Obre el menú principal

Henri Louis Bergson (París, França, 18 d'octubre del 1859 - íd. 4 de gener del 1941) fou un escriptor, filòsof i professor universitari francès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1927.[1]

Infotaula de personaHenri Bergson
Henri Bergson.jpg
Biografia
Naixement 18 d'octubre de 1859
París França França
Mort 4 de gener de 1941(1941-01-04) (als 81 anys)
París
Causa de mort Bronquitis
Religió Judaisme
Educació Liceu Condorcet
École Normale Supérieure
Universitat de París
Es coneix per Haver guanyat el premi Nobel de literatura i per la seva obra filosòfica
Activitat
Camp de treball Filosofia, metafísica, epistemologia, irracionalisme, filosofia del llenguatge i filosofia de les matemàtiques
Ocupació Professor universitari
Ocupador Collège de France (1900–1904)
Moviment Filosofia continental
Professors Émile Boutroux i Félix Ravaisson-Mollien
Alumnes Gabriel Marcel, Émile Bréhier, Louis Lavelle, Albert Thibaudet i Marcel Proust
Influències Zenó d'Elea, Plató, Aristòtil, Plotí, René Descartes, Baruch Spinoza, Gottfried Wilhelm Leibniz, George Berkeley, David Hume, Immanuel Kant, Claude Bernard, Jules Lachelier, Félix Ravaisson-Mollien, Herbert Spencer, Charles Robert Darwin, Albert Einstein, Blaise Pascal, Søren Kierkegaard, Arthur Schopenhauer, Georg Simmel i Gottlob Frege
Família
Pare Michał Bergson
Germans Moina Bergson Mathers
Premis
Signatura
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

BiografiaModifica

Va néixer a la ciutat de París, fill de mare anglesa i pare jueu polonès exiliat. Va estudiar Lletres a l'École Normale Supérieure de la capital gal·la, on es va graduar i després va obtindre l'agrégation en Filosofia el 1881. fou deixeble de Léon Ollé-Laprune i Émile Boutroux i va fer part de la mateixa promoció que Émile Durkheim o Jean Jaurès.

Posteriorment es va dedicar a l'ensenyament a diversos centres d'ensenyament secundari. Entre 1898 i 1900, fou professor a l'École Normale Supérieure. A partir del 1900, va ser catedràtic de Filosofia grega del Collège de France, ocupant la plaça de Charles Lévêque. Fou mestre docent fins al 1921, any en el qual es va retirar de l'ensenyament. Cosí de Marcel Proust. L'any 1901 va ser nomenat membre de Académie des Sciences Morales et Politiques i des de 1914 ocupà el seient 7 de l'Académie française.

Obra filosòficaModifica

Bergson, hereu d'un pensament romàntic, propugna, sobretot, l'acció. Reflecteix, per tant, certa impaciència sobre la cautela i el desapassionat exercici de la raó dels científics i filòsofs. Ataca la principal qualitat d'ambdós, el seu afany de precisió.

En comptes de les formes rígides que imposen la raó a la imatge del món, Bergson aposta per la realitat del flux vivaç de les experiències. Al contrari que el filòsof anglès Francis Herbert Bradley, que volia trobar la veritat, Bergson directament ataca la lògica mateixa com una influència nefasta que cal vèncer, motiu pel qual se l'introdueix dins el moviment irracionalista. Rebutja, a més, la teoria de l'evolució, ja que la seva forta sustentació racionalista no permet que sorgeixi espontàniament res enterament nou. Aquest és un exemple de refús radical a tot el que freni un entusiasme vital. Aquesta doctrina s'exposa en la seva obra L'évolution créatrice (L'evolució creadora, 1907), en què aposta per una evolució "artística" en què els canvis evolutius de la natura es facin per impulsos creadors, a la manera d'un artista que vulgui fabricar característiques noves inexistents. Nega, així, la lenta i grisa evolució científica presentada per Charles Darwin.

De l'ésser humà, considera que ha arribat a una etapa en què l'intel·lecte ha sobrepassat l'instint. Això per a ell és una desgràcia, ja que en eliminar-se el seu instint, s'elimina també la seva llibertat vital. La forma més elevada d'instint és la "intuïció", que és una espècie d'activitat mental que li proporciona una veritat directament d'acord amb el món. Allà on l'intel·lecte deforma la realitat, la intuïció capta l'experiència tal com és.

L'any 1927, li fou concedit el Premi Nobel de Literatura “en reconeixement a les seves riques i vitalitzants idees i l'habilitat brillant amb la qual les ha presentades”.[2]

Obra seleccionadaModifica

  • 1889: Essai sur les données inmédiates de la conscience
  • 1896: Matière et mémoire
  • 1899: Le Rire
  • 1907: L'évolution créatrice
  • 1919: L'Énergie spirituelle
  • 1932: Les deux sources de la morale et de la religion

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. Diccionario de Filosofía (en castellà). 1a. Barcelona: SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales), 2003, p. 24-25 (Biblioteca de Consulta Larousse). ISBN 84-8332-398-2. 
  2. Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de Literatura 1927 (anglès)

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica