Simfonia núm. 5 (Mahler)

La Simfonia número 5, en do sostingut menor, de Gustav Mahler, composta entre 1901 i 1902, és una de les seves obres més conegudes i més executades arreu del món. Mahler va dirigir la primera actuació a Colònia el 18 d'octubre de 1904.[1]

Infotaula de composicióSimfonia núm. 5
Forma musicalsimfonia Modifica el valor a Wikidata
TonalitatDo sostingut menor Modifica el valor a Wikidata
CompositorGustav Mahler Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació1904 Modifica el valor a Wikidata
IMSLP: Symphony_No.5_(Mahler,_Gustav) Allmusic: mc0002366789 Modifica el valor a Wikidata

Està estructurada en tres parts amb cinc moviments (la primera part: dos primers moviments, segona part: tercer moviment i tercera part: dos últims moviments). La seva durada en una interpretació típica és d'uns 75 minuts.

Aquesta simfonia va trigar dècades a ser reconeguda i apreciada pel públic, a causa de la seva gosadia creativa i del seu caràcter innovador, que trencaven els motlles d'un simfonisme deutor del Romanticisme. Actualment ja és un clàssic i és una de les obres més conegudes de Mahler, amb un cèlebre Adagietto immortalitzat per Visconti en el seu film Morte a Venezia.[2]

MovimentsModifica

La planificació de l'obra, dividida en cinc moviments, permet contemplar el relat simfònic en tres parts: la primera i la tercera agrupen respectivament dos moviments, situant el vigorós Scherzo com a part central.

  • Primera part
    • 1. Trauermarsch
    • 2. Stürmisch bewegt. Mit grösster Vehemenz
  • Segona part
    • 3. Scherzo. Kräftig, nicht zu schnell
  • Tercera part
    • 4. Adagietto. Sehr langsam
    • 5. Rondó-Finale. Allegro

Origen i contextModifica

Amb la música de Mahler s'entra en un altre món, immers en la cultura del canvi de segle. Aquest compositor bohemi va treballar en la Simfonia núm. 5 durant dos estius, els dels anys 1901 i 1902, una època especialment feliç en el terreny afectiu: va conèixer Alma Schindler el novembre del 1901, i les noces van tenir lloc al març de l’any següent. Willem Mengelberg, primer apòstol del simfonisme mahlerià, considera el quart moviment de la peça, el cèlebre Adagietto com una cançó sense paraules dedicada a Alma en aquests evocadors primers compassos. Després, aquesta relació es va tornar tempestuosa, però durant el procés de creació de la Cinquena, Mahler va viure un dels moments més feliços de la seva maduresa. Instal·lat a la seva residència estiuenca de Maiernigg, lluny de la tensió quotidiana de la feina com a director de l'Òpera de Viena, trobava la tranquil·litat necessària per compondre.[3]

Anàlisi musicalModifica

El director d'orquestra Bruno Walter destaca, en la seva anàlisi de la Cinquena: «Ni una sola nota de l'obra sembla suggerir que un pensament o una emoció extramusical hagi intervingut en la composició. Tenim aquí música, i res més. De vegades apassionada, i d'altres turbulenta, heroica, exuberant, ardent, solemne o tendra, recorre tota la gamma emotiva. Però, en tot cas, és només música».

La voluntat de renovació estètica és clara, i així ho suggereix Mahler en les paraules anotades després de concloure la partitura: «Tot estil nou exigeix una tècnica nova». Des de l'espectacular inici, amb quatre notes repetides de la trompeta que alguns especialistes consideren un personal i curiós transsumpte del motiu inicial de la Cinquena de Beethoven, el desenvolupament simfònic és una font de sorpreses, fruit d'una energia i un mestratge orquestral extraordinaris.[3]

De totes maneres, voler deslligar qualsevol pensament o emoció extramusical no té gaire sentit en la música de Mahler, ja que, encara que renunciï al programa a la recerca de l'abstracció musical, el lied, la passió pel cant, alimenta també el seu univers simfònic. De fet, la base de l'Adagietto, per a arpa i cordes, és la cançó Ich bin der Welt abhanden gekommen (M'he allunyat del món), també datada el 1901. Però, malgrat tot, es percep un canvi significatiu, i, encara que tracta de forma diferent temes recurrents en les seves obres, com la mort, hi ha una subjectivitat que, tal com escriu el crític i periodista José Luis Pérez de Arteaga, tornarà a manifestar-se «amb puixança creixent» a les seves simfonies: «Sense auxiliar-se en la paraula, sense programa ni rerefons, hi ha moments en els quals el diàleg, de vegades la discussió i, fins i tot, l'altercat passen al soliloqui: la queixa nobilíssima i solemne dels violoncels creix emparada per l'apagat bategar del timbal en el segon moviment, el vals es transforma en un monòleg miraculós al trio de l'Scherzo, la romança expandeix l'Adagietto i la mateixa Trauermarsch evoluciona fins a un final misteriós».[3]

OrquestracióModifica

4 flautes (la 3a i 4a flauta passen a piccolos), 3 oboès (el 3r oboè passa a corn anglès), 3 clarinets, 1 clarinet baix 3 fagots (el 3r fagot passa a contrafagot), 6 trompes, 4 trompetes (tenen variabilitat tonal, en Fa i Si bemoll), 3 trombons, 1 tuba, timbals, glockenspiel, triangle, caixes, tam-tam (entre altres instruments de percussió) i arpa, (violins I i II, violes, violoncels i contrabaixos)

ReferènciesModifica

  1. Huscher, Phillip. «Programa de mà» (en anglès). Chicago Symphony Orchestra.
  2. «Informació». L'Auditori. [Consulta: 19 novembre 2020].
  3. 3,0 3,1 3,2 Pérez Senz, Javier. «Programa de mà». L'Auditori. [Consulta: 19 novembre 2020].