Civilització micènica
La civilització micènica (de Micenes) va ser una cultura avantpassada de la grega. Sembla que va durar des del 1500 aC fins al 1100 aC aproximadament, i que va ser absorbida per les invasions dòries. Micenes és coneguda sobretot per la figura d'Agamèmnon, rei que apareix en les obres homèriques. Els grecs creien que la ciutat havia estat fundada per Perseu. Dels habitants de Micenes els grecs en deien aqueus.[1]
| Tipus | cultura arqueològica, cultura, estil i civilització  |
|---|---|
| Període | edat del bronze |
| Inici | 1600 aC |
| Fi | 1100 aC |
| Seguit per | edat fosca grega |
No s'ha trobat cap escrit que permeti veure com s'anomenaven ells mateixos. Mentre la historiografia moderna els anomena micènics, els poemes homèrics els anomenen aqueus, i a vegades simplement hom els tracta com a grecs. Probablement no es poden identificar plenament amb cap d'aquestes denominacions, com prova la seva llengua, un dialecte propi del grec antic, que s'ha trobat registrat en escriptura lineal B, que és un sil·labari a diferència de l'alfabet grec, pròpiament un alfabet.
Història del descobriment modifica
Aquesta civilització fou descoberta a finals del segle xix per Heinrich Schliemann, que va fer excavacions a Micenes (1874) i Tirint (1886). Schliemann va creure que havia trobat el món descrit per les epopeies d'Homer, la Ilíada i l'Odissea. En una tomba micènica, va descobrir una màscara que anomenà màscara d'Agamèmnon. Igualment, anomena el palau de Nèstor, un palau excavat a Pilos. Va caldre esperar als estudis d'Arthur Evans, al principi del segle xx, perquè el món micènic adquireixi una autonomia pròpia respecte a la civilització minoica, que la precedeix cronològicament.
En les excavacions de Cnosos (Creta), Evans va descobrir milers de tauletes d'argila, cuites accidentalment durant l'incendi del palau, cap al 1450 aC. Anomenà aquesta escriptura lineal B, ja que cregué que era més avançada que la lineal A. L'any 1952, el desxiframent del lineal B -identificat com un tipus de grec antic- per Michael Ventris i John Chadwick traslladà la civilització micènica de la protohistòria a la història, dins del període de l'edat del bronze del món egeu.
No obstant això, les tauletes de lineal B continuen sent una font d'informació molt escassa. Comptant les inscripcions sobre gerros, no representen més d'uns 5.000 textos. A més, els textos són curts i de caràcter administratiu: es tracta d'inventaris i altres documents comptables que no estaven destinats a l'arxiu. No obstant això, tenen l'avantatge de mostrar una visió objectiva del seu món, sense la marca de la propaganda reial.
Cronologia modifica
La cronologia de la civilització micènica ha estat establerta per l'arqueòleg suec Arne Furumark en funció de la tipologia dels objectes descoberts i dels nivells estratigràfics dels jaciments excavats.[2] Tot i que aquesta classificació ha estat criticada, continua utilitzant-se. S'empra per a aquests períodes el terme hel·làdic recent (HR).
- 1550-1500: hel·làdic recent I (cercles de tombes de fossa A i B de Micenes);
- 1500-1450: hel·làdic recent II A;
- 1450-1425: hel·làdic recent II B (arribada dels micènics a Cnosos);
- 1425-1380: hel·làdic recent III A1 (destrucció de Cnosos, començament dels palaus micènics continentals);
- 1380-1300: hel·làdic recent III A2 (apogeu de la construcció de palaus micènics);
- 1300-1250: hel·làdic recent III B1;
- 1250-1200: hel·làdic recent III B2 (destrucció dels palaus micènics continentals a la fi del període);
- 1200-1125: hel·làdic recent III C1;
- 1125-1100: hel·làdic recent III C2.
L'HR I correspon a la transició entre l'hel·làdic mitjà i l'hel·làdic recent. Les característiques culturals de la civilització micènica es constitueixen en aquest període.
L'HR II veu un fort increment del nombre de jaciments arqueològics. Cap a finals d'aquest període, els palaus minoics de Cnossos, Festos, Malia i Zakros són destruïts. Només el jaciment de Cnossos és reconstruït, per mostrar una tipologia micènica. S'ha suposat que hauria estat ocupat pels micènics, que havien envaït Creta i pres el poder. Els arxius en lineal B de Pilos daten de cap al HR II B.
Durant l'HR III, la civilització micènica prossegueix la seva expansió. A més de Creta, altres illes del mar Egeu (com les Cíclades i Rodes) i llocs d'Àsia Menor mostren jaciments micènics. D'objectes micènics es troben en totes les costes mediterrànies i, fins i tot, a l'Europa central i les Iles Britàniques. Algunes colònies micèniques han estat trobades a Xipre i al Llevant.
A la mateixa Grècia, els palaus fortalesa, els tholoi, es tornen més monumentals. Durant l'HR III B1, els tresors trobats a Micenes i Orcomen mostren la considerable riquesa monumental que els reis micènics han acumulat. Aquest període constitueix l'apogeu de la civilització micènica. Els arxius de Cnossos daten, sens dubte, de l'HR III b (cap al 1250 aC).
| Edat | Troia | Cíclades | Creta | Continent grec |
|---|---|---|---|---|
| Bronze antic | Troia I (2920-2450 aC) Troia II (2600-2350 aC) Troia III (2350-2200 aC) |
Grotta-Pilos (3200-2700 aC) Karos-Siros (2700-2200 aC) Filacopí I (2200-2000 aC) |
Minoic antic (prepalatí) (2500-1850 aC) |
Hel·làdic antic (2700-1850 aC) |
| Bronze mitjà | Troia IV 2200-1900 aC Troia V Troia VI |
Filacopí II 2000-1800 aC |
Minoic mitjà I-IIIA (Protopalacial) |
Hel·làdic mitjà 1850-1580 aC |
| Bronze tardà | Troia VII-A 1300-1200 aC Troia VII-B-1 |
Minoic mitjà IIIB-Minoic tardà II (Neopalacial) 1550-1400 aC Minoic tardà III |
Micènic I |
Vida dels micènics modifica
_NAMA_Tablette_7671.jpg)
La població micènica estava organitzada com una monarquia. Els consellers reials o aristocràcia es distingien del poble ras, que devia tribut o servei al rei, i també dels esclaus. Es donava molta importància a la guerra; els nobles ascendien en funció dels seus triomfs i els cavalls es reservaven per a tirar dels carros i no s'usaven al camp.
El poble gaudia d'una relativa llibertat. L'economia estava controlada pels escribes, que apuntaven les entrades i sortides de mercaderies de negocis personals i els presents o impostos de palau.
Es conreava una agricultura típicament mediterrània, amb predomini de cereals, vi i oli. Les terres es dividien en reials i comunals, com tota la societat.
Micenes destacava pels seus teixits, que exportava a regnes veïns, sobretot els treballs en llana i lli. Els artesans eren especialistes i depenien directament dels sous de palau. Altres indústries destacables hi són la perfumeria i les obres amb bronze.
Marítimament, es van aprofitar dels coneixements navals dels minoics per a comerciar, especialment quan aquesta civilització va entrar en declivi.
La mitologia presenta ja les figures clàssiques del panteó grec: Posidó (ocupant-hi un paper preeminent), Hermes, Zeus… Destaca la importància de les històries sobre el minotaure i Dèdal. Hi ha una dea mare anomenada Diwia, que no es troba en les èpoques posteriors.
Ciutats micèniques modifica
Era una civilització organitzada al voltant de ciutats fortificades. Les més importants en són Pilos, Gla, Cnossos (a Creta), Tirint i, per descomptat, la mateixa Micenes. Totes constaven d'una acròpolis, una cisterna o punt per a aconseguir aigua i sortides protegides per a fugir en cas de setge, normalment passos coberts entre gruixudes muralles de blocs de pedra.[3]
Els habitatges tenien forma quadriculada i imitaven el disseny dels palaus. Constaven d'una o diverses sales amb un passadís central i feien entre 5 i 30 metres quadrats, segons la classe social.
Els palaus tenen la mateixa estructura que els de Minos i consten de diversos passadissos que separen àrees d'administració i arxiu, recepció i vida de la reialesa. El mègaron o saló del tron n'ocupa el centre; és una estança circular entre columnes, decorada amb pintures i luxosos mobles.
Fonts hitites modifica
En les fonts hitites hom troba referència al poble dels Ahhiyuwa o Aḫḫiyawā, que els historiadors concorden que fa referència als micènics. Es tracta d'un gentilici cognat de Ἀχαιοί 'aqueus'; cal tenir en compte que, en Homer, els grecs s'anomenen aqueus. Hom creu que el terme hitita correspon, principalment, a un regne micènic a la regió de Jònia.
En certa ocasió, Madduwatta, futur rei d'Arzawa, va lluitar a Lukka (Lícia) contra gent vinguda d'Ahhiya ('la terra dels ahhiyawa'), probablement el mateix que Ahhiyuwa, dirigits per un cap de nom Attarisiyas (que alguns han volgut identificar amb l'heroi grec Atreu); Madduwatta fou derrotat i es va refugiar en territori hitita. Més tard, en temps del rei hitita Arnuwanda I (vers 1370 aC), Madduwatta s'alià amb Attarisiyas i junts van envair Alashiya (Xipre), dominant així tota l'Àsia Menor occidental. En una altra ocasió, el rei d'Arzawa Uhha-Ziti, ferit per un llamp, s'alià amb el rei d'Ahhiyuwa i, amb forces conjuntes, va enviar el seu fill Piyama-Kurunta a atacar Maskhuiluwas, del Regne de Mira, aliat del rei hitita Mursilis II. Com a represàlia, el rei hitita va saquejar més tard la ciutat de Milawata (Milet), aliada d'Ahhiyuwa. Derrotat el rei d'Arzawa, es va refugiar segurament a Ahhiyuwa, on va morir. El seu fill Tapalazunawali, que va emprendre una darrera resistència, va escapar i arribà a Ahhiyawa. Mursilis II va exigir que li'l lliurassin, i el governant d'Ahhiyawa el va lliurar ràpidament. De llavors ençà Arzawa es va considerar depenent del gran rei hitita.
En la guerra entre Mursilis III i Hattusilis III, Arzawa fou partidària del primer. Quan el segon va triomfar, va esdevenir independent de fet. Wilusa era aliada dels Ahhiyawa i Millawanda n'era vassalla. A Lukka la situació és poc coneguda, però aparentment hi va haver desordres i la regió es va posar sota direcció d'un home anomenat Tawagalawa, germà del rei d'Ahhiyawa, el qual hom ha volgut identificar amb l'heroi grec Etèocles (en micènic Etewoklewes), fill d'Àndreu d'Orcomen; Tawagalawa va començar a atacar territori hitita de manera que Hattusilis III va perdre aviat el control de la situació al sud-oest i la gent de Lukka va arribar al riu Hulaya, districte fronterer amb capital a Hawaliya, i als districtes veïns de Natas, Parha, Harhasuwanta i altres, de manera que tota la costa fins a Kizzuwatna va romandre fora del control del rei hitita. Els districtes fronterers de Wasuwatta i Harputtawana van caure en mans de rebels ajudats per Lukka. L'aventurer Piyama-radu de Lazba, que alguns han volgut identificar amb el rei Príam, amb suport dels Ahhiyawa i Millawanda, va envair territori hitita de la ciutat de Millawanda i va conquerir la terra del riu Hulaya, arribant a la Terra Baixa Hitita fins a Nahita. Hattusilis va marxar contra els col·ligats i els va fer fora de la Terra Baixa i el riu Hulaya, però sense arribar a la costa occidental ni probablement a Pamfília. Llavors va nomenar el seu nebot Kurunta (en hurrita, Ulmi-Tesup), fill de Muwatallis II, com a rei d'un gran regne del sud-oest amb capital a Tarhuntasa. En els següents anys Kurunta va dominar fins a la costa al sud, i a l'oest fins al riu Kastaraya (el Kestros grec) i la ciutat de Parha, a la plana pamfília.
Wilusa va esdevenir altra vegada vassalla del rei hitita. Kurunta de Tarhuntasa es va entrevistar amb el rei d'Ahhiyawa a Millawanda i varen acordar de fer fora dels ahhiyawa de Lukka, que va retornar a control hitita; i els caps locals es van afanyar a proclamar la seva lleialtat al rei de Tarhuntasa i al gran rei hitita. Entre els que es van sotmetre hi havia Piyama-radu, que era a la ciutat de Sallapa quan va escriure a Hattusilis, que havia anat a Lukka a afermar la seva autoritat. Hattusilis va enviar el seu hereu a Millawanda on, es va trobar amb Piyama-radu, que va pujar amb ell en un carro en signe de submissió. Però Piyama-radu no es fiava dels hitites i va rebutjar comparèixer en presència de Hattusilis a Hattusa si abans no era reconegut com a rei, cosa que va suposar una humiliació pel príncep hereu; Piyama-radu, doncs, va mantenir la seva lleialtat però a distància. Hattusilis va anar a l'oest i quan va arribar a Wiyanawanda li va escriure i li va dir que li enviés un delegat a la ciutat de Yalanda (sota control de Piyama) per fer l'acord; però Piyama-radu va enviar son germà Lahurzi a fer-li una emboscada a tres llocs pròxims a Yalanda. Així i tot, els hitites van poder arribar a la ciutat, Lahurzi es va retirar i la ciutat fou destruïda. D'allí, Hattusilis va anar a Apawiya i va escriure a Piyama-radu ordenant-li que comparegués. També va escriure al rei dels Ahhiyawa protestant per les activitats de Piyama a Millawanda, subjecte dels Ahhiwaya; el rei dels Ahhiyawa va donar permís al rei hitita per fer comparèixer a Piyama (ho va ordenar a Atpa, rei de Millawanda) i Hattusilis es va dirigir a Millawanda. A aquesta ciutat hi va entrar com a gran rei i allí va comparèixer Tawagalawa per oferir la seva lleialtat al rei. Atpa va escoltar les queixes contra Piyama-radu, però aquest va agafar un vaixell i va fugir.
Hattusilis es va dirigir llavors al rei dels Ahhiyawa i li va fer una relació de les ofenses de Piyama-radu. Atpa i el rei dels Ahhiyawa, que probablement continuaven de donar suport a Piyama, van tractar de disculpar-lo; Hattusilis va exigir el retorn del set mil presoners civils fets per Piyama a terres de Hatti, amb la voluntat de trobar un acord que evités la guerra, acord que finalment es va establir. Però Piyama ja havia anat al nord i actuava a la costa de Wilusa, on hi havia establiments dels Ahhiyawa, amb la intenció de crear-se un regne allí, a Masa i a Karkissa (Cària). Hattusilis, per mitjà del rei dels Ahhiyawa, va oferir altra vegada a Piyama-radu la submissió a canvi del perdó. No se sap com van anar els esdeveniments, però finalment els Ahhiyawa van capturar a Piyama-radu i el van lliurar als hitites.
A la mort del rei Masturi de Seha, aquest regne es va fer independent sota un home d'origen desconegut anomenat Tarhuna-radu, que es va aliar amb el rei dels Ahhiyawa. Tudhalias va fer personalment la campanya contra Seha. Els Ahhiyawa van intervenir, però van patir una derrota completa que va suposar el fi de les seves aspiracions a ser considerat un gran regne.
Referències modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Civilització micènica |
- ↑ «micènic | enciclopèdia.cat». [Consulta: 28 abril 2021].
- ↑ A. Furumark: «Mycenaean pottery», a Chronology, vol. II, 1941.
- ↑ «Art micènic | enciclopèdia.cat». [Consulta: 28 abril 2021].