Antonio Romero Ortiz

Antonio Romero Ortiz (Santiago de Compostel·la, 24 de març de 1822[2]- 18 de gener de 1884)[3] va ser un polític, advocat i periodista gallec, ministre de Gràcia i Justícia durant el Govern Provisional del Sexenni Democràtic i ministre d'Ultramar en governs de Zavala i Sagasta, en les acaballes de la Primera República. Va tenir una notable importància dins del moviment conegut com a provincialisme gallec.

Infotaula de personaAntonio Romero Ortiz

Antonio Romero Ortiz (1886), por Joaquín Gutiérrez de la Vega López (Museo del Prado). Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement24 març 1822 Modifica el valor a Wikidata
Santiago de Compostel·la (província de la Corunya) Modifica el valor a Wikidata
Mort18 gener 1884 Modifica el valor a Wikidata (61 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
SepulturaSacramental de San Lorenzo y San José Modifica el valor a Wikidata
  Ministre de Gràcia i Justícia
8 d'octubre de 1868 – 18 de juny de 1869
  Ministre d'Ultramar
13 de maig de 1874[1] – 31 de desembre de 1874
  Governador del Banc d'Espanya
març de 1881 – octubre de 1883
Dades personals
FormacióUniversitat Complutense de Madrid Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópolític, advocat, periodista Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Liberal
Membre de

Biografia modifica

Era fill del notari Domingo Manuel Romero, i de Rita García Mariño,[2] natural de Palmeira.[3] En 1837 se li concedí el títol de Batxiller en Filosofia i en 1843 aconseguí la llicenciatura de Dret.[2] finalitzant la carrera en la Universitat Central de Madrid.[3] Va participar en l'Acadèmia Literària de Santiago durant els seus anys d'estudiant. Considerat un membre clau del moviment provincialista gallec,[4][5] en 1846 va participar en l'anomenat aixecament de Solís, una revolta a Galícia contra Narváez, tanmateix el fracàs de la insurrecció el va obligar a exiliar-se a Portugal, sota amenaça de pena de mort.[3] Com a periodista va col·laborar en publicacions com Santiago y a ellos i El Porvenir, junt a José Rúa Figueroa i Antolín Faraldo,[6] La Nación[3] o La Península,[3][7] periòdic del que va ser fundador; en l'òrbita de la Unió Liberal, va sobreviure fins a la promulgació de la Llei d'Impremta de Nocedal.[3]

En 1854 va ser secretari del Govern de Madrid, per més tard exercir com a governador civil de diverses províncies:[3] Toledo, Alacant i Oviedo.[8] Entre 1865 i 1866 va ser sotssecretari de Gracia i Justícia sota govern d'O'Donnell.[3] Va ser diputat en dotze legislatures diferents, en concret les corresponents a les eleccions de 1854, 1858, 1863, 1864, 1865, 1869, 1871, abril de 1872, agost de 1872, 1876, 1879 i 1881,[9] les tres últimes pel districte de Noia.[10]

 
Romero Ortiz sentat a la cantonada dreta, amb els membres del Govern Provisional, 1869.
 
Retrat de Romero Ortiz a La Ilustración Española y Americana, 1874.

Després del desencadenament de la Revolució de Setembre va passar a donar-hi suport, convertint-se en una de les seves principals figures.[3] El 8 d'octubre va ser nomenat ministre de Gracia i Justícia —en un gabinet presidit pel general Serrano—, càrrec que exerciria fins al 18 de juny de 1869.[11] Des d'aquest ministeri va prendre una sèrie de mesures, a les quals Revuelta González descriu com de «caràcter regalista-anticlerical»,[12] entre les quals es van incloure la signatura del decret del 12 d'octubre en el qual suprimia la Companyia de Jesús,[3][12] el decret establint la unitat de furs, la creació de la sala del contenciós en el Tribunal Suprem de Justícia[3] o l'embargament dels fons de la Societat de Sant Vicent de Paúl,[13] a més de presentar el 19 de maig de 1969[14] un projecte de Llibre I del Codi Civil, que no va quallar,[15] en el qual es pretenia transferir per complet la potestat de celebrar matrimoni de l'Església a l'autoritat civil;[14] Montero Ríos va titllar aquesta proposta de «radical» en comparació de la seva posterior de 1870.[16] Oposat a la pena de mort, durant el seu periple com a ministre de Gràcia i Justícia no es van produir execucions, concedint trenta-dos indults de pena capital.[3] Va ser l'últim ministre d'Ultramar de la Primera República, en governs de Zavala i Sagasta, entre el 13 de maig de 1874 i el 31 de desembre d'aquest mateix any.[17]

Ja durant el regnat d'Alfons XII, va ser president de l'Associació d'Escriptors i Artistes Espanyols[18][a]i governador del Banc d'Espanya,[18] entre març de 1881 i octubre de 1883.[19] Autor de La literatura portuguesa en el siglo XIX (1869),[18][20] fou elegit membre de número de la Reial Acadèmia de la Història el 12 de març de 1880, prenent possessió el 30 de gener de 1881.[21] Pertanyia a la francmaçoneria,[7] José Antonio Ferrer Benimeli afirma que fou Gran Comanador i Gran Mestre del Gran Orient d'Espanya des de maig de 1881.[22] A Madrid va tenir la seva residència al carrer Serrano,[3][21] número 22, don va morir.[21] Fou enterrat a la sacramental de San Lorenzo.[21]

Notes modifica

  1. Durant el període 1879 a 1881.

Referències modifica

Bibliografia modifica

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antonio Romero Ortiz


Càrrecs públics
Precedit per:
Carlos María Coronado y Parada
Ministre de Gràcia i Justícia
 

1868-1869
Succeït per:
Cristóbal Martín de Herrera
Precedit per:
Víctor Balaguer i Cirera
Ministre d'Ultramar
 

(maig-desembre) 1874
Succeït per:
Adelardo López de Ayala
Precedit per:
Martín Belda y Mencía del Barrio
Governador del Banc d'Espanya
 

1881-1883
Succeït per:
Juan Francisco Camacho de Alcorta
Premis i fites
Precedit per:
Pedro Sabau y Larroya
 
Reial Acadèmia de la Història
Medalla 2

1880 - 1884
Succeït per:
Manuel Danvila y Collado