Autoimmunitat

La autoimmunitat és el sistema de respostes immunitàries d'un organisme contra les seves pròpies cèl·lules i teixits sans. Qualsevol malaltia que resulti d'una resposta immune tan aberrant s'anomena " malaltia autoimmune ". Exemples destacats inclouen malaltia celíaca, IBS postinfecciosa, diabetis mellitus tipus 1, porpra de Schölein-Henloch (HSP), sarcoïdosi, lupus eritematós sistèmic (SLE), síndrome de Sjögren, granulomatosi eosinofílica amb poliangeítis, tiroïditis de Hashimoto, malaltia de Greus, porpra trombocitopènica idiopàtica, malaltia d'Addison, artritis reumatoide (AR), espondilitis anquilosant, polimiositis (PM), dermatomiositis (DM) i esclerosi múltiple (EM). Les malalties autoimmunes es tracten molt sovint amb esteroides.[1]

Plantilla:Infotaula malaltiaAutoimmunitat
Tipusresposta immunitària i error Modifica el valor a Wikidata
Classificació
CIM-9279.4 Modifica el valor a Wikidata
Recursos externs
OMIM109100 Modifica el valor a Wikidata
DiseasesDB28805 Modifica el valor a Wikidata
MeSHD015551 Modifica el valor a Wikidata

HistòriaModifica

A finals del segle XIX es creia que el sistema immunològic no podia reaccionar contra els propis teixits de el cos. Paul Ehrlich, a principis de segle XX, va proposar el concepte d'horror autotoxicus. Més tard, Ehrlich va ajustar la seva teoria per reconèixer la possibilitat d'atacs de teixit autoimmune, però creia que certs mecanismes de protecció innats evitarien que la resposta autoimmune es tornés patològica.

El 1904 aquesta teoria va ser desafiada pel descobriment d'una substància en el sèrum de pacients amb hemoglobinúria paroxística freda que reaccionava amb els glòbuls vermells. Durant les següents dècades, una sèrie de condicions podrien estar relacionades amb les respostes autoimmunes. No obstant això, l'estatus d'autoritat del postulat d'Ehrlich va obstaculitzar la comprensió d'aquestes troballes. La immunologia es va convertir en una disciplina bioquímica més que clínica.[2] En la dècada de 1950, la comprensió moderna dels autoanticossos i les malalties autoimmunes va començar a estendre.

Més recentment s'ha acceptat que les respostes autoimmunes són una part integral del sistema immunològic dels vertebrats (de vegades denominat "autoimmunitat natural").[3] La autoimmunitat no s'ha de confondre amb la aloinmunidad.

Autoimmunitat de baix nivellModifica

Si bé un alt nivell d'autoimmunitat no és saludable, un baix nivell d'autoimmunitat en realitat pot ser beneficiós. Portant més enllà l'experiència d'un factor beneficiós en l'autoimmunitat, es podria plantejar la hipòtesi amb la intenció de demostrar que l'autoimmunitat és sempre un mecanisme d'autodefensa de el sistema dels mamífers per sobreviure. El sistema no perd aleatòriament la capacitat de distingir entre el que és propi i el que no propi, l'atac a les cèl·lules pot ser la conseqüència dels processos metabòlics cíclics necessaris per mantenir la química sanguínia en homeòstasi.

En segon lloc, l'autoimmunitat pot tenir un paper al permetre una resposta immune ràpida en les primeres etapes d'una infecció quan la disponibilitat de antígens estranys limita la resposta (és a dir, quan hi ha pocs patògens presents). En un estudi, es va injectar inhibidors de anticossos MHC de classe II en ratolins que expressen un sol tipus de molècula de MHC de classe II (H-2 b) per prevenir temporalment la interacció T CD4 + - cèl·lules MHC. Les cèl·lules T CD4 + inexpertes (aquelles que no han trobat cap antigen abans) recuperades d'aquests ratolins 36 hores després de l'administració d'anti-MHC van mostrar una menor capacitat de resposta a l' antigènica de pèptid de citocrom c de colom, segons el que determina la fosforilació, proliferació i producció de interleucina 2 de ZAP70. Demostrant que l'auto-reconeixement del MHC (que, si és massa forta, pot contribuir a la malaltia autoimmune) manté la capacitat de resposta de les cèl·lules T CD4 + quan no hi ha antígens estranys.[4]

Tolerància immunològicaModifica

El treball pioner de Noel Rose i Ernst Witebsky a Nova York, i Roitt i Doniach al University College de Londres va proporcionar evidència clara que, al menys en termes de cèl·lules B productores d'anticossos (limfòcits B), malalties com l'artritis reumatoide i la tirotoxicosis estan associades amb pèrdua de tolerància immunològica, que és la capacitat d'un individu d'ignorar el seu "jo", mentre reacciona contra el "no-jo". Aquesta ruptura porta al fet que el sistema immunològic desenvolupi una resposta immunitària eficaç i específica contra els autodeterminants. La gènesi exacta de la tolerància immunològica encara és difícil d'assolir, però s'han proposat diverses teories des de mitjans de segle XX per explicar el seu origen.

Tres hipòtesis han guanyat una àmplia atenció entre els immunòlegs:

  • Teoria de la deleció clonal, proposada per Burnet, segons la qual les cèl·lules limfoides autoreactives es destrueixen durant el desenvolupament de el sistema immunològic d'un individu. Pel seu treball, Frank M. Burnet i Peter B. Medawar van ser guardonats amb el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1960 "pel descobriment de la tolerància immunològica adquirida".
  • Teoria de la anergia clonal, proposada per Nossal, en la qual les cèl·lules T o B autoreactives s'inactiven en l'individu normal i no poden amplificar la resposta immune.[5]
  • Teoria de la xarxa de idiotips, proposada per Jerne, en la qual una xarxa d'anticossos capaços de neutralitzar els anticossos autoreactius existeix naturalment dins el cos.[6]

A més, dues teories estan sota intensa investigació:

  • Teoria de la ignorància clonal, segons la qual les cèl·lules T autoreactives que no estan representades en l'estafa maduraran i migraran a la perifèria, on no trobaran l'antigen apropiat per tractar-se de teixits inaccessibles. En conseqüència, les cèl·lules B autoreactives, que escapen a la deleció, no poden trobar l'antigen o la cèl·lula T col·laboradora específica.[7]
  • Població supressora o teoria de cèl·lules T reguladores, en la qual els limfòcits T reguladors (generalment cèl·lules CD4 + FoxP3 +, entre d'altres) funcionen per prevenir, regular a la baixa o limitar les respostes immunitàries autoagressives en el sistema immunològic.

La tolerància també es pot diferenciar en tolerància "central" i "perifèrica", depenent de si els mecanismes de control abans esmentats operen o no en els òrgans limfoides centrals (estafa i moll d'os) o en els òrgans limfoides perifèrics (gangli limfàtic, melsa, etc., on les cèl·lules B autoreactives poden destruir). S'ha d'emfatitzar que aquestes teories no són mútuament excloents, i s'ha anat acumulant evidència que suggereix que tots aquests mecanismes poden contribuir activament a la tolerància immunològica dels vertebrats.

Una característica desconcertant de la pèrdua documentada de tolerància observada en l'autoimmunitat humana espontània és que està gairebé totalment restringida a les respostes d'autoanticossos produïdes pels limfòcits B. La pèrdua de tolerància per part de les cèl·lules T ha estat extremadament difícil de demostrar, i quan hi ha evidència d'una resposta anormal de les cèl·lules T, generalment no és enfront de l'antigen reconegut pels autoanticossos. Per tant, en l'artritis reumatoide hi ha autoanticossos contra IgG Fc però aparentment no hi ha una resposta de cèl·lules T corresponent. En el lupus sistèmic hi autoanticossos contra l'ADN, que no poden provocar una resposta de les cèl·lules T, i l'evidència limitada de les respostes de les cèl·lules T implica els antígens de nucleoproteïnes. A la malaltia celíaca hi autoanticossos contra la transglutaminasa tissular, però la resposta de les cèl·lules T és a la proteïna estranya gliadina. Aquesta disparitat ha portat a la idea que la malaltia autoimmune humana en la majoria dels casos (amb probables excepcions, inclosa la diabetis tipus I) es basa en una pèrdua de tolerància de les cèl·lules B que fa ús de les respostes normals de les cèl·lules T als antígens estranys en una varietat de formes aberrants.[8]

Immunodeficiència i autoimmunitatModifica

Hi ha una gran quantitat de síndromes d'immunodeficiència que presenten característiques clíniques i de laboratori d'autoimmunitat. La capacitat disminuïda de el sistema immunològic per eliminar infeccions en aquests pacients pot ser responsable de causar autoimmunitat a través de l'activació perpètua de el sistema immunològic.[9]

Un exemple és la immunodeficiència variable comuna (IDCV) on s'observen múltiples malalties autoimmunes, per exemple: malaltia inflamatòria intestinal, trombocitopènia autoimmune i malaltia tiroïdal autoimmune.

La linfohistiocitosi hemofagocítica familiar, una immunodeficiència primària autosòmica recessiva, és un altre exemple. En aquests individus s'observen amb freqüència pancitopènia, erupcions cutànies, inflamació dels ganglis limfàtics i engrandiment de fetge i la melsa. Es creu que la causa és la presència de múltiples infeccions virals no eliminades a causa de la falta de perforina.

A més de les infeccions cròniques i / o recurrents, també s'observen en la agammaglobulinemia lligada al cromosoma X (XLA) moltes malalties autoimmunes, com artritis, anèmia hemolítica autoimmune, esclerodèrmia i diabetis mellitus tipus 1. Les infeccions bacterianes i fúngiques recurrents i la inflamació crònica de l'intestí i els pulmons també s'observen en la malaltia granulomatosa crònica (EGC). La CGD és causada per la disminució de la producció de nicotinamida adenina dinucleòtid fosfat (NADPH) oxidasa pels neutròfils. S'observen mutacions hipomórficas de RAG en pacients amb malaltia granulomatosa de la línia mitjana; un trastorn autoimmune que s'observa generalment en pacients amb granulomatosi amb poliangeítis i limfomes de cèl·lules T / NK.

Els pacients amb síndrome de Wiskott-Aldrich (WAS) també presenten èczema, manifestacions autoimmunes, infeccions bacterianes recurrents i limfoma.

A la poliendocrinopatía autoimmune-candidiasi-distròfia ectodèrmica (APECED) també coexisteixen autoimmunitat i infeccions: manifestacions autoimmunes específiques d'òrgans (per exemple, hipoparatiroïdisme i insuficiència adrenocortical) i candidiasi mucocutània crònica.

Finalment, la deficiència d'IgA també s'associa de vegades amb el desenvolupament de fenòmens autoimmunitaris i atòpics.

Factors genèticsModifica

Certs individus són genèticament susceptibles a desenvolupar malalties autoimmunes. Aquesta susceptibilitat està associada amb múltiples gens més altres factors de risc. Els individus amb predisposició genètica no sempre desenvolupen malalties autoimmunes.

Es sospiten tres conjunts principals de gens en moltes malalties autoimmunes. Aquests gens estan relacionats amb:

Els dos primers, que participen en el reconeixement d'antígens, són inherentment variables i susceptibles de recombinació. Aquestes variacions permeten que el sistema immunològic respongui a una varietat molt àmplia d'invasors, però també poden donar lloc a limfòcits capaços d'auto-reactivitat.

Existeixen menys correlacions amb les molècules de MHC de classe I. La més notable i consistent és l'associació entre HLA B27 i espondiloartropaties com la espondilitis anquilosant i la artritis reactiva. Poden existir correlacions entre els polimorfismes dins dels promotors del MHC de classe II i la malaltia autoimmune.

Les contribucions de gens fora del complex MHC segueixen sent objecte d'investigació, en models animals de malaltia (extensos estudis genètics de diabetis en el ratolí NOD de Linda Wicker) i en pacients (anàlisi de lligament de susceptibilitat al tipus ELS de Brian Kotzin).

Recentment, PTPN22 s'ha associat amb múltiples malalties autoimmunes que inclouen diabetis tipus I, artritis reumatoide, lupus eritematós sistèmic, tiroïditis de Hashimoto, malaltia de Greus, malaltia d'Addison, miastènia greu, vitiligo, esclerosi sistèmica, artritis idiopàtica juvenil i artritis psoriàsica.[11]

SexeModifica

Relació de incidència dona / home

de malalties autoimmunes

Tiroïditis de Hashimoto 10: 1 [12]
Malaltia de Graves 7: 1
Esclerosi múltiple (EM) 2: 1
miastènia greu 2: 1
Lupus eritematós sistèmic (LES) 9: 1
artritis reumatoide 5: 2
Colangitis esclerosant primària 1: 2

Existeix alguna evidència que el sexe d'una persona també pot tenir algun paper en el desenvolupament de l'autoimmunitat; és a dir, la majoria de les malalties autoimmunes estan relacionades amb el sexe. Algunes malalties autoimmunes que els homes tenen tant o més probabilitats de desenvolupar que les dones inclouen: espondilitis anquilosant, diabetis mellitus tipus 1, granulomatosi amb poliangeítis, malaltia de Crohn, colangitis esclerosant primària i psoriasi.

Les raons d'el paper del sexe en l'autoimmunitat varien. Les dones semblen generar respostes inflamatòries més grans que els homes quan s'activa el seu sistema immunològic, el que augmenta el risc d'autoimmunitat. La participació dels esteroides sexuals està indicada pel fet que moltes malalties autoimmunes tendeixen a fluctuar d'acord amb els canvis hormonals, per exemple: durant l'embaràs, en el cicle menstrual o quan es fan servir anticonceptius orals. Un historial d'embaràs també sembla deixar un augment persistent de el risc de malaltia autoimmune. S'ha suggerit que el lleuger intercanvi directe de cèl·lules entre les mares i els seus fills durant l'embaràs pot induir autoimmunitat.[13] Això s'inclinaria l'equilibri de gènere en la direcció de la dona.

Una altra teoria suggereix que l'alta tendència femenina a tenir autoimmunitat es deu a una inactivació desequilibrada del cromosoma X.[14] La teoria del biaix d'inactivació de X, proposada per Jeff Stewart de la Universitat de Princeton, es va confirmar de forma experimental a la esclerodèrmia i la tiroïditis autoimmune.[15] També s'han proposat altres mecanismes complexos de susceptibilitat genètica lligats al cromosoma X.

Factors ambientalsModifica

Malalties infeccioses i paràsitsModifica

Hi ha una interessant relació inversa entre malalties infeccioses i malalties autoimmunes. En àrees on múltiples malalties infeccioses són endèmiques, les malalties autoimmunes són molt rares. El contrari, fins a cert punt, sembla ser cert. La hipòtesi de la higiene atribueix aquestes correlacions a les estratègies de manipulació immunològica dels patògens. Si bé tal observació ha estat qualificada de diverses formes com falsa i ineficaç, segons alguns estudis, la infecció per paràsits està associada amb una activitat reduïda de la malaltia autoimmune.[16][17][18]

El supòsit mecanisme és que el paràsit atenua la resposta immune de l'hoste per protegir-se a si mateix. Això pot proporcionar un benefici fortuït a un hoste que també pateix una malaltia autoimmune. Els detalls de la modulació immunitària del paràsit encara no es coneixen, però poden incloure la secreció d'agents antiinflamatoris o la interferència amb la senyalització immunitària de l'hoste.

Una observació paradoxal ha estat la forta associació de certs organismes microbians amb malalties autoimmunes. Per exemple, Klebsiella pneumoniae i coxsackievirus B s'han correlacionat fortament amb la espondilitis anquilosant i la diabetis mellitus tipus 1, respectivament. Això s'ha explicat per la tendència de l'organisme infectant a produir superantígens que són capaços d'activar policlonalmente dels limfòcits B i produir grans quantitats d'anticossos de diferents especificitats, alguns dels quals poden ser autorreactivos.

Agents químics i droguesModifica

Certs agents químics i fàrmacs també poden estar associats amb la gènesi d'afeccions autoimmunes o afeccions que simulen malalties autoimmunes. El més sorprenent d'ells és lupus eritematós induït per fàrmacs. En general, la suspensió del fàrmac causant cura els símptomes en un pacient.

El tabaquisme està ara establert com un factor de risc important tant per la incidència com per la gravetat de la artritis reumatoide. Això pot estar relacionat amb la citrulinación anormal de proteïnes, ja que els efectes del tabaquisme es correlacionen amb la presència de anticossos contra pèptids citrulinats.

Patogènia de l'autoimmunitatModifica

Es creu que diversos mecanismes intervenen en la patogènia de les malalties autoimmunes, en un context de predisposició genètica i modulació ambiental. Va més enllà de l'abast d'aquest article discutir cada un d'aquests mecanismes de manera exhaustiva, però s'ha descrit un resum d'alguns dels mecanismes importants:

  • Bypass de cèl·lules T: un sistema immunològic normal requereix l'activació de les cèl·lules B per les cèl·lules T abans que les primeres puguin diferenciar-se en cèl·lules B plasmàtiques i posteriorment produir anticossos en grans quantitats. Aquest requisit d'una cèl·lula T es pot evitar en casos rars, com la infecció per organismes que produeixen superantígens, que són capaços d'iniciar l'activació policlonal de les cèl·lules B, o fins i tot de les cèl·lules T, en unir-se directament a la subunitat β. dels receptors de cèl·lules T d'una manera no específica.
  • Discordança entre cèl·lules T i cèl·lules B: se suposa que una resposta immune normal implica respostes de cèl·lules B i T a el mateix antigen, fins i tot si sabem que les cèl·lules B i les cèl·lules T reconeixen coses molt diferents: conformacions en la superfície d'una molècula per cèl·lules B i fragments peptídics preprocesats de proteïnes per cèl·lules T. no obstant això, fins on sabem, no hi ha res que ho requereixi. Tot el que es requereix és que una cèl·lula B que reconeix l'antigen X endocitose i processi una proteïna I (normalment = X) i la present a una cèl·lula T. Es va demostrar que les cèl·lules B que reconeixen IgGFc podrien obtenir ajuda de qualsevol cèl·lula T que respongui a un antigen co-endocitosat amb IgG per la cèl·lula B com a part d'un complex immunològic. En la malaltia celíaca, sembla probable que les cèl·lules B que reconeixen la transglutamina tissular siguin ajudades per les cèl·lules T que reconeixen la gliadina.
  • Retroalimentació intervinguda per receptors de cèl·lules B aberrants: una característica de la malaltia autoimmune humana és que està restringida en gran manera a un petit grup d'antígens, diversos dels quals tenen funcions de senyalització conegudes en la resposta immune (ADN, C1q, IgGFc, ro, receptor Amb. A, receptor de aglutinina de Peanut (PNAR)). Aquest fet va donar lloc a la idea que pot produir-se una autoimmunitat espontània quan la unió de l'anticòs a certs antígens condueix a senyals aberrants que es realimenten a les cèl·lules B parentals a través de lligands units a la membrana. Aquests lligands inclouen el receptor de cèl·lules B (per al antigen), els receptors d'IgG Fc, CD21, que s'uneix al complement C3d, els receptors tipus Toll 9 i 7 (que poden unir-se a l'ADN i nucleoproteïnes) i PNAR. També pot contemplar-se una activació aberrant més indirecta de les cèl·lules B amb autoanticossos contra el receptor d'acetilcolina (en les cèl·lules mioides de l'estafa) i hormones i proteïnes d'unió a hormones. Juntament amb el concepte de discordança entre cèl·lules T i cèl·lules B, aquesta idea forma la base de la hipòtesi de les cèl·lules B autoreactives que es perpetuen a si mateixes.[19] Es considera que les cèl·lules B autoreactives en autoimmunitat espontània sobreviuen a causa de la subversió tant de la via d'ajuda de les cèl·lules T com del senyal de retroalimentació a través del receptor de cèl·lules B, superant així els senyals negatives responsables de l'auto-tolerància de les cèl·lules B sense necessàriament requerir la pèrdua de tolerància de la pròpia cèl·lula-T.
  • Mimetisme molecular : 1 antigen exogen pot compartir similituds estructurals amb certs antígens de l'hoste; per tant, qualsevol anticòs produït contra aquest antigen (que imita els autoantígens) també pot, en teoria, unir-se als antígens de l'hoste i amplificar la resposta immunitària. La idea del mimetisme molecular va sorgir en el context de la febre reumàtica, que segueix a la infecció per estreptococs beta-hemolítics de el grup A. Tot i que la febre reumàtica s'ha atribuït al mimetisme molecular durant mig segle, no s'ha identificat formalment cap antigen ( si és que s'han proposat massa). A més, la complexa distribució tissular de la malaltia (cor, articulacions, pell, ganglis basals) s'oposa a un antigen cardíac específic. Segueix sent totalment possible que la malaltia es degui, per exemple, a una interacció inusual entre els complexos immunes, els components del complement i l'endoteli.
  • Reacció creuada d'idiotops: els idiotops són epítops antigènics que es troben a la porció d'unió a l'antigen (Fab) de la molècula d'immunoglobulina. Es van presentar proves que l'autoimmunitat pot sorgir com a resultat d'una reacció creuada entre el idiotip d'un anticòs antiviral i un receptor de la cèl·lula hoste per al virus en qüestió. En aquest cas, el receptor de la cèl·lula hoste és concebut com una imatge interna de virus, i els anticossos anti-idiotip poden reaccionar amb les cèl·lules hoste.
  • Desregulació de citocines: les citocines s'han dividit recentment en dos grups segons la població de cèl·lules les funcions promouen: Cèl·lules T auxiliars tipus 1 o tipus 2. La segona categoria de citocines, que inclou IL-4, IL-10 i TGF-β (per nomenar algunes), sembla tenir un paper en la prevenció de l'exageració de les respostes immunitàries pro-inflamatòries.
  • Apoptosi de cèl·lules dendrítiques: les cèl·lules de sistema immunològic trucades cèl·lules dendrítiques presenten antígens als limfòcits actius. Les cèl·lules dendrítiques que presenten defectes en l'apoptosi poden provocar una activació de limfòcits sistèmica inadequada i la consegüent disminució de l'auto-tolerància.[20]
  • Difusió d'epítops o deriva d'epítops:'quan la reacció immunitària canvia de dirigir-se a l'epítop primari a dirigir-se també a altres epítops. En contrast amb el mimetisme molecular, els altres epítops no necessiten ser estructuralment similars a el primari.
  • Modificació de l'epítop o exposició de l'epítop críptic:' aquest mecanisme de malaltia autoimmune és únic en el sentit que no és el resultat d'un defecte en el sistema hematopoètic. En canvi, la malaltia és el resultat de l'exposició d'enllaços críptics N-glucans (polisacàrid) comuns a eucariotes inferiors i procariotes en les glucoproteïnes de cèl·lules i òrgans no hematopoètics de mamífers.[21] Aquesta exposició de glucans filogenèticament primitius activa una o més cèl·lules immunes innates de mamífers receptors per induir un estat inflamatori estèril crònic. En presència de dany cel·lular crònic i inflamatori, s'activa el sistema immunològic adaptatiu i es perd l'auto-tolerància amb una major producció d'autoanticossos. En aquesta forma de la malaltia, l'absència de limfòcits pot accelerar el dany dels òrgans i l'administració d'IgG intravenosa pot ser terapèutica. Encara que aquesta ruta a la malaltia autoimmune pot ser la base de diversos estats de malaltia degenerativa, en l'actualitat no hi ha diagnòstics per aquest mecanisme de malaltia i, per tant, es desconeix el seu paper en l'autoimmunitat humana.

S'estan investigant les funcions dels tipus de cèl·lules immunoreguladores especialitzades, com les cèl·lules T reguladores, les cèl·lules NKT i les cèl·lules T γδ en la patogènia de les malalties autoimmunes.

ClassificacióModifica

Les malalties autoimmunes es poden dividir àmpliament en trastorns autoimmunitaris sistèmics i específics d'òrgans o localitzats, segons les principals característiques clínico-patològiques de cada malaltia.

Utilitzant l'esquema de classificació tradicional de "òrgan específic" i "òrgan no-específic", moltes malalties s'han agrupat sota el paraigua de malalties autoimmunes. No obstant això, molts trastorns humans inflamatoris crònics no tenen les associacions reveladores de la immunopatologia impulsada per les cèl·lules B i T. S'ha establert fermament que la "inflamació contra un mateix" de el teixit no depèn necessàriament de respostes anormals de les cèl·lules T i B.[22]

Això ha portat a la recent proposta de que l'espectre de l'autoimmunitat ha de considerar-se a llarg d'un "continu de malalties immunològiques", amb les malalties autoimmunes clàssiques en un extrem i les malalties impulsades pel sistema immunològic innat en l'altre extrem. Dins d'aquest esquema, es pot incloure l'espectre complet d'autoimmunitat. Es pot veure que moltes malalties autoimmunes humanes comunes tenen una immunopatologia intervinguda per immunitat innata substancial usant aquest nou esquema. Esteesquema de classificació té implicacions per a comprendre els mecanismes de la malaltia i per al desenvolupament de la teràpia.[22]

DiagnòsticModifica

El diagnòstic de trastorns autoimmunitaris es basa en gran manera en la història i l'examen físic precisos del pacient i en un alt índex de sospita. en un context de certes anomalies en les proves de laboratori de rutina (per exemple, proteïna C reactiva elevada).

En diversos trastorns sistèmics, poden emprar assaigs serològics que poden detectar autoanticossos específics. Els trastorns localitzats es diagnostiquen millor mitjançant immunofluorescència de mostres de biòpsia.

Els autoanticossos s'utilitzen per diagnosticar moltes malalties autoimmunes. Els nivells d'autoanticossos es mesuren per determinar el progrés de la malaltia.

TractamentsModifica

Els tractaments per a les malalties autoimmunes han estat tradicionalment immunosupressors, antiinflamatoris o pal·liatius.[7] El maneig de la inflamació és fonamental en les malalties autoimmunes.[23] Les teràpies no immunològiques, com el reemplaçament hormonal en la tiroïditis de Hashimoto o la diabetis mellitus tipus 1, tracten els resultats de la resposta autoagresiva, de manera que aquests són tractaments pal·liatius. La manipulació dietètica limita la gravetat de la malaltia celíaca. El tractament amb esteroides o AINE limita els símptomes inflamatoris de moltes malalties. La IVIG s'utilitza per CIDP i GBS. S'ha demostrat que les teràpies immunomoduladores específiques, com els antagonistes el TNFα (per exemple, etanercept ), l'agent reductor de cèl·lules B rituximab, el receptor anti-IL-6 tocilizumab i el bloquejador de coestimulación abatacept, són útils en el tractament de l'AR. Algunes d'aquestes inmunoteràpies poden estar associades amb un major risc d'efectes adversos, com la susceptibilitat a les infeccions.

La teràpia amb helmints és un enfocament experimental que implica la inoculació del pacient amb nematodes intestinals paràsits específics (helmints). Actualment existeixen dos tractaments estretament relacionats disponibles, la inoculació amb Necator americanus, generalment conegut com ancilòstoms, o Trichuris Suis Ova, generalment conegut com Ous de Whipworm.[24][25][26][27][28]

La vacunació amb cèl·lules T també s'està explorant com una possible teràpia futura per als trastorns autoimmunes.

Nutrició i autoimmunitatModifica

Vitamina D / Llum solarModifica

  • A causa de que la majoria de les cèl·lules i teixits humans tenen receptors per a la vitamina D, incloses les cèl·lules T i B, els nivells adequats de vitamina D poden ajudar en la regulació de el sistema immunològic.[29] La vitamina D té un paper en la funció immunològica a l'actuar sobre cèl·lules T i cèl·lules assassines naturals.[30] La investigació ha demostrat una associació entre la vitamina D sèrica baixa i les malalties autoimmunes, que inclouen esclerosi múltiple diabetis tipus 1, i Lupus eritematós sistèmic (generalment conegut simplement com lupus).[31][32]  No obstant això, des fotosensibilitat ocorre en el lupus, s'aconsella als pacients que evitin la llum solar, que pot ser responsable de la deficiència de vitamina D observada en aquesta malaltia. polimorfismes en el receptor de vitamina D Els gens es troben normalment en persones amb malalties autoimmunes, el que proporciona un mecanisme potencial per al paper de la vitamina D en l'autoimmunitat. Existeix evidència mixta sobre l'efecte de la suplementació amb vitamina D a la diabetis tipus 1, el lupus i l'esclerosi múltiple. 

Àcids grassos omega-3Modifica

  • Els estudis han demostrat que el consum adequat d'àcids grassos omega-3 contraresta els efectes dels àcids araquidònics, que contribueixen als símptomes de les malalties autoimmunes. Els assajos en humans i animals suggereixen que l'omega-3 és una modalitat de tractament eficaç per a molts casos d'artritis reumatoide, malaltia inflamatòria intestinal, asma i psoriasi.[33]
  • Si bé la depressió major no és necessàriament una malaltia autoimmune, alguns dels seus símptomes fisiològics són de naturalesa inflamatòria i autoimmune. L'omega-3 pot inhibir la producció d'interferó gamma i altres citocines que causen els símptomes fisiològics de la depressió. Això pot ser degut a el fet que un desequilibri en els àcids grassos omega-3 i omega-6, que tenen efectes oposats, és fonamental en l'etiologia de la depressió major.

Probiòtic / MicrofloraModifica

  • S'ha demostrat que diversos tipus de bacteris i microflora presents en els productes lactis fermentats, especialment Lactobacillus casei, estimulen la resposta immune als tumors en ratolins i regulen la funció immune, retardant o prevenint l'aparició de diabetis no obès. Això és particularment cert per a la soca Shirota de L. casei (LCS). El cep LCS es troba principalment en iogurt i productes similars a Europa i Japó, i poques vegades en altres llocs.[34]

AntioxidantsModifica

  • S'ha teoritzat que els radicals lliures contribueixen a l'aparició de diabetis tipus 1 en nadons i nens petits i, per tant, el risc podria reduir-se amb una alta ingesta de substàncies antioxidants durant l'embaràs. No obstant això, un estudi realitzat en un hospital de Finlàndia entre 1997 i 2002 va concloure que no hi havia una correlació estadísticament significativa entre la ingesta d'antioxidants i el risc de diabetis.[35] Aquest estudi va involucrar el monitoratge de la ingesta d'aliments a través de qüestionaris i la ingesta estimada d'antioxidants sobre aquesta base, en lloc de mitjançant mesuraments exactes o l'ús de suplements.

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. Bandgar, Tushar; Lila, Anurag; Shah, Nalini; Patt, Hiren «Management issues with exogenous steroid therapy». Indian Journal of Endocrinology and Metabolism, 17, 9, 2013, pàg. 612. DOI: 10.4103/2230-8210.123548. ISSN: 2230-8210. PMC: 4046616. PMID: 24910822.
  2. Arthur M. Silverstein: Autoimmunity: A History of the Early Struggle for Recognition, in: Ian R. Mackay, Noel R Rose: The Autoimmune Diseases (chapter 2), Academic Press, 2013
  3. Poletaev, A. B.; Churilov, L. P.; Stroev, Yu. I.; Agapov, M. M. «Immunophysiology versus immunopathology: Natural autoimmunity in human health and disease» (en anglès). Pathophysiology, 19, 3, 01-06-2012, pàg. 221–231. DOI: 10.1016/j.pathophys.2012.07.003. ISSN: 0928-4680.
  4. Stefanova I.; Dorfman J. R.; Germain R. N. «Self-recognition promotes the foreign antigen sensitivity of naive T lymphocytes». Nature, 420, 6914, 2002, pàg. 429–434. DOI: 10.1038/nature01146. PMID: 12459785.
  5. Pike, B. L.; Boyd, A. W.; Nossal, G. J. «Clonal anergy: the universally anergic B lymphocyte» (en anglès). Proceedings of the National Academy of Sciences, 79, 6, 01-03-1982, pàg. 2013–2017. DOI: 10.1073/pnas.79.6.2013. ISSN: 0027-8424. PMC: 346112. PMID: 6804951.
  6. Jerne, N. K. «Towards a network theory of the immune system». Annales D'immunologie, 125C, 1-2, 1974-01, pàg. 373–389. ISSN: 0300-4910. PMID: 4142565.
  7. 7,0 7,1 «Pathology, Microbiology and Immunology - School of Medicine | University of South Carolina». sc.edu. [Consulta: 3 octubre 2020].
  8. Edwards; Cambridge; Abrahams «Do self-perpetuating B lymphocytes drive human autoimmune disease?» (en anglès). Immunology, 97, 2, 1999, pàg. 188–196. DOI: 10.1046/j.1365-2567.1999.00772.x. ISSN: 1365-2567. PMC: 2326840. PMID: 10447731.
  9. «Immunodeficiency and autoimmunity: lessons from systemic lupus erythematosus». Trends in Molecular Medicine, 18, 2, 2012, pàg. 101–108. DOI: 10.1016/j.molmed.2011.10.005. PMC: 3278563. PMID: 22177735.
  10. Klein, Jan. «The HLA System» (en anglès). http://dx.doi.org/10.1056/NEJM200009143431106, 20-08-2009. DOI: 10.1056/nejm200009143431106.
  11. Gregersen, Peter K.; Olsson, Lina M. «Recent Advances in the Genetics of Autoimmune Disease». Annual Review of Immunology, 27, 01-01-2009, pàg. 363–391. DOI: 10.1146/annurev.immunol.021908.132653. PMC: 2992886. PMID: 19302045.
  12. Everyday Health > Women and Autoimmune Disorders By Krisha McCoy. Medically reviewed by Lindsey Marcellin, MD, MPH. Last Updated: 12/02/2009
  13. Ainsworth, Claire (Nov. 15, 2003). The Stranger Within. New Scientist (subscription). (reprinted here )
  14. Theory: High autoimmunity in females due to imbalanced X chromosome inactivation:
  15. Uz, Elif; Loubiere, Laurence S.; Gadi, Vijayakrishna K.; Ozbalkan, Zeynep; Stewart, Jeffrey «Skewed X-Chromosome Inactivation in Scleroderma» (en anglès). Clinical Reviews in Allergy & Immunology, 34, 3, 01-06-2008, pàg. 352–355. DOI: 10.1007/s12016-007-8044-z. ISSN: 1559-0267. PMC: 2716291. PMID: 18157513.
  16. Saunders, Karin A.; Raine, Tim; Cooke, Anne; Lawrence, Catherine E. «Inhibition of Autoimmune Type 1 Diabetes by Gastrointestinal Helminth Infection» (en anglès). Infection and Immunity, 75, 1, 01-01-2007, pàg. 397–407. DOI: 10.1128/IAI.00664-06. ISSN: 0019-9567. PMC: 1828378. PMID: 17043101.
  17. «Parasite Infection May Benefit Multiple Sclerosis Patients». sciencedaily.com.
  18. Wållberg, Maja; Harris, Robert A. «Co-infection with Trypanosoma brucei brucei prevents experimental autoimmune encephalomyelitis in DBA/1 mice through induction of suppressor APCs» (en anglès). International Immunology, 17, 6, 01-06-2005, pàg. 721–728. DOI: 10.1093/intimm/dxh253. ISSN: 0953-8178.
  19. Edwards, Jonathan C. W.; Cambridge, Geraldine «B-cell targeting in rheumatoid arthritis and other autoimmune diseases» (en anglès). Nature Reviews Immunology, 6, 5, 2006-05, pàg. 394–403. DOI: 10.1038/nri1838. ISSN: 1474-1741.
  20. «Dendritic cells: sentinels of immunity and tolerance». International Journal of Hematology, 81, 3, 2005, pàg. 197–203. DOI: 10.1532/IJH97.04165. PMID: 15814330.
  21. Green R.S.; Stone E.L.; Tenno M.; Lehtonen E.; Farquhar M.G. «Mammalian N-glycan branching protects against innate immune self-recognition and inflammation in autoimmune disease pathogenesis». Immunity, 27, 2, 2007, pàg. 308–320. DOI: 10.1016/j.immuni.2007.06.008. PMID: 17681821.
  22. 22,0 22,1 McGonagle, D; McDermott, MF «A proposed classification of the immunological diseases.». PLOS Medicine, 3, 8, Aug 2006, pàg. e297. DOI: 10.1371/journal.pmed.0030297. PMC: 1564298. PMID: 16942393.
  23. Nikoopour, Enayat. «Therapeutic Benefits of Regulating Inflammation in Autoimmunity» (en anglès). Inflammation & Allergy - Drug Targets (Discontinued), 31-08-2008. DOI: 10.2174/187152808785748155.
  24. Zaccone, P.; Fehervari, Z.; Phillips, J. M.; Dunne, D. W.; Cooke, A. «Parasitic worms and inflammatory diseases» (en anglès). Parasite Immunology, 28, 10, 2006, pàg. 515–523. DOI: 10.1111/j.1365-3024.2006.00879.x. ISSN: 1365-3024. PMC: 1618732. PMID: 16965287.
  25. Dunne, David W.; Cooke, Anne «A worm's eye view of the immune system: consequences for evolution of human autoimmune disease» (en anglès). Nature Reviews Immunology, 5, 5, 2005-05, pàg. 420–426. DOI: 10.1038/nri1601. ISSN: 1474-1741.
  26. Dittrich, Anna M.; Erbacher, Annika; Specht, Sabine; Ahrens, Birgit; Krokowski, Martin «Helminth Infection with Litomosoides sigmodontis Induces Regulatory T Cells and Inhibits Allergic Sensitization, Airway Inflammation, and Hyperreactivity in a Murine Asthma Model» (en anglès). The Journal of Immunology, 180, 3, 01-02-2008, pàg. 1792–1799. DOI: 10.4049/jimmunol.180.3.1792. ISSN: 0022-1767. PMID: 18209076.
  27. Wohlleben, Gisela; Trujillo, Claudia; Müller, Justus; Ritze, Yvonne; Grunewald, Susanne «Helminth infection modulates the development of allergen‐induced airway inflammation» (en anglès). International Immunology, 16, 4, 01-04-2004, pàg. 585–596. DOI: 10.1093/intimm/dxh062. ISSN: 0953-8178.
  28. Quinnell, R. J.; Bethony, J.; Pritchard, D. I. «The immunoepidemiology of human hookworm infection» (en anglès). Parasite Immunology, 26, 11-12, 2004, pàg. 443–454. DOI: 10.1111/j.0141-9838.2004.00727.x. ISSN: 1365-3024.
  29. Holick, Michael F. «Sunlight and vitamin D for bone health and prevention of autoimmune diseases, cancers, and cardiovascular disease» (en anglès). The American Journal of Clinical Nutrition, 80, 6, 01-12-2004, pàg. 1678S–1688S. DOI: 10.1093/ajcn/80.6.1678S. ISSN: 0002-9165.
  30. Yang, Chen-Yen; Leung, Patrick S. C.; Adamopoulos, Iannis E.; Gershwin, M. Eric «The Implication of Vitamin D and Autoimmunity: a Comprehensive Review» (en anglès). Clinical Reviews in Allergy & Immunology, 45, 2, 01-10-2013, pàg. 217–226. DOI: 10.1007/s12016-013-8361-3. PMC: 6047889. PMID: 23359064.
  31. Dankers, Wendy; Colin, Edgar M.; Hamburg, Van; Piet, Jan; Lubberts, Erik «Vitamin D in Autoimmunity: Molecular Mechanisms and Therapeutic Potential» (en anglès). Frontiers in Immunology, 7, 2017, pàg. 697. DOI: 10.3389/fimmu.2016.00697. PMC: 5247472. PMID: 28163705.
  32. Agmon-Levin, Nancy; Theodor, Emanuel; Segal, Ramit Maoz; Shoenfeld, Yehuda «Vitamin D in Systemic and Organ-Specific Autoimmune Diseases» (en anglès). Clinical Reviews in Allergy & Immunology, 45, 2, 01-10-2013, pàg. 256–266. DOI: 10.1007/s12016-012-8342-y. ISSN: 1559-0267.
  33. Simopoulos, Artemis P. «Omega-3 Fatty Acids in Inflammation and Autoimmune Diseases». Journal of the American College of Nutrition, 21, 6, 01-12-2002, pàg. 495–505. DOI: 10.1080/07315724.2002.10719248. ISSN: 0731-5724. PMID: 12480795.
  34. Matsuzaki, Takeshi; Takagi, Akimitsu; Ikemura, Haruo; Matsuguchi, Tetsuya; Yokokura, Teruo «Intestinal Microflora: Probiotics and Autoimmunity» (en anglès). The Journal of Nutrition, 137, 3, 01-03-2007, pàg. 798S–802S. DOI: 10.1093/jn/137.3.798S. ISSN: 0022-3166.
  35. Uusitalo, Liisa; Kenward, Mike G.; Virtanen, Suvi M.; Ovaskainen, Marja-Leena; Nevalainen, Jaakko «Intake of antioxidant vitamins and trace elements during pregnancy and risk of advanced β cell autoimmunity in the child» (en anglès). The American Journal of Clinical Nutrition, 88, 2, 01-08-2008, pàg. 458–464. DOI: 10.1093/ajcn/88.2.458. ISSN: 0002-9165.