Portal:Física/Articles seleccionats
Articles per temàtica: Alacant · Anarquisme · Andorra · Arts Visuals · Astronomia · Azerbaidjan · Bàsquet · Biografies · Biologia · Biotecnologia · Catalunya · Ciència · Ciències de la salut · Ecologia · Economia · Entreteniment · Espai · Filosofia · Filosofia oriental · Física · Fórmula 1 · Futbol · Geografia · Història · Lingüística · Llengua catalana · Lleida · Llengües · Manga · Matemàtiques · Mèxic · Mitologia · Occitània · País Valencià · Química · Sabadell · Societat · Terra Mitjana · Tecnologia · Unió Soviètica · València · Videojocs
Articles destacats del Portal:Física modifica
El làser és un aparell que utilitza un efecte quàntic, l'emissió estimulada, per emetre un raig de llum coherent, d'alta monocromaticitat i direccionalitat. Aquestes propietats el diferencien d'altres fonts de llum habituals, que emeten sempre llum de molt baixa coherència i normalment de moltes freqüències. El primer làser funcional va ser un làser de robí, creat per Theodore Maiman el 1960, i des de llavors ha conegut un desenvolupament extraordinari, introduint-se en nombroses aplicacions, des dels lectors de CD o lectors de codi de barres fins a sofisticats experiments de recerca en física.
{{Gener_article_de_física}} - discussió - modifica - historial
La superconductivitat és la propietat de certs materials de conduir un corrent elèctric sense gens de resistència per sota d'una certa temperatura. Es produeix en molts materials, des de l'alumini a materials ceràmics i cuprats, com els famosos YBaCuO. Fou descoberta el 1911 per Kamerlingh Onnes i es caracteritza, a més de per la resistència nul·la al pas del corrent, per l'expulsió del camp magnètic de l'interior del material (efecte Meissner) i per una transició de fase (com el pas de gel a líquid de l'aigua, per exemple). L'explicació física de la superconductivitat «convencional» està clara gràcies a la teoria BCS, però la superconductivitat d'alta temperatura, descoberta el 1987 encara no té una explicació satisfactòria.
{{Febrer_article_de_física}} - discussió - modifica - historial
La formulació lagrangiana o mecànica lagrangiana és una reformulació de la mecànica clàssica newtoniana introduïda per Joseph-Louis Lagrange el 1788. En la formulació lagrangiana, la trajectòria d'un objecte es troba buscant la trajectòria que redueix al mínim l'acció. Cal remarcar que no es tracta de cap teoria nova, és simplement la mecànica newtoniana amb eines matemàtiques més sofisticades. L'avantatge és que en aquest cas, el plantejament i les equacions resultants que cal resoldre són molt més simples.
{{Març_article_de_física}} - discussió - modifica - historial
La teoria del caos estudia determinats sistemes dinàmics no lineals que, sota certes condicions, presenten un comportament conegut com «caos», que es caracteritza per la sensibilitat a les condicions inicials, és a dir, que un petit canvi en les condicions inicials del sistema dóna lloc a una evolució posterior molt diferent. Com a conseqüència, el comportament del sistema té una aparença aleatòria, malgrat que el sistema és totalment determinista. Trobem exemples d'aquests sistemes en models atmosfèrics, el sistema solar, models econòmics i models de creixement de població. La teoria del caos forma part del camp més genèric dels sistemes dinàmics no lineals.
{{Abril_article_de_física}} - discussió - modifica - historial
La teoria de cordes és una proposta de descripció quàntica unificada de totes les interaccions que considera que els constituents fonamentals de la matèria no són partícules puntuals sinó objectes unidimensionals (cordes) d'una longitud de l'ordre de la longitud de Planck. Aquesta teoria, o més ben dit teories, és una solució possible al problema de la gravetat quàntica i, a més de la gravetat, pot descriure de forma natural les altres forces de la natura. No se sap encara si la teoria és capaç de descriure un univers amb la quantitat precisa de forces i matèria que observem, ni quanta llibertat dóna la teoria. La teoria de cordes (i menys les seves ampliacions, com la teoria M) encara no ha fet prediccions falsables que permetin comprovar-la experimentalment.
{{Maig_article_de_física}} - discussió - modifica - historial
Les equacions de camp d'Einstein són el conjunt bàsic d'equacions de la relativitat general. Descriuen la relació entre la curvatura de l'espai-temps (expressada amb el tensor d'Einstein) i l'energia i el moment dins l'espai-temps (expressada amb el tensor energia-impuls). En altres paraules, permeten determinar la curvatura de l'espai-temps a partir de la distribució de masses i energies que hi ha en aquest espai-temps, així com determinar com es desplacen les masses a causa de la mateixa curvatura de l'espai-temps. Aquesta curvatura de l'espai-temps s'interpreta com el camp gravitatori creat per les masses.
{{Juny_article_de_física}} - discussió - modifica - historial
La velocitat de la llum en el "buit" es per definició una constant universal de valor 299.792,458 m/s (aproximadament 300.000 km/s). Es denota amb la letra c, provinent del llatí celéritās (velocitat), i també és coneguda como la constant d'Einstein. La velocitat de la llum fou inclosa oficialment en el Sistema Internacional d'Unitats com a constant el 21 d'octubre de 1983, passant el metre a ésser una unitat donada en funció d'aquesta constant i el temps. La velocitat de la llum en l'espai, on existeixenen vertaderes rutes en equilibri gravitatori, pot arribar als 5.000.000 de km. per segon.
La velocitat a través d'un medi que no sigui el "buit" és sempre menor a c (segons l'índex de refracció del medi). En anglès la velocitat de la llum s'abrevia SOL (Speed Of Light).
{{Juliol_article_de_física}} - discussió - modifica - historial
La duresa Rockwell o assaig de duresa Rockwell és un mètode per determinar la duresa, és a dir, la resistència d'un material a ser penetrat. L'assaig Rockwell és el mètode més usat per mesurar la duresa donat que és molt simple d'efectuar i no requereix coneixements molt especialitzats. Es poden utilitzar diferents escales que provenen de la utilització de diverses combinacions de penetradors i càrregues, això permet assajar pràcticament qualsevol metall o aliatge.
Hi ha dos tipus de penetradors: unes boles esfèriques d'acer endurit (trempat i pulit) de 1/16, 1/8, 1/4 i 1/2 polz, i un penetrador cònic de diamant amb un angle de 120º +/- 30' i vèrtex arrodonit formant un casquet esfèric de radi 0,20mm (Brale), el qual s'utilitza pels materials més durs.
{{Agost_article_de_física}} - discussió - modifica - historial
En astronomia, un forat negre és un astre o objecte celeste amb una densitat tal que la seva força gravitatòria és tan forta que la velocitat d'escapament és superior a la velocitat de la llum. Per tant, res que es trobi dins del seu horitzó d'esdeveniments pot escapar-ne, excepte a través de l'efecte túnel quàntic (radiació de Hawking). El terme "forat negre" no s'ha d'entendre com un "forat" en el sentit usual del terme sinó com una regió de l'espai de la qual res no pot escapar, ni tan sols la llum. Per aquest motiu se'ls anomena "negres".
En el centre d'un forat negre, segons prediu la relativitat general, hi ha sempre una singularitat, un punt infinitament petit de densitat i gravetat infinites que arriba a un volum nul i a un radi zero.
{{Setembre_article_de_física}} - discussió - modifica - historial
En física i química, el plasma és un estat de la matèria en el qual pràcticament tots els àtoms estan ionitzats. És un fluid format per electrons i ions positius. Això fa que el plasma sigui conductor elèctric i que respongui fortament als camps magnètics.
Es considera el quart estat de la matèria, després dels tres primers: sòlid, líquid i gasós.
Pot presentar-se com a núvols gasosos neutres, com a rajos d'ions o bé com a suspensions de partícules de l'ordre del nanòmetre o el micròmetre. Una flama es pot considerar una forma de plasma parcial de baixa temperatura.
{{Octubre_article_de_física}} - discussió - modifica - historial
El fenomen de la difracció es produeix quan les ones procedents d'una font quasi puntual troben un obstacle o una petita obertura, deixen de propagar-se en línia recta, i volten l'obstacle o bé s'obren després de passar per l'obertura. És una demostració clara de la naturalesa ondulatòria de la llum, ja que només les ones tenen la capacitat de difractar-se.
L'objectiu de la teoria de la difracció serà trobar la distribució de la intensitat de llum (zones fosques i zones clares) en un cert punt de l'espai, després que la llum hagi travessat l'objecte que provoca la difracció. Malauradament, el tractament matemàtic de la difracció és, en general, molt complicat, però es pot simplificar considerablement si es considera que l'objecte difractor és molt llunyà del punt on nosaltres observem el fenomen (on volem calcular la distribució d'intensitats); aquesta aproximació s'anomena difracció de Fraunhofer. El cas general s'anomena difracció de Fresnel.
{{Novembre_article_de_física}} - discussió - modifica - historial
Les equacions de Maxwell són un conjunt de quatre equacions que descriuen completament els fenòmens electromagnètics. La gran contribució de James Clerk Maxwell fou reunir en aquestes equacions molts anys de resultats experimentals i investigacions teòriques, introduint els conceptes de camp i de corrent de desplaçament, i unificant els camps elèctrics i magnètics en un sol concepte: el camp electromagnètic. De les equacions de Maxwell, a més, es desprèn l'existència d'ones electromagnètiques.
{{Desembre_article_de_física}} - discussió - modifica - historial
Articles per temàtica: Alacant · Anarquisme · Andorra · Arts Visuals · Astronomia · Azerbaidjan · Bàsquet · Biografies · Biologia · Biotecnologia · Catalunya · Ciència · Ciències de la salut · Ecologia · Economia · Entreteniment · Espai · Filosofia · Filosofia oriental · Física · Fórmula 1 · Futbol · Geografia · Història · Lingüística · Llengua catalana · Lleida · Llengües · Manga · Matemàtiques · Mèxic · Mitologia · Occitània · País Valencià · Química · Sabadell · Societat · Terra Mitjana · Tecnologia · Unió Soviètica · València · Videojocs