François Ozon

François Ozon
Biografia
Naixement	(fr) François Marie Georges Ozon ; 15 novembre 1967 (57 anys); 14è districte de París (França)
Formació	La Fémis
Activitat
Lloc de treball	França
Ocupació	director de cinema, operador de càmera, actor de cinema, muntador, guionista, productor de cinema, model
Activitat	1988 -
Premis
	(2019) Gran Premi del Jurat de la Berlinale, per l'obra Gràcies a Déu; (2014) premi Sebastiane, per l'obra The New Girlfriend (en) ; (2013) Premi del Cinema Europeu al millor guionista, per l'obra A la casa; (2012) Conquilla d'Or a la millor pel·lícula, per l'obra A la casa; (2011) Oficial de l'orde de les Arts i les Lletres; (1999) Premi al millor guió (Festival de Sitges), per l'obra Les amants criminels; Creu d'Oficial de l'Orde al Mèrit de la República Federal Alemanya ;
Lloc web	francois-ozon.com

François Ozon (París, 15 de novembre de 1967) és un director de cinema, guionista i productor francès. És un dels directors francesos més nominats per César a la millor pel·lícula i millor director, sis nominacions, sense guanyar-les mai. També fou nominat el Lumière al millor director l'any 2003 pel seu musical 8 Femmes.

Biografia

Vida familiar i privada

François Ozon era fill d'un biòleg i una professora de francès, en una família de quatre fills. Va rebre una educació catòlica.^[1]

Afirma ser homosexual.^[2]^[3] La sexualitat, l'ambigüitat, ambivalència i subversió de normes socials o familiars són alguns dels seus temes preferits.

Formació

Ozon va desenvolupar la passió pel cinema molt aviat. Va fer algunes aparicions com a extra^{[alpha 1]} i va crear alguns curtmetratges amateurs en super 8 en què actuen els membres de la seva família. Després d'un màster en cinema a la Universitat de París I Panteó-Sorbona, el 1990 es va incorporar al departament de "Direcció" de La Femis, del qual es va graduar amb la promoció de 1994.^[4] Allà hi va conèixer els seus futurs productors Olivier Delbosc i Marc Missonnier.

Els inicis

En sortir de l'escola, François Ozon va rodar els seus primers curtmetratges “professionals”, que molt ràpidament li van assegurar un cert reconeixement en el món del cinema. Aquestes pel·lícules també han guanyat nombrosos premis en festivals. Durant deu anys, François Ozon va fer curtmetratges abans de passar als llargmetratges amb Sitcom (1998). Va ser amb Sous le sable (2000) que va rebre un ampli reconeixement públic i de la crítica.

Va conèixer a París a Philippe Rombi que escriu composicions musicals per a estudiants de La Femis paral·lelament als seus estudis a la CNSMDP. Després va signar gairebé totes les Bandes sonores de François Ozon.

El 2003, François Ozon va fundar l'empresa productora FOZ,^[5] que va coproduir la major part de les seves pel·lícules.^[6]

Premis

El 2012 François Ozon va ser membre del jurat del 62è Festival Internacional de Cinema de Berlín, presidit per Mike Leigh, juntament amb Charlotte Gainsbourg i Jake Gyllenhaal.^[7] El mateix any, va guanyar la Conquilla d'Or al 60è Festival de Cinema de Sant Sebastià per A la casa, un història de vampirització d'un professor de francès^{[alpha 2]} per un alumne superdotat.

Anàlisi de l'obra

François Ozon a l'UGC Ciné Cité Les Halles, novembre de 2005.

Els llargmetratges d'Ozon demostren una gran cinefília i procedeixen per cites visuals, des de Jean-Luc Godard fins a Claude Chabrol, passant per François Truffaut, Alain Resnais, Douglas Sirk, Luchino Visconti, Joseph L. Mankiewicz, Billy Wilder, Pedro Almodóvar o fins i tot Rainer Werner Fassbinder de qui en va adaptar una peça Gouttes d'eau sur pierres brûlantes.

De mitjana roda una pel·lícula a l'any i li agrada explorar diversos gèneres que de vegades barreja: drama íntim, melodrama, pel·lícula fantàstica, comèdia, pel·lícula detectivesca, musical, cinema negre, thriller o pel·lícula de costums. Els seus guions intenten relatar el recorregut interior dels seus protagonistes, majoritàriament femenins, que es troben davant de la dificultat d'afirmar els seus desitjos en una societat normativa o violenta. En la seva manera de filmar, Ozon alterna el realisme i reivindica l'artificialitat. Sovint recorre a una forma d'estilització extrema (escenografia, vestuari, manera de rodar, música) per treure una veritat oculta sobre els seus personatges i jugar amb la confusió entre el veritable i el fals.

Des de Sitcom, el seu primer llargmetratge, se centra en el naixement de passions transgressores en l'individu i la destrucció de les convencions establertes. Sous le sable, que reviu la carrera de Charlotte Rampling, relata el viatge d'una dona de mitjana edat en plena negació de la mort del seu marit. 8 Femmes adapta una comèdia policial del teatre de Boulevard escrita per Robert Thomas. Aquest a porta tancada humorístic, kitsch i verinós està ambientat a la dècada de 1950 i reuneix un repartiment exclusivament femení sobre l'exemple de The Women, pel·lícula del 1939 de George Cukor. Entre les vuit estrelles sol·licitades hi ha Catherine Deneuve, Isabelle Huppert, Fanny Ardant, Emmanuelle Béart i Danielle Darrieux. La pel·lícula, que va tenir un gran èxit de crítica i públic, va rebre l'Ós de Plata a la millor contribució tècnica per la seva distribució al 52è Festival Internacional de Cinema de Berlín. Swimming Pool està concebuda com una reinterpretació de La Piscine de Jacques Deray, portada per un cara a cara malsà entre Charlotte Rampling i Ludivine Sagnier (que va ser revelat per Gouttes d'eau sur pierres brûlantes). La pel·lícula 5×2 ofereix una intriga inversa de cinc seqüències sobre la vida d'una parella, començant amb el divorci i acabant amb la trobada romàntica.

El temps que queda pinta el retrat d'un fotògraf homosexual que pateix càncer que reflexiona sobre com portar els seus últims mesos de vida. Angel, basada en una novel·la d'Elizabeth Taylor, es va rodar en anglès amb un repartiment internacional. Aquesta producció revisa el melodrama d'època extravagant, entre la ironia i la celebració, en la tradició de Douglas Sirk i Vincente Minnelli. Ricky barreja la pintura del món laboral i l'onirisme tal com el practica el realisme màgic. Amb Potiche, interpretat especialment per Catherine Deneuve, Fabrice Luchini i Gérard Depardieu, el cineasta s'interessa per l'emancipació d'una mestressa de casa burgesa dels anys 70. Aleshores, Ozon torna a l'adaptació d'una obra de teatre de boulevard en una barreja d'humor i kitsch anàloga a l'esperit de Huit Femmes. A continuació, evoca el viatge d'una jove de bona família, aparentment estructurada, que es dedica a la prostitució ocasional a Jove i bonica.

Amb Grâce à Dieu, François Ozon ha realitzat una pel·lícula ancorada en l'actualitat recorrent la lluita de les víctimes d'un sacerdot pedòfil de la diòcesi de Lió per obtenir una reparació davant el silenci de la jerarquia catòlica local, en particular Cardenal Barbarin. La pel·lícula va guanyar el Gran Premi del Jurat al 69è Festival Internacional de Cinema de Berlín. François Ozon nega haver fet una pel·lícula contra l'Església i la veu com una pel·lícula que "pretén ajudar l'Església a entendre tots els errors que s'han comès"^[8] El 7 de març de 2019, arran de la condemna a sis mesos de presó suspesa del cardenal Barbarin (sentència anul·lada en apel·lació el 30 de gener, el delicte no ha constituït pas),^[9] François Ozon va daclarar: « La justícia no necessitava la meva pel·lícula per donar el seu veredicte. Els fets eren coneguts, en articles, llibres, informes i sobretot en els testimonis de les víctimes.»^[10]

Filmografia

Llargmetratges

1998: Sitcom
1999: Els amants criminals
2000: Gouttes d'eau sur pierres brûlantes
2000: Sous le sable
2001: 8 Femmes
2003: La piscina
2004: 5×2
2005: El temps que queda
2007: Angel
2009: Ricky
2010: El meu refugi
2010 : Potiche
2012: A la casa
2013: Jove i bonica
2014: Une nouvelle amie
2016: Frantz
2017: L'amant doble
2018: Grâce à Dieu
2020: Été 85
2021: Tout s'est bien passé
2022: Peter von Kant

Curtmetratge i mig metratges

1988: Photo de famille
1988 : Les Doigts dans le ventre
1990: Mes parents un jour d'été
1991: Une goutte de sang
1991 : Peau contre peau (les risques inutiles)
1991 : Le Trou madame
1991 : Deux plus un
1992: Thomas reconstitué
1993: Victor
1994: Une rose entre nous
1994 : Action vérité
1995: La Petite Mort
1996: Une robe d'été
1996 : L'Homme idéal^[11]
1997: Scènes de lit
1997 : Regarde la mer
1998: X2000
2006: Un lever de rideau

Distincions

Condecoracions

Oficial de l'Orde de les Arts i les Lletres (2011)^[12]

Premis

1996: Festival de Brest - Gran Premi per Une robe d'été
1996 : Premi del Sindicat Francès de Crítics de Cinema al millor curtmetratge per Action vérité
1997: Outfest de Los Angeles - Premi del públic per Une robe d'été
1998: Festival d'Avignon - Premi Panavision per Scènes de lit
1999: Festival de Sitges - Premi al millor guió per Els amants criminals
1999 : Festival de Cinema d'Ourense - Premi del Jurat per X2000
1999 : Festival d'Oberhausen - Prix Interfilm pour X2000
1999 : Festival de Clermont-Ferrand - Menció especial del jurat pel conjunt dels seus curtmetratges
2000: New York Lesbian, Gay, Bisexual, & Transgender Film Festival - Gran Premi per Gouttes d'eau sur pierres brûlantes
2000 : Outfest de Los Angeles - Gran Premi per Els amants criminals
2000 : Festival de Berlin - Teddy per Gouttes d'eau sur pierres brûlantes
2002: Festival de Berlin – Premi dels lectors del jurat de Berliner Morgenpost per 8 Femmes
2003: Lumière a la millor posada en escena pour 8 Femmes
2003 : Festival de Bangkok - Gran Premi per Swimming Pool
2005: Festival de Valladolid – Premi de plata per El temps que queda
2009: Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià - Premi especial del jurat per El meu refugi
2012: Premi FIPRESCI al Festival Internacional de Cinema de Toronto per A la casa
2012 : Festival de Sant Sebastià - Conquilla d'Or a la millor pel·lícula i Premi del Jurat al millor guió per A la casa
2013: Millor guionista a la 26a Cerimònia dels Premis del Cinema Europeu per A la casa
2014: Festival de Sant Sebastià - Premi Sebastiane per Une nouvelle amie
2019: 69è Festival Internacional de Cinema de Berlín - Grand Premi del jurat per Grâce à Dieu
2020: Trophées de Cinema français - Trophées al realitzador-productor per Grâce à Dieu

Nominacions i seleccions

Premis César :
- 1997: Nominació al César al millor curtmetratge de ficció - Une robe d'été
- 2002: Nominació al César a la millor pel·lícula i al millor director - Sous le sable
- 2003: Nominació al César a la millor pel·lícula, del millor director i al millor guió original o adaptació - 8 Femmes
- 2011: Nominació al César a la millor adaptació - Potiche
- 2013: Nominació al César a la millor pel·lícula, du millor director i a la millor adaptació - A la casa
- 2017: Nominació al César a la millor pel·lícula, del millor director i a la millor adaptació - Frantz
- 2020: Nominació al César a la millor pel·lícula, del millor director i al millor guió original - Grâce à Dieu
- 2021: Nominació al César a la millor pel·lícula, del millor director i a la millor adaptació - Été 85^[13]
Lumières du cinéma :
- 2021: Nominació al Lumière a la millor posada en escena - Été 85^[13]

Notes

↑ En particular a L'Étudiante, de Claude Pinoteau.
↑ El professor fou encarnat per Fabrice Luchini.

Referències

↑ François Ozon a AlloCiné.fr
↑ «François Ozon: 'I'll admit I'm a little bit twisted'». theGuardian.com, 28-03-2013. [Consulta: 8 juliol 2021].
↑ «Mi refugio» (en espanyol de Mèxic). chueca.com, 11-08-2010. [Consulta: 8 juliol 2021].
↑ Fiche de François Ozon sur l'anuuaire des anciens élèves de la Fémis
↑ «FOZ (PARIS 2) Chiffre d'affaires, résultat, bilans sur SOCIETE.COM - 448749952» (en francès). societe.com. [Consulta: 9 febrer 2017].
↑ «FOZ [fr]». IMDb. [Consulta: 9 febrer 2017].
↑ «Festival de stars françaises à Berlin» (en francès). parismatch.com, 10-02-2012.
↑ «Grâce à Dieu n'est pas un film contre l'Eglise». LeParisien.fr, 19-02-2019.
↑ «Affaire Preynat : le cardinal Barbarin relaxé en appel». lefigaro.fr, 30-01-2020. [Consulta: 5 juliol 2020].
↑ «Condamnation de Barbarin : "Franchement, je n'y croyais pas", avoue François Ozon». LeParisien.fr, 07-03-2019.
↑ Price, Isabelle B. «Courts mais lesbiens» (en francès). Univers-L, 01-03-2006. [Consulta: 5 febrer 2020].
↑ «Nomination ou promotion dans l'ordre des Arts et des Lettres janvier 2011». culture.gouv.fr.
↑ ^13,0 ^13,1 «Autour des Nominations 2021» (en francès). Académie des César. [Consulta: 10 febrer 2021].

[4] En particular a L'Étudiante, de Claude Pinoteau.

[9] El professor fou encarnat per Fabrice Luchini.

[1] François Ozon a AlloCiné.fr

[2] «François Ozon: 'I'll admit I'm a little bit twisted'». theGuardian.com, 28-03-2013. [Consulta: 8 juliol 2021].

[3] «Mi refugio» (en espanyol de Mèxic). chueca.com, 11-08-2010. [Consulta: 8 juliol 2021].

[5] Fiche de François Ozon sur l'anuuaire des anciens élèves de la Fémis

[6] «FOZ (PARIS 2) Chiffre d'affaires, résultat, bilans sur SOCIETE.COM - 448749952» (en francès). societe.com. [Consulta: 9 febrer 2017].

[7] «FOZ [fr]». IMDb. [Consulta: 9 febrer 2017].

[8] «Festival de stars françaises à Berlin» (en francès). parismatch.com, 10-02-2012.

[10] «Grâce à Dieu n'est pas un film contre l'Eglise». LeParisien.fr, 19-02-2019.

[11] «Affaire Preynat : le cardinal Barbarin relaxé en appel». lefigaro.fr, 30-01-2020. [Consulta: 5 juliol 2020].

[12] «Condamnation de Barbarin : "Franchement, je n'y croyais pas", avoue François Ozon». LeParisien.fr, 07-03-2019.

[13] Price, Isabelle B. «Courts mais lesbiens» (en francès). Univers-L, 01-03-2006. [Consulta: 5 febrer 2020].

[14] «Nomination ou promotion dans l'ordre des Arts et des Lettres janvier 2011». culture.gouv.fr.

[:0-15] 13,0 ^13,1 «Autour des Nominations 2021» (en francès). Académie des César. [Consulta: 10 febrer 2021].

[1]

[2]

[3]

[alpha 1]

[4]

[5]

[6]

[7]

[alpha 2]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]