Sionisme

moviment polític en defensa de l'establiment d'un estat per als jueus
(S'ha redirigit des de: Sionista)

El sionisme (en hebreu: הציונות) (transliterat: HaTzionut) és un moviment nacionalista[3][4] sorgit al llarg del segle xix per a permetre l'establiment d'una pàtria per al poble jueu a Palestina,[5][6][7] una altra nació[8][9] els límits territorials de la qual es corresponen, aproximadament, amb allò que la tradició jueva considera la Terra d'Israel.[10][11][12][13] Després de la constitució d'Israel com a Estat de ple dret, el sionisme es convertí en una ideologia que dona suport «al desenvolupament i la protecció de l'Estat d'Israel».[14] Tanmateix, segons diversos experts internacionals, activistes i institucions educatives pro-drets humans i a favor de la pau, Israel —com a autoproclamada nació-Estat jueva—[15] duu a terme un seguit de maniobres polítiques, administratives, de construcció d'assentaments i militars que perpetren i normalitzen l'apartheid,[16] la neteja ètnica[17] i àdhuc amb indicis de genocidi contra la població àrab palestina,[18][19] motiu pel qual acusen el sionisme com a expressió evolutiva del racisme, del colonialisme i de la deshumanització contemporània.[20][21][22][23]

El sionisme va sorgir inicialment a Europa Central i Oriental com un moviment de ressorgiment nacional a finals del segle xix, com a reacció a les noves onades d'antisemitisme i com a conseqüència de la Haskalà, o Il·lustració jueva.[24][25][26] Poc després, la majoria dels líders del moviment van associar l'objectiu principal a la creació de l'anhelada pàtria a Palestina, llavors una zona controlada per l'Imperi Otomà.[27][28][29] Aquest procés va ser vist pel Moviment Sionista com una "reunió d'exiliats" (kibbutz galuyot), un esforç per posar fi als èxodes i persecucions que han marcat la història jueva, portant al poble jueu de tornada a la seva pàtria històrica.[30]

Del 1897 al 1948, l'objectiu primordial del Moviment Sionista va ser establir les bases d'una pàtria jueva a Palestina i, posteriorment, consolidar-la. En una variació única del principi d'autodeterminació,[31] els Amants de Sió es van unir el 1884 i el 1897 es va organitzar el primer congrés sionista. A finals del segle XIX i principis del XX, un gran nombre de jueus van emigrar primer a la Palestina otomana i més tard a la Palestina del Mandat i, alhora, es van realitzar intents diplomàtics per obtenir reconeixement i suport a tot el món. Des de la creació de l'Estat d'Israel el 1948, el sionisme ha continuat advocant principalment en nom d'Israel i fent front a les amenaces a la seva existència i seguretat contínues.

El sionisme mai no ha estat un moviment uniforme. Els seus líders, partits i ideologies van divergir sovint entre si. Es van fer compromisos i concessions per assolir un objectiu cultural i polític compartit com a resultat del creixent antisemitisme i l'anhel de tornar al país “ancestral”. Han sorgit diversos tipus de sionisme, com el sionisme polític, el sionisme liberal, el sionisme laborista, el sionisme revisionista, el sionisme cultural i el sionisme religiós. Els defensors del sionisme ho consideren un moviment d'alliberament nacional per a la repatriació d'un poble perseguit a la seva pàtria ancestral.[32][33][34] Els crítics del sionisme ho consideren una ideologia o moviment colonialista,[35] racista,[36] o excepcionalista.[37][38][39][40][41]

Orígens

modifica

Sota la pressió de l'antisemitisme europeu i sota la influència de les ideologies nacionalistes, una part dels intel·lectuals jueus d'Europa transforma a finals del segle xix aquesta tradició religiosa o cultural en un projecte polític: el sionisme. Alguns dels seus ideòlegs aprofitaren l'antisemitisme per convèncer molts jueus del seu projecte:

« Els antisemites seran els nostres millors amics, les nacions antisemites seran les nostres aliades »
— Theodor Herzl

El projecte, influït pels moviments europeus de l'època, tindrà un fort component racista. El 1904, Vladimir Jabotinsky, fundador del "sionisme revisionista", o ultranacionalisme sionista de dreta, i autor anys més tard d'"El Mur de Ferro", que es pot considerar com un assaig de referència per a tot el moviment sionista, i especialment influent en posteriors dirigents sionistes com Menachem Begin o Yitzak Shamir; exposava sense embuts les premisses essencials del sionisme, establertes anys enrere i de forma menys contundent, per Theodor Herzl, Chaim Weizmann i d'altres. Expressaria les bases del caràcter racista i colonialista de sionisme en els següents termes:

« Un home no es pot assimilar a un poble que té la sang diferent de la seva. Per assimilar-se, hauria de canviar el seu cos, hauria de transformar-se en un d'ells per la seva sang. No hi pot haver assimilació. Mai no deixarem fer coses tal com casaments mixtos perquè la preservació de la nostra integritat nacional és impossible si no és mantenint la puresa de la raça i per això haurem de tenir aquest territori on el nostre poble constituirà la població racialment pura. »
— Vladimir Jabotinsky[42]

Entre 1917 i 1922, el moviment sionista obté per la declaració Balfour de 1917 i la conferència de San Remo (1920) la declaració d'una «Llar Nacional Jueva» a Palestina. Palestina és llavors col·locada sota mandat britànic, període que s'anomena «Mandat Britànic de Palestina, en contra de l'opinió dels àrabs» que hi viuen i als quals pretén ocupar la seva terra. Els dirigents sionistes van apostar per aquesta dominació britànica, recolzant l'imperialisme britànic com a mitjà pel qual obtenir una posició favorable als seus plans:[43]

« "... Podem dir raonablement que si Palestina caigués dins l'esfera d'influència britànica i si Gran Bretanya hi fomentés la colonització, com a dependència britànica, hi podríem tenir d'ara 20 o 30 anys un milió de jueus, potser més; desenvoluparíem el país, el tornaríem a la civilització i conformaríem una protecció molt eficaç del canal de Suez »
— Chaim Weizmann[44]

De 1918 a 1948, la població jueva passa de 83.000 persones a 650.000. El creixement és a causa a una forta natalitat, però sobretot a una forta immigració causada per l'antisemitisme a Europa i la propaganda sionista, sobretot després de l'Holocaust (el genocidi nazi).

Per a molts dirigents sionistes, durant el nazisme, el més important serà fomentar la immigració jueva a Palestina, Ben Gurion afirmà:

« Si sabés que fos possible salvar tots els nens d'Alemanya per portar-los a Anglaterra i només la meitat per transportar-los a Eretz Israel, llavors triaria la segona alternativa »
David Ben Gurion[45]

L'objectiu declarat des del començament serà expulsar els pobladors palestins natius per establir-hi una majoria de població jueva que faci viable el projecte d'Estat jueu.

« ...els pobladors indígenes són com les pedres de Judea, obstacles que han de ser escombrats en un camí difícil »
— Chaim Weizmann[46]

Establiment de l'estat jueu

modifica

Després d'un conflicte violent entre 1944 i 1947, els britànics abandonen Palestina.

El 1947, l'ONU determina la partició de Palestina entre un Estat jueu (prop d'un 55% del territori) el qual s'anomenaria Israel i un estat àrab, amb el 45% del territori de Palestina. Fet que no és acceptat pels àrabs, els quals demanaven que es respectés la integritat del territori dels seus habitants natius. El nou estat proclama la seva independència el 14 de maig de 1948. expulsant centenars de milers de palestins de les seves terres i cases, per mitjà de matances i accions de terror de grups paramilitars sionistes com Stern o Irgun.

Entre finals de 1947 i començaments de 1949, l'Estat d'Israel ha de fer front a la invasió dels exèrcits de cinc estats àrabs els quals no reconeixen l'Estat fundat sobre aquest territori. A partir d'aleshores, i després de successius èxodes, centenars de milers de palestins viuen en camps de refugiats. Es calcula que després de la guerra de 1948, 726.000 palestins van ser desplaçats o exiliats, i des d'aleshores la xifra dels anomenats refugiats palestins ha arribat als 4.255.120, repartits entre els camps de refugiats de Cisjordània (687.542), Gaza (961.645), el Líban (400.582), Síria (424.650), Jordània (953.012) i altres països, segons dades de l'ONU.[47]

Amb l'expulsió dels palestins i la destrucció de les seves ciutats i pobles, una gran quantitat de propietats van ser confiscades sota la secció "Llei sobre els propietaris absents" (1950). Fins al 1947, la propietat de terres per part de jueus a Palestina representava entorn del 6%. Quan l'estat va ser formalment establert, el Fons Nacional jueu estimava al 90% les terres que havia estat requisada.[48]

La confiscació de les propietats palestines va ser indispensable per fer d'Israel un estat viable. Entre 1948 i 1953, es van establir 370 ciutats jueves i colònies. Tres-cents cinquanta ho van fer sobre propietats "d'absents". El 1954, prop del 35% dels jueus d'Israel vivien sobre propietats confiscades als absents i prop de 250.000 nous immigrants es van instal·lar a zones urbanes d'on s'havia fet fora els palestins.

La Guerra dels Sis Dies del 1967 acaba amb l'annexió per part d'Israel de Jerusalem Est i els territoris de Cisjordània o la Franja occidental i Gaza, i manté la població sota un règim d'ocupació, mentre comença a instal·lar centenars de colònies o assentaments i a apropiar-se de nombroses terres. Ocupà, a més, els Alts del Golan a Síria. Continua el projecte sionista d'un estat del mediterrani al Jordà.

El 1973, Israel tornà a entrar en guerra aquest cop al Yom Kippur. El 1982 envaeix el sud del Líban, en suport dels les Falanges Libaneses, deixant enrere la nefasta massacre de Sabra i Xatila. El conflicte es perllongarà fins a la retirada de les tropes israelianes el 2000, i l'estiu de 2006, amb la segona invasió del sud del Líban,

La Resolució 3.379 de les Nacions Unides, "Eliminació de totes les formes de discriminació racial", aprovada el 10 de novembre de 1975, determinava que el sionisme era una forma de racisme i discriminació racial.[49] Va ser revocada, però, a l'Assemblea General de les Nacions Unides el 16 de desembre del 1991.[50] Kofi Annan, secretari general de l'ONU, en el seu discurs del 21 de juny del 2004 al seminari sobre antisemitisme declara:

« La resolució de l'Assemblea General del 1975, en equiparar el sionisme amb el racisme, fou una decisió especialment desafortunada. M'alegro que des de llavors ha estat anul·lada. »
— Kofi Annan[51]

Jueus contra el sionisme

modifica

Arreu del món, hi ha jueus que han expressat el seu rebuig al sionisme criticant el tracte donat als palestins per Israel, o que s'oposen a la legitimitat d'un estat jueu i a la ideologia sionista;[52][53] també des de posicions religioses ortodoxes, grups com Satmar, Neturei Karta,[54] o els Jueus contra el sionisme,[55] s'oposen al sionisme en considerar que aquesta ideologia i l'estat d'Israel és contrari al judaisme.

Referències

modifica
  1. Medding, P.Y.. Studies in Contemporary Jewry: XI: Values, Interests, and Identity: Jews and Politics in a Changing World. OUP USA/Institute of Contemporary Jewry, Hebrew University of Jerusalem, 1995, p. 11. ISBN 978-0-19-510331-1 [Consulta: 11 març 2019]. 
  2. Gans, Chaim. A Just Zionism: On the Morality of the Jewish State (en anglès). Oxford University Press, 2008. DOI 10.1093/acprof:oso/9780195340686.001.0001. ISBN 978-0-19-986717-2 [Consulta: 16 març 2019]. 
  3. El sionisme s'ha descrit com a forma de nacionalisme ètnic[1] o com a forma de nacionalisme etnocultural amb components de nacionalisme cívic.[2]
  4. Lim, Andrew. Political Marketing and Public Diplomacy by Pro-Israel and Pro-Palestinian Advocacy Groups (en anglès). Springer, 2022, p. 6. ISBN 9783031153327. 
  5. Herzl, Theodor. «Biography, by Alex Bein». A: Der Judenstaat. republication. Nova York: Courier Dover, 1988, p. 40. ISBN 978-0-486-25849-2 [Consulta: 28 setembre 2010]. 
  6. «Zionism». Oxford Dictionary. Arxivat de l'original el 4 abril 2016. [Consulta: 30 juny 2016].
  7. «Zionism | nationalistic movement». [Consulta: 30 juny 2016].
  8. Yiftachel, O. «Territory as the Kernel of the Nation: Space, Time and Nationalism in Israel/Palestine» (en anglès). Geopolitics, 7, 2, 23/2002, pàg. 215–248. DOI: 10.1080/714000930. ISSN: 1465-0045.
  9. Spangler, Eve. Understanding Israel/Palestine (en anglès). vol. 8. Leiden: Brill, 2019, p. 82-84 (Teaching Race and Etnicity). ISBN 978-90-04-39414-8. 
  10. Safrai, Zeʾev. The Land in Rabbinic Literature (en anglès). Brill, 2018-05-02, p. 76–203. ISBN 978-90-04-33482-3 [Consulta: 6 juliol 2023].  "La preocupació de la literatura rabínica en totes les formes per la Terra d'Israel és sens dubte intensa i constant. No és estrany que aquesta literatura ofereixi als historiadors de la Terra d'Israel una gran quantitat d'informació per aclarir una gran varietat de temes."
  11. Biger, Gideon. The Boundaries of Modern Palestine, 1840–1947 (en anglès). Routledge, 2004, p. 58–63. ISBN 978-1-135-76652-8. «A diferència de la literatura anterior que tractava de la delimitació de Palestina, les fronteres no es presentaven segons el significat històric tradicional, sinó segons els límits de l'Eretz Israel jueu que estava a punt d'establir-s'hi. Aquest enfocament caracteritza totes les publicacions sionistes de l'època... quan es tractava d'indicar fronteres, preferien la condició realista i les necessitats econòmiques estratègiques a un somni irrealista basat en el passat històric”. Això significava que els planificadors preveien una Palestina futura que controlés totes les fonts del Jordà, la part meridional del riu Leontes al Líban, la gran zona cultivable a l'est del Jordà, inclosa la zona de blat d'Houran i Gil'ad, la muntanya Hermón, els rius Yarmuk i Yabok, el ferrocarril de Hijaz ...» 
  12. Motyl, 2001, p. 604.
  13. Herzl, Theodor. «Biography, by Alex Bein». A: Der Judenstaat. republication. Nova York: Courier Dover, 1988, p. 40. ISBN 978-0-486-25849-2 [Consulta: 28 setembre 2010]. 
  14. «Zionisme» (en anglès).
  15. Berger, Miriam. «Israel’s hugely controversial “nation-state” law, explained» (en anglès). Vox, 31-07-2018. [Consulta: 27 maig 2024].
  16. «Israel’s apartheid against Palestinians» (en anglès). Amnistia Internacional, 1r febrer 2022 [Consulta: 27 maig 2024].
  17. «Statement for Palestine by KU Leuven Staff and Students» (en anglès). Universitat de Lovaina, 27-05-2021 [Consulta: 27 maig 2024].
  18. «Rights expert finds ‘reasonable grounds’ genocide is being committed in Gaza» (en anglès). Organització de les Nacions Unides, 26-03-2024 [Consulta: 27 maig 2024].
  19. Al-Kassab, Fatima «A top U.N. court says Gaza genocide is 'plausible' but does not order cease-fire» (en anglès). National Public Radio, 26-01-2024.
  20. Dayan, Arie «The Debate over Zionism and Racism: An Israeli View» (en anglès). Journal of Palestine Studies, 22, 3, 01-04-1993, pàg. 96–105. DOI: 10.2307/2537573. ISSN: 0377-919X.
  21. «What's the difference between anti-Semitism and anti-Zionism?» (en anglès). BBC, 28-04-2016 [Consulta: 27 maig 2024].
  22. Loeffler, James. Anti-Zionism (en anglès). Cham: Springer International Publishing, 2021, p. 39–51. DOI 10.1007/978-3-030-51658-1_4. ISBN 978-3-030-51658-1. 
  23. Ayyash, Muhannad «Zionism, Settler Colonialism, and Nationalism: On Motivations and Violence» (en anglès). Middle East Critique, 09-04-2024, pàg. 1–16. DOI: 10.1080/19436149.2024.2335770. ISSN: 1943-6149.
  24. Ben-Ami Shillony. Jews & the Japanese: The Successful Outsiders. Tuttle Publishing, 2012, p. 88. ISBN 978-1-4629-0396-2 [Consulta: 21 novembre 2017]. «(Zionism) arose in response to and in imitation of the current national movements of Central, Southern, and Eastern Europe» 
  25. LeVine, Mark; Mossberg, Mathias. One Land, Two States: Israel and Palestine as Parallel States. University of California Press, 2014, p. 211. ISBN 978-0-520-95840-1 [Consulta: 16 març 2016]. «Els pares del sionisme no van ser el judaisme i la tradició sinó l'antisemitisme i el nacionalisme. Els ideals de la Revolució Francesa es van estendre lentament per Europa, aconseguint finalment la Demarcació jueva a l'Imperi Rus i contribuint a desencadenar la Haskalà, o Il·lustració jueva. Això va engendrar una divisió permanent al món jueu, entre els que s'aferraven a una visió halàxica o religiós-cèntrica de la seva identitat i els que van adoptar en part la retòrica racial de l'època i van convertir el poble jueu en una nació. A això hi va contribuir l'onada de pogroms a Europa de l'Est que va fer fugir dos milions de jueus; la majoria va acabar a Amèrica, però alguns van triar Palestina. Una força impulsora va ser el moviment Els Amants de Sió, que des de 1882 va treballar per desenvolupar una identitat hebrea diferent del judaisme com a religió.» 
  26. Gelvin, James L. The Israel-Palestine Conflict: One Hundred Years of War. Cambridge University Press, 2014, p. 93. ISBN 978-1-107-47077-4 [Consulta: 16 març 2016]. «El fet que el nacionalisme palestí es desenvolupés més tard que el sionisme i, de fet, en resposta a ell, no disminueix de cap manera la legitimitat del nacionalisme palestí ni ho fa menys vàlid que el sionisme. Tots els nacionalismes sorgeixen en oposició a algun altre. Per què si no caldria especificar qui és? I tots els nacionalismes es defineixen per allò a què s'oposen. Com hem vist, el mateix sionisme va sorgir com a reacció als moviments nacionalistes antisemites i excloents d'Europa. Seria pervers jutjar el sionisme com una mica menys vàlid que l'antisemitisme europeu o aquests nacionalismes. A més, el mateix sionisme també es va definir per la seva oposició als habitants palestins autòctons de la regió. Tant el lema de la "conquesta de la terra" com el de la "conquesta del treball", que es van convertir en elements centrals del corrent dominant del sionisme al Yishuv, es van originar com a resultat de la confrontació sionista amb l'"altre" palestí.» 
  27. Cohen, Robin. The Cambridge Survey of World Migration. Cambridge University Press, 1995, p. 504. ISBN 978-0-521-44405-7. «Zionism Colonize palestine.» 
  28. Gelvin, James. The Israel–Palestine Conflict: One Hundred Years of War. 2nd. Cambridge University Press, 2007, p. 51. ISBN 978-0-521-88835-6 [Consulta: 19 febrer 2016]. 
  29. Ilan Pappe, The Ethnic Cleansing of Palestine, 2006, pp. 10–11
  30. Gamlen, Alan. Human Geopolitics: States, Emigrants, and the Rise of Diaspora Institutions (en anglès). Oxford University Press, 2019. ISBN 978-0-19-883349-9. 
  31. Butenschøn, Nils A Accommodating Conflicting Claims to National Self-determination. The Intractable Case of Israel/Palestine. International Journal on Minority and Group Rights, 13, 2/3, 2006, pàg. 285–306. DOI: 10.1163/157181106777909858. ISSN: 1385-4879. «La reivindicació sionista de Palestina en nom del judaisme mundial com a població extraterritorial era única, i no estava recolzada (com es va admetre al seu moment) per les interpretacions establertes del principi d'autodeterminació nacional, expressat al Pacte de la Lliga de les versions posteriors), i com s'aplicava als altres territoris amb el mateix estatus que Palestina (mandat "A")»
  32. Israel Affairs. Volum 13, secció 4, 2007 – Special Issue: Postcolonial Theory and the Arab-Israel Conflict – De-Judaizing the Homeland: Academic Politics in Rewriting the History of Palestine. S. Ilan Troen
  33. Aaronson, Ran «Settlement in Eretz Israel – A Colonialist Enterprise? "Critical" Scholarship and Historical Geography». Settlement in Eretz Israel – A Colonialist Enterprise? "Critical" Scholarship and Historical Geography, 1, 2, 1996, pàg. 214–229.
  34. "Zionism and British imperialism II: Imperial financing in Palestine", Journal of Israeli History: Politics, Society, Culture. Volume 30, Issue 2, 2011. pp. 115–139. Michael J. Cohen
  35. * Shafir, Gershon, Being Israeli: The Dynamics of Multiple Citizenship, Cambridge University Press, 2002, pp. 37–38
    • Bareli, Avi, "Forgetting Europe: Perspectives on the Debate about Zionism and Colonialism", in Israeli Historical Revisionism: From Left to Right, Psychology Press, 2003, pp. 99–116
    • Pappé Ilan, A History of Modern Palestine: One Land, Two Peoples, Cambridge University Press, 2006, pp. 72–121
    • Prior, Michael, The Bible and colonialism: a moral critique, Continuum International Publishing Group, 1997, pp. 106–215
    • Shafir, Gershon, "Zionism and Colonialism", in The Israel / Palestinian Question, by Ilan Pappe, Psychology Press, 1999, pp. 72–85
    • Lustick, Ian, For the Land and the Lord ...
    • Zuriek, Elia, The Palestinians in Israel: A Study in Internal Colonialism, Routledge & K. Paul, 1979
    • Penslar, Derek J., "Zionism, Colonialism and Postcolonialism", in Israeli Historical Revisionism: From Left to Right, Psychology Press, 2003, pp. 85–98
    • Pappe, Ilan, The Ethnic Cleansing of Palestine, Oneworld, 2007
    • Masalha, Nur. The Bible and Zionism: invented traditions, archaeology and post-colonialism in Palestine-Israel. 1. Zed Books, 2007, p. 16. 
    • Thomas, Baylis. The Dark Side of Zionism: Israel's Quest for Security Through Dominance. Lexington Books, 2011, p. 4. 
    • Prior, Michael. Zionism and the State of Israel: A Moral Inquiry. Psychology Press, 1999, p. 240. 
  36. * Zionism, imperialism, and race, Abdul Wahhab Kayyali, ʻAbd al-Wahhāb Kayyālī (Eds), Croom Helm, 1979
    • Gerson, Allan, "The United Nations and Racism: the Case of Zionism and Racism", in Israel Yearbook on Human Rights 1987, Volume 17; Volume 1987, Yoram Dinstein, Mala Tabory (Eds), Martinus Nijhoff Publishers, 1988, p. 68
    • Hadawi, Sami, Bitter harvest: a modern history of Palestine, Interlink Books, 1991, p. 183
    • Beker, Avi, Chosen: the history of an idea, the anatomy of an obsession, Macmillan, 2008, pp. 131, 139, 151
    • Dinstein, Yoram, Israel Yearbook on Human Rights 1987, Volume 17; Volume 1987, pp. 31, 136
    • Harkabi, Yehoshafat, Arab attitudes to Israel, pp. 247–248
  37. «Through The Looking Glass: The Myth Of Israeli Exceptionalism» (en anglès), 03-06-2010. [Consulta: 26 octubre 2023].
  38. Nur Masalha. The Bible and Zionism: Invented Traditions, Archaeology and Post-Colonialism in Palestine- Israel. Zed Books, 2007, p. 314. ISBN 978-1-84277-761-9 [Consulta: 19 febrer 2016]. 
  39. Ned Curthoys; Debjani Ganguly Edward Said: The Legacy of a Public Intellectual. Academic Monographs, 2007, p. 315. ISBN 978-0-522-85357-5 [Consulta: 12 maig 2013]. 
  40. Nādira Shalhūb Kīfūrkiyān. Militarization and Violence Against Women in Conflict Zones in the Middle East: A Palestinian Case-Study. Cambridge University Press, 2009, p. 9. ISBN 978-0-521-88222-4 [Consulta: 12 maig 2013]. 
  41. Paul Scham; Walid Salem; Benjamin Pogrund Shared Histories: A Palestinian-Israeli Dialogue. Left Coast Press, 2005, p. 87–. ISBN 978-1-59874-013-4 [Consulta: 12 maig 2013]. 
  42. Jabotinsky. Letter on Autonomy, 1904
  43. «NNUU. Els orígens i evolució del problema de Palestina, 1914-1947». Arxivat de l'original el 2009-01-30. [Consulta: 27 octubre 2008].
  44. Chaim Weizmann, Trial and Error: The Autobiography of Chaim Weizmann (Nova York: Harpers, 1949), p.149.
  45. David Ben Gurion. Discurs en acte de sionistes laboristes de Gran Bretanya. 1938
  46. Chaim Weizmann, carta a un amic, 1914
  47. Total registered refugees per country and area (PDF). 2005 ONU, 20 de novembre de 2007
  48. Jewish National Fund, Jewish Villages in Israel, p.xxi. Quoted in Lehn and Davis, The Jewish National Fund.
  49. «Resolució 3379 de les NN.UU. Eliminació de totes les formes de discriminació racial. 10 Novembre 1975». Arxivat de l'original el 1 de febrer 2009. [Consulta: 27 d’octubre 2008].
  50. «Resolució 46/86 de les NN.UU. Eliminació del racisme i de la discriminació racial. 16 de desembre del 1991». Arxivat de l'original el 2006-05-21. [Consulta: 1r novembre 2008].
  51. Kofi Annan, Discurs d'obertura al Seminari del Departament d'Informació Pública sobre l'antisemitisme
  52. «International Jewish anti-Zionist Network». Arxivat de l'original el 2009-11-20. [Consulta: 20 novembre 2008].
  53. Jewish Friends Of Palestine
  54. Neturei Karta
  55. True Torah Jews Against Zionism

Bibliografia

modifica
  • Motyl, Alexander J. Encyclopedia of Nationalism, Volume II (en anglès). Academic Press, 2001. ISBN 978-0-12-227230-1. 

Vegeu també

modifica

Enllaços externs

modifica
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sionisme