Portal:Ecologia/Article
Articles per temàtica: Alacant · Anarquisme · Andorra · Arts Visuals · Astronomia · Azerbaidjan · Bàsquet · Biografies · Biologia · Biotecnologia · Catalunya · Ciència · Ciències de la salut · Ecologia · Economia · Entreteniment · Espai · Filosofia · Filosofia oriental · Física · Fórmula 1 · Futbol · Geografia · Història · Lingüística · Llengua catalana · Lleida · Llengües · Manga · Matemàtiques · Mèxic · Mitologia · Occitània · País Valencià · Química · Sabadell · Societat · Terra Mitjana · Tecnologia · Unió Soviètica · València · Videojocs
Articles seleccionats del Portal:Ecologia modifica
L'Arxipèlag de Cabrera és un arxipèlag d'illes i illots situat a 9 km al sud de l'illa de Mallorca, pren el nom de l'illa major, Cabrera, i integra (de Sud a Nord): el grup dels estells (s'Estell de Fora, s'Estell des Coll, s'Estell Xapat i s'Estell de s'Esclatasang), l'Imperial, illa de ses Rates, illa de ses Bledes, illa des Fonoll, Na Rodona, Conillera, l'Esponja, Na Plana, Illot Pla, Na Pobra, illot de Na Foradada i Na Foradada.
Encara que n'està molt separat, administrativament forma part del terme municipal de Palma. Des de 1991 està declarat Parc Nacional Maritimoterrestre de l’Arxipèlag de Cabrera
{{Gener article d'Ecologia}} - discussió - modifica - historial
Un ecosistema és un sistema natural que està format per un conjunt d'organismes vius (biocenosi) i el medi físic on es relacionen (biòtop), les relacions que estableixen entre si, així com les característiques físiques d'un lloc on viuen i les relacions entre el medi i els organismes.
Un ecosistema té en compte les complexes interaccions entre els organismes (plantes, animals, bacteris, algues, fongs i d'altres) que formen la comunitat (biocenosi) i els fluxos d'energia (endosomàtica i exosomàtica) i materials que la travessen. Aquestes interaccions entre els organismes es donen mitjançant el que s'anomena xarxa tròfica o xarxa alimentària, que és una sèrie de cadenes alimentàries o tròfiques íntimament unides que s'estableixen de manera lineal entre organismes que pertanyen a diferents nivells tròfics.
{{Febrer article d'Ecologia}} - discussió - modifica - historial
L'atmosfera terrestre és la capa fina de gasos dels quals depenen totes les formes de vida, distingeix aquesta atmosfera de la d'altres planetes en el sistema solar. Entre els gasos presents, destaquen amb aproximadament quatre cinquenes parts el nitrogen, amb una cinquena part l'oxigen, i amb quantitats més petites altres gasos (argó = 0,9 %, diòxid de carboni = 0,03 %, etc.). L'atmosfera és fonamental per la vida, ja que sense els gasos esmentats no hi hauria vida a la terra tal com la coneixem. L'aigua també és un component important de l'atmosfera, però té una concentració variable (<0,5 a 3,5 %). La mescla de gasos que constitueixen l'atmosfera s'anomena aire de forma genèrica.
L'atmosfera té una massa d'uns 5 × 1018 kg, tres quartes parts de la qual se situen en els primers 11 km per sobre la superfície terrestre. En augmentar l'altitud, l'atmosfera esdevé cada cop més prima fins al punt que no hi ha un límit definit entre l'atmosfera i l'espai exterior. La línia de Karman, a 100 km per sobre la superfície de la Terra, és sovint considerada com la frontera entre l'atmosfera i l'espai exterior.
L'estructura de l'atmosfera s'acostuma a dividir en diferents capes, cadascuna de les quals presenta una temperatura i una composició característiques.
{{Març article d'Ecologia}} - discussió - modifica - historial
La vida és el període intermedi entre el naixement i la mort, tot i que no té una definició simple exacta, en part perquè el terme és sovint usat d'una manera molt oberta i amb ambigüitat, com en els conceptes vida eterna, vida artificial, o vida extraterrestre. Aquest article es refereix al significat de la paraula en les ciències de la vida.
Es considera la vida el primer dret humà, al qual se supediten tots els altres. Els éssers vius són els objectes que tenen processos biològics automantinguts, i tots els altres objectes són éssers inanimats.
La primera prova de vida a la Terra són un fòssils que daten entre 3.770 i 4.280 milions d'anys enrere, trobats al cinturó de roques Nuvvuagittuq del Canadà l'any 2016, i d'ençà, no ha parat d'evolucionar. Ha sigut un procés llarg i complex. De cèl·lules procariotes a cèl·lules eucariotes i d'organismes unicel·lulars a organismes multicel·lulars. En aquests últims, començà la diferenciació cel·lular i d'aquesta diferenciació cel·lular s'esdevé la gran aventura de l'evolució biològica: vegetals, invertebrats, peixos, amfibis, rèptils, mamífers, ocells. Milions d'espècies apareixeran. S'ordenen segons els principis generals de la taxonomia.
El naturalista Charles Darwin va ser el gran cronista dels mecanismes d'aquesta evolució.
{{Abril article d'Ecologia}} - discussió - modifica - historial
L'evolució és el procés segons el qual els caràcters hereditaris d'una població d'organismes canvien amb el pas de les generacions. Aquests caràcters són l'expressió dels gens que es transmeten de progenitors a descendents en la reproducció. Una mateixa població pot presentar tota una gamma de caràcters diferents com a resultat de les mutacions, la recombinació genètica i altres causes de variació genètica. L'evolució es produeix quan processos evolutius com la selecció natural (incloent-hi la selecció sexual i la deriva genètica) actuen sobre aquesta variació i alteren la freqüència de determinats caràcters en el si d'una població. L'evolució ha donat peu a la biodiversitat que es pot observar a tots els nivells d'organització biològica, incloent-hi les espècies, els organismes individuals i les molècules.
La teoria científica de l'evolució per selecció natural fou concebuda de manera independent per Charles Darwin i Alfred Russel Wallace a mitjans del segle xix i exposada en detall a L'origen de les espècies, de Darwin.
{{Maig article d'Ecologia}} - discussió - modifica - historial
L'art ecològic (en anglès Ecoart o Ecologic Art), que també s'ha anomenat art mediambiental (en anglès, Environmental art) és un terme genèric que fa referència a l'art que té com a objecte o tema principal l'ecologia i el medi ambient natural. Podria incloure pintures de paisatges, per exemple, però en la pràctica se sol utilitzar per a designar accions artístiques, instal·lacions i escultures a partir de la segona meitat del segle XX en un entorn exterior natural. Hbitualment també s'han inclòs en aquesta categoria algunes obres de l'art natura, per exemple, pel fet que tenen com a objecte paisatges i entorns del medi natural.
És un gènere d'art i de pràctica artística que pretén preservar, tenir cura i/o vitalitzar les formes de vida, els recursos i l'ecologia de la Terra, aplicant els principis dels ecosistemes a les espècies vives i els seus hàbitats a tota la litosfera, l'atmosfera, la biosfera i la hidrosfera, incloses localitats salvatges, rurals, suburbanes i urbanes. L'art ecològic pot comportar la restauració de sistemes ecològics funcionals, així com intervencions socialistes, activistes i comunitàries implicades socialment. Igualment, també aborda la política, la cultura, l'economia, l'ètica i l'estètica, ja que aquests elements afecten les condicions dels ecosistemes. Així mateix, no és únicament creat per artistes, sinó que la seva pràctica integra d'altres professionals com científics, filòsofs i activistes que sovint col·laboren en projectes de restauració, reparació i sensibilització pública.
Cal no confondre'l amb l'art ambiental (en anglès, environment o ambiance) de l'època del pop art, que creava atmosferes i experiències sensorials.
{{Juny article d'Ecologia}} - discussió - modifica - historial
La reintroducció és l'alliberament deliberat d'espècies en la naturalesa, des del captiveri o reubicació des d'altres àrees on l'espècie sobreviu. Això sol concernir espècies que estan amenaçades, extintes localment o bé extintes en estat salvatge. Com que la reintroducció implica espècies natives (en oposició a introduïdes o exòtiques) que s'han extirpat o extingit localment, alguns prefereixen el terme «restabliment». Quan l'alliberament d'individus es realitza sobre una població preexistent, generalment al caire de l'extinció que requereix un increment per raons demogràfiques o genètiques l'actuació s'anomena reforç poblacional. La reintroducció pot fer part d'un programa de renaturalització quan les espècies desaparegudes no tornen espontàniament.
Pot ser molt difícil reintroduir espècies extintes a la natura, fins i tot si els seus hàbitats naturals són restaurats. Les habilitats de supervivència d'espècies animals, que normalment són passades de pares a fills durant la criança es perden en la captivitat. La constitució genètica de l'espècie es manté, però les adaptacions culturals al medi natural es perden.
{{Juliol article d'Ecologia}} - discussió - modifica - historial
La hidrologia és la ciència geogràfica que es dedica a l'estudi de la distribució i les propietats de l'aigua, en l'atmosfera i en la superfície terrestre. Això inclou les precipitacions, la humitat del sòl, l'evapotranspiració, l'aigua subterrània i l'equilibri de les masses glacials.
Per contra s'anomena hidrografia a l'estudi de totes les masses d'aigua de la Terra, i en sentit més estricte a la mesura, recopilació i representació de les dades relatives al fons de l'oceà, les costes, les marees i els corrents de manera que es puguin plasmar sobre un mapa, sobre una carta hidrogràfica. Un altre terme relacionat amb l'aigua és la hidràulica, que és aquella branca de la física i l'enginyeria que estudia l'equilibri i el moviment dels líquids.
No obstant aquesta diferència, els termes s'usen gairebé com sinònims, ja que la part de la hidrografia que crea relleu, per tant la que està en contacte amb la superfície terrestre, és objecte d'una anàlisi hidrològica.
La hidrologia és essencial en el modelat de l'escorça terrestre. Aquesta influència es manifesta d'acord amb la distribució de les masses de roques coherents i fràgils (poc coherents), i de les deformacions que les han afectades, i són fonamentals en la definició dels diferents relleus.
{{Agost article d'Ecologia}} - discussió - modifica - historial
Un agrocombustible o biocombustible és el terme amb el qual es denomina a qualsevol tipus de combustible obtingut de biomassa (sobretot vegetals i altres éssers vius que fixen l'energia del sol mitjançant fotosíntesi) o dels seus residus, com per exemple la fracció orgànica de deixalles, els quals són tractats per obtenir un agregat d'alt poder calorífic. El seu ús és controvertit, ja que presenta problemes de sostenibilitat i capacitat de càrrega sense disminuir la contaminació atmosfèrica que presenten altres tipus de combustibles, com per exemple els fòssils, ni considerar-se a efectes pràctics fonts d'energia renovable.
Alguns bioetanols i biodièsels, per exemple, poden substituir totalment o parcialment alguns combustibles fòssils tradicionals al transport. Tanmateix aquests tenen una Taxa de Retorn Energètic (TRE) inferior a 1 o molt propera a ell, cosa que significa que el balanç energètic és zero o negatiu: cal més energia per a produir-lo que la que s'obté de la seva combustió. Com a referència, el carbó a les centrals tèrmiques actualment té una TRE de 9 (era de 80 als anys 40), l'energia hidroelèctrica una de més d'11 i el petroli als 40 en tenia una de 100, és a dir que per a obtenir cent calories de petroli hom havia d'invertir una sola en la seva obtenció i tractament.
{{Setembre article d'Ecologia}} - discussió - modifica - historial
Les zones humides són zones de terreny inundades o amarades d'aigua, naturals o artificials, permanents o temporals, amb aigua estancada o fluent, dolça, salabrosa o salada. Són zones que es troben al límit entre les zones terrestres i aquàtiques, sent molt diferents d'aquestes zones però depenent-ne significativament. Aquestes zones humides tenen una biodiversitat molt gran i són un lloc d'emmagatzemament per l'aigua excessiva: durant les inundacions absorbeixen l'aigua excessiva, i durant les sequeres, deixen anar aigua, de manera que es compensa naturalment.
A la conca mediterrània les zones humides són deltes de rius, albuferes, estanys, maresmes i oasis, i constitueixen l'hàbitat dels ocells aquàtics i migratoris, protegits pel Conveni de Ramsar. Hi ha algunes zones humides artificials amb valor ecològic (per exemple, les salines) o amb importants funcions hidrològiques (per exemple, embassaments d'aigua potable o per al control d'inundacions).
El Dia Mundial de les Zones Humides se celebra cada 2 de febrer per commemorar la data d'adopció del Conveni Internacional sobre les Zones Humides (Conveni de Ramsar).
A Catalunya hi ha 2.978 zones humides: 2.069 estanys alpins i 579 són molleres i torberes. Les restants 330, distribuïdes per tot Catalunya. Les zones humides de Catalunya estan identificades i delimitades a l'Inventari de zones humides de Catalunya.
{{Octubre article d'Ecologia}} - discussió - modifica - historial
S'anomena bioplàstics a un tipus de plàstics derivats de productes vegetals, com ara l'oli de soja o el blat de moro, a diferència dels plàstics convencionals, derivats del petroli.
El plàstic tradicional està compost per un monòmer, sintetitzat, en la majoria de les vegades a partir del petroli. La carestia d'aquest combustible fòssil, el seu caràcter de resistència a la degradació natural i el fet que és una font que, tard o d'hora, acabarà per esgotar-se, ha portat a algunes parts de la indústria a buscar alternatives. Els bioplàstics poden ser aquesta alternativa i a més presenten un gran potencial de reducció de gasos amb efecte d'hivernacle.
Un dels principals problemes del plàstic convencional el constitueixen les emissions d'efecte hivernacle que es produeixen com a resultat de la seva fabricació. El bioplàstic emet entre 0,8 i 3,2 tones menys de diòxid de carboni per tona que el plàstic derivat del petroli.
A més, alguns bioplàstics són biodegradables com el PLA (àcid polilàctic patentat per DOW Chemical i cedit a Nature works), PSM (Plastarch Material) i PHB (poli-3-hidroxibutirat), també hi ha bioplàstics no biodegradables com la quitrina, la PA-11 (poliamida 11) o el polietilè obtingut 100% a partir d'etanol de canya de sucre.
Per als plàstics derivats del petroli hi ha la tecnologia oxobiodegradable, a la qual cal afegir una petita part de sals de metalls pesants (les quals són totalment innòcues) perquè les cadenes de polímers es desintegrin i accelerin la biodegradació a només 3 o 5 anys en lloc de més de cent que li pren al plàstic convencional.
{{Novembre article d'Ecologia}} - discussió - modifica - historial
La desertització és el procés natural de formació de deserts; no s'ha de confondre amb desertificació, que és el procés de formació de deserts induït per l'ésser humà. La desertització és, doncs, el procés evolutiu natural d'una regió cap a unes condicions morfològiques, climàtiques i mediambientals que es coneixen amb el nom de desert per la seva aridesa.
Els factors que causen la desertització són diversos; factors astronòmics (com els del cicle de Milankovic), geomorfològics (orogènia, distribució de les masses continentals) i dinàmics (relacionats amb l'activitat geològica i biològica de la Terra). La desertització és un fenomen que es produeix sense la intervenció humana, a diferència de la desertificació.
Un dels exemples relativament més recents de desertització és el desert de la Sàhara; fa uns milers d'anys era una sabana amb la seva variada flora i on hi vivien grans animals com hipopòtams, elefants, etc. En les pintures rupestres de Tassili n'Ajjer, es veuen aquests animals i els seus caçadors. L'aridificació natural del seu clima va transformar la zona en el desert extrem actual.
Es tracta d'un procés de degradació ecològica en el qual el sòl fèrtil i productiu perd totalment o parcial el potencial de producció. Això s'esdevé com a resultat de la destrucció de la seva vegetació, de l'erosió del sòl i la manca o escassetat d'aigua; freqüentment, l'ésser humà afavoreix i incrementa aquest procés com a conseqüència d'activitats com el cultiu no sostenible i el pasturatge excessiu i/o la desforestació i, així, passa a considerar-se un procés de desertificació afegit a la desertització natural. Segons dades del Programa de les Nacions Unides per al medi ambient (PNUMA), el 35% de la superfície dels continents pot considerar-se com a zones desèrtiques.
{{Desembre article d'Ecologia}} - discussió - modifica - historial
Articles per temàtica: Alacant · Anarquisme · Andorra · Arts Visuals · Astronomia · Azerbaidjan · Bàsquet · Biografies · Biologia · Biotecnologia · Catalunya · Ciència · Ciències de la salut · Ecologia · Economia · Entreteniment · Espai · Filosofia · Filosofia oriental · Física · Fórmula 1 · Futbol · Geografia · Història · Lingüística · Llengua catalana · Lleida · Llengües · Manga · Matemàtiques · Mèxic · Mitologia · Occitània · País Valencià · Química · Sabadell · Societat · Terra Mitjana · Tecnologia · Unió Soviètica · València · Videojocs