Viquipèdia

John Martin (pintor)

pintor romàntic

John Martin (1789-1854) fou un pintor romàntic anglès i gravador amb la tècnica de la manera negra, cèlebre per les seues escenes melodramàtiques d'esdeveniments catastròfics poblats per figures minúscules col·locades en vastos escenaris arquitectònics.[2]

Infotaula de personaJohn Martin

John Martin el 1839 (National Portrait Gallery, Londres) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement19 juliol 1789 Modifica el valor a Wikidata
Haydon Bridge (Anglaterra) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Mort17 febrer 1854 Modifica el valor a Wikidata (64 anys)
Douglas (Illa de Man) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortMalaltia cerebrovascular Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatRegne Unit Regne Unit
Activitat
Camp de treballPintura Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Anglaterra
Regne Unit Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópintor, aquarel·lista, gravador, paisatgista, pintor d'història, escriptor, aiguafortista, artista, artista gràfic, gravador, il·lustrador, arquitecte Modifica el valor a Wikidata
GènerePaisatge i pintura religiosa Modifica el valor a Wikidata
MovimentRomanticisme
Influències en
Obra
Obres destacables
El festí de Baltasar (1826), El gran dia de la seua ira (1852), Les planes del Cel (1853) i Juí Final (1853)
Família
GermansJonathan Martin i William Martin Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: 1042f351-543d-4e10-bc50-b2cf0a4cefcd Discogs: 2239135 Modifica el valor a Wikidata
El festí de Baltasar (1826, 479 × 681 cm, National Gallery of Art, Washington DC)

Biografia modifica

John Martin fou el quart fill de Fenwick Martin, un hàbil mestre d'esgrima[3] i va néixer a Haydon Bridge (Northumberland)[4] l'any 1789 (la mateixa setmana de la presa de la Bastilla a París).[5] Va començar essent aprenent del seu pare fins que es va iniciar com a aprenent de pintura heràldica per a decorar carrosses a Newcastle upon Tyne[3] i, més tard, va ésser deixeble i col·laborador del pintor de porcellana Boniface Musso.[4] El 1806 se'n va anar a Londres amb Musso i va començar a guanyar-se la vida pintant porcellana i vidre mentre estudiava arquitectura i perspectiva lineal.[5] Es va casar als dinou anys[3] i començà a captar l'atenció del públic amb les seues obres de tall fantàstic (Aníbal i el seu exèrcit travessant els Alps, 1812) i amb les seues evocacions de desastres i cataclismes (El diluvi, 1826).[6] Va realitzar les seues primeres exposicions a la Royal Academy of Arts de Londres[7] (des del 1811)[8] i a la British Institution, on va guanyar premis el 1817 i el 1821.[4]

Captivava la imaginació del públic amb pintures espectaculars com Josuè manant al Sol d'aturar-se a Gabaon (1816, Gran Lògia Unida d'Anglaterra, Londres), l'obra que el va fer famós (tot i que trencava moltes de les regles convencionals de composició d'aquella època),[3] i ben aviat es convertí en el prototip del paisatgista romàntic amb els seus olis fantàstics i arravatats (Sadak a la recerca de les aigües de l'oblit, 1812, Southampton City Art Gallery, Southampton, Anglaterra),[8] que culminaren en les seues grans pintures El gran dia de la seua ira (1852, Tate, Londres), Juí Final (1853, col·lecció privada) i Les planes del Cel (1853).[8]

El 1818, i amb la venda de Fall of Babylon per més de 1.000 lliures esterlines, va poder alliberar-se dels seus deutes i comprar-se una casa a Marylebone, la qual era (com ho és encara) una zona de moda de Londres i va poder entrar en contacte amb una àmplia gamma d'artistes, escriptors, científics i membres del partit Whig.[3]

El 1821 Thomas Lawrence el qualificà com el "pintor més popular del moment".[2] La seua obra va ésser realment popular, perquè de vegades les exposicions de les seues pintures havien d'ésser protegides amb una barana de les multituds d'admiradors, i Martin es guanyava la vida amb la venda de gravats de les seues pintures més que no pas amb la de les mateixes pintures.[2]

Es va fer famós tant a França com a Anglaterra, fou nomenat cavaller per Leopold I de Bèlgica (1833) i va influir en artistes nord-americans, com ara Thomas Cole[2] (1801-1848), un dels membres fundadors de l'Escola del Riu Hudson (el grup de paisatgistes nord-americans que va treballar sobretot entre 1825 i 1875).[5]

Tanmateix, mentre agradava a una vasta audiència i era considerat per alguns admiradors un dels genis més grans que havien viscut mai, John Ruskin i altres crítics en qualificaven l'obra de vulgar sensacionalisme.[9] De fet, pocs artistes han viscut uns canvis de fortuna tan extrems entre la crítica, i la seua fama es va ensorrar fins a un gran tan sorprenent que, després de la seua mort les seues pintures grandioses i abans tan famoses es venien per tan sols dues lliures esterlines durant la dècada del 1930.[2] A la dècada del 1970, la seua reputació va experimentar una enorme revifalla.[10][8]

J. Martin era eminentment assenyat, i durant la dècada del 1830 va estar a punt de fer fallida amb el seu projecte extremadament ambiciós però molt pràctic de millorament del subministrament d'aigua i del sistema de canalització d'aigües residuals de Londres. Aquests plans van fracassar, però manifestaven un desig heroic de donar una forma concreta a les visions arquitectòniques dels seus quadres.[2]

Va morir, paralitzat, el 17 de febrer del 1854 a Douglas (Illa de Man).[4]

Estil modifica

John Martin és un dels grans exponents del Romanticisme i la seua pintura va rebre la influència de J. M. W. Turner (1775-1851), d'altres pintors històrics com Théodore Géricault (1791-1824), Eugène Delacroix (1798-1863) i Paul Delaroche (1797-1856), i de paisatgistes com Salvator Rosa (1615-1673).[5] Les seues obres es caracteritzen per una il·luminació espectacular i vasts escenaris arquitectònics[5] inspirats en temes espectaculars de l'antiguitat clàssica.[8]

La majoria de les seues imatges van ésser reproduïdes per a fer gravats i il·lustració de llibres,[5] ja que des dels anys de la Regència de Jordi IV en endavant hi va haver una moda per les pintures sublims, encoratjada per les publicacions dels viatgers que tornaven del Grand Tour o de l'Orient Mitjà amb relats extravagants sobre Babilònia, Pompeia i Alexandria.[3]

Martin va fer gravats a la manera negra no sols com a mitjà per a reproduir les seues pintures, sinó també com a composicions originals. Especialment notables en són les il·lustracions per a la Bíblia i per al Paradís perdut de John Milton, que demostren que, malgrat la seua gran feblesa com a artista (sobretot en el dibuix de la figura humana) també tenia una imaginació vívida, grandiloqüent i gens indigna de temes tan elevats.[9] De vegades, ha estat anomenat "Mad Martin" ("Martin el Boig"), però el malnom és injustificat i escau més al seu germà Jonathan, que era boig i va calar foc a la catedral de York.[2]

Llegat modifica

 
Una escena nocturna amb saures i criatures marines lluitant entre si a l'aigua de John Martin

John Martin fou un dels artistes anglesos més importants de la seua època (eclipsant, fins i tot, William Turner)[11] i és conegut sobretot pels seus impressionants i variats gravats. A ell li devem gravats de l'Antic i el Nou Testament amb impressionants paisatges naturals.[7] La raresa i espectacularitat de les seues creacions, l'extraordinari virtuosisme per a la posada en escena de complexes i suggeridores composicions amb multitud de diminuts personatges situats en vastos escenaris arquitectònics, i la imaginació apocalíptica, van estendre la seua fama i reputació per Europa i Amèrica del Nord, fins a convertir-lo en un dels màxims representants del Romanticisme i de l'estètica del sublim.[12][11]

La seua fama era inqüestionable quan va realitzar el tema bíblic El festí de Baltasar el 1821. Així mateix, és digne de recordar altres impressionants obres seues com El Paradís perdut (estampes que il·lustren el poema de John Milton).[8] També, cal esmentar els seus aiguaforts sobre dinosaures, on es va esforçar per recrear el més fidelment el seu possible hàbitat.[7]

Les millors representacions de l'obra de Martin es conservan a la Tate Britain de Londres, la Laing Art Gallery de Newcastle upon Tyne,[2] el Centre d'Art Britànic de Yale (New Haven, Connecticut), la Walker Art Gallery (Liverpool), la National Gallery of Art (Washington DC), el Victoria and Albert Museum (Londres), el Glasgow Museums Resource Centre (Glasgow, Escòcia), el Museu Ashmolean (Universitat d'Oxford, Oxford, Anglaterra) i el Museu Fitzwilliam (Universitat de Cambridge, Anglaterra).[13]

Obres destacades modifica

Galeria d'imatges modifica

Referències modifica

  1. ↑ RKD Netherlands Institute for Art History (anglès) i (neerlandès)
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Triadó, J-R.; Chilvers, Ian; Osborne, Harold; Farr, Dennis, 1996. Diccionari d'Art d'Oxford. Des del segle V aC fins a l'actualitat. Barcelona: Edicions 62. ISBN 8429742271. Pàgs. 504-505.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 John Martin, El Excelso Pintor con Anhelos de Ser Ingeniero - El Encanto Oculto De La Vida (castellà)
  4. ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 Tate (anglès)
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Visual Arts Encyclopedia (anglès)
  6. ↑ Biografías y Vidas (castellà)
  7. ↑ 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 7,12 7,13 7,14 7,15 Ciudad de la Pintura (castellà)
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 Gran Enciclopèdia Catalana (català)
  9. ↑ Diccionario Enciclopédico de Arte y Arquitectura Arxivat 2016-04-19 a Wayback Machine. (castellà)
  10. ↑ 11,0 11,1 Amb l'Art (revista d'art contemporani) (català)
  11. ↑ *Adams, Max, 2010. The Prometheans: John Martin and the generation that stole the future. Londres: Quercus Publishing. ISBN 9781849161732. [1]
  12. ↑ 13,00 13,01 13,02 13,03 13,04 13,05 13,06 13,07 13,08 13,09 13,10 13,11 The Athenaeum Arxivat 2017-02-11 a Wayback Machine. (anglès)
  13. ↑ 14,0 14,1 14,2 The Art Renewal Center (anglès)
  14. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 Galeria Nacional de Dinamarca (anglès)
  15. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 Art Institute of Chicago (anglès)

Bibliografia modifica

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: John Martin
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=John_Martin_(pintor)&oldid=32876397»