha el perill de caure en un argument circular. S'han extret proves addicionals de la tipologia fonològica, dels desenvolupaments posteriors en la pronunciació japonesa i de l'estudi comparatiu de les llengües ryukyuenques.

Consonants

Antigues consonants japoneses

		Bilabial	Coronal		Palatal	Velar
Obstruent	sorda	*p	*t	*s		*k
	sonora prenasalitzada	*ᵐb	*ⁿd	*ⁿz		*ᵑɡ
Nasal		*m	*n
Líquida			*r
Aproximant		*w			*j

Les obstruents sordess /p, t, s, k/ tenien com a contrapart consonants prenasalitzades sonores /ᵐb, ⁿd, ⁿz, ᵑɡ/. La prenasalització encara era present a finals del segle XVII (segons el llibre de text coreà Ch'ŏphae Sinŏ) i es troba en alguns dialectes japonés modern i ryukyuan, però ha desaparegut en japonès modern excepte per l'al·lòfon intervocàlic nasal [ŋ] davant de /ɡ/. Les sibilants /s/ i /ⁿz/ podrien haver estat palatalitzades abans de e i i.

L'evidència comparativa a partir de les llengües ryukyuan suggereix que l'obstruent bilabial sorda /p/ era una continuació d'una consonant amb els mateixos trets però anterior en el temps. Hi ha consens que aquesta /p/ inicial esdevingué una bilabial sorda fricativa [ɸ] a l'inici del japonés mitjà primerenc, com ho mostren les transcripcions amb <f> dels portuguesos o les transcripcions amb ph o hw en textos coreans com el Ch'ŏphae Sinŏ. En posició medial, es va convertir en [w] al japonés mitjà primerenc, però ha desaparegut excepte abans de [a]. Molts estudiosos argumenten que p ja havia esdevingut [ɸ] durant el període del japonés antic, però Miyake argumenta que encara era una obstruent.

Vocals

Els caràcters xinesos escollits per a escriure la vocal japonesa antiga a suggereixen que es tractava d'una vocal oberta no arrodonida /a/. La vocal u era una vocal arrodonida posterior /u/, a diferència de la /ɯ/ no arrodonida del japonès estàndard modern.

S'han fet diverses hipòtesis per a explicar les distincions A/B fetes a l'escriptura man'yōgana..No hi ha consens, però. La visió tradicional, proposta per primera vegada per Kyōsuke Kindaichi el 1938, és que hi havia vuit vocals pures, amb les vocals de tipus B més centrals que les de tipus A. Altres, a partir dels anys 30, des del treball de Roland Lange el 1968, han atribuït la distinció de tipus A/B a les semivocals /j/ i /w/. Les propostes amb diftong sovint estan relacionades amb les hipòtesis sobre el japonés preantic, però totes mostren una distribució desigual de les semivocals.

Exemples de reconstruccions de distincions de tipus A/B

i1	i₂	e1	e₂	o1	o₂	Autor
i	wi	e	we	wo	o	Kikusawa (1935)
i	ï	e	ë	o	ö	Kindaichi (1938), Miller (1967)
i	ïj	e	əj	o	ə	Arisaka (1955)
ji	i	je	e	o	ɵ	Hattori (1958)
ji	i	je	e	wo	o	Lange (1968, 1973)
i	wi	je	e	wo	o	Unger (1977), Frellesvig i Whitman (2008)
i	ï	e	ɛ	o	ɵ	Ōno (1982)
i	ɨ	e	əj	o	ə	Miyake (2003)

Accent

Encara que els dialectes japonesos moderns tenen sistemes d'accent tonal, normalment no es mostraven en man'yōgana. Tanmateix, en una part del Nihon Shoki, els caràcters xinesos semblaven haver estat escollits per a representar un patró de to similar al registrat al Ruiju Myōgishō, un diccionari que es va compilar a finals del segle xi. En aquesta obra lexicogràfica, una síl·laba de to baix estava representada per un caràcter amb el to neutre del xinés mitjà, i un to agut estava representat per un caràcter amb un dels altres tres tons del xinés mitjà. Així, sembla que el sistema d'accent japonés antic era similar al del japonés mitjà primerenc.

Fonotàctica

Les paraules japoneses antigues constaven d'una o més síl·labes obertes de la forma (C)V, subjectes a restriccions addicionals:

• Les paraules no començaven per [r] ni tampoc amb les obstruents sonores [ᵐb], [ⁿd], [ⁿz] i [ᵑɡ], amb l'excepció d'alguns préstecs.
• Les paraules no podien tindre dues vocals seguides, excepte si és al principi de l'arrel.

Morfofonèmica

Dues vocals adjacents es fusionaven per a formar una nova vocal quan es perdia una consonant dins d'un morfema o quan una paraula composta es lexicalitzava com un únic morfema. Es van produir les següents fusions:

i₁ + a → e₁

• saki₁ 'flor' + ari 'existir' = sake₁ri 'florir'
• ki₁ 'portar vestit' + aru 'ser (atribuitiu)' = ke₁ru 'portar vestit (finit)'

i₁ + o₂ → e₁

• utusi₁ 'real' + o₂yomi 'persona' = utuse₁mi 'persona viva'

a + i → e₂

• naga 'llarg' + iki₁ 'alè' = nage₂ki 'sospir'

o₂ + i → e₂

• tono₂ 'palau' + iri 'entrar' = tone₂ri 'assistent reial'

o₂ + i → i₂

• opo₂ 'gran' + isi 'roca' = opi₂si 'roca gran'

u + i → i₂

• waku 'jove' + iratuko₁ 'títol de veneració masculí' = waki₂ratuko₁ 'títol'

u + a → o₁

• kazu 'nombre' + ape₂ 'juntar' = kazo₁pe₂ 'comptar'

u + o → o₁

• situ 'tipus de manera de teixir tradicional' + ori 'teixit' = sito₁ri 'teixit tradicional'

Les vocals adjacents pertanyents a diferents morfemes o parelles de vocals a les quals no s'aplicava cap de les fusions anteriors, es reduïen eliminant una o altra de les vocals. Molt sovint, la primera de les vocals adjacents s'eliminava:

• ama 'cel diví' + ori 'descendir' = amori 'descendir del cel'

L'excepció a aquesta regla ocorre quan la primera de les vocals adjacents era l'única vocal d'un morfema monosíl·lab (generalment un clític). En aquest cas l'altra vocal s'eliminava:

• mi₁ (honorífic) + uma 'cavall' = mi₁ma 'cavall honorable'

Els casos en què es troben ambdós resultats s'atribueixen a diferents anàlisis dels límits del morfema:

• waga (pronom possessiu 1a persona) + ipe₁ 'casa' = wagi₁pe₁ ''la meua casa'
• wa 'jo' + ga (genitiu) + ipe₁ 'casa' = wagape₁ ''la meua casa'

La reconstrucció interna suggereix que l'etapa anterior al japonés antic tenia menys consonants i vocals.

Consonants

La reconstrucció interna suggereix que les obstruents sonores del japonés antic, que mai ocorrien en el principi de les paraules, sorgiren del debilitament de les síl·labes nasals anteriors davant d'obstruents sordes:

• b /ᵐb/ < *-mVp-, *-nVp-: ami₁ 'xarxa' + pi1ki1 'estirar' → abi1ki1 'xarxa d'arrossegament'
• d /ⁿd/ < *-mVt-, *-nVt-: yama 'montanya' + mi₁ti 'camí' → yamadi 'senda'
• z /ⁿz/ < *-mVs-, *-nVs-: mura 'poble' + nusi 'mestre' → murazi (títol)
• g /ᵑɡ/ < *-mVk-, *-nVk-

Vocals

Moltes ocurrències de les vocals i₂, e₁, e₂ i o₁ sorgeixen de la fusió de vocals anteriors. Així, molts substantius que tenen formes acabades en -i₂ o -e₂, també tenen formes que acaben en una vocal diferent i que es creu que són més antigues. Per exemple, sake₂ 'vi d'arròs' té la forma saka- en compostos, com en sakaduki 'tassa de sake'. S'observen les alternances següents:

• i₂ / u- : kami₁/kamu- 'déu, esperit'
• i₂ / o₂ - : ki₁/ko₂- 'arbre'
• e₂ / a- : me₂/ma- 'ull'
• e₂ / o₂ - : se₂/so₂- 'esquena'

L'anàlisi àmpliament acceptada d'aquesta situació és que les vocals del japonés antic a, u, i₁ i o₂ provenen de les vocals més antigues *a, *u, *i i *ə respectivament. La resta de vocals reflecteixen fusions d'aquestes vocals

• i₂ < *ui, *əi
• e₁ < *ia, *iə
• e₂ < *ai
• o < *ua, *uə

Gramàtica

Pronoms

Molts pronoms japonesos antics tenien tant una forma curta com una forma més llarga formada amb un sufix -re adjunt d'etimologia incerta. Si el pronom es produïa de manera aïllada, s'utilitzava la forma més llarga.

Amb partícules genitives o en compostos nominals, s'utilitzava la forma curta, però en altres situacions, qualsevol forma era possible.

• Els pronoms de primera persona eren a(re) i wa(re) i s'utilitzaven per al singular i el plural respectivament, encara que hi havia una mica de superposició. Les formes també s'utilitzaven de manera reflexiva, la qual cosa suggereix que wa era originalment un pronom indefinit i que gradualment substituí a.
• El pronom de segona persona era na(re.
• El pronom de tercera persona si era molt menys utilitzat que el demostratiu de llunyania so₂, del qual es derivava.
• També hi havia un pronom interrogatiu ta(re) i un pronom reflexiu o₂no₂.

Els demostratius sovint distingien les formes de proximitat (des del punt de vista de l'emissor) i les de llunyania, marcades amb ko_2- i so₂ respectivament.

Demostratius del japonés antic

	De proximitat	De llunyania	Interrogatiu
Nominals	ko₂(re)	so₂	idu(re)
Locatius	ko₂ko₂	so₂ko₂	iduku
Direccionals	ko₂ti	so₂ti	iduti
De gradació	ko₂kV-	so₂kV-	iku-
De manera	ka	sate	–
	kaku	sika	ika
Temporals	–	–	itu

Verbs

El japonés antic tenia un sistema de verbal més ric que les formes més modernes de la llengua. Els verbs japonesos antics utilitzaven la flexió amb finalitats modals i conjuncionals. Altres categories, com la veu, el temps, l'aspecte i el mode, s'expressaven mitjançant l'ús d'auxiliars sufixats opcionals, que també es flexionaven.

Formes flexionades

Com en les formes posteriors del japonés, els verbs japonesos antics tenien un gran nombre de formes flexionades. En la gramàtica tradicional japonesa, es representen amb sis formes (katsuyōkei ,活用形) de les quals totes les altres es poden derivar, de manera semblant a les formes de citació verbal utilitzades per al llatí i altres llengües:

• Mizenkei (irrealis)
• Renyoukei (adverbial, infinitiu)
• Shushikei (conclusiu, predicatiu)
• Rentaikei (atributiu, adnominal)
• Izenkei (realis, exclamatiu, subjuntiu)
• Meireikei (imperatiu)

Conjugacions

Els verbs japonesos antics es classifiquen en vuit conjugacions, caracteritzades per diferents patrons de flexió. Tres de les classes s'agrupen com a bases consonàtiques:

Yodan (quatre graus)

A aquesta classe pertanyen verbs d'arrelconsonàntica regulars. Hi pertanyen un 75% of verbs. Les bases tenen la forma (C)VC-, sent la vocal última p, t, k, b, g, m, s o r.

Na-hen (n-irregular)

Presenta tres verbs irregulars acabats en n: sin- 'morir', in- 'partir (de viatge)' i l'auxiliar -(i)n-, que expressa l'acompliment d'una acció.

Ra-hen (r-irregular)

Consisteix dels verbs ar- 'ser' i altres verbs que l'incorporen, així com wor- 'seure'

Conjugació de verbs de base consonant

Classe verbal	Mizenkei	Renyoukei	Shushikei	Rentaikei	Izenkei	Meireikei	Glossa
Yodan	kaka-	kaki1	kaku	kaku	kake₂	kake₂	'escriure'
Na-hen	sina-	sini	sinu	sinuru	sinure	sine	'morir'
Ra-hen	ara-	ari	ari	aru	are	are	'ser'

Les distincions entre i₁ i i₂ i entre e₁ i e₂ s'eliminaven després de s, z, t, d, n, y, r i w .

Hi havia cinc classes de conjugació de base vocal:

Shimo nidan (e-bigrau)

Verbs regulars de base vocàlica acabats en e₂. Conformaven un 20% dels verbs.

Kami nidan (i-bigrau)

Inclou els verbs acabats en i₂

Kami ichidan (i-monograu)

Inclou 10 verbs amb la forma (C)i₁-.

Ka-hen (k-irregular)

Inclou el verb ko₂- 'vindre'.

Sa-hen (s-irregular)

Inclou el verb se- 'fer'.

Conjugació de verbs de base vocal

Classe verbal	Mizenkei	Renyoukei	Shushikei	Rentaikei	Izenkei	Meireikei	Glossa
Shimo nidan	ake₂-	ake₂	aku	akuru	akure	ake₂(yo₂)	'obert'
Kami nidan	oki₂-	oki₂	oku	okuru	okure	oki1(yo₂)	'sorgir'
Kami ichifan	mi1-	mi1	mi1ru	mi1ru	mi₂re	mi1(yo₂)	'veure'
Ka-hen	ko₂-	ki1	ku	kuru	kure	ko₂	'vindre'
Sa-hen	se-	si	su	suru	sure	se₂(yo₂)	'fer'

Adjectius

Els antics adjectius japonesos eren d'origen nomunal i, a diferència de períodes posteriors, es podien utilitzar sense flexionar per a modificar els substantius que acompanyen. També es podien conjugar com a verbs estatius i es dividien en dues classes:

Conjugació de verbs estatius

Classe	Mizenkei	Renyoukei	Shushikei	Rentaikei	Izenkei	Glossa
-ku	kata	kataku	katasi	katiki1	katasa	'dur'
-siku	kusi	kusiku	kusi	kusiki1	kusisa	'preciós'

La segona classe tenia arrels acabades en -si, que només es diferenciaven en la forma conclusiva, el sufix de la qual, -si, fou eliminat per haplologia. Els adjectius d'aquesta classe tendien a expressar qualitats més subjectives. Molts d'ells es van formar a partir d'una arrel verbal per l'addició d'un sufix -si, d'origen incert.

Cap al final del període del japonés antic, sorgí una conjugació més expressiva afegint el verb ar- 'ser' a l'infinitiu, amb la seqüència -ua- reduint-se a -a :

Conjugació innovadora de verbs estatius

Mizenkei	Renyoukei	Rentaikei	Glossa
katakara-	katakari	katakaru	'estar dur'

Vegeu també

• Llengua clàssica japonesa

Referències

Treballs citats

 

• A Descriptive Grammar of Early Old Japanese Prose. BRILL, 2001. ISBN 978-90-04-12308-3. 
• «Old Japanese». A: The Languages of Japan and Korea. Routledge, 2012, p. 189–211. ISBN 978-1-136-44658-0. 
• «Old Japanese and Proto-Japonic word structure». A: Nihongo keitōron no genzai. Kyoto: International Research Center for Japanese Studies, 2003, p. 493–510. DOI 10.15055/00005265. ISBN 978-4-901558-17-4. 
• A History of the Japanese Language. Cambridge: Cambridge University Press, 2010. ISBN 978-0-521-65320-6. 
• «The texts», 2020. Arxivat de l'original el 28 d’octubre 2020. [Consulta: 22 setembre 2020].
• Nihongo no Rekishi (en japonès). Tòquio: Hōsō Daigaku Kyōiku Shinkōkai, 2005. ISBN 978-4-595-30547-4. 
• {{{títol}}} (tesi). 
• Old Japanese: A Phonetic Reconstruction. London; New York: RoutledgeCurzon, 2003. ISBN 978-0-415-30575-4. 
• Jidaibetsu Kokugo Daijiten: Jōdaihen (en japonès). Tòquio: Sanseidō, 1967. ISBN 978-4-385-13237-2. 
• «A mokkan Perspective on Some Issues in Japanese Historical Phonology». A: Studies in Japanese and Korean Historical and Theoretical Linguistics and Beyond. 16. Brill, 2017, p. 45–55. DOI 10.1163/9789004351134_006. ISBN 978-90-04-35085-4. 
• «Ryukyuan and the reconstruction of proto-Japanese-Ryukyuan». A: Handbook of Japanese Historical Linguistics. Berlín: De Gruyter Mouton, 2020. ISBN 978-1-61451-285-1. 
• «Contraction and Monophthongization in Old Japanese». A: Perspectives on the Origins of the Japanese Language. Kyoto: International Center for Japanese Studies, 2003, p. 511–539. DOI 10.15055/00005266. 
• A History of Writing in Japan. Leiden: BRILL, 1991. ISBN 978-90-04-09081-1. 
• The Languages of Japan. Cambridge: Cambridge University Press, 1990. ISBN 978-0-521-36918-3. 
• «Reconciling Comparative and Internal Reconstruction: The Case of Old Japanese /ti, ri, ni/». Language, 76, 3, 2000, pàg. 655–681. DOI: 10.2307/417138. JSTOR: 417138.
• Korea-Japonica: A Re-evaluation of a Common Genetic Origin. University of Hawaii Press, 2010. ISBN 978-0-8248-3278-0. 
• "Man'yōshū" (Book 20). Leiden: Brill, 2014. ISBN 978-90-04-26198-3. 
• A Descriptive and Comparative Grammar of Western Old Japanese. 2nd. Leiden, Boston: Brill, 2020. ISBN 978-90-04-42211-7. 
• The Eastern Old Japanese Corpus and Dictionary. Leiden, Boston: Brill, 2022. ISBN 978-90-04-47119-1. 
• «The source of the bigrade conjugation and stem shape in pre-Old-Japanese». A: Proto-Japanese: Issues and Prospects. John Benjamins, 2008, p. 160–173. ISBN 978-90-272-4809-1. 
• Nihongo no Rekishi (en japonès). Tòquio: University of Tokyo Press, 1997. ISBN 978-4-13-082004-2.