Usuari:Mcapdevila/Conquesta normanda d'Itàlia Meridional

El Regne de Sicília (en verd) el 1154, moment de màxima expansió normanda.

La conquesta normanda d'Itàlia meridional va ser un procés desenvolupat durant diverses dècades del segle xi. Els vikings o normands, procedents del nord, es van assentar com a mercenaris al sud de la península Itàlica al servei de llombards i romans d'Orient. Amb el temps van acabar establint els seus propis estats, que després de ser unificats i derrotar les forces papals van aconseguir la seva independència, com a molt tard el 1017.

A diferència de la conquesta normanda d'Anglaterra, resultat d'unes ràpides campanyes, aquesta conquesta de l'Itàlia meridional va implicar dècades de batalles sense coordinació fins que es va formar un estat organitzat. Aquest estat, que abastava el terç sud d'Itàlia amb l'única excepció del Benevento, va arribar a prendre Sicília i Malta als àrabs.

Arribada dels normands

Mapa polític d'Itàlia cap a l'any 1000, la vigília de l'arribada normanda. L'àrea conquerida comprèn tot el territori al sud del Sacre Imperi (demarcada per la línia negra) i Sicília, així com territoris del sud dels Estats Pontificis i el Ducat de Spoleto.

La data més primerenca suggerida per l'arribada dels normands és 999, any en què d'acord a diverses fonts, pelegrins normands, seguint una ruta de pelegrinatge que es presumeix ja havia estat usada per compatriotes seus, tornaven de l'Sant Sepulcre de Jerusalem a través de la Pulla, fent escalada en Salerno. Aquí van gaudir de l'hospitalitat del príncep Guaimar III. Durant la seva estada la ciutat es va veure atacada per pirates sarraí s de l'Àfrica musulmana, que van exigir un pagament per retirar-se. Mentre el príncep va començar a reunir-, els normands, indignats amb la falta de valor dels llombards, liderar un assalt contra els pirates, que van fugir deixant abundant botí. Agraït, Guaimar va demanar als normands que es quedessin, cosa que van rebutjar tot i que van prometre donar part dels regals del príncep als seus compatriotes i explicar la recerca salernitana de mercenaris. Algunes fonts afegeixen que Guaimar va enviar emissaris a Normandia buscant tropes. Aquesta llegenda és de vegades anomenada la "Tradició Salernitana".

Una altra versió de la primera arribada de normands a Itàlia, recollida pels cronistes, és la "Tradició de Gargano". Hi, pelegrins normands que visitaven el Santuari de Sant Miquel Arcàngel al Mont Gargano (a la Pulla, al nord de Bari), es van trobar amb el noble llombard Melo de Bari, que els va convèncer per unir-se a ell en un atac contra el govern romà d'Orient al sud d'Itàlia, l'anomenat Catepanat d'Itàlia. Això va ocórrer en 1016, gairebé vint anys després de la història salernitana, encara que els cronistes que l'esmenten la prenen com la primera vegada que els normands intervenen a Itàlia.

Un altre relat es centra en l'exili d'un grup de germans de la família normanda Drengot . Un d'ells, Osmunda segons el cronista britànic Orderic Vital (o Gilberto segons Amatus de Montecassino i Pere el Diaca), havia assassinat a Guillem Repostel ( Repostellus ) davant del Duc de Normandia Robert I, per les seves suposades lusions a deshonrar la seva filla. Aquest crim els va obligar a deixar Normandia per escapar a la pena de mort, i la família Drengot va fugir a Roma, on un dels germans va tenir una entrevista amb el Papa, després de la qual es van unir a Melo de Bari. Amatus no involucra al papa. Segons ell els germans era Osmunda, Ranulfo, Ascletin, i Ludolf (Rodolfo per Pere el Diaca).

Les fonts es divideixen en quant a què germà liderava l'expedició. Order i Guillem de Jumièges en el seu "Gesta dels ducs normands" ( Gesta Normannorum Ducum ) parlen de Osmunda. Glaber cita Rodolfo. Lleó d'Òstia, Amatus, i Adhemar de Chabannes parlen de Gilberto. D'acord amb la majoria de les fonts italianes, el líder del contingent a la Batalla de Cannes de l'any 1018 va ser Gilberto, encara que si el Rodolfo que citen és el Rodolfo de la història de Amatus, potser va poder ser aquest el líder.

Hi ha una altra hipòtesi moderna sobre l'arribada normanda basada en les cròniques de glaber, Adhemar i Lleó d'Ostia (que no apareix, però, en la continuació de la història per Pere el Diaca). Segons ells, una força normanda (que va poder ser una banda de tot just 40 membres o una multitud de prop de 250), sota Rodulfus (Rodolfo), fugint de la ira del duc Ricard II de Normandia va venir a veure el Papa Benet VIII, que els va enviar a Salern o Càpua per servir com a mercenaris contra els romans d'Orient, amb qui estava en conflicte per la invasió del territori pontifici de Benevent. Aquí es van trobar amb els primats (o líders) llombards: Llandulf V de Benevent, Pandulfo IV de Càpua, i possiblement Guaimar III de Salern i Melo de Bari. En base a la crònica de Lleó d'Ostia, Rodolfo hauria de ser Rodolfo de Tosni.

Si la primera acció militar normanda (almenys és la primera confirmada), va ser el seu servei sota Melo de Bari a la batalla contra els romans d'Orient de maig de 1017, van haver de partir de Normandia entre gener i març d'aquest mateix any.

Revolta llombarda, 1017-1022

Presó de Pandulfo IV de Càpua, el llop dels Abruços , després de la campanya de l'emperador Enric II en 1022.

El 9 de maig de 1009, una insurrecció va tenir lloc a Bari contra el Catepanat d'Itàlia, l'administració regional del Imperi Romà d'Orient a Itàlia. Liderada per Melo, un noble llombard local, aviat es va estendre a altres ciutats dominades pels romans d'Orient. Més tard en aquest any o a principis del següent (1010), el Catepà, Joan Curcues, va morir en batalla. El març de 1010, el seu successor, Basili Mesardonita, va desembarcar amb tropes de reforç i va assetjar els rebels a la ciutat de Bari. Els ciutadans grecs de Bari negociar amb Basili i van aconseguir fer fugir els líders llombards de la revolta, Melo i el seu cunyat Dada. El catepà Basili Mesardonita va entrar a la ciutat el 11 de juny de 1011, restablint així l'autoritat romana d'Orient sense prendre més represàlies d'enviar a Constantinoble com a ostatges el fill de Melo, Argyro de Bari, ia la resta de la seva família. Basili Mesardonita va morir el 1016 després de diversos anys de pau a Itàlia.

El seu successor, Lleó Tornikio Kontoleon, va arribar el maig d'aquest any. Després de la mort de Basili, Melo s'havia tornat a revoltar, aquesta vegada amb l'ajuda d'una banda de mercenaris normands que havien estat enviats pel papa o contractats amb l'ajuda de Guaimar III en el mont Gargano. Lleó Passiano fou enviat amb un exèrcit contra els rebels, trobem a la vora del riu Fortore, prop de Arenula. El resultat de la batalla va ser indecís (segons Guillem de la Pulla) o una victòria per Melo (d'acord amb Lleó d'Ostia). El catepà Lleó Tornikio va prendre llavors el comandament personalment, i va lliurar una segona batalla prop de Civita. El resultat va ser una victòria per Melo, encara que Lupo Protospatario i el cronista anònim de Bari parlen de derrota. Una tercera batalla, ja definitivament una victòria de Melo, va tenir lloc a Vaccaricia, després de la qual tota la regió entre el riu Fortore i el port de Trani va quedar en mans de Melo. Lleó Tornikio va ser rellevat del seu càrrec a favor de Basili Boioanes, que va arribar al sud d'Itàlia el desembre de 1017.

A petició del nou governador, es va enviar un destacament de la Guàrdia varegs, força d'elit romana d'Orient, per derrotar els normands. Les dues forces d'origen víking es van trobar al riu Ofanto, prop de Cannes, lloc de la històrica batalla d'Anníbal Barca l'any 216 aC El resultat va ser una decisiva victòria romana d'Orient, que El catepà Basili Boioanes va aprofitar construint una fortalesa en els Apenins que protegís aquesta entrada a la Pulla. el 1019, Troia, com va ser anomenada la esmentada fortalesa, va rebre una guarnició normanda, ja que els nòrdics ja havien començat a actuar com a mercenaris en ambdós bàndols.

Espantat pel canvi en la situació al sud, el papa, que com s'esmenta abans podria haver donat suport a la entrada normanda al sud d'Itàlia, es va dirigir a 1020 al nord, travessant els Alps per reunir-se en Bamberg amb l'emperador Enric II. L'emperador no va prendre immediatament partit, però els successos de l'any següent li van decidir a intervenir. El catepà romà d'Orient d'Itàlia, Basili Boioanes, s'havia aliat amb Pandulfo de Càpua i tots dos marxaven contra Dada de Bari (el cunyat de Melo), aleshores en comandament d'una guarnició de tropes papals al ducat de Gaeta. Dada va ser capturat el 15 de juny de 1021, i segons les cròniques, va ser lligat a un sac amb diners, un gall i una serp i llançat al mar. En 1022 un gran exèrcit imperial va marxar al sud per atacar la fortalesa de Troia. Encara que no va caure, tots els prínceps llombards van ser atrets al bàndol imperial i Pandulfo va acabar en una presó alemanya. Va ser el final de la revolta llombarda.

Servei mercenari, 1022-1046

En 1024, mercenaris normands (potser sota el comandament de Ranulfo Drengot) estaven a sou de Guaimar III durant el setge que aquest, al costat de Pandulfo IV de Càpua va sostenir contra Pandulfo V. En 1026, després de 18 mesos de setge, Càpua es va rendir i Pandulfo IV va ser reinstaurat en el govern. En els anys següents, Ranulfo seguiria a les seves ordres, però en 1029 va abandonar el príncep de Càpua per unir-se al seu enemic, el duc romà d'Orient de Nàpols Segio IV, a qui Pandulfo IV (probablement amb ajuda de Ranulfo) havia expulsat de Nàpols en 1027.

En 1029, Ranulfo i Sergio recapturar Nàpols. A començament de 1030, Sergio va donar a Rainulfo el Comtat d'Aversa com feu al costat de la mà de la seva germana, establint així el primer principat normand a Itàlia. En 1034, però, la germana de Sergio va morir i Ranulfo va tornar al bàndol de Pandulfo IV. Segons Amatus:

«

Els normands mai desitjar que cap dels llombards guanyés una victòria decisiva, cosa que els hagués deixat en desavantatge. Però donant suport a un i després ajudant a un altre van evitar que ningú fora totalment arruïnat.

»

L'arribada de més compatriotes normands i de malfactors locals, que van ser benvinguts al campament de Ranulfo sense fer massa preguntes, va augmentar el nombre de les forces de Ranulfo. El llenguatge i la cultura normanda van crear un sentiment de cohesió, que com Amatus observar, s'assemblava al de pertinença a una nació.

En 1037, els normands es van veure reforçats quan l'emperador Conrad II va deposar Pandulfo IV i va reconèixer Ranulfo com "Comte de Aversa", fent dependre directament de l'emperador. En 1038, Ranulfo envair Càpua i es va expandir fins a ser un dels principals actors en el sud d'Itàlia.

Entre 1038 i 1040, un altre grup de normands van ser enviats al costat d'un contingent llombard per Guaimar IV de Salern per lluitar a Sicília pels romans d'Orient contra els sarraïns. Els primers membres de la Casa Altavilla van guanyar aquí la seva fama sota el comandament de Jorge Maniace (catepà a 1042). Guillem de Altavilla va guanyar en el setge de Siracusa el seu sobrenom de Guillem Braç de Ferro.

Després de l'assassinat a 1040 del catepà Nicèfor Dukiano a Ascoli Satriano, els normands van buscar triar un líder propi, però subornats per Atenulfo, fill del príncep Pandulfo III de Benevent, el van triar a ell com el seu cap. El 16 de març, prop de Venosa, al costat del riu Olivencia, l'exèrcit normand va tractar de negociar amb el nou catepà, Miguel Dukiano, però van fracassar i van lliurar una batalla en Montemaggiore, prop de Cannes. Encara que el governador romà d'Orient havia cridat a una gran força varegs estacionada a Bari, va patir una estrepitosa derrota i molts dels seus soldats es van ofegar en la fugida a través del riu Ofanto.

El 3 de setembre de 1041 els normands, nominalment sota el comandament dels llombards Arduino de Melfi i Atenulfo de Benevent, van derrotar el nou catepà romà d'Orient, Exaugusto Boioanes, que va ser capturat. El presoner va ser portat a Benevento en un gest del poder que encara quedava en mans dels llombards sobre les recents conquestes. Per aquesta època, Guaimar IV de Salern va començar a reclutar normands mitjançant promeses. El febrer de 1042, sentint-se abandonat pels normands i potser subornat pels grecs, Atenulfo negociar l'alliberament de Exaugusto i després va fugir amb el rescat. Va ser substituït en el comandament dels normands d'Itàlia per Argyro de Bari (fill de Melo), que després d'algunes victòries va ser també comprat pels romans d'Orient.

El setembre de 1042 els normands van triar finalment un líder del seu estirp. La revolta d'origen llombard havia estat assumida pels normands. Guillem Braç de Ferro va ser l'elegit, amb el títol de "Comte". Juntament amb altres caps normands, va demanar a Guaimar IV de Salern el reconeixement de les seves conquestes. Van rebre les terres al voltant de Melfi com a feu, i en compensació proclamar a Guaimar "Duc de la Pulla i Calàbria". A Melfi, en 1043, Guaimar va dividir el territori (excepte la pròpia ciutat de Melfi, que va tenir un govern local d'estil republicà) en dotze baronia s que va repartir entre els cabdills normands: Guillem Braç de Ferro obtenir Ascoli, Ascletin va rebre Acerenza, Tristany va rebre Montepeloso, Hugo Tutabovi va rebre Monopoli, Pere va rebre Trani, Drogodependències de Altavilla va rebre Venosa, i Ranulfo Drengot, l'ara independent Mont Gargano. A canvi, Guillem es va casar amb la neboda de Guaimar IV i filla del duc de Sorrento Guido, enfortint l'aliança.

Guillem Braç de Ferro i Guaimar IV de Salerno van començar la conquesta de Calàbria En 1044 i van construir el gran castell de Stridula, probablement a prop de Esquilache. Guillem va tenir menys èxit en la conquesta de la Pulla, on va ser derrotat en 1045 prop de Tàrent per Argyro de Bari, tot i la conquesta de Boví pel seu germà Drogodependències . Amb la mort de Guillem Braç de Ferro finalitzar aquest període de servei mercenari normand, quedant establerts dos nuclis de poder normands sota vassallatge directe del emperador del Sacre Imperi Romanogermànic: el Comtat d'Aversa (que més tard va absorbir al Principat de Càpua) i el Comtat de Melfi (després anomenat de la Pulla, i després convertit en Ducat de la Pulla, que va conquerir el Catepanat d'Itàlia i expulsar els romans d'Orient d'Itàlia).

Comtat de Melfi, 1046-1059

Formació inicial a la Batalla de Civitate. Els normands es mostren en vermell, la coalició papal en blau.

En 1046, Drogodependències de Altavilla entrar en Pulla derrotant el catapán Eustaqui Palatí, prop de Tàrent. El seu germà Hunfredo mentrestant, va forçar els ciutadans de Bari a acceptar un tractat amb els normands. En 1047, Guaimar IV de Salern, que havia donat suport a Drogo en la successió del seu germà Guillem Braç de Ferro (consolidant així la dinastia normanda al sud) va casar Drogo amb la seva germana Gaitelgrima. Després l'emperador Enric III va confirmar al Comtat d'Aversa com a territori sota vassallatge directe de l'emperador, garantint a Drogodependències de Altavilla el títol dux et magister Italiae comesque Normannorum totius Apuliae et Calabriae (duc i senyor d'Itàlia i comte dels normands de tota Pulla i Calàbria), el primer títol dels normands d'Itàlia. L'emperador Enric, casat amb Agnes de Poitou, maltractada pels beneventinos, va autoritzar a més als normands la conquesta de Benevento en nom de l'emperador. Però la ciutat no va caure fins 1053.

En 1048, Drogo va liderar una expedició a Calàbria a través de la vall del Crati, en les proximitats de Cosenza. Distribuir els territoris conquerits a Calàbria, garantint a la seva germana Robert Guiscard un castell a Scribla per a guardar l'entrada de la vall. En 1051, Drogodependències de Altavilla va morir i va ser succeït per Hunfredo després d'un breu interregne. La seva primera acció va ser enfrontar-se al papa Lleó IX, ofès per la rebel·lia dels cavallers normands de Drogo.

El 18 de juny de 1053, Hunfredo va liderar les forces normandes contra una coalició papal i imperial. A la Batalla de Civitate, els normands van destruir l'exèrcit papal i capturar el papa, que va ser capturat a Benevento, ciutat que s'havia rendit després de la batalla. Hunfredo conquerir després Oria, Nardo i Lecce (totes a finals de 1055). Després de la seva mort el 1057, va ser succeït pel seu germà Robert Guiscard, que es va revoltar contra l'emperador. Es va declarar vassall del papa, que el va nomenar "per la gràcia de Déu i de sant Pere, duc de la Pulla i Calàbria i d'aquí en endavant, amb l'ajuda de tots dos, duc de Sicília".

Comtat d'Aversa, 1049-1078

En les dècades de 1050 i 1060 hi va haver dos centres de poder normands a Itàlia. Un en Melfi sota la Casa Altavilla i un altre a Aversa sota la Casa Drengot. Ricardo Drengot va heretar, probablement amb vessament de sang, el Comtat d'Aversa en 1049 i aviat va començar una carrera d'expansió territorial en competició amb Melfi.

Al principi guerrejà contra els seus veïns llombards, incloent-hi Pandulfo VI de Càpua, Atenulfo I de Gaeta i Gisulf II de Salern. Va ampliar les seves fronteres a càrrec de la Principat de Salern fins que només va quedar la pròpia ciutat. Pretendre estendre la seva influència pacíficament prometent la seva filla amb el fill gran de Atenulfo, però la primerenca mort d'aquest va truncar els seus plans. No obstant això va exigir a Atenulfo el dot, el que va ser rebutjat pel duc de Gaeta. Ricardo va assetjar Aquino, vassall de Gaeta el 1058. La cronologia de la conquesta del Ducat de Gaeta és confusa.

Quan Pandulfo VI de Càpua, el feble príncep de Càpua, va morir en 1057, Ricardo immediatament va assetjar Càpua. Com amb Gaeta, la cronologia és confusa. Pandulfo va ser succeït pel seu germà Llandulf VIII, que és anomenat príncep el 12 de maig de 1062. Ricardo Drengot i el seu fill Jordà, van prendre el títol de príncep el 1058, però sembla que van permetre a Llandulf seguir governant (probablement sota l'autoritat normanda) i mantenir , almenys durant quatre anys més, les claus de la ciutat. En 1059, el Papa Nicolau II va convocar un sínode a Melfi on va confirmar a Ricardo Drengot com a comte d'Aversa i príncep de Càpua. Ricardo, conseqüentment, va mostrar el seu suport al papat en la seva política exterior. Després això, els Drengot van convertir Càpua a la capital dels seus estats, des dels que governaven Aversa i Gaeta, ja que després de la mort de Atenulfo I de Gaeta l'any 1062 , Ricardo i Jordà van prendre el govern del ducat de Gaeta, però deixant al seu hereu Atenulfo II com el seu vassall fins 1064, quan va ser directament annexionat i inclòs en el principat normand dels Drengot. Ricardo i Jordà nomenar posteriorment a Gaeta a ducs titelles de procedència normanda.

Pare i fill van expandir els seus nous territoris cap al Laci a costa dels Estats Pontificis. el 1066, Ricardo mateix va liderar una marxa cap a Roma, que va ser fàcilment avortada, tornant a les seves terres. Després succeir, Jordà I de Càpua va mantenir una aliança amb el papat, i les conquestes del Principat de Càpua es van estancar.

Conquesta dels Abruços, 1053-1105

En 1077 va morir l'últim príncep llombard de Benevento. El Papa va nomenar llavors a Robert Guiscard per succeir-el 1078. En 1081, però, Guiscard, va renunciar al Principat de Benevent, que llavors estava reduït a la ciutat de Benevent i els seus voltants a causa de les conquestes normandes prèvies, sobretot després de la Batalla de Civitate, tot i que havia continuat fins i tot fins 1078 amb l'ocupació. A Ceprano, el juny de 1080, el Papa reinvistió a Roberto a Benevento, en un intent d'apaivagar-lo i evitar les seves contínues correries per territori papal. El Principat de Benevent, mentrestant, estava sent conquerit pels parents de Robert Guiscard.

Després de la batalla de Civitate, els normands van començar a conquesta del litoral adriàtic del principat beneventino. Geofredo de Altavilla, un germà del comte de Melfi, va conquistar el comtat llombard de Lariño i va prendre per la força el castell de Morrone, al Samni. El seu fill, Roberto va convertir aquestes conquestes en un país unificat, el Loritello, el 1061. Va continuar l'expansió cap a territori de l'ducat de Spoleto en els Abruços, conquerint el comtat de TEAT (avui Chieti) i va assetjar Ortona, que es va convertir en la gran meta normanda. Aviat Robert I de Loritello va arribar fins Pescara i els Estats Pontificis pel nord. En 1078, Robert I de Loritello, en aliança amb Jordà I de Càpua, va assolar el que quedava dels Abruços. Per un tractat amb el Papa Gregori VII el 1080 es comprometia a respectar el territori papal. En 1100, Robert va estendre el seu territori més enllà de Fortore i va prendre Boví i Dragonara.

La conquesta de Molise no està clara. Boiano, la capital regional, va poder haver estat conquerit en 1052, l'any anterior a la jornada de Civitate, potser per ordres de Robert Guiscard, que havia envoltat el massís muntanyós de Matese per evitar-ho. El comtat de Boiano va ser concedit a Rodolfo de Molins. El seu nét, Hugo, el va expandir cap a l'est, prenent Toro i San Giovanni a Galdo, i cap a l'oest, annexionant els comtats capuans de Venafro, Pietrabbondante (1105), i Trivento (1105).

Guerres Gregues 1059-1085

Mentre que la major part de la Pulla (amb l'excepció de l'extrem sud i de Bari) havien capitulat davant les campanyes dels germans Guillem, Drogodependències i Hunfredo de Altavilla, gran part de Calàbria romania en mans gregues a l'arribada de Robert Guiscard al tron el 1057. Calàbria havia estat primer atacada per Guillem Braç de Ferro i Guaimar IV de Salerno, per a posteriorment ser deixada en mans de Guiscard per drogues. No obstant això, Guiscard es va veure embolicat en enfrontaments feudals i no hi va haver cap intent organitzat per subjugar la població grega de la regió.

Guiscard va començar el seu govern amb una campanya a Calàbria. Breument interrompuda per la seva presència en el Concili de Melfi el 23 de agost de 1059 (on se li va nomenar duc), va continuar aquest mateix any assetjant Cariati. La ciutat es va rendir davant l'arribada del duc, i aviat la van seguir Rossano i Gerace. De les principals ciutats de la península, només Reggio va romandre en mans gregues a la retirada de Roberto a les seves casernes d'hivern a la Pulla. Allà, va expulsar a les guarnicions romanes d'Orient de Tàrent i Bríndisi. Quan va tornar a Calàbria, en 1060, va ser per llançar una expedició a Sicília. Només després d'un llarg i ardu lloc va caure Reggio, en què va ser d'ajuda l'armament de setge preparat pel seu germà Roger Bosso.

Després de la caiguda de Reggio la guarnició romana d'Orient va fugir a Scilla, l'illa i ciutadella de Reggio. El petit atac de Bosso a Messina va ser repel·lit mentre Guiscard va haver de tornar a la Pulla per rebutjar un nou exèrcit grec que havia creuat l'estret enviat per Constantí X el 1060. Sota el catapán Miriarc, els grecs van reprendre Tàrent, Bríndisi, Oria i Òtranto, arribant al gener de 1061 a assetjar la capital normanda de Melfi . No obstant això, els germans van aconseguir expulsar els romans d'Orient i pacificar Pulla.

Mapa mostrant l'extensió de l'avanç normand a Sicília en els temps de les expedicions de Robert Guiscard als Balcans. Sicília, Pulla, Calàbria i Capua són normandes, però el Emirat de Sicília, el Ducat de Nàpols i el sud del Ducat de Spoleto estan per conquerir.

En 1067, un exèrcit d'auxiliars varegs s sota un catapán anomenat Mabrica van desembarcar a Bari. Reprendre Brindisi i Tàrent i van establir una guarnició sota Nicèfor Caranteno, un veterà de les guerres contra els búlgars. El catepà Mabrica va aconseguir una sèrie de victòries contra els normands a Itàlia, però van ser els últims èxits grecs. L'abril de 1071, Robert Guiscard finalment va trobar temps per atacar Bari, centre de poder romà d'Orient al sud d'Itàlia. La ciutat va caure, i amb ella l'última posició romana d'Orient a Europa Occidental.

Després expulsar els grecs de la Pulla i Calàbria (seu tema de Longobardi minor, també anomenat Catepanat d'Itàlia), Robert Guiscard va projectar un atac als Balcans romans d'Orient, fins la mateixa Grècia, a causa del suport romà d'Orient a Abelardo i Erman de Altavilla, els fills desposseïts de Hunfredo i nebots de Robert Guiscard, ia la insurrecció de Enric de Monte Sant'Angelo, comte de Monte Sant'Angelo, que s'havia sotmès als romans d'Orient i enfrontat a Roberto.

Robert Guiscard va emprendre la seva primera expedició als Balcans el maig de 1081. Va partir de Brindisi amb 16.000 homes i el febrer de 1082 havia capturat Corfú i Dirraquio, derrotat l'emperador romà d'Orient Aleix I Comnè a la Batalla de Dirraquio l'octubre de 1081. El fill de Robert Guiscard, Bohemon I d'Antioquia va ocupar temporalment Tessàlia i va tractar infructuosament de mantenir el territori conquerit entre 1081 i 1082. Robert Guiscard va tornar a 1084 per restaurar, ocupant Corfú i Cefalònia, on va morir de febre l'15 de juliol de 1085. La petita ciutat de Fiskardo va ser així anomenada en honor seu. Bohemon no va continuar amb les conquestes a Grècia, preferint tornar a Itàlia per disputar la successió amb el seu medi-germà Roger Borsa.

Conquesta de Sicília, 1061-1091

Sicília, habitada principalment per cristians ortodoxos, estava sota el control àrab del Emirat de Sicília. Havia estat primer governada pels aglàbida és tunisians per passar després a l'esfera fatimita i finalment, entre 948 i 1053, va caure en mans dels Kalbe. En les dècades de 1010 i 1020, una sèrie de crisis successòries permetre intervenir els Ziris de Ifriqiya, convertint-Sicília en un niu de conflictes amb nombroses taifa s enfrontades entre si. En aquest caos, els normands de Robert Guiscard i el seu germà petit Rogelio Bosso, fills de Tancredo de Hauteville, van intentar la seva conquesta ja que el Papa, al costat del títol de "Duc de la Pulla" els havia atorgat el de "Duc de Sicília", encara que fos de forma nominal.

Palazzo dei Normanni , antic palau àrab del segle ix reconvertit pels normands en seu governamental i palau.

La seva primera incursió a Sicília va tenir lloc el 16 de maig de 1061, des de Reggio di Calabria. Assetjar Messina, clau per al control del estret. Rogelio va precedir a Roberto, desembarcant sense ser vist i sorprès als sarraïns. Quan els homes de Guiscard desembarcar es van trobar sense resistència enfront de la ciutat buida, que aviat van fortificar. Bosso es va aliar amb Ibn al-Timnah contra Ibn al-Hawas, aprofitant així la rivalitat entre els dos emir és.

Guiscard, Bosso, i Al-Timnah van marxar cap a Sicília central per Rometta, que era lleial a Al-Timnah. Travessar Frazzanò i la Pianura di Maniace (plana de Maniace). Guiscard va atacar Kentoripa, però la dura resistència de la plaça li va fer retirar-se. Paterna va caure, i després va moure el seu exèrcit cap a Castrogiovanni (avui Enna), la major fortalesa de Sicília central. La guarnició va intentar una sortida, sent derrotada, malgrat la qual cosa no es va aconseguir fer caure la plaça. Guiscard va decidir llavors retirar-se a les seves casernes d'hivern a la Pulla. Com a última acció va construir un castell en San Marco d'Alunzio, que va ser la primera fortalesa normanda a l'illa.

Guiscard va tornar el 1064, evitant la fortalesa de Castrogiovanni i marxant directament a Palerm. El seu campament, però, va haver de ser abandonat per les taràntula s del lloc, i la campanya va ser posposada. No va tornar a Palerm fins 1071, quan la va prendre i va investir a Bosso amb el títol de Comte de Sicília, sota la sobirania del Duc de la Pulla. La ciutadella va caure el gener de 1072. Finalment Guiscard va retenir Palerm, la meitat de Messina i Val Demon sota el seu comandament directe i va cedir la resta a Bosso, incloent-hi els drets sobre les terres a conquerir. En 1085, Bosso va poder finalment dirigir la seva pròpia campanya per a prendre la resta del país. Les últimes ciutats a caure van ser Siracusa i Noto, que es van rendir respectivament, el març de 1086 i febrer de 1091.

Atès el caràcter de conquesta personal de la campanya siciliana, Rogelio Bosso va retenir el lideratge sense oposició, mantenint un gran poder feudal sobre els seus vassalls tant grecs, àrabs i llombards com normands. La conquesta normanda va suposar també la introducció de la Església Catòlica a l'illa, sota supervisió de Rogelio Bosso, establint seus bisbals a Palerm (amb autoritat metropolitana), Siracusa i Agrigent. Sicília acabaria per convertir-se en el nucli del poder normand després de ser elevat a la categoria de regne a 1130.

En 1091, Rogelio Bosso va desembarcar a Malta i va sotmetre a la ciutat emmurallada de Mdina. Va imposar impostos a l'illa, però va deixar als funcionaris àrabs continuar en el govern. En 1127 Roger II els va substituir per normands, sota el govern l'àrab parlat a l'illa per la població grega, després de segles de dominació musulmana, va evolucionar fins al modern maltès.

Conquesta de Amalfi i Salerno, 1073-1077

La caiguda de Amalfi i Salerno davant Robert Guiscard va passar gràcies a la seva dona, Sigelgaita. Amalfi probablement es va rendir gràcies a les seves negociacions, mentre que Salerno va caure després de demanar-li la seva dona que intervingués pel seu germà, el príncep de Salern. Els amalfitans aviat es van sotmetre també el príncep Gisulf II de Salern en un intent d'evitar la sobirania normanda. Però van fracassar, i tots dos estats, estretament lligats des del segle ix van caure en l'esfera normanda.

L'estiu de 1076, Gisulf II, havia molestat ja prou als normands mitjançant incursions i pirateria perquè decidissin acabar amb ell. Aquesta estació, els normands de Ricard I de Càpua i Robert Guiscard es van unir per assetjar Salerno. Encara Gisulf havia ordenat als seus ciutadans emmagatzemar provisions suficients per a quatre anys, va confiscar prou per mantenir la seva luxosa vida mentre els seus ciutadans passaven fam. El 13 de desembre de 1076 la ciutat es va rendir i els partidaris del príncep es van retirar a la ciutadella, que va caure el maig de 1077. Les terres de Gisulf van ser confiscades i les seves riqueses preses, però se li va permetre marxar lliure. El Principat de Salern havia quedat reduït per les guerres amb els germans Guillem de Altavilla, comte del Principat (en Pulla, al costat del Mont Gargano), Rogelio Bosso i Robert Guiscard a penes la capital i els seus voltants. No obstant això, la ciutat seguia sent la més gran al sud d'Itàlia, i essencial per a la creació del regne que va tenir lloc cinquanta anys després.

En 1073, Sergi III de Amalfi va morir deixant només un infant, Joan III de Amalfi, com a successor. Necessitats d'un senyor poderós en els turbulents temps que corrien, els amalfitans expulsar al nen i van trucar a Robert Guiscard en el mateix any. Amalfi, però, va romandre fora del control normand. El successor de Roberto, Rogelio Borsa, només va poder prendre possessió de la ciutat en 1089 després expulsar el deposat Gisulf II de Salern a qui els amalfitans havien col·locat amb suport papal i davant l'oposició dels hereus de Robert Guiscard. Entre 1092 i 1097, Amalfi no va reconèixer la senyoria normand i sembla haver rebut suport romà d'Orient en el seu afany. Els grecs instal·lar a Marí Sebaste en 1096.

Bohemon, fill de Robert Guiscard, i el germà d'aquest, Rogelio Bosso, van atacar Amalfi en 1097, però van ser rebutjats. Posteriorment, la Primera Croada apartaria als normands d'aquesta disputa. Només quan alguns nobles amalfitans trair a Marí va ser aquest derrotat, el 1101. Amalfi es va aixecar de nou contra els normands en 1130, després que Roger II els exigís lleialtat. La ciutat va ser finalment sotmesa a 1131 pels sicilians, quan el emir Joan va marxar per terra i Jordi de Antioquia va bloquejar la mar des de la base marítima de Capri.

Conquesta de Nàpols 1077-1139

El Ducat de Nàpols, nominalment possessió romana d'Orient, va ser un dels últims estats italians a ser atacat pels normands. Els ducs de Nàpols, des que Sergi IV va anomenar a ajudar a Ranulfo Drengot a la dècada de 1020, havien mantingut una aliança amb els normands de Aversa i Càpua amb poques excepcions. La incorporació de Nàpols als dominis dels Altavilla va durar seixanta anys i va començar el 1077.

L'estiu de 1074 es van desencadenar les hostilitats entre Ricard I de Càpua i Robert Guiscard. Sergio V de Nàpols, aliat d'aquest últim, va convertir la seva ciutat en el centre de proveïment de les tropes de Guiscard. Això li va enemistar amb Ricardo, que tenia el suport del papa Gregori VII. El juny de 1074, Ricardo va assetjar breument Nàpols. Ricardo, Roberto i Sergio aviat es van asseure a negociar amb Gregori VII, gràcies a la mediació de Desiderio, el gran abat de Montecassino.

En 1077, Nàpols va ser assetjat per Ricardo de Càpua mentre Robert Guiscard el bloquejava pel mar. Després de la mort de Ricardo durant el setge el 1078, al qual se li va aixecar l'excomunió en el seu llit de mort, el seu successor Jordà I de Càpua es va retirar de Nàpols per congraciar-se amb el papa Gregori VII, que havia fet les paus amb el duc Sergio V. Les forces de Guiscard es van dispersar.

El 1130, el antipapa Anaclet II va coronar Roger II com rei de Sicília i va declarar a Nàpols part del seu regne. En 1131, Roger va exigir als ciutadans de Amalfi el lliurament de les defenses de la ciutat i les claus del castell, sent rebutjat. Sergio VII de Nàpols es va preparar per enviar una flota, però el bloqueig de Jordi de Antioquia al port napolità i el sotmetiment dels amalfitans li acovardir. D'acord amb el cronista Alexandre de teles, Nàpols, "que des de temps romans poques vegades havia caigut conquerida per l'espasa, es va rendir a Roger II per la força d'un mer informe [de la caiguda de Amalfi]".

En 1134, Sergio VII va recolzar la revolta dels Drengot Robert II de Càpua i Rainulfo II comte de Alif i pretendent del ducat de la Pulla, però va evitar l'enfrontament directe amb Roger II. Després de la caiguda de Càpua, va retre homenatge al rei. El 24 d'abril de 1135, una flota imperial aliada, capitanejada per Robert II de Càpua i amb marins de Pisa, va l'àncora a Nàpols portant 8.000 soldats de reforç. Nàpols es va convertir en el centre de la revolta contra el rei de Sicília Roger II durant els següents dos anys. Sergio VII, Robert II i Rainulfo II van ser assetjats a la ciutat a la primavera de 1136. En aquells dies, molta gent estava morint de fam. El fracàs del bloqueig naval permetre al duc Sergio VII de Nàpols i el príncep Robert II de Càpua anar almenys en dues ocasions a Pisa a per més subministraments de socors. Quan un exèrcit de suport comandat per l'emperador del Sacre Imperi Lotari II va anar al rescat de la ciutat, es va aixecar el lloc. No obstant això, quan l'emperador va deixar precipitadament la ciutat l'any següent, Sergio VII va rendir vassallatge a la manera normanda a Roger II a canvi de la seva total perdó. El 30 d'octubre de 1137, l'últim duc de Nàpols va morir al servei del rei a la Batalla de Rignano contra el vencedor Rainulfo II de Alif.

La derrota a Rignano, va permetre però la conquesta normanda de Nàpols per part dels Altavilla ja que Sergio VII va morir sense hereus i la noblesa napolitana no va poder posar-se d'acord per nomenar un duc de la seva nissaga. Hi va haver però un interregne de dos anys entre la mort de Sergio i la incorporació de Nàpols al Regne de Sicília en què l'autoritat sembla haver recaigut en la noblesa local. Sovint s'assumeix aquest Interim com l'últim període de Nàpols com a estat independent. Durant aquest període els terratinents normands van començar a aparèixer a Nàpols, encara que els pisans, enemics de Roger II van mantenir la seva aliança amb Nàpols. Potser va ser Pisa la qual va sostenir la independència napolitana fins 1139. En aquest any, el papa Innocenci II pel Tractat de Mignano i la noblesa de la ciutat van reconèixer a Alfons de Altavilla, tercer fill de Roger II, com a duc de Nàpols.

Unificació dels territoris normands (1105-1139)

Roger II de Sicília, fill de Roger I havia ascendit al tron del Comtat de Sicília a la mort del seu germà Simón a 1105. Després de la mort del seu cosí Guillem II de la Pulla a 1127, Roger II va donar suport al seu cosí Roger Borsa, que li va donar les meitats de Messina, Palerm, i Calàbria que havia rebut en les divisions de les conquestes sicilianes molts anys abans.

A la mort de Guillem II, fill de Rogelio Borsa, Roger II va rebre el ducat de la Pulla i unir totes les possessions normandes governades pels Altavilla a Itàlia, excepte el principat de Càpua de la família Drengot. Sembla que immediatament la idea d'una corona per el cap suprem normand va entrar la seva ment. Es va recordar que els antics governadors de Sicília havien estat reis i durant els tres anys següents va tractar de rebre una corona de l'Papat. el 1130, Rogelio va ser coronat com a "Rei de Sicília" pel antipapa Anaclet II, que volia el seu suport. Els intents de Roger II d'enfortir el poder real no van ser ben rebuts i durant 1130 va haver de lidiar amb rebels a la Pulla.

A Bari, la ciutat es va revoltar amb el líder local tornà Alferanites. Càpua, que s'havia sotmès a ducs de la Pulla anteriors, es va aixecar per mantenir la independència de la família Drengot i van ser derrotats, i impost com a nou príncep de Càpua el tercer fill de Roger II, Alfons de Altavilla. El ducat independent de Nàpols va assistir als rebels fins 1137, quan el emperador Lotari II i el papa Innocenci II van baixar al sud de la península i van establir a Rainulfo II de Alif com duc de la Pulla en oposició a Rogelio III, fill del rei de Sicília Roger II.

Després de la tornada de les forces imperials a Alemanya, Roger II i el seu fill Roger III, ara aliats amb el duc Sergio VII de Nàpols, van atacar Ranulfo i van ser vençuts al muntanya Gargano, a la Batalla de Rignano del dia 30 d'octubre de 1137. En el camp de batalla el duc Sergio va morir, deixant al ducat de Nàpols sense hereus. Durant dos anys, els Altavilla van combatre la insurrecció i l'exèrcit papal de Innocenci II a la península. el 1139, Ranulfo va morir i, sense altres per oposar, Rogelio III va ser reconegut com a duc únic de la Pulla i Calàbria. Llavors, després de ser capturat amb tot el seu estat major per a penes mil homes de Rogelio III a Galuccio el 22 de juliol de 1139, el captiu papa Innocenci II va ser forçat pel Tractat de Mignano subscrit tres dies després, a confirmar Roger II com rei de Sicília, a Rogelio III com duc de la Pulla i Alfons de Altavilla com príncep de Càpua.

L'abril de 1140, Alfons i el seu germà gran Roger III, van envair els Abruços (pertanyents al ducat de Spoleto, protectorat papal per aquesta època), conquerint molt territori incloent la important ciutat costanera de Pescara. La conquesta normanda va estendre el seu domini fins al riu Tronto. Alfons de Altavilla va morir el 10 d'octubre de 1144 durant una segona campanya amb el seu germà, aquest cop al Laci i directament contra el papa Luci II, on van anar en Rieti.

Bibliografia

• Joranson, Einar. "The Inception of the Career of the Normans in Italy — Legend and History." Speculum, Vol.23, No.3 (Jul 1948), pp 353-396.
• Bachrach, Bernard S. "On the Origins of William the Conqueror's Horse Transports." Technology and Culture, Vol. 26, No. 3. (Jul., 1985), pp 505–531.
• Loud, Graham Alexander. "Coinage, Wealth and Plunder in the Age of Robert Guiscard." The English Historical Review, Vol. 114, No. 458. (Sep., 1999), pp 815–843.
• Chalandon, Ferdinand. Histoire de la Domination normande en Italie et en Sicil . París: 1907.
• Norwich, John Julius. The Normans in the South 1016-1130 . London: Longman, 1967.
• Gay, Jules. L'Itàlia meridional et l'empire Byzantine: Livre II . Burt Franklin: Nova York, 1904.
• Skinner, Patricia. Family Power in Southern Italy: The Duchy of Gaeta and its Neighbours, 850-1139 . Cambridge University Press: 1995.
• Gwatkin, H. M., Whitney, J. P. (ed) et al. The Cambridge Medieval History: Volume III . Cambridge University Press, 1926.
• Houben, Hubert (translated by Graham A. Loud and Diane Milburn). Roger II of Sicily: Ruler between East and West . Cambridge University Press, 2002.
• Norwich, John Julius. The Kingdom in the Sun 1130-1194 . London: Longman, 1970.
• Matthew, Donald. The Norman Kingdom of Sicily . Cambridge University Press, 1992.
• Leeds University Medieval History Texts Centre. Look under the heading "The Norman Kingdom of Sicily" for primary sources available in translation online.
• The Normans, a European People, per l'European Commission