La divisió sexual del treball és la separació, en funció dels rols assignats socialment, entre el treball remunerat i el treball no remunerat, aquest majoritàriament femení. Fa al·lusió també a la distinció entre la vida pública (on s’ha donat més participació als homes) i la vida privada (on se situen més les dones), i, dintre de cadascun d’aquests àmbits, a l’assignació i a les funcions a homes i dones segons la divisió per gènere. Aquest sistema d’assignació comporta unes atribucions de poder i jerarquia diferents, de manera que s’atorguen diferents valors als diferents treballs realitzats pels subjectes d’una mateixa societat.[1]

Aquest repartiment de les tasques provoca aprenentatges diferents per a dones i homes, que en una societat capitalista no es valoren de manera igual, sinó que allò masculí està considerat superior a allò femení. És a dir, que la dona i l'home són iguals davant la llei però no ho són realment. És una de les formes més visibles de desigualtat per raons de gènere i la forma per excel·lència de domini de l'home sobre la dona (sistema patriarcal).[2][3] De fet, és molt probable que precisament l'exclusió de les dones del treball productiu sigui un dels pilars de la seva condició subordinada, donada la manca d'independència relacional i econòmica que comporta.[4]

Història modifica

Les bases estructurals que donen lloc a la situació actual, els aspectes socio-simbòlics, polítics i econòmics que han influït i han condicionat l'organització social del treball, han estat objecte de molts estudis. La teoria més extesa és que, tal i com defensa Hartmann (citat per Gómez, 2001), la forma que pren la divisió sexual del treball en les societats occidentals contemporànies és resultat d'un llarg procés d'interacció entre el patriarcat i el capitalisme.[4]

En aquest sentit, el patriarcat és una estructura bàsica de totes les societats contemporànies que, en interactuar amb l'organització capitalista de la indústria al segle xviii, va propiciar a augmentar la subordinació de les dones en incrementar la importància de l'àrea dominada pels homes. En aquesta interacció, els homes van augmentar el seu control sobre la tecnologia, la producció i la comercialització, excoent de forma paral·lela gran part de les dones dels àmbits de la indústria, l'educació i l'organització política. No obstant això, no es prescindia d'elles totalment, sinó que es recorria a les dones de forma intermitent: en sectors concrets i en èpoques de grans convulsions bèl·liques es reclamava la força de treball femenina justificant-la i reforçant-la; i en els moments de pau es tornava a relegar les dones a l'àmbit reproductiu, emprant per a això estratègies de subordinació i dependència. Aquesta dinàmica tampoc afectava de la mateixa manera les dones dels diferents estrats socials, ja que les dones procedents de nivells socials més desfavorits van ser incorporades massivament a la feina industrial (fàbriques tèxtils, mines i tallers van ser els seus destins a l'inici de la Revolució Industrial) mentre que les dones provinents de la burgesia van quedar enclaustrades a la llar, que era, cada vegada més, símbol de l'estatus i de l'èxit laboral de l'home.[4]

Situació actual modifica

Una variant de la divisió pura és una evolució en la qual les dones accedeixen al món laboral remunerat però sense cap canvi de valors ni actituds en la societat. Això té com a conseqüència que la seva feina remunerada sigui vista com "un complement" o una activitat extra, cosa que afavoreix la discriminació retributiva envers les dones. A més, segons el seu rol de sexe, s'assumeix la doble presència de la dona, és a dir, que s'ocupi de les tasques reproductives mentre realitza la seva feina remunerada (per exemple, trucar des de l'oficina per veure si la canalla ha tornat de l'escola), i especialment la doble jornada laboral, que és la suma de la jornada laboral remunerada més una jornada posterior no retribuïda i dedicada principalment a les tasques de la llar i a la cura de les persones dependents. La conciliació de la vida laboral, familiar i personal d'una persona mira de fer compatibles l'espai personal amb el familiar, el laboral i el social, i de poder desenvolupar-se en els diferents àmbits.[2][3]

Això és el que ha succeït ens els darrers anys als paÏsos capitalistes moderns (no en els paÏsos en vies de desenvolupament, en els quals l'exclusió de la dona del mercat laboral s'accentua i la dedicació a treballs no reconeguts -comptabilizats legalment com a productius- és la tònica dominant): la força de treball s'ha feminitzat però sense que s'hagi esdevingut paral·lelament una participació equilibrada i una corresponsabilitat entre dones i homes en les tasques de cura i en les tasques domèstiques. En aquest sentit, l'emancipació de les dones ha sigut limitada i parcial.[4]

Futur modifica

Una de les previsions és que l'emancipació real de les dones vingui lligada o bé a la seva participació en la producció (sense estirar la jornada de treball) o bé a un canvi en la consideració i valoració del treball, de manera que sota aquesta rúbrica s'inclogui tant el treball productiu com el reproductiu. En aquesta línia destaca la proposta d'utilitzar el concepte "activitats" per substituir el concepte "treball", que ha estat assimilat al mercat tradicional de treball i no recull, per tant, la diversitat de béns i serveis intangibles conectats amb les activitats reproductives. [4]

Dia de la dona treballadora modifica

Article principal: Dia de la dona treballadora

El dia de la dona treballadora reivindica el dret a la independència econòmica i, per tant, social, de la dona i que pugui gaudir del mateix poder econòmic que els homes, amb les mateixes oportunitats i condicions laborals i els mateixos preus als serveis i productes que compra, sense impostos ocults. Per exemple, un estudi recent realitzat pel govern a França conclou que allà les dones guanyen un 27% (a Catalunya n'era un 28%, el 2007) menys que els homes, que elles ocupen el 82% de llocs de treball a temps parcial (i la meitat d'aquestes feines remunerades són de menys de 850€ al més, en un país on el salari mínim interprofessional és de 1.467€), que la seva jubilació és un 42% inferior a la d'ells i que, en efecte, les dones paguen del 20% al 80% (perruqueries, per exemple) més que els homes en productes i serveis adreçats al sector femení.[5][6][7]

Segons l'Organització de les Nacions Unides, l'any 2000, "les dones són la meitat de la població mundial, treballen dues terceres parts del seu temps i reben una dècima part del salari mundial".[8]

Divisió sexual i Estat del benestar modifica

Article principal: Estat del benestar

L'estat del benestar actual és el que es va definir després de la Segona Guerra Mundial basant-se en la divisió sexual del treball, en una societat en la qual es garantia l'ocupació plena per a l'home mentre que la dona treballava gratuïtament o, si alguna s'incorporava temporalment al mercat laboral ho feia a temps parcial, sovint contractada pel mateix estat i mal remunerada. En cap cas, es considerava el dret directe a les prestacions socials, amb l'excepció de les assistencials, per les dones, que havien d'estar casades i hi accedien mitjançant el seu marit. La segona onada del feminisme va lluitar contra la divisió sexual del treball perquè les dones poguessin gaudir dels mateixos drets socials que els homes, en una societat capitalista a la qual s'accedeix per mitjà del treball remunerat.[9]

Als països del sud d’Europa, la presència de dictadures a la segona meitat del segle XX va provocar un desenvolupament mancat d'estructures de benestar, fet que donà com a resultat uns sistemes socials basats en les estructures familiars. Encara avui, al segle xxi, es basa en aquests països en la solidaritat econòmica familiar (jubilats que mantenen econòmicament fills adults en atur, per exemple) i el treball no remunerat de les dones (típicament, la cura de persones dependents: infants, malalts, gent gran, etc). Catalunya, Espanya, Grècia i Portugal tenen la despesa pública social per habitant més baixa de la Unió Europea dels quinze.[9][10][11][12]

Vegeu també modifica

Referències modifica

  1. «Vocabulari dones i món del treball». Servei Lingüístic de CCOO i Secretaria de les Dones, Diversitats i Polítiques LGTBI, 16-01-2018.
  2. 2,0 2,1 «Glossari.». Tallers per la igualtat. Universitat de Lleida.
  3. 3,0 3,1 «Les desigualtats socials». Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya, Generalitat de Catalunya.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Gómez, C. «Mujeres y trabajo: principales ejes de análisis». Papers 63/64, 2001, pàg. 123-140.
  5. «Etude sur les différences de prix entre certains produits et services selon le genre». Govern de França.
  6. «Comunicat de premsa sobre la Taxa Rosa». Col·lectiu Georgette Sand.
  7. «Anuari 2009, Dones i Treball.». Publicació Estadística del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya.
  8. «Teoria de les relacions laborals». Dones i treball. Publicació estadística del Departament de Treball. Anuari 2009.. UOC, 2002.
  9. 9,0 9,1 Borderías, C., & Renom, M. Dones en moviment(s): segles XVIII-XXI. 2008. Icaria, 2008. 
  10. Gálvez, A.M., & Tirado, F.J. Capitalisme i treball : problemàtiques socials del món contemporani. UOC, 2012. 
  11. Navarro, V. «En defensa de l’estat del benestar». Quorum, UPF. Espai monogràfic. Mirades transversals, veus i ciència, 2014.
  12. Vaquer, J. «Política cultural i models de l’estat del benestar a la Unió Europea». Institut d’Educació Contínua. Universitat Pompeu Fabra., 2007.

Enllaços externs modifica