Salvador Puig i Antich

activista autònom català

Salvador Puig i Antich, àlies «El metge», (Barcelona, 30 de maig del 1948 - 2 de març del 1974)[1] fou un anarquista i antifeixista català, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta. Va morir executat pel règim franquista, després de ser jutjat per un tribunal militar i condemnat a mort com a culpable de la mort del subinspector de 23 anys Francisco Anguas Barragán a Barcelona.

Infotaula de personaSalvador Puig i Antich
Errekaleor. Mural dedicado a Salvador Puig Antich.jpg
Mural en memòria de Salvador Puig a Errekaleor (Euskadi) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement30 maig 1948 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort2 març 1974 Modifica el valor a Wikidata (25 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortPena de mort Modifica el valor a Wikidata (Execució per garrot vil)
Lloc d'enterramentCementiri de Montjuic 
Dades personals
Ideologia políticaAnarquisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióEscola La Salle Bonanova Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióActivista
PartitMoviment Ibèric d'Alliberament
Altres
ParellaMargalida Bover i Vadell
Condemnat perassassinat  (pena de mort) Modifica el valor a Wikidata

Lloc websalvadorpuigantich.info Modifica el valor a Wikidata
Find a Grave: 17009974 Modifica els identificadors a Wikidata

FamíliaModifica

Salvador era el tercer de sis germans d'una família obrera. El seu pare, Joaquim Puig i Quer, fou militant d'Acció Catalana durant la República i s'exilià a França, on romangué retingut al camp de refugiats d'Argelers de la Marenda. En tornar a Catalunya va ser condemnat a mort, tot i que se l'indultà en l'últim moment. Sembla que arrossegà tota la vida una existència turmentada com a perdedor de la guerra. La seva mare Immaculada Antich Parellada,[2] era mestra. El seu germà, Joaquim Puig Antich, era un conegut psiquiatre que treballava als Estats Units.

JoventutModifica

El jove Salvador va començar estudiant al col·legi La Salle Bonanova fins que en fou expulsat per indisciplina. Més endavant va entrar al col·legi dels Salesians de Mataró, on va acabar el batxillerat de lletres i on conegué el pare Manero. A partir dels setze anys, compaginà la feina en una oficina amb els estudis nocturns a l'Institut Poeta Maragall, on féu amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots futurs companys seus al Moviment Ibèric d'Alliberament o MIL.

MilitànciaModifica

 
Portal del carrer Girona número 70 de Barcelona on van detenir Salvador Puig i Antich. Noteu l'impacte de bala entre el segon i tercer graons

Els episodis del Maig francès del 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís de llançar-se a la lluita armada. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d'Estudiants de l'Institut Maragall. Ideològicament, aviat evolucionà cap a posicions anarquistes que rebutjaven qualsevol mena de dirigisme i jerarquia en les organitzacions polítiques i sindicals, en la lluita de la classe obrera cap a l'emancipació. Després d'iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i d'abandonar-los perquè no li n'agradava la visió massa cientificista, va fer el servei militar a Eivissa, on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s'incorporà a la nova organització MIL i s'integrà en la branca armada, que es movia amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint a Occitània, on es relacionaven amb vells militants cenetistes. Participà, fent de xofer,[3] en les accions del grup, que consistien generalment a fer atracaments a bancs, sent el seu primer cop en octubre de 1972, a la sucursal de Caixa Laietana de Mataró".[3] El botí es destinava a finançar les publicacions clandestines del grup i a ajudar els vaguistes i els obrers detinguts.

El 2 de març de 1973, un comptable de la sucursal del Banco Hispanoamericano a Barcelona va resultar ferit greu durant un robatori perpetrat per Salvador Puig Antich, Jean Marc Rouillant, Josep Lluís Pons Llovet i Jordi Solé Sugranyes, i a partir de llavors, la policia va crear un grup especial per desmantellar aquesta banda.[4] La nova situació va crear dubtes i contradiccions dins del MIL i l'agost de 1973, en una reunió a França, la majoria dels seus membres, descontents amb la trajectòria del grup, van decidir dissoldre-la. Tot i això, Puig Antich, els germans Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons van decidir continuar.[3]

El 21 de juny de 1973 Salvador Puig Antich es va reunir amb Xavier Garriga Paituví i Pilar Garcia al bar Placidia, on es va deixar una bossa amb una pistola i documentació comprometedora,[5] i a l'agost del 1973, es reuniren a Tolosa de Llenguadoc per tal de celebrar el Congrés d'Autodissolució del MIL. El setembre, després de l'atracament en una oficina de La Caixa de Bellver de Cerdanya, la policia endegà una forta ofensiva contra els militants del MIL.

Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i, sotmès a tortura, acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de la Brigada Político-Social de paisà per tal de detenir Xavier Garriga Paituví i Salvador Puig Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà la tarda del 25 de setembre de 1973[4] a la cantonada entre els carrers de Girona i del Consell de Cent de Barcelona. Els dos activistes van ser detinguts davant del bar Funicular, on havien quedat amb Santi Soler. Tot seguit, els policies els van fer entrar al portal del número 70 del carrer de Girona, on s'esdevingué un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit per un tret a la mandibula i un altre a l'espatlla, mentre el jove policia Francisco Anguas Barragán resultà mort i Jean-Marc Rouillan i Jean-Claude Torres van poder escapar.[6]

Empresonament i mortModifica

Salvador Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d'haver participat en l'atracament d'un banc. Posteriorment, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. La mobilització per tal d'evitar-ne execució fou espontània, però minoritària i amb actes de vegades contundents. El Comitè de Solidaritat Pro-presos MIL de Barcelona va trigar a crear-se, però va tenir un cert ressò, tenint en compte les limitacions a la llibertat d'expressió durant la dictadura. A l'Assemblea de Catalunya, partits com el PSUC, i figures com Josep Benet van manifestar objeccions a l'hora de vincular aquesta plataforma amb el militant llibertari. La reacció de la CNT a l'exili fou més aviat tèbia, llevat de la d'un grup de dissidents de Tolosa de Llenguadoc. A tota Europa, la reacció va ser immediata: Libération va ser el primer de donar l'alerta i el primer comitè de solidaritat va néixer gràcies al grup vinculat al "Frente Libertario". S'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, i tot i les diverses gestions encaminades a la commutació de la pena,[7] Franco es mantingué ferm i no en concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març del 1974, a les 9:40 hores del matí[4] i traslladat al cementiri de Montjuïc,[7] on el seu cos reposa al nínxol 2.737 (agrupació 14).

Les autoritats franquistes van decidir l'execució a Tarragona, i també a garrot vil, el mateix dia que Puig Antich, de l'alemany Georg Michael Welzel[4] (tot i que sempre fou presentat a l'opinió pública com a polonès), conegut com a Heinz Ches.[8][7]

L'escriptor i periodista Jordi Panyella va escriure un llibre titulat Salvador Puig Antich, cas obert (Angle Editorial, 2014) que, a partir de nous testimonis, mostra les irregularitats del judici de Puig Antich i revela que el sumari va ser alterat perquè es van fer desaparèixer proves clau que podrien haver evitat la pena de mort.[4] Tot i això, el Tribunal Suprem d'Espanya es mostra contrari a revisar el procés.[4] El seu fons personal es troba dipositat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. I consta de correspondència rebuda o/i escrita per Salvador Puig Antich, documents relacionats amb la seva detenció, judici i execució, poemes i documents dedicats a ell, i un recull de premsa.

Querella a ArgentinaModifica

El desembre de 2013, Merçona Puig Antich, una de les germanes de Salvador, va interposar una querella davant de la justícia argentina, integrada dins d'una causa general contra els crims del franquisme.[9] En aquest sentit la jutgessa María Servini de Cubría cità a declarar, sense èxit, als ministres franquistes Rodolfo Martín Villa, José Utrera Molina (signant de la condemna de mort), Antonio Carro Martínez, Alfonso Osorio García, José María Sánchez-Ventura Pascual i Fernando Suárez González, així com l'advocat redactor de la sentència de mort Carlos Rey González, l'ex-fiscal del Tribunal Suprem espanyol Antonio Troncoso i l'ex-jutge Jesús Cejas Mohedano.[10]

Reparació del seu assassinatModifica

El 4 de juliol del 2017 es publica en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya la Llei 11/2017, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, aprovada dies abans al Parlament de Catalunya per unanimitat. Salvador Puig i Antich és el quart nom de la pàgina 1.875.

HomenatgesModifica

El 5 de març de 2016, Ada Colau, alcaldessa de Barcelona va inaugurar un mirador amb vistes a la ciutat del barri de les Roquetes amb el seu nom, col·locant un monument a la plaça en record del jove anarquista obra de l'arquitecte Nicolás Aparicio i l'artista Gerard Cuartero.[11] Colau va reivindicar en la seva intervenció la memòria anarquista de la ciutat de Barcelona i va anomenar Barcelona “anticapitalista, feminista i antisistema”, i va condemnar la impunitat dels crims del franquisme. L'homenatge va comptar amb l'assistència de les seves germanes, l’exalcalde Xavier Trias, la presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i el cantant Joan Isaac que van interpretar diverses de les seves cançons, entre elles “A Margalida” dedicada al jove anarquista.[12]

Cultura popularModifica

ReferènciesModifica

  1. «Salvador Puig i Antich». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Hemeroteca de La Vanguardia 8 de febrer de 1973. Esquela d'Immaculada Antich Parellada, mare de Salvador». La Vanguardia, febrer 1973. [Consulta: 23 març 2019].
  3. 3,0 3,1 3,2 Angulo, Javier. «Puig Antich, caso reabierto» (en castellà). El Pais, 03-09-2006. [Consulta: 4 agost 2020].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Marimon, Sílvia «Puig Antich: 40 anys reivindicant justícia». Ara, 01-03-2014 [Consulta: 1r març 2014].
  5. Carol, Màrius. «"Salvador se olvidó su bolso con una la pistola en un bar"». El Pais, 27-02-1984. [Consulta: 2 agost 2020].
  6. Cembrero, Ignacio. «Puig Antich disparó» (en castellà). El Pais, 22-03-2009. [Consulta: 4 agost 2020].
  7. 7,0 7,1 7,2 «Hasta los últimos momentos Puig Antich conservó la esperanza de una conmutación de la pena» (en castellà). La Vanguardia, 03-03-1974, pàg. 6 [Consulta: 4 agost 2020].
  8. Gómez Casas, Juan. Historia del anarcosindicalismo español (en castellà). LaMalatesta, 2006, p. 370. ISBN 8493476218. 
  9. «La germana de Puig Antich confia que s'aconsegueixin noves imputacions contra el franquisme després de declarar a l'Argentina». 324.cat, 04-12-2013. [Consulta: 1r març 2014].
  10. Baquero, Juan Miguel. «España gana tiempo pidiendo a la jueza Servini las preguntas que hará a los imputados franquistas» (en castellà). ElDiario.es, 12-04-2016. [Consulta: 15 gener 2019].
  11. «Barcelona inaugura un balcó de llibertat en memòria de Salvador Puig Antich». La Vanguardia, 05-03-2016. [Consulta: 4 agost 2020].
  12. «Ada Colau reivindica "la Barcelona antisistema" en el homenaje a Puig Antich» (en castellà). El Confidencial, 05-03-2016. [Consulta: 4 agost 2020].
  13. «Antología poética Popular a la memoria de Salvador Puig Antich». [Consulta: 2 març 2014].

BibliografiaModifica

  • Panyella, Jordi. Salvador Puig Antich, cas obert. Barcelona: Angle Editorial, 2014.
  • «El MIL, Puig Antich y los GARI», de Telesforo Tajuelo. Editorial Ruedo Ibérico.
  • «La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL», Barcelona, 1985, Editorial Empúries, del col·lectiu Carlota Tolosa, integrat per Ramon Barnils, Elisabet Bonshoms, Montse Majench, Xavier Montanyà, Margarida Palomar, Carles Ruiz, Elisabet Sabartés, Rosa Serra, Carles Serrat i Dolors Tubau.
  • Documentació personal i diversa sobre Salvador Puig Antich 1936-2004. Barcelona : CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, 2006.
  • «Salvador Puig Antich. 45 anys després», Barcelona, 2019, Editorial Descontrol. Obra col·lectiva coordinada per Ricard de Vargas Golarons.

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica