Viquipèdia

Politeisme celta

religió practicada pels pobles celtes antics
(S'ha redirigit des de: Paganisme celta)

El politeisme celta, comunament conegut com a paganisme celta,[1][2][3] comprèn les creences i pràctiques religioses a les quals es va adherir la gent de l'edat de ferro d'Europa occidental coneguda ara com els celtes, aproximadament entre 500 aC. i 500 dC., va abastar la època de La Tène i l'Imperi Romà, i en el cas dels celtes insulars, l'Edat de Ferro britànica i irlandesa.

Representació de Cernunnos al Pilar dels navegants.
Talla de Teutatès a la base de la columna d'un temple.

El politeisme cèltic era un dels grups més grans de religions politeistes de l'Edat de Ferro de la família indoeuropea. Va comprendre un alt grau de variació tant geogràfica com cronològicament, encara que «darrere aquesta varietat, es poden detectar similituds estructurals àmplies»,[4] el que permet que n'hi hagi «una homogeneïtat religiosa bàsica» entre els pobles cèltics.[5]

El panteó cèltic consta de nombrosas deïtats registrats, tant de l'etnografia grecoromana com de l'epigrafia. Entre els més destacats es troben Teutatès, Taranis i Lug. Les figures de la mitologia medieval irlandesa també han estat adduïdes per la mitologia comparada, interpretada com a versions posteriors de deïtats precristianes insulars. Segons relats grecs i romans, en la Gàl·lia, Gran Bretanya i Irlanda, hi havia una casta sacerdotal «especialistes màgic-religiosos» coneguts com els druides, encara que se sap molt poc sobre ells.[6]

Després de la conquesta de la Gàl·lia per l'Imperi Romà (58-51 aC) i el sud de Britànnia (43 dC), les pràctiques religioses cèltiques van començar a mostrar elements de romanització, donant com a resultat una cultura gal·loromana sincrètica amb les seves pròpies tradicions religioses i amb el seu gran conjunt de deïtats, com Cernunnos, Artio, etc.

Als últims segles v i vi, la regió cèltica va ser cristianitzada i les tradicions religioses anteriors van ser suplantades. Tanmateix, les tradicions del politeisme van deixar un llegat en moltes de les nacions cèltiques, que van influir en la mitologia posterior i van servir com a base per a un nou moviment religiós, el neopaganisme cèltic, al segle xx.

Documentació modifica

 
Representació de tres deesses cèltiques, al pou de Coventina.

Comparativament, poc se sap sobre el politeisme cèltic perquè l'evidència és fragmentària, degut sobre manera al fet que els celtes que ho van practicar no van escriure res sobre la seva religió.[7][8] Per tant, tot el que n'hi ha per poder estudiar de la seva religió és la literatura del període cristià primerenc, els comentaris dels erudits clàssics grecs i romans, i l'evidència arqueològica.[9]

L'arqueòleg Barry Cunliffe va resumir les fonts de la religió cèltica com un «caos fèrtil», manllevant el terme de l'erudit irlandès Proinsias MacCana. Cunliffe va arribar a remarcar que «n'hi ha més i variada, evidencia per a la religió cèltica que per a qualsevol altre exemple de vida cèltica. L'únic problema és encadellar-ho en una forma sistemàtica que no simplifiqui massa la intricada textura dels seus detalls.»[10]

Fonts arqueològiques modifica

La evidència arqueològica no conté la parcialitat inherent a les fonts literàries. Malgrat tot, la interpretació d'aquesta evidència pot ser acolorida per la mentalitat del segle xxi.[7] Un exemple notable d'això és la deïtat amb banyes que es deia Cernunnos; s'han trobat diverses representacions i inscripcions d'ell, però se sap molt poc sobre els mites que se li havien associat o sobre com se'l venerava. Les interpretacions especulatives l'ho identifiquen com un déu de la natura, la vida o la fertilitat.[11]

Documents irlandesos i gal·lesos modifica

L'evidència literària de la religió cèltica també prové de fonts escrites a Irlanda i Gal·les durant l'edat mitjana, un període en què les pràctiques religioses tradicionals cèltiques s'havien extingit i havien estat reemplaçades pel cristianisme. L'evidència d'Irlanda ha estat reconeguda com a millor que la de Gal·les, que és considerada «més antiga i menys contaminada per material estrany».[12] Aquestes fonts, que tenen la forma de poemes i contes èpics, van ser escrites alguns segles després que el cristianisme es convertís en la religió dominant en aquestes regions, i van ser escrites per monjos cristians, «els qui han estat hostils a l'anterior paganisme de fet l'ho ignoren».[13]

A les fonts irlandeses s'afirma que els déus són una antiga tribu d'humans coneguda com a Tuatha Dé Danann. Els monjos cristians en lloc de tractar els personatges com a deïtats, se'ls assigna el paper de reis, reines o d'herois històrics que de vegades tenen poders sobrenaturals o sobrehumans.[14] Altres vegades van ser explicats com a àngels caiguts que no eren ni bons ni dolents.[15]

Encara que és possible assenyalar textos específics que poden argumentar-se fortament per encapsular ressons genuins o ressons del passat precristià, l'opinió està dividida pel que fa a si aquests textos contenen material substantiu derivat de la tradició oral tal com ho conserven els bards o si van ser la creació de la tradició monàstica medieval.[7]

Documents grecs i romans modifica

Diversos escriptors grecs i romans del món antic van comentar sobre els celtes i les seves creences. Barry Cunliffe va afirmar que «els textos grecs i romans proporcionen una sèrie d'observacions pertinents, però són en el millor dels casos anecdòtiques, ofertes en gran part com un fons acolorit per escriptors la intenció principal dels quals era comunicar altres missatges».[10]

Tanmateix, el problema clau amb l'ús d'aquestes fonts és que sovint estaven predisposats contra els celtes, als qui els pobles clàssics consideraven «bàrbars».[7] En el cas dels romans que van conquerir diversos regnes cèltics, probablement haurien estat parcials a favor de fer que els celtes es vegin incivilitzats, donant així als romans «civilitzats» més raons per conquerir-los.[16]

Deïtats modifica

 
Imatge d'una figura «amb cornamenta» al Calderó de Gundestrup, interpretada per molts arqueòlegs com relacionada amb el déu Cernunnos.

La religió cèltica era politeista, per tant creien en moltes deïtats, tant déus com deesses, algunes de les quals eren venerades únicament en una àrea petita i local, però d'altres la seva adoració i veneració tenia una distribució geogràfica més àmplia.[17]

Els noms de més de dues-centes d'aquestes deïtats han sobreviscut, encara que és possible que alguns d'aquests noms fossin títols o epítets diferents usats per la mateixa deïtat.[4]

Els epítets cèltics comuns modifica

Alguns epítets de cèltic es poden establir com pancèltics -que descendeix del període protocelta- comparant l'evidència continental amb celta insular. Un exemple d'això és Gaulish Lug, el nom del qual és similar a l'irlandès Lugh i Welsh Lleu.[18] Un altre exemple és la deessa Brigantia, afí a la irlandesa Brigit. Aquest últim epítet fins i tot es pot reconstruir com un epítet de llengua protoindoeuropeu de la deessa de l'albada, com bhr̥g'hntī «la que està dalt».

Antiguitat modifica

Algunes de les llistes gregues i romanes esmenten diverses deïtats adorades a la Gàl·lia; per exemple, Lucan va anotar els noms de Teutatès, Taranis i Esus,[19] encara que Juli Cèsar en canvi va mesclar les deïtats gal·les cèltiques amb les de la religió romana, i no va esmentar els seus noms gals natius. Va declarar que el déu més venerat a la Gàl·lia era Mercuri, el déu romà del comerç, però que també adoraven Apol·lo, Minerva, Mart i Júpiter.[20]

 
"Matres de Vertault": tres deesses cèltiques del poble de Vertault a la regió de Borgonya, l'est de França.

Segons fonts de la època clàssica, els celtes adoraven les forces de la natura] i no contemplaven deïtats en termes antropomòrfics,[21] com ho van fer d'altres pobles «pagans» com ara els grecs, els romans i els egipcis. Sigui o no això cert, a mesura que els pobles clàssics van créixer en influència sobre les cultures cèltiques, es va encoratjar la representació de deïtats en formes humanes, i semblen passar d'una fe més animista a una visió politeista més romanitzada. Algunes d'aquestes deïtats, incloent Lug i Matronae, que eren deïtats triples.[22] «El repertori iconogràfic religiós de Gàl·lia i Gran Bretanya durant el període romà inclou una àmplia gamma de formes triples: la representació triàdica més comuna és la de la deessa mare triple».[23]

Mitologia insular modifica

En irlandès i, en menor mesura, en les fonts vernacles gal·leses de l'Edat Mitjana, es van presentar diverses figures mitològiques humanes que molts estudiosos van considerar que estaven basades en déus anteriors. L'historiador Ronald Hutton, tanmateix, va advertir en contra d'igualar automàticament totes les figures mitològiques irlandeses i gal·leses com a deïtats anteriors, assenyalant que, encara que alguns personatges «que semblen ésser humans, com Medb o Santa Brígida, probablement alguna vegada van ser considerats com a divins (Brigid)... Els guerrers que són els principals protagonistes de les històries tenen el mateix estatus que els dels mites grecs, que s'interposen entre les ordres humanes i divines. Per considerar personatges com Cú Chulainn, Fergus Mac Róich o Conall Cernach, com antics déus convertits en humans per un narrador posterior, és interpretar malament la seva funció literària i religiosa... Cú Chulainn no és més un antic déu que Superman».[24]

En examinar aquests mites irlandesos, Barry Cunliffe va declarar que creia que mostraven "un dualisme entre el déu tribal masculí i la deïtat femenina de la terra»,[25] mentre que Anne Ross sentia que mostraven que els déus eren «en general intel·lectuals, profundament versats en el saber natiu, poetes i profetes, narradors i artesans, mags, curanders, guerrers... en resum, equipats amb totes les qualitats admirades i desitjades pels mateixos pobles cèltics».[26]

Els celtes insulars van fer els seus juraments pels seus déus tribals, i la terra, el mar i el cel; com «Juro pels déus pels qui el meu poble juren» i «si trenco el meu jurament, que la terra s'obri per empassar-me, el mar s'aixequi per ofegar-me, i el cel caigui sobre meu».[27]

Aspectes animistes modifica

Alguns erudits, com Prudence Jones i Nigel Pennick,[28] han especulat que els celtes veneraven uns certs arbres i d'altres components de la natura, com Miranda Aldhouse-Green, que els celtes eren animistes, creient que tots els aspectes del món natural contenien esperits, i aquesta comunicació era possible amb aquests esperits.[29] Els arbres més sagrats d'Irlanda eren els arbres bíblics: arbres antics i sagrats que s'alçaven en una zona central i que sovint eren el lloc de reunió social i cerimonial d'una tribu o poble.[30] D'acord amb les Dindsenchas -tradició dels llocs irlandesos -, els cinc «Bíles sagrats» d'Irlanda van ser la Cendra de Tortu, el Tronc de Ross; el Roure de Mugna i la Cendra de Dathi. Aquests arbres estaven associats amb les cinc províncies irlandeses que existien aleshores.[30]

En territoris tribals, la terra i les aigües que van rebre els cossos dels morts, van ser imbuïts amb santedat i reverenciats pels seus parents vius.[7] Els santuaris eren espais sagrats separats del món ordinari, sovint en llocs naturals com ara fonts, boscos sagrats o llacs. Moltes característiques topogràfiques van ser honrades com les morades d'esperits poderosos o deïtats, nomenades geogràficament per a les deïtats tutelars. Les ofrenes de joies, armes o aliments es van oferir i van col·locar en pous i llocs d'aigua dedicats a aquests éssers. Aquestes ofrenes van vincular al donant amb el lloc i als esperits d'una manera concreta.[21]

Enterrament i vida després de la mort modifica

 
Un túmul cèltic reconstruït a prop d'Eberdingen, Alemanya. Aquests enterraments estaven reservats per als influents i rics en la societat cèltica.

Les pràctiques d'enterrament cèltic, que incloïen enterrar menjar, armes i adorns amb els morts, suggereixen una creença en la vida després de la mort.[31]

Els druides, les classes cèltiques que incloïen membres del clergat, van ser dits per Juli Cèsar que creien en la reencarnació i la transmigració de l'ànima junt amb l'astronomia, la natura i el poder dels déus.[32]

Un factor comú en les mitologies posteriors de les nacions cèltiques cristianitzades va ser l'altre món.[33] Era el regne de les fades i d'altres éssers sobrenaturals, que atraurien els humans al seu regne. De vegades es deia que aquest altre món existia sota terra, mentre que en altres ocasions es deia que estava molt a l'oest. Diversos erudits, encara que no hi ha evidència directa per provar-ho, han suggerit que l'altre món era l'altra vida cèltica.[33]

Pràctica de culte modifica

 
El menhir, interpretada com Lia Fáil, la Pedra del Destí, en la qual eren coronats els Grans Reis d'Irlanda, dintre del Pujol de Tara.

L'evidència suggereix que entre els celtes, «les ofrenes als déus es van fer en tota classe de paisatge, tant el natural com el domèstic».[34] De vegades adoraven en temples i santuaris construïts, proves que han estat desenterrades pels arqueòlegs en tot el món cèltic, encara que segons els relats grecoromans, també adoraven en àrees del món natural que es consideraven sagrades, per exemple en arbredes. A l'Europa cèltica, molts dels temples construïts, que tenien forma quadrada i estaven fets en fusta, es trobaven en recintes rectangulars abandonats, coneguts com a viereckschanzen, on en casos com Holzhausen a Baviera, les ofrenes votives també s'enterraven en pous profunds.[35] Tanmateix, a les Illes Britàniques, els temples eren més comunament de disseny circular. Segons Barry Cunliffe, «la monumentalitat dels llocs religiosos irlandesos els distingeix dels seus contra parts d'Europa continental i britànica», l'exemple més notable és la Pujol de Tara.[36]

Tanmateix, d'acord amb els relats grecoromans dels druides i d'altres celtes, el culte es va portar a terme en les arbredes, amb Tàcit descrivint com els seus homes van talar «arbredes sagrades per als ritus salvatges».[37] Per la seva pròpia naturalesa, aquestes arbredes no sobreviurien al registre arqueològic, per la qual cosa no es tenen evidència directa d'elles.[38] Al costat de les arbredes, unes certes fonts també es consideraven sagrades i s'usaven com a llocs de culte en el món cèltic. Exemples notables de Gaulish inclouen el santuari de Sequana en la font del Sena a Borgonya i Chamalieres prop de Clermont-Ferrand. A tots dos indrets, s'han descobert una gran varietat d'ofrenes votives, la majoria de les quals són talles de fusta, encara que algunes són peces en relleu de metall.[39]

En molts casos, quan l'Imperi Romà va prendre el control de les terres cèltiques, es van tornar a utilitzar els llocs sagrats anteriors de l'edat de ferro, amb temples romans construïts en els mateixos llocs. Els exemples inclouen Uley a Gloucestershire, Worth a Kent, l'illa de Hayling a Hampshire, Vendeuil-Caply a Oise, Saint-Germain-le-Rocheux a Chatillon-sur-Seine i Schleidweiler a Trèveris.[40]

Ofertes votives modifica

Els celtes van fer ofrenes votives a les seves deïtats, que van ser enterrades a la terra o llançades a rius o pantans. Segons Barry Cunliffe, en la majoria dels casos, els dipòsits es van col·locar als mateixos llocs en nombroses ocasions, indicant l'ús continu «durant un període, potser en una base estacional o quan un esdeveniment particular, passat o pendent, va exigir una resposta propiciatòria.»[41]

 
Celta moribund, detall de la torca.

En particular, hi va haver una tendència a oferir articles relacionats amb la guerra en àrees aquoses, evidencia que es troba no únicament en les regions cèltiques, sinó també en les societats de l'Edat del Bronze Final -i per tant preceltes- i fora de l'àrea cèltica, Dinamarca. Un dels exemples més notables és el riu Tàmesi, al sud de Anglaterra, on s'havien dipositat diversos objectes, que els arqueòlegs van descobrir mil·lennis després.[41] Un altre exemple és a Llyn Cerrig Bach -petit llac a Anglesey, Gal·les -, on les ofrenes, principalment les relacionades amb batalles, van ser llançades al llac des d'un aflorament rocós cap a finals del segle I aC. o principis del segle i.[41]

De vegades, les joies i d'altres articles d'alt prestigi que no estaven relacionats amb la guerra també es dipositaven en un context ritual. A Niederzier en Renània, per exemple, un lloc que les excavadores creien que tenia un significat religiós tenia un bol enterrat al costat on n'hi havia quaranta-cinc monedes, dos torcas i un braçalet, tots fets d'or, i dipòsits similars s'han descobert en altres bandes de l'Europa cèltica.[42]

Sacrifici humà modifica

 
Cos del Home de Lindow.

Segons fonts romanes, els druides cèltics es van involucrar extensament en el sacrifici humà.[43] Segons Juli Cèsar, els esclaus i dependents de gals de rang van ser cremats junt amb el cos del seu amo com a part dels seus ritus funeraris.[44] També descriu com van construir figures de vimet que es van omplir d'éssers humans vius i després es van cremar.[45] Segons Cassius Dio, les forces de Boudica van empalar als captius romans durant la seva rebel·lió contra l'ocupació romana, amb l'acompanyament de la festa i els sacrificis en les arbredes sagrades d'Andate.[46] Diferents déus suposadament requerien diferents tipus de sacrificis. Les víctimes destinades a Esus van ser penjades, Tollund Man va ser un exemple, les destinades a Taranis immolades i les de Teutatès s'ofegaven. El Home de Lindow, la seva mort va ser especialment violenta: després de prendre un últim menjar consistent en pa alís, va ser copejat, estrangulat i degollat.[47]

La decapitació ritual va ser una important pràctica religiosa i cultural que ha trobat abundant suport en el registre arqueològic, inclosos els nombrosos cranis descoberts al riu Walbrook de Londínium i els dotze cadàvers decapitats al santuari francès tardà de l'Edat de Ferro a Gournay-sur-Aronde.[48]

Caps de l'enemic modifica

Diversos arqueòlegs i historiadors creuen que la iconografia del cap humà va tenir un paper important a la religió cèltica. L'historiador grec Diodor Sícul, que va escriure al segle i aC, va descriure com els guerrers cèltics «tallen els caps dels enemics morts en la batalla i els lligan al coll dels seus cavalls».[49]

 
Fragments de caps de pedra d'Entremont.

Mentrestant, Estrabó va comentar en el mateix segle que fins a les autoritats romanes li van donar fi, entre els celtes, «els caps d'enemics mantinguts en alta reputació que acostumaven a embalsamar en oli de cedre i exhibir a estranys".[50] L'evidència arqueològica que indica que els celtes van decapitar als humans i després van exhibir els seus caps, possiblement amb propòsits religiosos, ha estat desenterrada en diverses excavacions; un exemple notable va ser trobat a l'indret gaèlic d'Entremont a la vora d'Ais de Provença, on es va trobar un fragment d'un pilar tallat amb imatges de cranis, dintre del qual hi havia nínxols on es conservaven cranis humans reials, clavats en posició, es van trobar quinze exemples.[51]

L'arqueòleg Barry Cunliffe creia que els celtes tenien «reverència pel poder del cap» i que «posseir i exhibir un cap distingit era retenir i controlar el poder de la persona morta»,[52] mentre que l'arqueòloga Anne Ross va afirmar que «Els celtes veneraven el cap com un símbol de la divinitat i els poders de l'altre món, i la consideraven com el membre corporal més important, la mateixa seu de l'ànima».[53] L'arqueòloga Miranda Aldhouse-Green va afirmar que «vaig refutar qualsevol suggeriment que el cap en si era adorat, però se'l venerava clarament com l'element més significatiu en una imatge humana o divina que representa el tot».[54] L'historiador Ronald Huttton va criticar la idea del «culte del cap humà» creient que tant l'evidència literària com l'arqueològica no justificaven aquesta conclusió, assenyalant que «la freqüència amb la qual els caps humans apareixen sobre obres de metall cèltic, no prova res més del que van ser motiu: entre d'altres la popularitat entre els pobles no cèltics».[55]

Sacerdoci modifica

Druides modifica

 
Una il·lustració del segle xviii d'un Home de vímet.

D'acord amb una sèrie d'escriptors grecoromans com les de Juli Cèsar,[56] Ciceró,[57] Tàcit[58] i Plini el Vell,[59] els gals i la societat britànica tenien un grup d'especialistes màgic-religiosos coneguts com els druides en alta estima. Els seus papers i responsabilitats difereixen una mica entre els diversos relats, però el de Cèsar fou el «més complet» i el «primer text original» per descriure els druides,[60] els va descriure com preocupats per «l'adoració divina, l'adequat compliment dels sacrificis, privat o públic, i la interpretació de preguntes rituals o sacrificis humans, com les cremacions del Home de vímet.[56] Tanmateix, diversos historiadors han criticat aquestes opinions, creient que són tendencioses o inexactes.[61][62]

Les fonts irlandeses vernacles també es van referir als druides, presentant-los no únicament com a sacerdots sinó com bruixots que tenien poders sobrenaturals que usaven per maleir i endevinar i que s'oposaven a l'arribada del cristianisme.[63] Diversos historiadors i arqueòlegs han interpretat als druides de diferents maneres; Peter Berresford Ellis, per exemple, creia que eren els equivalents de la casta índia de bramans,[64] mentre que Anne Ross creia que eren essencialment sacerdots tribals, tenint més en comú amb els xamans de les societats tribals que amb els filòsofs clàssics.[65] Mentrestant, Ronald Hutton tenia una actitud particularment escèptica davant moltes afirmacions sobre seu, i va recolzar l'opinió que l'evidència disponible era de naturalesa tan sospitosa que «no podem saber pràcticament res sobre la certesa sobre els antics druides, de manera que... encara que és cert que van existir, funcionen més o menys com figures llegendàries».[66]

Calendari modifica

 
Fragment del calendari de Coligny.

El calendari cèltic és una compilació dels sistemes cèltics precristians de cronometratge, inclòs el calendari gal de Coligny, datat del segle II i, com a tal, fermament dintre del període gal·loromà, va ser utilitzat pels països cèltics per definir el començament i la durada del dia, la setmana, el mes, les estacions, els dies del trimestre i els festivals.[67]

Alguns dies festius del calendari irlandès medieval de vegades s'ha especulat que descendeixen de festivals prehistòrics, especialment en comparació amb els termes trobats al calendari de Coligny. Això concerneix a Beltane en particular, a qui els escriptors irlandesos medievals li atribueixen un origen antic. La primera menció de Beltane es troba en la literatura irlandesa antiga de la Irlanda gaèlica. Segons els textos primerencs medievals Sanas Cormaic i Tochmarc Emire, Beltane es festejava l'1 de maig i marcava el començament de l'estiu. Els textos diuen que, per protegir el bestiar de la malaltia, els druides feien dos focs «amb grans conjurs» i conduïen el bestiar entre ells.[68][69]

Les festivitats de Samhain e Imbolc no estan associades amb el paganisme o druïdisme en la llegenda irlandesa, però tanmateix hi ha suggeriments d'antecedents prehistòrics des del segle xix, en el cas de Samhain per John Rhys i James George Frazer, els que van assumir que aquest festival va marcar el «cap d'any cèltic».[70]

James George Frazer va escriure en La branca daurada: un estudi sobre màgia i religió que els temps de Beltane i Samhain són de poca importància per als conreadors europeus, però de gran importància per als pastors. Per tant, suggereix que la meitat de l'any, l'1 de maig i l'1 de novembre, data d'una època en la qual els celtes eren principalment persones pastorals, dependents dels seus ramats.[71]

La cristianització modifica

L'expansió cristiana a la Gàl·lia es va estendre a través dels comerciants i artesans d'Orient, així com els exèrcits, a les ciutats gal·les pels eixos principals -valls del Loira, el Rin, el Sena -. La Gàl·lia compta sis bisbats cap a 250 -el d' Enfilis, Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Vienne, Reims i París -, 120 al final del segle iv, Clovis confia en aquesta malla episcopal per guanyar el suport de les poblacions gal·loromanes i del clergat durant la seva conquesta de la Gàl·lia per la força.[72]

Noves religions derivades modifica

Reconstruccionisme pagà modifica

 
La triple espiral és un dels principals símbols del Reconstruccionisme cèltic.[73]

El Reconstruccionisme pagà o politeista es refereix a moviments contemporanis pagans o contemporanis politeistes basats en el politeisme celta, que va sorgir per primera vegada cap a finals de la dècada de 1960 i principis de la dècada de 1970, i que va cobrar impuls a partir dels anys noranta. Inspirat en les tradicions cèltiques d'Irlanda, Anglaterra, Escòcia, Gal·les, Galícia, Espanya, d'influència cèltica, tant passada com present, i principalment, abans de l'arribada del cristianisme. Conflueix sovint amb ell neodruïdisme -una nova versió de la religió dels druides -. Aquest tipus de neopaganisme promou el valor de la natura, el pacifisme, la llibertat i la lluita contra l'església catòlica. Aquesta religió està molt associada amb la figura de la bruixa, ja que un dels seus principals déus Cernunnos, va ser considerat eldimoni del catolicisme. Aquesta determinació per l'església va ser donada perquè Cernunnos, el déu dels animals cèltic, era il·lustrat com un ésser similar a un sàtir. Els seguidors de cada un dels diferents reconstruccionismes acostumen a reunir-se -per regla general de manera separada- en grans festivals anuals on es vesteixen d'acord amb l'època històrica que intenten reviure i realitzen diferents rituals inspirats en aquelles tradicions, encara que acostumen a evitar els aspectes més cruels i sagnants d'aquestes mateixes, com els sacrificis.[74]

Paganisme Reconstruccionista Celta (CR) modifica

El Paganisme Reconstruccionista Celta (CR) és un terme genèric per a les tradicions reconstruccionistes politeistes que es basen en una de les cultures específiques dels pobles de parla cèltica -com els politeistes gaèlics o els reconstruccionistes gal·lesos-.[75] Els celtes d'aquest moviment s'esforcen per practicar una tradició històricament precisa i autèntica, basada en el folklore i les tradicions encara vives en les nacions cèltiques i la diàspora, així com en les fonts primàries a les llengües cèltiques.[76][77] Els reconstruccionistes cèltics creuen que és important deixar de banda els elements de les antigues cultures cèltiques que consideren pràctiques inadequades en una societat moderna.[78] Els CR intenten trobar formes ètiques d'integrar les troballes històriques i la recerca amb les activitats de la vida diària.[79]

Referències modifica

  1. ↑ Ross, Anne (1974). Pagan Celtic Britain: Studies in Iconography and Tradition. Londres: Sphere Books Ltd.
  2. ↑ Hutton, Ronald (1991). The Pagan Religions of the Ancient British Isles: Their Nature and Legacy. Oxford (Regne Unit) i Cambridge (EUA): Blackwell.
  3. ↑ Jones, Prudence and Pennick, Nigel (1995). A History of Pagan Europe. Routledge.
  4. ↑ 4,0 4,1 Cunliffe, Barry (1997). The Ancient Celts. Oxford i Nova York: Oxford University Press. p. 184
  5. ↑ Ross, Anne (1986). The Pagan Celts. Londres: B.T. Batsford. p. 103.
  6. ↑ Hutton, Ronald (2009). Blood and Mistletoe: The History of the Druids in Britain. Yale University Press. p. 17
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Miranda J. Green. (2005) Exploring the world of the druids. Londres: Thames & Hudson. ISBN 0-500-28571-3 p. 24
  8. ↑ Emrys Evans (1992) Mythology Little Brown & Company. ISBN 0-316-84763-1 p. 170
  9. ↑ Emrys Evans (1992) Mythology Little Brown & Company. ISBN 0-316-84763-1 pp. 170–171
  10. ↑ 10,0 10,1 Cunliffe, Barry (1997). The Ancient Celts. Oxford i Nova York: Oxford University Press. p. 183
  11. ↑ Green, Miranda. Animals in Celtic Life and Myth. Routledge, 1992, p. 227–228. 
  12. ↑ Hutton, Ronald (1991). The Pagan Religions of the Ancient British Isles: Their Nature and Legacy. Oxford (Regne Unit) i Cambridge (EUA): Blackwell. p. 147
  13. ↑ Hutton, Ronald] (1991). The Pagan Religions of the Ancient British Isles: Their Nature and Legacy. Oxford (Regne Unit) i Cambridge (EUA): Blackwell. p. 148
  14. ↑ Carey, John. "Tuath Dé", in The Celts: History, Life, and Culture. Edited by John T. Koch. ABC-CLIO, 2012. pp.751-753
  15. ↑ W. B. Yeats (1888). Fairy and Folk Tales of the Irish Peasantry. p.1
  16. ↑ Dr Ray Dunning (1999) The Encyclopedia of World Mythology Parragon. ISBN 0-7525-8444-8
  17. ↑ Cunliffe, Barry (1997). The Ancient Celts. Oxford i Nova York: Oxford University Press. p. 187
  18. ↑ Delamarre, Xavier. Dictionnaire de la langue gauloise, Editions Errance, 2003, p. 211
  19. ↑ Lucan. Pharsalia.
  20. ↑ Juli Cèsar, Commentarii de Bello Gallico. Llibre 6
  21. ↑ 21,0 21,1 Juliette Wood. ‘Introduction.’ In Squire, C. (2000). The mythology of the British Islands: an introduction to Celtic myth, legend, poetry and romance. Londres & Ware: UCL & Wordsworth Editions Ltd. ISBN 1-84022-500-9 pp. 12–13
  22. ↑ Emrys Evans — Little, Brown & Company, p. 171
  23. ↑ Green, Miranda. "Back to the Future: Resonances of the Past", pp.56-57, in Gazin-Schwartz, Amy, and Holtorf, Cornelius (1999). Archaeology and Folklore. Routledge.
  24. ↑ Hutton, Ronald (1991). The Pagan Religions of the Ancient British Isles: Their Nature and Legacy. Oxford, UK and Cambridge, USA: Blackwell. pp. 175–176
  25. ↑ Cunliffe, Barry (1997). The Ancient Celts. Oxford i Nova York: Oxford University Press. p. 185
  26. ↑ Ross, Anne (1986). The Pagan Celts. Londres: B. T. Batsford. p. 102
  27. ↑ Marie-Louise Sjoestedt, Gods and Heroes of the Celts, translated by Myles Dillon, Berkeley, CA, Turtle Island Foundation, 1982, p. 17 ISBN 0-913666-52-1
  28. ↑ Jones, Prudence and Pennick, Nigel (1995). A History of Pagan Europe. Routledge. p. 81
  29. ↑ Miranda Green. (1992:196) Animals in Celtic Life and Myth. Londres: Routledge. ISBN 0-415-05030-8
  30. ↑ 30,0 30,1 Rees, Alwyn; Brinley Rees. Celtic Heritage: Ancient Tradition in Ireland and Wales. Nova York: Thames and Hudson, 1998, p. 120. ISBN 0-500-27039-2. 
  31. ↑ Barry Cunliffe, The Ancient Celts. Oxford, Oxford University Press, 1997, pp. 208–210 ISBN 0-19-815010-5
  32. ↑ Juli Cèsar [5 de febrer de 2016]. Commentarii de Bello Gallico, 5 de febrer de 2016. 
  33. ↑ 33,0 33,1 The Celts en The Encyclopedia of World Mythology, Dr Ray Dunning, p. 91
  34. ↑ Cunliffe, Barry (1997). The Ancient Celts. Oxford i Nova York: Oxford University Press. p. 197
  35. ↑ Cunliffe, Barry (1997). The Ancient Celts. Oxford i Nova York: Oxford University Press. p. 200
  36. ↑ Cunliffe, Barry (1997). The Ancient Celts. Oxford i Nova York: Oxford University Press. p. 207
  37. ↑ Tàcit. Annales. XIV.
  38. ↑ Cunliffe, Barry (1997). The Ancient Celts. Oxford i Nova York: Oxford University Press. p. 198
  39. ↑ Cunliffe, Barry (1997). The Ancient Celts. Oxford i Nova York: Oxford University Press. pp. 198-199
  40. ↑ Cunliffe, Barry (1997). The Ancient Celts. Oxford i Nova York: Oxford University Press. p. 204
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 Cunliffe, Barry (1997). The Ancient Celts. Oxford i Nova York: Oxford University Press. p. 194
  42. ↑ Cunliffe, Barry (1997). The Ancient Celts. Oxford i Nova York: Oxford University Press. p. 195
  43. ↑ J. A. MacCulloch. «The Religion of the Ancient Celts - ch xvi, 1911». [Consulta: 24 maig 2007].
  44. ↑ Gaius Julius Caesar Commentaries on the Gallic War - Book VI:19, traduït per W. A. McDevitte i W. S. Bohn, Nova York: Harper & Brothers, 1869. 
  45. ↑ Gaius Julius Caesar Commentaries on the Gallic War - Book VI:16, traduït per W. A. McDevitte i W. S. Bohn, Nova York: Harper & Brothers, 1869. 
  46. ↑ '«Roman History", Cassius Dio, p. 95 ch. 62:7, Translation by Earnest Cary, Loeb classical Library». [Consulta: 24 maig 2007].
  47. ↑ «El hombre de Lindow». Museo británico. Arxivat de l'original el 2012-03-14. [Consulta: 29 gener 2012].
  48. ↑ French archaeologist Jean-Louis Brunaux has written extensively on human sacrifice and the sanctuaries of Belgic Gaul. See "Gallic Blood Rites," Archaeology 54 (març/abril 2001), pp. 54–57; Les sanctuaires celtiques et leurs rapports avec le monde mediterranéean, Actes de colloque de St-Riquier (8 a l'11 de novembre de 1990) organisés par la Direction des Antiquités de Picardie et l'UMR 126 du French National Centre for Scientific Research (París: Éditions Errance, 1991); "La mort du guerrier celte. Essai d'histoire des mentalités," en Rites et espaces en pays celte et méditerranéen. Étude comparée à partir du sanctuaire d'Acy-Romance (Ardennes, France) (École française de Rome, 2000)
  49. ↑ Diodor Sícul, History. 5.29.
  50. ↑ Estrabó. Geographica. IV.4.5.
  51. ↑ Cunliffe, Barry (1997). The Ancient Celts. Oxford i Nova York: Oxford University Press. p. 202
  52. ↑ Cunliffe, Barry (1997). The Ancient Celts. Oxford i Nova York: Oxford University Press. p. 210
  53. ↑ Ross, Anne (1974). Pagan Celtic Britain: Studies in Iconography and Tradition. Londres: Sphere Books Ltd. pp. 161-162
  54. ↑ Green, Miranda. The Gods of the Celts. p. 32
  55. ↑ Hutton, Ronald (1991). The Pagan Religions of the Ancient British Isles: Their Nature and Legacy. Blackwell. p. 195
  56. ↑ 56,0 56,1 Juli Cèsar. De bello gallico. VI.13–18.
  57. ↑ Ciceró. De divinatione. I.XVI.90.
  58. ↑ Tàcit. Annales. XIV.30.
  59. ↑ Plini el Vell. Historiae naturalis. XVI.249.
  60. ↑ Hutton, Ronald (2009). Blood and Mistletoe: The History of the Druids in Britain. Yale University Press. p. 102>
  61. ↑ Piggott, Stuart (1968). The Druids. Londres: Thames & Hudson. p. 111
  62. ↑ Hutton, Ronald (2009). Blood and Mistletoe: The History of the Druids in Britain. Yale University Press. pp. 4-5
  63. ↑ Hutton, Ronald (2009). Blood and Mistletoe: The History of the Druids in Britain. Yale University Press. pp. 32–33
  64. ↑ Ellis, Peter Berresford (1994). The Druids. Londres: Constable. passim.
  65. ↑ Ross, Anne (1967). Pagan Celtic Britain. Londres: Routledge. pp. 52–56
  66. ↑ Hutton, Ronald (2007). The Druids Londres: Hambledon Continuum. p. xi.
  67. ↑ Koch, John T. Celtic Culture: A Historical Encyclopedia. ABC-CLIO (2006). Page 330
  68. ↑ Stokes, Whitley (ed.) and John O'Donovan (tr.). Sanas Cormaic: Cormac's Glossary. Irish Archaeological and Celtic Society. Calcutta: O.T. Cutter, 1868.
  69. ↑ The Wooing of Emer by Cú Chulainn – Translated by Kuno Meyer. CELT: Corpus of Electronic Texts.
  70. ↑ James George. The Golden Bough: A Study in Magic and Religion. Forgotten Books, 2008. p. 633
  71. ↑ James George. The Golden Bough: A Study in Magic and Religion. Forgotten Books, 2008. p. 644
  72. ↑ La christianisation du monde Gallo-romain, La Documentation par l'image, n° 142, Nathan, gener de 2005
  73. ↑ Bonewits, Isaac (2006) Bonewits's Essential Guide to Druidism. Nova York, Kensington Publishing Group ISBN 0-8065-2710-2 p.132: [Among Celtic Reconstructionists] "...An Thríbhís Mhòr (the great triple spiral) came into common use to refer to the three realms." Also p. 134: [On CRs] "Using Celtic symbols such as triskeles and triple spiral"
  74. ↑ Campbell, Andrew. «About Hellenismos: Some Frequently Asked Questions Version 2.0» (en anglès). The Cauldron, 2000. [Consulta: 20 febrer 2018].
  75. ↑ NicDhàna, Kathryn Price; Erynn Rowan Laurie; C. Lee Vermeers; Kym Lambert ní Dhoireann. The CR FAQ— An Introduction to Celtic Reconstructionist Paganism. River House Publishing, agosto de 2007, p. 24–25. ISBN 978-0-615-15800-6. 
  76. ↑ Gallagher, Eugene V.; Ashcraft, W. Michael. Introduction to new and alternative religions in America. Westport, Conn.: Greenwood Press, 2006, p. 178. ISBN 0-275-98713-2. 
  77. ↑ Kennedy, Michael. Gaelic Nova Scotia: An Economic, Cultural, and Social Impact Study. Halifax, Nova Escòcia, Canadà: Nova Scotia Museum Publications, noviembre de 2002, p. 12-13. ISBN 0-88871-774-1. 
  78. ↑ NicDhàna, Kathryn Price; Erynn Rowan Laurie, C. Lee Vermeers, Kym Lambert ní Dhoireann, et al. (2007) The CR FAQ — An Introduction to Celtic Reconstructionist Paganism. River House Publishing. ISBN 978-0-615-15800-6 p.52
  79. ↑ Bonewits, Isaac (2006) Bonewits's Essential Guide to Druidism. Nova York, Kensington Publishing Group ISBN 0-8065-2710-2 p. 132
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Politeisme_celta&oldid=33127233»