Viquipèdia

Art del Renaixement

pintura, escultura i arts decoratives d'un període de la història d'Europa entre els segles XIV i XVI

Art del Renaixement és la pintura, escultura i arts decoratives[a] d'un període de la història d'Europa conegut com a Renaixement, que va sorgir com un estil diferenciat a Itàlia cap a l'any 1400 dC, en paral·lel amb els desenvolupaments que es van produir en filosofia, la literatura, la música, la ciència i la tecnologia entre els segles XIV i XVI.[b] En aquest corrent artístic l'individu i la natura van començar a ser tractats com un tot harmònic del qual es pretenia destacar la seva bellesa. Igual que va passar en els corrents de pensament humanistes, l'ésser humà va passar a convertir-se en el centre de l'univers i els artistes van passar a preocupar-se per plasmar a les seves obres un ideal de bellesa.[3][4][5]

El naixement de Venus de Sandro Botticelli, c. 1485, Uffizi, Florència

Els nous estils es van originar a Itàlia, i Itàlia va produir més art que qualsevol altra part d'Europa. Els objectes d'art de tota mena es trobaven entre els béns de luxe que Itàlia produïa i exportava. També va exportar artistes, com Leonardo da Vinci, que va morir a la cort francesa.[2]

La introducció de les formes renaixentistes als Països Catalans no es produí fins a la fi del segle xv i no es desenvolupà l’estil fins ben entrat el segle xvi.[1]

Estimulats pels antics, els artistes del Renaixement van ser els primers de la història europea a escriure extensament sobre l'art i sobre ells mateixos.[2] Giorgio Vasari va escriure Le Vite de' più eccellenti pittori, scultori, e architettori (Vides dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes), publicada el 1550, va ser la primera història de l'art,[2] on va encunyar el teme rinascita (renaixement) en lletra impresa.[6] No fou, no obstant, fins al segle xix que aquest concepte no va rebre una àmplia interpretació historicoartística. El mot «renaixement» es va utilitzar perquè aquest corrent reprenia els elements de la cultura clàssica.

La posició social i intel·lectual de l'artista va canviar en el Renaixement, passant d'artesà, amb una posició social relativament baixa i vinculat al seu gremi, a creador conscient d'obres d'art originals amb esquemes complexos, una persona que conversava amb humanistes i negociava amb reis i papes. Els artistes d'èxit van gaudir de riquesa i honors, com ara el títol de cavaller que l'emperador Carles V va concedir a Ticià el 1533.[2]

Un context favorable al renaixement de les artsModifica

Tornada al creixementModifica

Després del descens demogràfic del segle xiv i la primera meitat del segle xv, la població europea va començar a recuperar el seu nivell anterior a la crisi. Tot i que les epidèmies eren recurrents a Europa fins al segle xviii, la gran Pesta Negra s'havia allunyat. Els períodes de fam estan més separats. Les altes densitats trobades al segle xvi a Flandes i al nord d'Itàlia són favorables a una intensificació del treball. La Guerra dels Cent Anys va acabar el 1453 i els castells fortificats van deixar pas a poc a poc a palaus de plaer. Entre 1500 i 1580, el clima sembla més suau abans de tornar a refredar-se durant la Petita Edat de Gel. Amb el descobriment d'Amèrica el 1492, l'or i la plata van fluir a Europa i van promoure la recuperació econòmica. Els grans viatges i el comerç marítim permeten el sorgiment de les grans ciutats i el seu embelliment.

Els mecenes permeten als artistes practicar el seu artModifica

 
Verrochio, Bust de Llorenç de Medici, un mecenes. Conservat a la National Gallery of Art, Washington DC.

Les corts principesques són llocs privilegiats per a que hi floreixi la cultura renaixentista. En l'àmbit artístic, molts mecenes van acumular importants col·leccions. Tots pertanyen a l'aristocràcia del poder (prínceps, ducs, reis, papes) i de l'economia (grans comerciants que invertien els seus diners en la producció artística). Durant el Renaixement, l'artista depenia de l'ordre pública (principalment de l'Església o de les confraries) i després gradualment privat, però els requisits del mecenes, contràriament a la creença popular, no constitueixen necessàriament un fre a la seva creativitat.[7] Es treballava primer com a artesà als bottega (tallers en els quals es pujava de grau: aprenent, company, mestre) que de vegades s'agrupaven en companyies per compartir les càrregues i els riscos abans d'adquirir, a partir de la dècada de 1470, la condició d'artista que treballa en un estudi individual i el mecenes del qual demana la signatura. Se li demana cada cop més que realitzi els elements importants del seu encàrrec i deixar de confiar-los als seus alumnes, per tal de reconèixer el seu "toc".[8]

El final del renaixementModifica

En resposta a la Reforma Protestant, el catolicisme va establir la Congregació de la doctrina de la Fe el 1542 i el 1545, el Concili de Trento va donar pas a la Contrareforma que va censurar artistes i escriptors, fent que l'humanisme i qualsevol punt de vista que desafiés l'església catòlica fos un acte d'heretgia punible amb la mort, així, a principis del segle XVII, el moviment renaixentista havia desaparegut, donant pas a la Il·lustració.[9]

CaracterístiquesModifica

Fins i tot en el camp de les arts figuratives, les innovacions renaixentistes van tenir les seves arrels al segle xiv. Per exemple, la recerca intuïtiva sobre l'espai de Giotto, Ambrogio Lorenzetti o els miniaturistes francesos van ser estudiats en profunditat i portats a resultats extremadament rigorosos, fins al punt de produir resultats revolucionaris.[10]

Hi havia almenys tres elements essencials del nou estil:[11]

  1. Formulació de les regles de la perspectiva lineal cèntrica, que organitzava l'espai com a unitat;
  2. Atenció a l'home com a individu, tant en fisiognomia com en anatomia i en la representació de les emocions;
  3. Rebuig dels elements decoratius i retorn a l'essencialitat.
 
Crucifixió de Sant Pere (Masaccio) al políptic de Pisa.

Per parlar d'una obra plenament renaixentista, la presència d'un sol d'aquests elements no és suficient, ja que el Renaixement va ser sobretot una nova manera de pensar i representar el món en la seva totalitat. Per exemple, en algunes obres de Paolo Uccello, com ara el Sant Jordi i el drac (1456), l'espai està compost segons les regles de la perspectiva; tanmateix, els personatges no estan disposats en profunditat, sinó simplement juxtaposats i sense ombres, com la princesa etèria; en cas contrari a Crucifixió de Sant Pere (1426) de Masaccio tots els elements són proporcionals a la perspectiva, que determina la mida de cadascun.

Una altra comparació, relacionada amb l'atenció a l'home com a individu, es pot fer entre la Mare de Déu i el Nen (vers 1405-1410) de Gentile da Fabriano i la Santa Anna Metterza (1426) també de Masaccio: en el primer cas el volum es crea superposant les capes de color que creen ombres i llums d'una manera totalment convencional ( les parts clares són sempre les mateixes: el pont del nas, el front, la barbeta, sigui quina sigui la posició del cap en el quadre), així com els trets i les expressions, mentre que en el cas de Masaccio sorgeix la figura del rostre. des del coneixement de l'estructura òssia real, amb una disposició estudiada i conscient de les ombres que, en el cas del Nen, cobreixen gran part de la cara.

L'artista medieval s'encarregava únicament de l'execució de l'obra ja que li eren donats els continguts i els temes de la imatge per una autoritat superior o per una tradició consagrada, en canvi en el Renaixement l'artista ha de trobar-los i definir-los, determinant així de manera autònoma els criteris ideològics i l'orientació cultural del treball. La cultura humanista, doncs, fixa la finalitat de l'art com a valor. Aquesta societat, encapçalada pels burgesos que ha conquerit el "senyoriu", li interessa conèixer objectivament: la natura, el lloc de la vida i font del material del treball humà, la història, que dóna compte dels motius i conseqüències de les accions humanes, l'home com a subjecte de coneixement i actuació. Els iniciadors d'aquest moviment en l'època humanista-renaixentista van ser Filippo Brunelleschi (arquitecte), Leon Battista Alberti (arquitecte i erudit), Donatello (escultor) i Masaccio (pintor).[12]

Llista d'artistes del RenaixementModifica

ItàliaModifica

Article principal: Pintura renaixentista d'Itàlia

Països Baixos (actual Benelux)Modifica

Articles principals: Primitius flamencs i Renaixement flamenc

AlemanyaModifica

FrançaModifica

PortugalModifica

Països CatalansModifica

CastellaModifica

Dalmàcia veneciana (actual Croàcia)Modifica

Obres representativesModifica

Col·leccions principalsModifica

Notes i referènciesModifica

NotesModifica

  1. ↑ També hi va haver un desenvolupament en la música i el teatre, però els arts esmentats tenen més elements en comú que es tractaran en el present article
  2. ↑ El periode està en discussió, considerat tradicionalment a nivell europeu des de meitat del segle xv fins a meitat del segle xvi[1] però iniciat a Itàlia cap a 1350,[2] en un periode que alguns historiadors consideren com el moment de l'humanisme, previ al Renaixement.[1]

ReferènciesModifica

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 «el Renaixement». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 20 abril 2023].
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Renaissance» (en anglès). Encyclopedia.com. [Consulta: 20 abril 2023].
  3. ↑ «L'art del Renaixement- Sapiens.cat». [Consulta: 1r abril 2021].
  4. ↑ «Arte del Renacimiento | Qué es, características, historia, pintura, escultura» (en espanyol europeu), 03-04-2018. [Consulta: 1r abril 2021].
  5. ↑ «Renaissance art | Definition, Characteristics, Style, Examples, & Facts» (en anglès). [Consulta: 1r abril 2021].
  6. ↑ «Andreas Kablitz, "Surfaces" Vol 9, 2001» (en anglès). Arxivat de l'original el 2008-06-05. [Consulta: 22 abril 2023].
  7. ↑ Isabelle de Maison Rouge. Éditions du Cavalier bleu. L'art contemporain (en francès), 2006, p. 91. 
  8. ↑ Michael Baxandall. Éditions Gallimard. L'œil du Quattrocento : l'usage de la peinture dans l'Italie de la Renaissance, 1985. 
  9. ↑ «Renaissance» (en anglès). History, 04-04-2018. [Consulta: 29 abril 2023].
  10. ↑ De Vecchi i Cerchiari, 1999, p. 24.
  11. ↑ De Vecchi i Cerchiari, 1999, p. 25.
  12. ↑ Argan, Giulio Carlo. Storia dell'arte italiana. 2. Florència: Sansoni, 1978, p. 75-76. 

BibliografiaModifica

  • De Vecchi, Pierluigi; Cerchiari, Elda. Le temps de l'art (en italià). 2. Milà: Bompiani, 1999. ISBN 88-451-7212-0. 

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Art del Renaixement
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Art_del_Renaixement&oldid=31625104»