Lev Xestov

Lev Xestov
Nom original	(ru) Лев Исаакович Шестов
Biografia
Naixement	(ru) Иегуда Лейб Шварцман ; 24 gener 1866 (Julià) ; Kíiv (Imperi Rus)
Mort	19 novembre 1938 (72 anys); París
Sepultura	Cimetière de l'avenue Pierre-Grenier (en)
Formació	Universitat Imperial de Moscou ; Universitat Imperial de Sant Vladimir
Activitat
Camp de treball	Filosofia i existencialisme
Ocupació	filòsof, escriptor, professor d'universitat, historiador de la literatura
Ocupador	Universitat de París
Moviment	Existencialisme cristià i filosofia occidental
Influències	Friedrich Wilhelm Nietzsche, Søren Kierkegaard, Fiódor Dostoievski, Lev Tolstoi, Mikhaïl Lèrmontov, Anton Txékhov, William Shakespeare, Baruch Spinoza, Heinrich Heine, Martí Luter, Blaise Pascal i Plotí
Obra
Obres destacables	Obres destacables Athens and Jerusalem (en) ;
Família
Fills	Nathalie Baranoff

Lev Xestov (rus: Лев Исаакович Шестов) (Kíiv, 24 de gener de 1866 ^(Julià) - París, 19 de novembre de 1938) (nom complet amb patronímic Lev Issaàkovitx Xestov; en rus: Лев Исаа́кович Шесто́в), fou un filòsof existencialista rus.

Biografia

Nascut amb el nom de Lev Issàakovitx Schwarzmann i de família jueva, Xestov és considerat el màxim exponent de l'existencialisme a Rússia. Va estudiar a Moscou i després va viure a Sant Petersburg fins a la Revolució Russa, després de la qual s'exiliaria a França fins a la seva mort.

La seva filosofia va estar inspirada per Friedrich Nietzsche pel que fa a l'anarquisme, però també va tenir la influència del significat religiós de Søren Kierkegaard i Blaise Pascal. Aquestes influències el van conduir a investigar la història de la filosofia occidental en els plantejaments crítics dels enfrontaments entre fe i raó, és a dir, la relació entre Jerusalem i Atenes, amb els màxims exponents de la filosofia i de la literatura, per així concloure que la primera té primacia sobre la segona quant a la solució dels problemes transcendentals de l'ésser humà.

Aquest plantejament consisteix en una crítica al racionalisme tant al secular com al religiós, del qual argumenta que la raó i el saber estan orgullosos i són una conseqüència del pecat original en l'antiguitat que, en comptes d'alliberar, oprimeix, de manera que l'existencialisme de Xestov és més aviat espiritual que no pas antropocèntric i subjectiu.

Xestov va estar al centre del debat filosòfic des de la seva arribada a França cap al 1920 i va mantenir converses amb alguns dels més destacats filòsofs europeus de l'època com Edmund Husserl, Martin Buber (amb qui discutí arran d'una conversa sobre Adolf Hitler), Karl Jaspers (amb qui mantingué una polèmica sobre Nietzsche) i Martin Heidegger, filòsof que conegué el 1928 a la casa de Husserl i que va ser convidat a la Sorbona a fer una conferència per mediació de Xestov, com pot llegir-se en la correspondència que tots dos van mantenir. Xestov va intentar donar a conèixer Heidegger a França, com havia fet amb el mestre Husserl abans. Va ser Xestov qui escrigué sobre ell per primera vegada per al públic francès i qui el convidà a fer unes conferències a França. Xestov va conèixer a Heidegger a través d'Edmund Husserl, qui li va recomanar que el llegís (Xestov àdhuc no l'havia llegit, igual que a Kierkegaard no l'havia llegit encara). Segons Husserl, Xestov havia de llegir a Kierkegaard i a Heidegger, perquè per a ell un no era més que el continuador de la filosofia de l'altre. Tots aquests testimoniatges es coneixen a través del deixeble de Xestov, Benjamin Fondane i el seu llibre Rencontres avec Léon Xestov. A més, la relació de Xestov amb Husserl i Heidegger és important perquè va ser arran d'una conversa entre els dos primers que li van sorgir les idees a Heidegger per escriure el seu famós text Was ist Metaphysik?. Pot llegir-se amb més detall el succeït en les seves reunions en la biografia de Lev Xestov que es va publicar en els anys 1990 a França per part de la seva filla.

Fernando Savater assenyala que, per a Xestov, l'ésser humà habita en aquest món com un presoner de la necessitat i l'irremeiable, sotmès a la injustícia, a l'aixafament dels més febles i finalment a la fatalitat de la mort, i que aspira a una llibertat que, encara desconeguda, es troba en la divinitat, en la possibilitat d'una espiritualitat on tot és possible. Per a Xestov, el seu rival intel·lectual és Baruch Spinoza, i els seus aliats Plotí, Martí Luter, Blaise Pascal i Fiódor Dostoievski.^[1]

La forma de filosofar de Xestov tindria repercussió i influències en alguns pensadors del segle XX com per exemple Albert Camus i Emil Cioran, qui va reconèixer que Xestov li havia deixat una profunda petjada. Com relata Sanda Stolojan en el prefaci de l'edició antològica de Lacrimi şi Sfinţi de Emil Cioran: «En les seves converses amb Xestov, Benjamin Fondane cita unes paraules de Xestov, segons les quals la millor manera de filosofar consisteix a "seguir tot sol el propi camí", sense utilitzar com a guia a un altre filòsof o, millor encara, a parlar de si mateix». Fondane afegeix: «el tipus del nou filòsof és el pensador privat, Job assegut sobre un femer». Cioran pertany a aquesta classe de pensadors.^[2]

Lev Xestov va influir en alguns pensadors del segle XX que així ho han reconegut com ara Rachel Bespaloff, Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Martin Heidegger, Emmanuel Levinas, Georges Bataille, Maurice Blanchot, Gilles Deleuze, Emil Cioran, Eugen Ionesco i Vladimir Jankélévitch, entre d'altres.

Obres

Shakespeare i el seu crític Brandes (1898)
Tolstoi i Nietzsche, Filosofia del ben (1900)
Dostoievski i Nietzsche, Filosofia de la Tragèdia (1903)
Apoteosi de l'infundat. Intent de pensament adogmático (1905)
Els començaments i les finalitats. Recopilació d'articles (1908)
Els grans desvetllaments. Recopilació d'articles (1912)
Què és el bolxevisme? (1920)
La nit de Getsemaní (1923)
Potestas Clavium (1923)
Sobre la balança de Job (1929)
Kierkegaard i la Filosofia Existencial (1936)
Atenes i Jerusalem (1938)
Sola Fide. Luter i l'església (1960)
De la Filosofia Medieval

Referències

↑ Savater, Fernando, La vida eterna, Ariel, 2007, ISBN 978-84-344-5309-8,p.93-95
↑ Cioran, Emil. De Lágrimas de De Santos. Tusquets, 1998.

Bibliografia

Baranoff-Xestov, Nathalie. Vie de Léon Xestov, L'Homme du souterrain, vol. I. Éd. de la diference, 1991.
Baranoff-Xestov, Nathalie. Vie de Léon Xestov, Els dernières anées, vol. II. Éd. de la diference, 1993.
Rostenne, Paul. León Xestov. Filosofia i llibertat, traducció de N. Vilela, Editorial Columba, Col·lecció Homes Inquiets, 1968. No consta ISBN en l'edició.
Fondane, Benjamin. Rencontres avec Léon Xestov, Éd. Plasma, 1982 ; Éd. Arcane 17, 1996 (ISBN 2866960033) ; Éd. Senar Lieu, 2016 (ISBN 9782352702337).
Ferrater Mora, J. Diccionari de Filosofia, "Liév Isakovich Chéstov", Cercle de Lectors, Barcelona, 2001 (ISBN 8422689650) Tom I.
Revoltes, José. Visió del Paricutín, "Sobre un llibre de Chéstov: L'art i les evidències", Edicions Era, Mèxic, 1983, Obres Completes de José Regirades, Tom 24, (ISBN 9684110162).
Suys, J. Leo Sjestow's protest tegen de Rode (De intellectuele biographie van een russich denker), Amsterdam, N. V. Seyffardt, 1931.
Fondane, Bejamin. La Conscience malheureuse, París, Denoël et Steele, 1936.
Fondane, Benjamin. Léon Xestov et la lutte contre els évidences, Revue Philosophique, 1938.
Fondane, Benjamin. Sud els rives de l'Illissus, Cahiers du Sud, 1947.
Berdiáyev, Nikolái. Tres estudis sobre Xestov (en rus), Pout, 1936 i 1938-39 i Annales Contemporaines, París, Ymca Press, 1936.
Lazareff, Adolf. Vie et connaissance, París, Vrin, 1948.
Lazareff, Adolf. "Léon Xestov", Annales Contemporaines, 1936 (en rus), i Graz, Schmidt Dengler, 1950 (en alemany).
Bespaloff, Rachel. Cheminements et Carrefours, París, Vrin, 1938.
Zenkovsky. Histoire de la philosophie russe (en rus), París, Ymca Press, 1950.
Janoska, Groeg. Kant und SXestov, Graz, Schmidt Dengler, 1951.

[1] Savater, Fernando, La vida eterna, Ariel, 2007, ISBN 978-84-344-5309-8,p.93-95

[2] Cioran, Emil. De Lágrimas de De Santos. Tusquets, 1998.

[1]

[2]