Eugène Delacroix

pintor francès
(S'ha redirigit des de: Delacroix)

Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix (Charenton-Saint-Maurice, França, 26 d'abril de 1798 - París, 13 d'agost de 1863) fou un pintor francès,[1] considerat el líder de l'escola romàntica francesa.[2]

Plantilla:Infotaula personaEugène Delacroix

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement26 abril 1798 Modifica el valor a Wikidata
Saint-Maurice (Primera República Francesa) Modifica el valor a Wikidata
Mort13 agost 1863 Modifica el valor a Wikidata (65 anys)
París (Segon Imperi Francès) Modifica el valor a Wikidata
Causa de morttuberculosi Modifica el valor a Wikidata
SepulturaGrave of Delacroix (en) Tradueix
cementiri de Père-Lachaise, 49 Modifica el valor a Wikidata
FormacióÉcole Nationale Supérieure des Beaux-Arts
Liceu Louis-le-Grand
Lycée Corneille Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPintura Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Alger
Marroc
Algesires
Sevilla
París
Orà
Nohant-Vic
Londres Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópintor, muralista, dibuixant projectista, pastelista, dibuixant, litògraf, fotògraf, diarista, artista visual Modifica el valor a Wikidata
Activitat1815 Modifica el valor a Wikidata - 1863 Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènerePintura d'història, paisatge, natura morta i pintura de batalla Modifica el valor a Wikidata
MovimentRomanticisme Modifica el valor a Wikidata
Catàleg raonatTout l'œuvre peint de Delacroix (1972) Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsPierre-Narcisse Guérin Modifica el valor a Wikidata
AlumnesJoseph Guichard, Charles Cournault, Étienne François Haro, Pierre Grivolas, Maurice Sand, Gustave Lassalle-Bordes i Charles Jean Richardot (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
Cònjugecap valor Modifica el valor a Wikidata
PareCharles-François Delacroix
Charles Maurice de Talleyrand-Périgord Modifica el valor a Wikidata
GermansCharles-Henri Delacroix
Henriette Delacroix Modifica el valor a Wikidata
ParentsHenri François Riesener, oncle
Léon Riesener, cosí germà Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
17 agost 1863funeral (abadia de Saint-Germain-des-Prés) Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata


Musicbrainz: b11edf42-ca57-4d4e-93bf-f1cea4106396 Discogs: 1868978 Find a Grave: 272 Project Gutenberg: 47658 Modifica el valor a Wikidata

En contrast amb el perfeccionisme neoclàssic d'Ingres, el seu principal rival, Delacroix va inspirar-se en l'art de Rubens i els pintors del Renaixement venecià, amb un èmfasi en el color i el moviment més que en la claredat del contorn i la forma acuradament modelada. Els continguts dramàtics i romàntics van caracteritzar els temes centrals de la seva maduresa, i el van portar no als models clàssics de l'art grec i romà, sinó a viatjar pel nord d'Àfrica, a la recerca de l'exòtisme.[3] Amic i hereu espiritual de Théodore Géricault, Delacroix també es va inspirar en Lord Byron, amb qui va compartir una forta identificació amb les "forces del sublim".[4]

Tanmateix, Delacroix no estava donat ni al sentimentalisme ni a la grandilocució, i el seu romanticisme era el d'un individualista. En paraules de Baudelaire, "Delacroix estava apassionadament enamorat de la passió, però fredament decidit a expressar la passió de la manera més clara possible".[5] Juntament amb Ingres, Delacroix és considerat un dels últims mestres antics de la pintura i és un dels pocs que mai van ser fotografiats.

Com a pintor i muralista, l'ús per part de Delacroix de pinzellades expressives i el seu estudi dels efectes òptics del color van donar forma profunda a l'obra dels impressionistes, mentre que la seva passió per l'exòtic va inspirar els artistes del moviment simbolista. Un excel·lent litògraf, Delacroix va il·lustrar diverses obres de William Shakespeare, l'autor escocès Walter Scott i l'autor alemany Johann Wolfgang von Goethe.

Biografia

modifica

Segons nombrosos historiadors, Delacroix podria haver estat fill biològic del polític Charles Maurice de Talleyrand-Périgord. Pel que sembla, el seu pare "oficial" havia quedat estèril a causa d'una malaltia. De tota manera, Eugène va ser registrat com a fill de Charles Delacroix, polític de professió, i de Victorie Oeben, qui pertanyia a una família d'artesans i dibuixants. Va ser el més emblemàtic pintor del moviment romàntic aparegut en el primer terç del segle xix, la influència del qual es va estendre fins als impressionistes. Etiquetat inicialment com a neoclàssic, encara que oposat totalment a Ingres, ambdós foren criticats en els diferents Salons en els quals exposaven.

A partir de l'exposició de 1855 Delacroix es va convertir en una figura que va saber sobrepassar la formació clàssica per a "renovar" la pintura. A la seva defunció, els artistes contemporanis seus li van rendir sentits homenatges, especialment Gustave Courbet.

Autèntic geni, va deixar nombroses obres que tenien molt a veure amb l'actualitat de la seva època (Les matances de Quios o La Llibertat guiant el poble). També va destacar com a pintor religiós, malgrat les seves contínues declaracions d'ateisme. Les seves obres manifesten un gran mestratge en la utilització del color. Als 18 anys va ingressar en l'Escola Superior de Belles Arts, en l'estudi de P. Guérin, on Théodore Géricault i el Baró Gros van ser els seus mestres. Visitava sovint el Louvre, estudiant i copiant els grans pintors que admirava, Rubens, Velázquez, Rembrandt, Paolo Veronese, i es va debatre entre la tradició i el classicisme i el desig de trobar, després de les aparences, la realitat.

Joventut

modifica
 
La mort de Sardanàpal. El quadre representa un episodi tret de l'obra de Lord Byron, en què el llegendari rei assiri, sabent-se derrotat, fa que els seus esclaus i eunucs degollin les seves dones, els seus patges i els seus cavalls.[6]

El pintor paisatgista Bonington li va ensenyar a pintar la natura. Raymond Soulier el va iniciar en l'aquarel·la. El 1827 exposa La mort de Sardanàpal, un quadre on fa gala d'una de les seves més esplèndides combinacions del color, ple de daurats i vermells. Amb un traçat ple de vigor, després d'un esbós al tremp va fer una sèrie d'estudis parcials al pastel i, després, al natural. El quadre va ser venut el 1847 a M. Wilson, que l'instal·la en el seu castell de Brie, cosa que va provocar un greu deteriorament del quadre, i va requerir una difícil restauració.

L'artista freqüenta els salons literaris, on coneix Stendhal, Mérimée, Victor Hugo, Alexandre Dumas, Baudelaire. Melòman apassionat, es relaciona amb Paganini, Frédéric Chopin, Franz Liszt i Franz Schubert, entre d'altres; Delacroix prefereix l'amistat de músics, escriptors (George Sand) i poetes a la dels pintors de la seva època.

El 1822, Delacroix exposa, per primera vegada, Dante i Virgili als inferns, una obra plena de força, d'una composició ambiciosa i colors molt treballats: la llum llisca sobre les musculatures inflades, un incendi consumeix una ciutat (en segon pla), les capes onegen al vent. La fantasia, el macabre i l'erotisme s'entremesclen. Dos anys més tard pinta Les matances de Quios, una obra enèrgica i amb un colorit molt més viu. Ambdós quadres concretitzen la seva ambivalència interior que es debat entre el romanticisme i el classicisme, entre disseny i color, polèmica interna que l'acompanyarà durant tota la seva vida.

El 1825, Delacroix se'n va a Anglaterra, on passarà tres mesos estudiant els pintors anglesos, de manera especial John Constable, el principal paisatgista europeu de l'època. Tracta de desvelar la tècnica i l'ús dels colors, analitzant els efectes psíquics que aquests provoquen.

El 1827 va crear una sèrie inspirada en la novel·la Faust de Goethe, a qui va dedicar una litografia. La portada d'aquesta sèrie guarda similituds (segurament no casuals) amb Els Capritxos de Goya.

Viatge a Andalusia i Nord d'Àfrica

modifica
 
Pàgina de l'àlbum del nord d'Àfrica i Espanya, 1832, Museu del Louvre.

El 1832 fa un llarg viatge a Andalusia, el Marroc i Algèria, on descobreix l'enlluernadora llum i el color dels seus paisatges, la gent, la sensualitat i el misteri, sensacions intenses que es reflectiran en tota la seva obra posterior. Es coneixen molt bé els detalls d'aquest viatge gràcies al diari de l'artista, a les cartes adreçades als amics i a l'àlbum de croquis que va elaborar. Aquests documents fan possible seguir la crònica de l'artista de manera gairebé diària, passejant per la ciutat o el camp, participant en festes i activitats a les ciutats de Tànger, Fes, Meknès, Orà i Alger. Delacroix queda enlluernat en arribar a Tànger. Aquest viatge al Marroc produeix una transformació innegable en la seva obra. Està convençut que a Àfrica del Nord es pot contemplar com eren les antigues civilitzacions, i estableix comparacions amb la Grècia i la Roma clàssiques.

« Imagina estimat amic, el que suposa contemplar les postes de sol, veure persones que s'assemblen a antics cònsols, Catons i Bruts, passejant pels carrers, arreglant les seves sandàlies, als quals ni tan sols falta l'aire desdenyós que deuen tenir els amos del món. »
— Carta a Pierret 29 d'abril de 1832.[7]

Encàrrecs oficials i darrers anys

modifica

Quan torna del Marroc rep encàrrecs oficials per a decorar i pintar diversos edificis públics: el Saló del rei del palau de Borbó, el palau de Luxemburg, la Galeria d'Apol·lo del Louvre… El seu quadre més popular La Llibertat guiant el poble, també conegut com La barricada (1831), li va valer la Creu de la Legió d'Honor.

A partir de l'exposició de 1855 Delacroix es va convertir en una figura que va saber sobrepassar la formació clàssica per a "renovar" la pintura. A la seva defunció, els artistes contemporanis seus li van rendir sentits homenatges, especialment Gustave Courbet.

El 1857 va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts. Algunes de les seves obres més il·lustres es troben al Museu del Louvre. L'obra de Delacroix inspirarà un gran nombre de pintors, per exemple Vincent Van Gogh. A part de la seva producció pictòrica, va deixar una estimable producció gràfica, principalment litografies.

En el seu Diari exposa els seus pensaments i idees sobre l'art i els artistes, compara les seves pròpies obres anteriors i posteriors, les analitza i dissecciona, i expressa les seves opinions sobre l'art, la política i la vida. Aquest diari constitueix una interessant font d'informació sobre la seva vida i la seva època.

Delacroix va morir el 13 d'agost de 1863 a París.

Quadres representatius

modifica
 
Litografia inspirada en el Faust de Goethe, que il·lustra a Faust i Mefistófeles galopant durant la nit del Sabat
 
La llibertat guiant el poble

Des de 1980 una sèrie de segells de correu representen detalls del quadre La Llibertat guiant el poble. A la fi del segle xx es va expedir un bitllet de banc de cent francs per commemorar Delacroix i el seu quadre La Llibertat guiant el poble. Es tracta de l'únic bitllet de banc al món en el qual es representa una dona amb els pits al descobert.

Galeria

modifica

Referències

modifica
  1. Diccionario de Arte I (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.161. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 29 novembre 2014]. 
  2. Noon, Patrick. Crossing the Channel: British and French Painting in the Age of Romanticism (en anglès). Harry N. Abrams, 2003-06-10, p. 58. ISBN 978-1-85437-513-1. 
  3. Gombrich, E. H.. The Story of Art - 16th Edition (en anglès). Phaidon Press, 1995, p. 504-506. ISBN 978-0-7148-3247-0. 
  4. Clark, Kenneth. Civilisation (en anglès). John Murray Press, 2015-04-16, p. 313. ISBN 978-1-4736-1672-1. 
  5. Delacroix, Eugène. «Introduction». A: The Journal of Eugène Delacroix: A Selection (en anglès). Cornell University Press, 1980. ISBN 978-0-8014-9196-2. 
  6. Néret, Gilles. Eugène Delacroix: 1798 - 1863 ; el príncipe de los románticos (en castellà). Taschen, 2002. ISBN 978-3-8228-1394-2. 
  7. Calvo Santos, Miguel. «Boceto para El sultán Mulay Abderraman - Eugene Delacroix» (en castellà). Historia/Arte. [Consulta: 12 desembre 2023].

Enllaços externs

modifica
  • "Alina, la mulata"
  • Museu Delacroix (francès) (anglès)