Obre el menú principal

El vescomtat de Besalú, després anomenat Vescomtat de Bas, fou una jurisdicció feudal sorgida com a seguiment del desaparegut comtat de Besalú.[1][2] La seva possessió fou sempre complexa i subjecte a molts canvis de mans i negociacions.

ExtensióModifica

És difícil poder concretar amb exactitud quins eren els límits de l’original i antic Vescomtat de Bas. No obstant això, a través de l’examen de documentació referent a aquest tema podem comprovar que tenia els següents límits:[3]

- Nord: Pel Nord llindava amb Riudaura, tot seguint el curs de la riera de Bianya, i agafava els cims de les muntanyes de Santigosa, Coll de Caubet, Colldecanes, Milany, Collfret i el Puigsacalm

- Oest: Seguia la serralada de Santa Magdalena fins unir-se al Coll de Bracons amb la serralada coneguda per Cingleres d'Ayats i passava per els cims de Joanetes, Castelló de Bas, Cabrera i Rupit, on doblava la línia i seguia els límits de l'actual municipi de Sant Esteve de Bas

- Sud: Amb la muntanya i castell de Colltort i també amb el poble de Santa Pau. Ambdós, indrets que formaven part de la Baronia de Santa Pau.

- Est: Seguia el curs del riu Fluvià fins trobar la riera de Ridaura, afluent del mateix riu.

Així doncs, aquest vescomtat es componia per els indrets/llocs i parròquies de: Cabrera, Falgars, Sant Esteve d'en Bas, Sant Pere de les Preses, Joanetes, Sant Privat d'en Bas, Santa Maria de Puipardines, La Pinya, Sant Joan dels Balbs, Riudaura, Sant Andreu del Coll i Olot.

Per tant, el territori inicial del que fou el Vescomtat de Bas, en els seus orígens, abarcava el que avui dia són la Vall de Bas, Les Preses, Riudaura, i Olot. O sigui, els terrenys que es troben a la part alta del riu Fluvià.

HistòriaModifica

Continuació de la casa de BesalúModifica

Monsalvatge esmenta el 986 un suposat vescomte de Besalú anomenat Bernat, però podria ser en realitat Bernat Udalard, vescomte de Barcelona. Feliu de la Peña diu que a l'expedició de Ramon Borrell I a Còrdova hi va participar un Huguet vescomte de Bas, però la dada tampoc és segura, ja que en aquesta data el títol de vescomte de Bas no existia. El primer vescomte de Besalú segur fou Udalard Bernat, senyor del Castell de Mont-ros, proper a Castellfollit de la Roca, que era fill de Bernat Isarn, senyor del castell de Milany i nét d'Arnau Isarn, vescomte del Conflent; i que estava casat amb Ermessenda, senyora de Beuda i Montagut. Ja exercia sens dubte el 1079, i encara era viu quan va participar en l'expedició a les Balears del 1114. Ja era mort el 1118: Com que el seu fill Pere (o Pere Udalard) havia mort abans que ell, l'herència va recaure al net Udalard II (casat amb Ferrana de Montcada), el qual va morir jove vers 1123 deixant un fill nen, Pere I, sota tutela del seu oncle matern Guillem Ramon de Montcada. El jove Pere fou el primer que va usar el títol de vescomte de Bas el 1126, 15 anys després de la fi del comtat de Besalú, però va morir poc després el 1127 sense descendència.

Sota el llinatge dels CerveraModifica

Els interessos sards d'Agalbursa
La història d'Agalbursa és complexa: El 1157 s'havia casat amb Barisó I, i per tant era la madrastra de l'hereu del jutjat d'Arborea, Pere I d'Arborea. A la mort del seu marit Barisó, el 1185, havia de cobrar una dot de 20.000 sous luquesos; com que l'hereu no els va poder pagar li va correspondre l'usdefruit de tres comarques del jutjat que eren la meitat d'aquest, cosa que va provocar l'hostilitat de l'hereu. Agalbursa, que esperant això ja havia demanat ajuda, va tenir al seu costat a Ramon de Torroja, que a més a més era el tutor d'Hug Poncet, i la del mateix rei Alfons, el qual va enviar a l'illa una expedició sota el comandament de Roger Bernat I de Foix, governador de Provença. Agalbursa va morir uns anys després i va deixar hereu dels seus drets al fill que el seu germà havia tingut a Sardenya: Hug Poncet, que com que era de mare sarda podia ser ben acollit pels illencs. Alfons va obtenir el suport del genovesos (i Pere el dels pisans) i finalment el 1192 es va signar el compromís d'Oristany que dividia el jutjat d'Arborea en dos meitats, una per Pere i l'altre per Hug Poncet amb la condició de casar-se amb Preciosa de Lacon, de la família del seu rival.

L'herència va recaure a la seva tia-àvia Beatriu de Bas, filla d'Udalard I, la qual estava casada amb Ponç Hug de Cervera, que així esdevingué vescomte com a Ponç I de Bas, tot i que era eixit de la casa vescomtal de Berga. A la mort de Beatriu el 1142 (quan el fill gran i solter, Pere II ja havia traspassat vers el 1137, havent portat el títol de vescomte) el vescomtat va passar al següent fill Ponç II de Bas.[1][2] El 1147 va raptar Almodis de Barcelona del palau comtal per tal de casar-s'hi, malgrat l'oposició del seu germà el comte-príncep Ramon Berenguer IV:[2] finalment va aconseguir el seu propòsit l'any següent a canvi de cedir Castellfollit de la Roca. El matrimoni tingué cinc fills: l'hereu Hug I de Bas, un tal Berenguer, Ponç III, Agalbursa (o Galbors, casada el 1158 amb Barisó I, jutge d'Arborea) i Gaia (casada el 1160 amb Ramon de Torroja). Tant ell com els seus descendents es van implicar en els esforços de la corona per conquerir les muntanyes de Prades.[1] El 1155 el vescomtat va recaure en Hug I de Bas, que va lluitar amb el rei Alfons el Cast contra Tolosa el 1175. Després va deixar el vescomtat per testament a son germà Ponç III de Cervera (i en defecte seu a sa germana Gaia). Però lluny de morir, Hug I va viatjar a Sardenya el 1177 per ajudar la seva germana Agalbursa de Bas contra el fillastre d'aquesta.[1] Allí es va casar amb Sinispella de Lacon, i d'aquest matrimoni en va sorgir el llinatge dels Bas, prínceps d'Arborea: el primer membre de la qual fou Hug Poncet.[2]

Des del 1177 el vescomtat fou regit per Ponç III de Cervera, el qual a la mort del seu germà Hug I a Sardenya el 1185 va aprofitar l'antic testament per autoanomenar-se vescomte de Bas, fins que va morir el 1195.[2] Això va permetre que el seu fill Pere II de Cervera també heretés el títol. No obstant això, l'hereu real d'Hug I, Hug Poncet, va venir de Sardenya per reclamar la titularitat: la família va arribar a un acord el 1198 que implicava el reconeixement d'Hug a canvi de certes compensacions econòmiques pel seu cosí Pere II. Després d'això, Hug Poncet va retornar a Sardenya, aquest cop deixant la regència del vescomtat en mans de l'altre cosí: Hug de Tarroja, fill de sa tia Gaia i de Ramon. Ambdós, el vescomte i el regent, van morir entre 1220 i 1221. El títol va passar a l'hereu sard Pere II d'Arborea i IV de Bas, que mai va venir a les seves terres catalanes; mentre que la regència va passar a la germana d'Hug III, Eldiarda, casada amb Ramon de Palau.[2]

Sota el casal d'EmpúriesModifica

El 1231 Eldiarda va traspassar la regència al seu fill Simó I de Palau quan aquest es va casar amb Gueraua d'Anglesola. Uns anys després, cap el 1240, Simó (que era besnét de Ponç II per via femenina) va comprar el títol que regentava a Pere IV,[1][2] i així va esdevenir el vescomte de Bas titular i fou reconegut pel rei. Simó va morir el 1247, motiu pel qual Gueraua va regentar-lo fins que la filla Sibil·la va heretar el títol al casar-se amb Hug V comte d'Empúries (o Hug IV de Bas) el 1262.[2] Malgrat tot, un cop vídua Sibil·la va haver de vendre el vescomtat al rei Pere III el 1280;[2] de la mateixa manera que també s'hagué de vendre els castells de Milany, Vallfogona, Llaiers i Puigmal al seu nebot Dalmau de Palau. El rei acabaria tornant el vescomtat de Bas el 1285 a Ponç V d'Empúries i IV de Bas (fill de Sibil·la i Hug V), el qual va traspassar-lo al seu germà, o germanastre, Hug de Bas el 1291,[2] conegut com a Huguet, i que també era comte d'Esquilacce o Squillace. Però el vescomtat de Bas li fou confiscat pel rei Jaume el Just el 1300, com a càstig per haver pres partit pel seu germà Frederic II a la corona de Sicília.[2] El 1315 el rei el va tornar al darrer comte d'Empúries, llavors Ponç Malgaulí,[2] que va morir sense descendència el 1322 deixant com a hereu del testament comtal el seu oncle: Ramon d'Empúries, prior a Catalunya de l'ordre de l'Hospital (germà de Ponç V i germanastre d'Hug). Tot i que teòricament el vescomtat de Bas havia de tornar a mans de la corona, el rei Jaume el va cedir també al prior Ramon com a penyora d'un deute de 40.000 sous.[2] Un cop pagat el deute el 1331, Hug V (Huguet) va recuperar el títol a canvi de setanta mil sous,[cal citació] que va pagar al rei Alfons III.[2]

Sota el llinatge dels CabreraModifica

No queda clar com el títol de vescomte de Bas va acabar en mans de la família Cabrera. Hom afirma que Huguet d'Empúries el va deixar en testament al conseller reial Bernat II de Cabrera (amb qui eren parents), el qual després d'heretar-lo el 1335 l'hauria permutat amb el rei Pere el Cerimoniós pels castells de Cànoves i Bell-lloc.[4] Altres diuen que va ser el mateix Huguet d'Empúries qui, després de recuperar-lo, el va permutar amb Bernat II de Cabrera a canvi d'aquests mateixos castells; i que aleshores Bernat va cedir el títol al rei,[2] amb el qual prèviament ja havia pactat la renúncia després de la seva mort. En qualsevol cas és clar que va quedar en mans de la corona, perquè el 1352 Pere III tornava a cedir el vescomtat de Bas al seu conseller.[4] Aquest el va traspassar al seu fill Bernat III de Cabrera el 1354. Quan el seu pare fou executat per la Corona el 1364, Bernat III va revoltar el vescomtat durant els anys seixanta, insurrecció que fou apagada amb dificultats.[5]

Finalment, anys després, Pere III va perdonar el nét del seu antic conseller, Bernardí, a qui va retornar primer el vescomtat de Cabrera el 1373, i finalment també el vescomtat de Bas el 1381.[2][6] A partir de llavors el títol es va mantenir vinculat a aquesta família definitivament.

Llista dels Vescomtes de BasModifica

Vescomtes de BesalúModifica

  • Bernat
  • Huguet
  • Udalard I
  • Pere
  • Udalard II
  • Pere Udalard (1r vescomte de Bas)

Vescomtes de BasModifica

* Passa als Cervera''

CerveraModifica

Article principal: Cervera (llinatge)

* Passa als Palau

PalauModifica

* 1280-1285 Venut al rei

Comtes d'EmpúriesModifica

* 1300-1315 Confiscat per la corona

  • 1331-1335 Hug d'Empúries (Huguet)

* Passa a la corona 1335

CabreraModifica

* 1335-1352 Passa la corona

  • 1352-1354 Bernat II de Cabrera (Bernat I de Bas) (2a vegada)
  • 1354-1368 Bernat III de Cabrera (Bernat II de Bas)

* 1368-1381 Passa a la corona

* 1381 Passa als Cabrera que el mantindran fins al 1756

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 109-109, entrada: "Bas". ISBN 84-297-3521-6.. . 
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 «Vescomtat de Bas». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. MONSALVATJE I FOSSAS. Francesc, “Notícias historicas del condado de Besalú”, volums: I, III i IV, Olot, 1889-1916. . 
  4. 4,0 4,1 «Bernat II de Cabrera». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. «Bernat III de Cabrera». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. «Bernat IV de Cabrera». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.