Viquipèdia

Hepatitis vírica

(S'ha redirigit des de: Hepatitis víriques)

Una hepatitis vírica és una hepatitis d'origen víric. Segons el vírus que la causa hi ha diferent típus:[1]

Plantilla:Infotaula malaltiaHepatitis vírica
Microfotografia que mostra una hepatitis crònica pel virus de l'hepatitis B.
Tipushepatitis, infecció vírica i malaltia Modifica el valor a Wikidata
Especialitatinfectologia i gastroenterologia Modifica el valor a Wikidata
Classificació
CIM-111E5Z Modifica el valor a Wikidata
CIM-10B15-B19
CIM-9070
CIAPD72 Modifica el valor a Wikidata
Recursos externs
eMedicine775507 Modifica el valor a Wikidata
Patient UKviral-hepatitis-particularly-d-and-e Modifica el valor a Wikidata
MeSHD006525 Modifica el valor a Wikidata
UMLS CUIC0019194, C0042721 i C0019195 Modifica el valor a Wikidata
DOIDDOID:1884 Modifica el valor a Wikidata
Virus de l'Hepatitis A
Mapa de prevalença de l'hepatitis A
Mapa de prevalença de l'hepatitis B.
Mapa de prevalença de l'hepatitis C.

Hepatitis A

modifica
Article principal: Hepatitis A

L'hepatitis A és una malaltia del fetge causada pel virus de l'hepatitis A (VHA). Es transmet pel contacte amb deposicions d'un altre malalt, per falta d'higiene a la llar o bé a causa del consum d'aliments contaminats[2] i rentats deficientment (com ara verdures regades amb aigües no tractades o en contacte amb vectors, com mosques o paneroles). Pot afectar qualsevol individu i tenir caràcter epidèmic en aquells llocs que no compten amb tractament adequat de les aigües fecals.[3] En països més desenvolupats l'hepatitis A afecta principalment casos aïllats d'individus, tot i que hi ha hagut epidèmies que han afectat múltiples àrees en el passat.[4] Si bé avui en dia hi ha vacunes que poden prevenir-la,[5] les condicions de sanejament ambiental, el control de qualitat dels aliments (el virus resisteix el fumatge i la congelació d'aliments), el seguiment mèdic dels treballadors industrials que els manipulen,[6] les normes d'higiene a l'interior de la llar o dels establiments d'hostaleria, són la forma més eficaç d'evitar el seu desenvolupament.[7]

L'hepatitis A presenta un ampli ventall de manifestacions clíniques sovint indistingibles, a banda dels casos atípics,[8] de les d'altres hepatitis víriques.[9] No provoca lesions cròniques hepàtiques, però pot ocasionar hepatitis fulminants,[10] en especial si coincideix amb infeccions que alteren la funció hepatocitària, com la febre tifoide.[11] Alguns casos d'hepatitis A recidiven una o més vegades (forma bifàsica o polifàsica, molt poc freqüent).[12] Si la infecció pel VHA té lloc durant el segon o tercer trimestre de l'embaràs, augmenta el risc d'un part preterme.[13]

Quatre grups genotípics del virus afecten els humans: I (amb subgenotips Ia i Ib), II, III i VII. I altres tres afecten els simis: IV, V i VI. Un tipus particular de VHA afecta determinats marsupials.[14] El VHA té una gran capacitat per crear quasiespècies (formes virals relacionades per una o més mutacions similars que competeixen entre elles en un medi altament mutagènic),[15] una característica que pot ser aprofitada en procediments d'investigació antigènica.[16] La primera vacuna contra l'hepatitis A fou desenvolupada per un grup d'investigadors de Merck, i el 1991 se'n va demostrar l'eficàcia en humans.[17]

Hepatitis B

modifica
Article principal: Hepatitis B

L'hepatitis B és una malaltia greu causada per un virus que es transmet per la sang o per via sexual des d'un malalt amb hepatitis activa o d'un portador sa del virus de l'hepatitis B (VHB),[18] un membre de la família Hepadnaviridae amb una àmplia variabilitat genètica i gran competència a l'hora de replicar-se en les cèl·lules hoste.[19] La trasmissió perinatal mare-fill del VHB, durant el període intrauterí o en el treball de part, és un fet molt comú entre els infants nascuts de mares positives al antígen HBeAG en sèrum.[20] La llet materna no trasmet el virus als lactants, però quan hi ha hemorràgies o petites solucions de continuïtat en la pell dels mugrons de la mare convé evitar l'alletament.[21]

El virus pot causar una infecció aguda o crònica i així persistir en la sang, mentre allibera virions (partícules de Dane) des de les membranes intrahepatocitàries, que poden causar cirrosi (cicatrització fibrosa patològica) del fetge, càncer de fetge,[22][23] insuficiència hepàtica i la mort. També existeixen vacunes per a la seva prevenció,[24] que immunitzen contra tots els serotipus identificats del virus (A-H).[25] L'Associació Americana de Pediatres recomana vacunar contra l'hepatitis B per primera vegada els nounats estables i amb un pes superior als 2000 grams, durant les vint-i-quatre hores posteriors al naixement.[26]

El tractament de l'hepatitis B amb lamivudina[27] és eficaç i redueix la mortalitat dels pacients fins i tot en aquells que també estan infectats pel VIH.[28] S'han fet estudis per tractar l'hepatitis crònica causada pel VHB mitjançant la modificació de l'ARN d'interferència dels hepatòcits.[29] En estudi in vivo, compostos basats en aquest mètode silencien l'ARN missatger viral fins a aconseguir una reducció del 94,5 per cent de l'ADN del VHB en les cèl·lules del fetge i una supressió quasi complerta dels antígens sèrics HBeAg —una proteïna d'ancoratge entre l'ADN del virus i la càpsida indicadora de replicació viral—[30] i HBsAg (un 92,6 per cent i 97,6 per cent, respectivament).[31] Segons models experimentals, una forma de lluitar contra el VHB podria ser provocar l'apoptosi de les cèl·lules infectades aprofitant els lligams entre el virus i el factor de necrosi tumoral (TNF, de l'anglès tumor necrosis factor).[32] Un camp d'estudi prometedor és l'ús terapèutic de certs pèptids existents en els bacteriòfags per bloquejar les molècules de superfície del VHB que fan possible la seva adherència als hepatòcits.[33] Ara per ara, els anàlegs d'àcids nucleics de nova generació que actuen contra les retrotranscriptases del virus, besifovir i entecavir,[34] són els compostos aprovats més eficaços contra l'hepatitis B crònica.[35]

Hepatitis C

modifica
Article principal: Hepatitis C

L'hepatitis C és una malaltia del fetge causada pel virus hepatitis C (VHC), que es troba a la sang de les persones que tenen aquest tipus de virasi hepatotròpica, identificada l'any 1989 i considerada la responsable de la major part de les hepatopaties cròniques a tot el món. La infecció del VHC també es transmet per contacte amb la sang d'una persona infectada (en etapa d'activitat o portació del virus) i és causa d'hepatitis crònica, síndrome de crioglobulinèmia mixta,[36] cirrosi, càncer de fetge, insuficiència hepàtica i mort. La incidència de transmissió vertical d'aquest virus, segons diversos estudis, oscil·la entre el 3 i el 10 per cent i predomina en nens nascuts de mares coinfectades amb el VIH.[37]

La infecció pel VHC pot romandre asimptomàtica durant molts anys.[38] Per aquest motiu, els CDC recomanen controls analítics a les persones nascudes entre 1945 i 1965.[39] Un 75 per cent aproximadament de les persones infectades desenvolupa una hepatitis C crònica, de les quals, entre el 10 i el 40 per cent evoluciona cap a la cirrosi en el decurs dels vint anys posteriors al moment de la infecció, segons sigui la resposta de cada subjecte al procés i en cas que el tractament no sigui l'apropiat.[40] El ritme de la progressió fibròtica depèn de l'edat, sexe, coinfecció amb altres virasis o no, consum d'alcohol, immunodeficiència crònica i factors genètics individuals,[41] com ara diversos polimorfismes lligats a gens reguladors de l'apoptosi cel·lular.[42] Determinats polimorfismes en la cadena α del receptor de l'interleucina 7 (IL7RA) es relacionen amb l'homeòstasi i desenvolupament de les cèl·lules T i poden contribuir a la desregulació del sistema immunitari. Un d'aquests polimorfismes, el rs6897932-IL7RA, està directament associat amb una progressió fibròtica accelerada en l'hepatitis C crònica.[43] Per penetrar dins dels hepatòcits i infectar-los, les partícules viríques s'associen a lipoproteïnes de diferents densitats, amb les quals formen uns complexos anomenats partícules lipovíriques. Aquests complexos són transportats pel flux venós sinusoidal cap a l'espai de Disse,[44] gràcies a les fenestracions endotelials.[45] L'hepatitis C crònica crea un substrat biomolecular que afavoreix l'aparició del càncer de fetge. La infecció perllongada pel VHC indueix l'hepatocarcinogènesi a través de moltes vies, en especial alterant l'equilibri genòmic entre protooncogens i gens supressors de tumors[46] o també per mitjà de canvis en l'expressió de determinats microARNs de les cèl·lules de l'hoste.[47]

Segons el genotip del VHC causant de l'hepatitis, l'OMS indica tractaments preferents amb combinacions de fàrmacs antiretrovirals.[48] El tractament s'ajusta al perfil del malalt: si presenta cirrosi (compensada o descompensada) o no, coinfecció per VIH, insuficiència renal, rebuig a determinades substàncies o trasplantament hepàtic.[49] L'aparició de nous agents antivirals d'acció directa específics (AAD) contra aquest tipus d'hepatitis ha originat una considerable polèmica sobre el seu cost i eficàcia real.[50][51] Un punt per aclarir encara és si aquests fàrmacs augmenten les recidives d'hepatocarcinomes ja intervinguts en persones amb hepatitis C crònica.[52] Sofosbuvir i simeprevir són els medicaments d'aquesta classe més emprats en el l'entorn sanitari estatal.[53] Harvoni®, un fàrmac compost de ledipasvir/sofosbuvir (90mg/400mg), inclòs en la llista model de Medicaments essencials de l'Organització Mundial de la Salut, té una eficàcia molt alta contra el genotip 1 del VHC.[54] En algun cas d'hepatitis C tractat amb ledipasvir/sofosbuvir s'ha observat l'aparició d'una hepatitis autoimmunitària concurrent.[55] Investigadors del Centro Nacional de Biotecnología-CSIC i del Sincrotró ALBA han publicat una tècnica, inèdita fins ara, que mostra, a nivell ultraestructural i en 3D, els canvis presents en les cèl·lules infectades pel virus i les modificacions conseqüents al tractament antiviral.[56]

Estimacions publicades el 2015 indicaven que a tot l'Estat espanyol podrien tenir anticossos VHC positius unes 700.000 persones, unes 480.000 en podrien estar infectades i un gran grup romandre sense diagnòstic de la malaltia.[57] S'estima que entre 170 i 200 milions de persones al món estan infectades pel virus de l'hepatitis C (aproximadament un 3 per cent de la població mundial). Sembla existir una associació entre l'hepatitis C crònica i la infecció per Helicobacter pylori, més accentuada segons sigui el grau de progressió del parènquima hepàtic cap a la fibrosi. Alguns especialistes pensen que es podria donar un efecte citopàtic sinèrgic entre les dues infeccions, un fet no aclarit encara.[58] La proteïna NPC1L1 (Niemann-Pick C 1-like protein 1), implicada en l'homeòstasi del colesterol,[59] es considera un dels receptors accessoris que possibiliten l'entrada del VHC al fetge i una diana terapèutica per a la utilització de fàrmacs hipolipemiants en el tractament d'aquesta hepatitis viral.[60] S'ha suggerit una relació directa o indirecta entre l'hepatitis C crònica en algunes persones i el desenvolupament en elles d'úlceres de Mooren (un tipus de queratitis autoimmunitària, fins ara considerada idiopàtica), si bé no hi ha proves concloents.[61] La infecció crònica pel VHC, pels seus efectes immunitaris-inflamatoris i els trastorns metabòlics que produeix —a més del cardiotropisme directe que sembla tenir el virus—, es considera un factor de risc en el desenvolupament d'afeccions cardiovasculars clíniques i subclíniques[62] que poden comportar una disminució significativa de la qualitat de vida dels infectats.[63] Diversos treballs han destacat la influència acceleradora de l'hepatitis C sobre el procés aterogènic[64] i l'alta prevalença de trastorns glicometabòlics associats amb la formació d'esteatosi entre els malalts amb hepatitis C crònica (intolerància a la glucosa en un 40 per cent d'ells i diabetis mellitus en un 17 per cent).[65] S'ha observat un vincle epidemiològic entre la diabetis i aquesta hepatitis vírica, atribuïble al fet que el VHC genera resistència a la insulina a través de la desregulació de les citocines inflamatòries i l'acció directa de les pròpies partícules virals sobre els receptors insulínics de membrana dels hepatòcits.[66]

Un camp de recerca emergent relacionat amb aquest tipus d'hepatitis és l'ús de nanopartícules per transportar fàrmacs de forma eficaç i millorar d'aquesta manera els efectes dels nous tractaments antivirals o de vacunes específiques.[67] Un aspecte important és la possible interacció amb efectes desfavorables entre els antivirals emprats per tractar l'hepatitis C i altres tipus de medicacions. Per exemple, la combinació de sofosbuvir i amiodarona (un antiarrítmic) pot provocar bradicàrdies molt perilloses.[68] Actualment, els malalts afectes d'hepatitis C crònica que no responen bé al tractament amb antivirals AAD, poden ser retractats emprant una combinació de sofosbuvir, velpatasvir i voxilaprevir, la qual té una eficàcia molt alta.[69] Segons l'Administració d'Aliments i Fàrmacs dels Estats Units (FDA, de l'anglès Food and Drug Administration), aquest fàrmac oral (anomenat Vosevi als EUA), administrat a malalts sense cirrosi (o amb moderada fibrosi hepàtica), és actiu contra els genotips 1-6 del HCV i a les dotze setmanes de tractament aconsegueix eliminar el virus en un 96 a 97 per cent dels casos. Una de les seves limitacions és la possibilitat de reactivació del VHB en pacients infectats anteriorment.[70] La FDA també va aprovar la comercialització d'un medicament compost per glecaprevir i pibrentasvir (Mavyret®), que elimina el virus als quatre mesos de tractament en un 92 al 100 per cent dels malalts amb hepatitis C crònica.[71] De tota manera, l'alt preu d'aquests tractaments i el fet que molts pacients visquin en zones sense atenció especialitzada són motius de preocupació entre els hepatòlegs.[72][73]

Hepatitis D

modifica
Article principal: Hepatitis D

La causa de l'hepatitis D és un virus defectuós (VHD), híbrid, amb una estructura bastant similar a la dels viroides[74] i un comportament semblant al dels virusoides,[75] que necessita el virus d'hepatitis B per a replicar-se i existir. Fou descobert l'any 1977. Ara per ara es coneixen vuit genotips principals del virus, els quals tenen considerables diferències en la seva corresponent seqüència de nucleòtids que particularitzen les relacions de cada genotip amb el VHB. El genotip I és el més comú arreu del món i el que presenta una patogenicitat més diversa.[76]

S'estima que el VHD afecta de 15 a 20 milions dels 240 milions de persones portadores d'infecció crònica pel VHB, amb una incidència geogràfica molt irregular.[77] La seva prevalença ha disminuït a països que han instaurat noves campanyes de vacunació contra el VHB i ha augmentat en zones receptores d'importants fluxos d'immigració.[78] Malgrat el fet que la infecció pel VHD depèn de la del VHB, ambdós virus presenten una distribució mundial notablement dispar a causa de les seves diferències pel que fa a la via de transmissió. El VHD s'adquireix principalment per via parenteral a través de l'exposició a sang (i també a qualsevol hemoderivat) portadora del virus, mentre que poques vegades es transmet per via sexual o vertical.[79] Les interaccions entre els dos virus i entre ells i els hepatòcits són extremadament complexes i dinàmiques. El VHD pot inhibir la replicació del VHB i aparèixer com el virus predominant en les persones coinfectades.[80]

El virus de l'hepatitis D, també anomenat virus Delta, es detecta a la sang de les persones que n'estan infectades mitjançant tècniques específiques d'immunoassaig enzimàtic.[81] A hores d'ara, no existeixen tests de diagnosi biomolecular amb capacitat d'identificar tots els genotips del virus. És el virus RNA animal més petit, amb un diàmetre d'aproximadament 39 nanòmetres i un genoma circular d'una longitud d'entre 1672 i 1697 nucleòtids. L'opinió més acceptada és que el VHD podria ser el resultat de canvis produïts al llarg del temps en el procés de replicació viral d'infeccions cròniques pel VHB.[82] Segons l'OMS, aproximadament, un cinc per cent de les persones HBsAg-positives tenen coinfecció pel VHD. Aquesta coinfecció afavoreix molt la progressió de l'hepatitis cap a la fibrosi del teixit hepàtic.[83] La forma crònica de l'hepatitis Delta es considera la més greu de les hepatitis víriques.[84]

Les possibilitats terapèutiques per tractar aquestes hepatitis es limiten de moment a determinats interferons.[85] El peginterferó-λ, pertanyent al tipus II d'aquestes proteïnes implicades en la comunicació cel·lular, mostra una activitat antiviral similar a la de l'interferó α, però provoca menys efectes secundaris, ja que els seus receptors tenen una distribució corporal més reduïda.[86] Es desenvolupen assajos amb tres noves substàncies: lonafarnib[87] (un inhibidor de l'enzim farnesiltransferasa que impedeix la correcta formació dels virions, en fase III de desenvolupament clínic), myrcludex B[88] (compost que interfereix l'entrada del VHD en els hepatòcits inhibint certs cotransportadors polipeptídics relacionats amb la coliltaurina) i Rep-2139-Ca (un polímer d'àcids nucleics que bloqueja proteïnes amfipàtiques necessàries en el cicle vital del virus).[89] No hi ha encara perspectives de crear una vacuna per protegir del VHD als infectats pel VHB, ja que tots els experiments realitzats en models animals amb aquest propòsit han donat resultats insatisfactoris.[90]

Hepatitis E

modifica
Article principal: Hepatitis E

L'hepatitis E és produïda per un virus (VHE) que es transmet en forma molt semblant al virus d'hepatitis A.[91] Es dissemina a través d'aigua contaminada, si bé, ocasionalment, la seva transmissió pot ser zoonòtica.[92][93] És l'hepatitis de transmissió entèrica més freqüent i també l'hepatitis viral aguda més comú,[94] que causan aproximadament el 50 per cent dels episodis d'aquest tipus de malaltia als països en vies de desenvolupament. Segons l'OMS, un terç de la població mundial ha estat o està exposada al VHE. S'estima que es produeixen més de 20 milions d'infeccions pel VHE cada any, 3,3 milions de les quals són simptomàtiques i unes 56.000 mortals.[95]

El virus va detectar-se després d'un brot d'hepatitis d'origen desconegut a la vall del Caixmir l'any 1978 i es va caracteritzar molecularment el 1983, gràcies al treball d'un grup d'investigadors russos, ja que un important nombre de casos amb característiques similars es va produir a les tropes soviètiques destinades a l'Afganistan.[96] El seu genoma va ser seqüenciat completament l'any 1991.[97] Segons les dades obtingudes per diversos escorxadors europeus i espanyols, el principal reservori animal és el porc i les seves vísceres.[98] Hi ha hagut brots de la malaltia a Itàlia i França derivats del consum d'embotits elaborats amb el fetge d'aquest súid.[99][100] També la llet de vaca, cabra i ovella contaminada pel VHE ha estat causa de contagis a diversos països d'arreu del món.[101] S'han detectar casos de transmissions entre persones per transfusió de sang i podria ser una infecció infradiagnosticada.[102] El VHE es pot replicar en la placenta humana.[103] Es considera una infecció endèmica i amb una considerable seroprevalènça a diferents països europeus industrialitzats. A la Unió Europea, el nombre d'hospitalitzacions per hepatitis E va augmentar deu vegades durant el període 2005-2015.[104] Aquest augment fa recomanable l'estudi acurat de la presència d'aquest virus en els aliments processats.[105] També s'han registrat brots infecciosos per consumir bivalves contaminats amb diferents soques del virus.[106] A l'Amèrica Llatina la taxa de seroprevalença del virus s'ha incrementat de forma continua entre 1995 i 2015, si bé encara és inferior a la registrada als EUA.[107]

L'hepatitis E es pot presentar de forma aguda en cas de coincidir amb una salmonel·losi enterobacteriana.[108] Per regla general, aquesta hepatitis té un període d'incubació de 15 a 60 dies (uns 40 de mitjana) i els signes i símptomes que desenvolupen els infectats són, en general, similars als de la resta d'hepatitis víriques: icterícia, febre, hepatomegàlia, vòmits, nàusees i anorèxia. Pruïja, diarrea i artràlgies són també afeccions bastant corrents. Els enzims AST-ALT, elevats en un principi, es normalitzen al mes o mes i mig del debut de la simptomatologia. L'hepatitis E és una típica malaltia autolimitada que remet en 1-4 setmanes, amb una recuperació complerta de la majoria de pacients als 2 mesos aproximadament. En un moderat nombre de malalts, però, la infecció pel VHE cursa amb colèstasi i algun tipus de coagulopatia perllongada.[109] Ocasionalment, la forma aguda d'aquesta hepatitis provoca una miocarditis vírica,[110] la qual pot desenvolupar més tard una cardiomiopatia dilatada.[111]

Des del punt de vista epidemiològic, el VHE es classifica genotípicament en 4 grups: 1 (soques pròpies d'Àfrica i Àsia, algunes circulants a Cuba i Veneçuela), 2 (2a: soca única aïllada a Mèxic; 2b: Àfrica), 3 (soques ubiqües i circulants en moltes espècies de mamífers) i 4 (soques pròpies de l'Extrem Orient i sud-est asiàtic).[112] Dones embarassades, infectades amb el genotip 3 del virus, han manifestat hepatitis fulminants, de vegades amb conseqüències fatals[113] i al Japó s'han aïllat al bestiar porcí soques VHE-3 d'una gran virulència, atribuïble a mutacions puntuals en les seves helicases.[114] També s'ha descrit algun cas d'hepatitis crònica per VHE-3 d'origen transfusional en el context d'un trasplantament de cor.[115] De fet, el precari estat immunitari de molts dels receptors de transfusions fa recomanable efectuar protocol·làriament en totes les donacions de sang analítiques específiques per tal de descartar la presència del VHE en elles, un procediment que ja s'ha implementat a alguns països desenvolupats,[116] vuit d'ells pertanyents a la Unió Europea (Regne Unit, Irlanda, Alemanya, Luxemburg, França, Països Baixos, Àustria i Espanya.[117] Dos genotips més (5 i 6) capaços d'afectar els humans varen ser aïllats pocs anys enrere en soques presents a senglars del Japó.[118] Ha estat identificat recentment un setè tipus de VHE, anomenat VHE-7, que afecta els dromedaris i que podria ser una causa important d'infecció en les poblacions de les zones on aquests animals es consideren una espècie ramadera.[119] El descobriment d'un nou genotip, VHE-8, en el camells bactrians i la diversificació de subgenotips objectivada entre els camèlids, es una mostra de la gran capacitat d'evolució molecular del virus.[120] Als països en desenvolupament, les infeccions per VHE1 durant la gestació són causa d'una considerable mortalitat i morbiditat materna i/o fetal, tenint en compte que molts casos queden sense diagnosticar per manca de medis analítics.[121][122] La soca del VHE prevalent en els animals és la VEH3. Una variant d'aquesta, la VEH3-ra, és pròpia dels conills domèstics i salvatges i té també la capacitat de transmetre la infecció als humans.[123] La prevalença del virus entre els porcs senglars d'Andalusia és considerable (23,2 per cent) i presenta fluctuacions suggestives de seguir un patró infectiu estacional.[124]

Les infeccions agudes pel VHE, a banda dels seus efectes hepàtics, poden ocasionar alteracions neurològiques significatives en persones immunocompetents.[125] De fet, s'han registrat casos de SGB, amiotròfia neuràlgica, mielitis transversa, encefalitis i meningoradiculitis associats a la infecció pel virus i a hepatitis E agudes o cròniques.[126] Existeix algun cas descrit d'hepatitis E i neuropatia axonal motora aguda (un subtipus de SGB) amb recuperació complerta i espontània dels paràmetres neurofisiològics, fet relacionable amb una resposta immune adequada i una ràpida disminució de la càrrega viral.[127] S'ha registrat alguna hepatitis aguda per VHE en receptors de trasplantaments renals, relacionada amb el tractament immunosupressor que aquest tipus de cirurgia comporta; per això, cal vigilar amb atenció les característiques dels aliments que prenen dits pacients.[128]

L'hepatitis E pot presentar resistències als tractaments habituals, derivades de diverses mutacions en el VHE.[129] El silvestrol, un compost natural extret de la planta Aglaia foveolata i que pertany a la família de les rocaglamides,[130] inhibeix la propagació del VHE en cèl·lules cultivades d'origen humà.[131] La ribavirina,[132] sola o combinada amb altres antivirals (en particular l'inferferó pegil·ilat-λ),[133] és el fàrmac d'elecció en les hepatitis E agudes, si bé cada cas ha de ser avaluat de forma individual.[134] Un 15 per cent d'hepatitis E cròniques no respon al tractament amb ribavirina, la major part a causa d'una mutació molt particular (G1634R) en la polimerasa del VHE induïda pel mateix medicament.[135]

Encara que les proteïnes capsídiques dels principals genotips del VHE tenen una similitud superior al 85 per cent, fins al 2012 no s'aconseguí una vacuna recombinant subunitària contra l'hepatitis E basada en una proteïna truncada de la càpsida del VHE1, la qual a hores d'ara no està disponible a molts països del Tercer Món. La vacuna Hecolin® HEV 239, desenvolupada per científics xinesos per ser utilitzada en adults sans majors de 16 anys,[136] consisteix en tres dosis de 30 μg d'antigen purificat administrades per via intramuscular al llarg de sis mesos (0-1-6). Té una eficàcia superior al 90 per cent durant 1 any després d'una dosi i durant 4,5 anys després de les tres dosis i és segura per dones embarassades i fetus.[137] Si bé s'han fet progressos molt importants en la investigació i aplicació de vacunes contra l'hepatitis E, ara per ara només es disposa d'un conjunt de dades limitat sobre la resposta immunitària cel·lular que provoca el seu ús.[138] Aquest és un dels fets que han impulsat la cerca de nous models animals experimentals capaços de mimetitzar tots els aspectes de la progressió de l'hepatitis originada per les diferents soques del VHE en humans, a partir dels d'origen natural ja estudiats.[139] A banda del VHE que afecta els mamífers, es coneix un VHE aviar (Orthohepevirus B) que causa hepatitis -sovint subclíniques- en els pollastres[140] i un virus bastant similar al VHE fou descobert en la truita de Clark el 1988, sense que existeixen per ara evidències de que sigui patogen.[141] S'han identificat, a hores d'ara, cinc genotips del VHE aviar[142] i ha estat descoberta la seva presència en diverses espècies d'aus salvatges i urbanes (entre elles Egretta garzetta, Athene noctua, Turdus philomelos i Columba livia). El creuament de soques del VHE entre diferents classes animals es considera un fet molt possible.[143] Encara que les diferents línies experimentals emprades fins ara per demostrar-ho no es consideren òptimes, es treballa per aconseguir un model animal completament immunocompetent, de fàcil maneig i que es pugui manipular genèticament sense restriccions ètiques, capaç de diferenciar les soques de VHE susceptibles de causar la infecció en humans i que mimetitzi de forma adequada l'hepatitis causada pel virus.[144]

Hepatitis F

modifica

L'hepatitis F és provocada pel VHF, també anomenat virus Toga per la seva semblança ultraestructural amb els membres de la família Togaviridae.[145] Descrita com a tal per primera vegada l'any 1994, aquesta hepatitis podria ser produïda pel mateix agent víric causant de l'hepatitis G. A hores d'ara, es tenen dubtes sobre la capacitat del virus Toga per originar hepatitis.[146]

Hepatitis G

modifica
Article principal: Hepatitis G

L'hepatitis G és el virus més nou (identificat l'any 1995, durant uns anys fou anomenat VGB-C i avui dia està classificat com Pegivirus humà o PgVH).[147] No es coneixen del tot les seves característiques específiques, a banda del seu limfotropisme, ni la seva patogenicitat real.[148] El virus es replica predominantment als limfòcits B i T, a la melsa i a moll d'os, però la seva replicació dins dels hepatòcits és un aspecte qüestionat. Es transmet per via parenteral en persones que usen drogues endovenoses i en malalts que reben tractaments relacionats amb la coagulació o teràpies renals substitutives. De fet, un gran nombre de les hepatitis que han estat relacionades amb ell s'ha descrit en persones politransfundides o sotmeses a diàlisi.[149] La coinfecció amb els virus B, C i D és molt freqüent, de forma que existeixen moltes dubtes sobre si és un veritable virus hepatotròpic causant d'hepatitis o si és un virus d'actuació oportunista que ocasiona una virèmia perllongada, però no cap malaltia específica.[150] S'ha observat que té tendència a danyar els conductes biliars.[151] Els nous procediments de seqüenciació genòmica en sèrum sanguini han descobert importants diferències filogenètiques en el PgVH que tenen repercussions clíniques.[152] Una variant, PgVH-1, es troba sobretot en persones infectades pel VIH; una altra, PgVH-2, s'associa predominantment amb el virus de l'hepatitis C, de forma que es creu que aquests dos virus (PgVH-2 i VHC) coinfecten a l'individu a partir d'un únic episodi agut de transmissió simultània per via parenteral.[153] Fins a l'any 2017 s'havien identificats 22 espècies del gènere Pegivirus dins de la família Flaviviridae,[154] la majoria de les quals infecten els animals.[155]

Hepatitis per virus no hepatotròpics

modifica

Dintre de les infeccions per Herpesviridae, cal destacar les originades pel citomegalovirus (CMV)[156][157] i el virus d'Epstein-Barr (VEB),[158] freqüents durant l'edat pediàtrica.[159] Per regla general, les hepatitis fulminats per VEB són conseqüència d'una infecció primària, però han estat descrites hepatitis fatals en reactivacions infeccioses d'aquest virus relacionades amb la presa de corticoides.[160] Les hepatitis per VEB tenen un patró histopatològic peculiar, amb un infiltrat sinusoidal limfocític difús que recorda un collar de granadura i que sovint s'estén pels tractes portals.[161] Si bé aquestes hepatitis quasi sempre s'acompanyen dels signes propis de la mononucleosi infecciosa circumstancialment poden no manifestar-se, fet que dificulta la seva diagnosi.[162]

La infecció pel CMV, congènita o perinatal, és una de les principals causes d'hepatitis infantils.[163] Rares vegades, el virus de l'herpes simple (HSV-1) provoca hepatitis necrotitzants en persones immunocompetents, amb un pronòstic dolent,[164] i que poden arribar a tenir un desenllaç fatal sense tractament antiviral precoç.[165] S'ha descrit algun cas d'hepatitis fulminant postnatal originat per transmissió directa paterna de dit virus al nounat, tributari de tractament endovenós amb aciclovir.[166] Més de la meitat de les hepatitis causades pel HSV-1 no s'acompanyen de lesions mucocutànies suggestives d'infecció per aquest virus, fet que dificulta el seu diagnòstic clínic.[167] L'herpes genital (HSV-2) produeix, de forma ocasional, hepatitis resistents a la teràpia antivírica i de curs funest en persones sense compromís immunitari.[168] Els herpesvirus humans 6 i 7 poden desenvolupar hepatitis en nens i malalts trasplantats. Aquests patògens de vegades coexisteixen amb el CMV o afavoreixen la seva infecció.[169] També podrien actuar de forma sinèrgica amb les infeccions per VEB. El virus de la varicel·la zòster pot ser l'origen d'hepatitis agudes, per regla general de bon pronòstic en individus sense immunodeficiència.[170]

Molt rarament, els Orthomyxoviridae —en especial del gènere Influenzavirus A— ocasionen una inflamació hepàtica significativa.[171] Alguns treballs han relacionat la infecció humana per virus TT (Torque teno sus virus) amb determinats casos d'hepatitis,[172] sobre tot en malalts transfundits.[173] El dengue ocasiona, de vegades, hepatitis fulminants.[174] El virus de la febre hemorràgica de Crimea-Congo pot provocar hepatitis molt greus i fallida hepàtica.[175] El virus de la febre de Lassa origina hepatitis de grau variable, que no representen la principal causa de mort d'aquesta malaltia.[176] S'han descrit alguns casos d'hepatitis aguda per parvovirus B19,[177] que puntualment provoquen anèmies aplàstiques importants.[178] Són conegudes les hepatitis fulminants per coxsackievirus, especialment de tipus B, en nounats i nens. En adults, s´ha descrit de forma ocasional alguna hepatitis amb trets colestàsics deguda a aquest virus i -en molt pocs casos- hepatitis aguda greu amb miocarditis concomitant.[179] Singularment, el virus Coxsackie A9 és causa d'hepatitis en adults immunocompetents.[180] L'arbovirus que origina la febre papatacci (sinònim de la febre per flebòtoms o sandfly fever, una de les malalties transmeses per aquest gènere de dípters) és una font poc comuna d'hepatitis virals.[181] Diferents soques d'astrovirus (causants de gastroenteritis en humans) i que tenen una estructura bastant semblant a la del VHE, són generadores d'hepatitis greus i amb freqüència fatals en l'aviram.[182] Investigadors de la Universitat de Barcelona i de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron han identificat nous astrovirus, sapovirus (un gènere de la família Caliciviridae) i anellovirus en el sèrum de malalts afectes d'hepatitis d'origen desconegut, fet que fa replantejar el potencial infecciós d'aquests virus considerats entèrics.[183] Una hepatitis aguda anictèrica pot ser la primera manifestació de la infecció pel SARS-CoV-2, abans que es desenvolupin els símptomes respiratoris.[184] En adults, el virus del xarampió[185] origina amb freqüència (≥70 per cent) hepatitis de gravetat moderada.[186] El virus del Zika comparteix homologia de seqüències amb els Hepacivirus i, per tant, pot ser causa d'hepatitis. S'ha comprovat in vitro que la replicació d'aquest virus té un efecte citopàtic sobre el fetge estructuralment similar al produït per una hepatitis vírica aguda.[187]

Referències

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hepatitis vírica
  1. ↑ «Hepatitis vírica». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ Sattar, SA; Jason, T; Bidawid, S; Farber, J «Foodborne spread of hepatitis A: Recent studies on virus survival, transfer and inactivation» (en anglès). Can J Infect Dis, 2000 Maig-Jun; 11 (3), pp: 159-163. Arxivat de l'original el 2 d’octubre 2022. DOI: 10.1155/2000/805156. PMC: 2094762. PMID: 18159284 [Consulta: 2 octubre 2022].
  3. ↑ Fernández Molina, MC; Álvarez Alcántara, A; Espigares García, M «Transmisión fecohídrica y virus de la hepatitis A» (en castellà). Hig San Amb, 2001; 1, pp: 8-24. Arxivat de l'original el 3 de desembre 2021. ISSN: 1579-1734 [Consulta: 3 desembre 2021].
  4. ↑ Hu, X; Collier, MG; Xu, F «Hepatitis A Outbreaks in Developed Countries: Detection, Control, and Prevention» (en anglès). Foodborne Pathog Dis, 2020 Mar; 17 (3), pp: 166-171. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. DOI: 10.1089/fpd.2019.2648. ISSN: 1556-7125. PMID: 31829731 [Consulta: 2 octubre 2022].
  5. ↑ Zhang, L «Hepatitis A vaccination» (en anglès). Hum Vaccin Immunother, 2020 Jul 2; 16 (7), pp: 1565-1573. Arxivat de l'original el 3 d’octubre 2022. DOI: 10.1080/21645515.2020.1769389. PMC: 7482852. PMID: 32649265 [Consulta: 3 octubre 2022].
  6. ↑ Robesyn, E; De Schrijver, K; Wollants, E; Top, G; et al «An outbreak of hepatitis A associated with the consumption of raw beef» (en anglès). J Clin Virol, 2009 Mar; 44 (3), pp: 207-210. Arxivat de l'original el 4 d’octubre 2022. DOI: 10.1016/j.jcv.2008.12.012. ISSN: 1386-6532. PMID: 19179106 [Consulta: 16 novembre 2021].
  7. ↑ Gossner, CM; Severi, E; Danielsson, N; Hutin, Y; Coulombier, D «Changing hepatitis A epidemiology in the European Union: new challenges and opportunities» (en anglès). Euro Surveill, 2015 Abr 23; 20 (16), pii: 21101. Arxivat de l'original el 9 d’octubre 2015. DOI: 10.2807/1560-7917.ES2015.20.16.21101. PMID: 25953274 [Consulta: 27 agost 2016].
  8. ↑ Muñoz-Martínez, SG; Díaz-Hernández, HA; Suárez-Flores, D; Sánchez-Ávila, JF; et al «Manifestaciones atípicas de la infección por el virus de la hepatitis A» (en castellà). Rev Gastroenterol Mex, 2018 Abr-Jun; 83 (2), pp: 134-143. Arxivat de l'original el 3 d’octubre 2022. DOI: 10.1016/j.rgmx.2017.10.004. ISSN: 2255-534X. PMID: 29685743 [Consulta: 3 octubre 2022].
  9. ↑ Jeong, SH; Lee, HS «Hepatitis A: clinical manifestations and management» (en anglès). Intervirology, 2010; 53 (1), pp: 15-19. Arxivat de l'original el 25 de juliol 2018. DOI: 10.1159/000252779. ISSN: 1423-0100. PMID: 20068336 [Consulta: 3 juliol 2018].
  10. ↑ World Health Organization. Hepatitis A. Fact sheet (en anglès). Ginebra, Suïssa: WHO media centre, 2016; Jul, pàgs. 1 [Consulta: 25 setembre 2016].  Arxivat 21 de febrer 2014 a Wayback Machine.
  11. ↑ Husain, EH «Fulminant hepatitis in typhoid fever» (en anglès). J Infect Public Health, 2011 Ag; 4 (3), pp: 154-156. DOI: 10.1016/j.jiph.2011.04.003. PMID: 21843862 [Consulta: 16 abril 2017].
  12. ↑ Aparicio Ruiz, M; Proupín Vázquez, N «Hepatitis A bifásica» (en castellà). Cadernos de Atención Primaria, 2005; 12, pp: 179-181. Arxivat de l'original el 23 d’octubre 2020. ISSN: 1134-3583 [Consulta: 18 juliol 2017].
  13. ↑ Chaudhry, SA; Koren, G «Hepatitis A infection during pregnancy» (en anglès). Can Fam Physician, 2015 Nov; 61 (11), pp: 963-964. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. ISSN: 0008-350X. PMC: 4642904. PMID: 26881283 [Consulta: 18 juliol 2017].
  14. ↑ de Oliveira Carneiro, I; Sander, AL; Silva, N; Moreira-Soto, A; et al «A novel marsupial hepatitis A virus corroborates complex evolutionary patterns shaping the genus Hepatovirus» (en anglès). J Virol, 2018; Abr 25, pii: JVI.00082-18. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1128/JVI.00082-18. PMC: 6002732. PMID: 29695421 [Consulta: 23 agost 2018].
  15. ↑ Costa-Mattioli, M; Domingo, E; Cristina, J «Analysis of sequential hepatitis A virus strains reveals coexistence of distinct viral subpopulations» (en anglès). J Gen Virol, 2006 Gen; 87 (Pt 1), pp: 115-118. Arxivat de l'original el 8 de maig 2018. DOI: 10.1099/vir.0.81286-0. ISSN: 0022-1317. PMID: 16361423 [Consulta: 23 juliol 2017].
  16. ↑ Pérez-Rodríguez, FJ; D'Andrea, L; de Castellarnau M; Costafreda, MI; et al «Improving virus production through quasispecies genomic selection and molecular breeding» (en anglès). Sci Rep, 2016 Nov 3; 6, pp: 35962. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1038/srep35962. PMC: 5093897. PMID: 27808108 [Consulta: 23 juliol 2017].
  17. ↑ Werzberger, A; Mensch, B; Kuter, B; Brown, L; Lewis, J; et al «A controlled trial of a formalin-inactivated hepatitis A vaccine in healthy children» (en anglès). N Engl J Med, 1992 Ag 13; 327 (7), pp: 453-457. Arxivat de l'original el 8 de maig 2018. DOI: 10.1056/NEJM199208133270702. PMID: 1320740 [Consulta: 27 juliol 2017].
  18. ↑ Pungpapong, S; Kim, WR; Poterucha, JJ «Natural history of hepatitis B virus infection: an update for clinicians» (en anglès). Mayo Clin Proc, 2007 Ag; 82 (8), pp: 967-975. Arxivat de l'original el 12 d’agost 2022. DOI: 10.4065/82.8.967. ISSN: 1942-5546. PMID: 17673066 [Consulta: 23 setembre 2022].
  19. ↑ Schaefer, S «Hepatitis B virus taxonomy and hepatitis B virus genotypes» (en anglès). World J Gastroenterol, 2007 Gen 7; 13 (1), pp: 14-21. Arxivat de l'original el 24 de setembre 2022. DOI: 10.3748/wjg.v13.i1.14. PMC: 4065870. PMID: 17206751 [Consulta: 24 setembre 2022].
  20. ↑ Umar, M; Tul-Bushra, H; Umar, S; Khan, HA «HBV Perinatal Transmission» (en anglès). Int J Hepatol, 2013 Ag 22; 2013, pp: 875791. Arxivat de l'original el 9 d’octubre 2022. DOI: 10.1155/2013/875791. PMC: 3659463. PMID: 23738081 [Consulta: 9 octubre 2022].
  21. ↑ Chen, X; Chen, J; Wen, J; Xu, C; Zhang, S; et al «Breastfeeding Is Not a Risk Factor for Mother-to-Child Transmission of Hepatitis B Virus» (en anglès). PLoS One, 2013; 8 (1), pp: e55303. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. DOI: 10.1371/journal.pone.0055303. PMC: 3557270. PMID: 23383145 [Consulta: 11 octubre 2022].
  22. ↑ Midorikawa, Y; Tatsuno, K; Moriyama, M «Genome-wide analysis of hepatitis B virus integration in hepatocellular carcinoma: Insights next generation sequencing» (en anglès). Hepatobiliary Surg Nutr, 2021 Ag; 10 (4), pp: 548-552. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.21037/hbsn-21-228. PMC: 8350990. PMID: 34430541 [Consulta: 28 agost 2021].
  23. ↑ Inoue, J; Sato, K; Ninomiya, M; Masamune, A «Envelope Proteins of Hepatitis B Virus: Molecular Biology and Involvement in Carcinogenesis» (en anglès). Viruses, 2021 Jun 11; 13 (6), pp: 1124. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.3390/v13061124. PMC: 8230773. PMID: 34208172 [Consulta: 18 novembre 2021].
  24. ↑ Fallahian, F; Zamani, F «Hepatitis B Vaccine: Immunity, Efficacy and Types» (en anglès). Shiraz E-Medical J, Gen; 11 (1), pp: 39-54. Arxivat de l'original el 18 de novembre 2021. ISSN: 1735-1391 [Consulta: 18 novembre 2021].
  25. ↑ Romanò, L; Paladini, S; Galli, C; Raimondo, G; et al «Hepatitis B vaccination» (en anglès). Hum Vaccin Immunother, 2015; 11 (1), pp: 53-57. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.4161/hv.34306. PMC: 4514213. PMID: 25483515 [Consulta: 18 novembre 2021].
  26. ↑ Committee on Fetus and Newborn & Committee on Infectious Diseases «Elimination of Perinatal Hepatitis B: Providing the First Vaccine Dose Within 24 Hours of Birth» (en anglès). American Academy of Pediatrics. Policy Statement, 2017; Ag, pàgs: 7. Arxivat de l'original el 29 d’agost 2017 [Consulta: 28 agost 2017].
  27. ↑ DrugBank «Lamivudine» (en anglès). Canadian Institutes of Health Research/The Metabolomics Innovation Centre, 2019 Ag 21; DB00709 (rev), pàgs: 14. Arxivat de l'original el 25 de setembre 2021 [Consulta: 22 agost 2021].
  28. ↑ Prifti, GM; Moianos, D; Giannakopoulou, E; Pardali, V; et al «Recent Advances in Hepatitis B Treatment» (en anglès). Pharmaceuticals (Basel), 2021 Maig 1; 14 (5), pp: 417. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.3390/ph14050417. PMC: 8147224. PMID: 34062711 [Consulta: 22 agost 2021].
  29. ↑ Wooddell, CI; Rozema, DB; Hossbach, M; John, M; et al «Hepatocyte-targeted RNAi therapeutics for the treatment of chronic hepatitis B virus infection» (en anglès). Mol Ther, 2013 Maig; 21 (5), pp: 973-985. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1038/mt.2013.31. PMID: 23439496 [Consulta: 17 agost 2016].
  30. ↑ Liaw, YF «HBeAg seroconversion as an important end point in the treatment of chronic hepatitis B» (en anglès). Hepatol Int, 2009 Set; 3 (3), pp: 425–433. Arxivat de l'original el 21 d’abril 2021. DOI: 10.1007/s12072-009-9140-3. PMC: 2748370. PMID: 19669245 [Consulta: 15 gener 2018].
  31. ↑ Boucle, S; Bassit, L; Ehteshami, M; Schinazi, RF «Towards Elimination of Hepatitis B Virus Using Novel Drugs, Approaches, and Combined Modalities» (en anglès). Clin Liver Dis, 2016 Nov; 20 (4), pp: 737–749. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1016/j.cld.2016.07.001. PMC: 5119551. PMID: 27742011 [Consulta: 15 gener 2018].
  32. ↑ Ebert, G; Pellegrini, M «Hepatitis B virus and inhibitor of apoptosis proteins - a vulnerable liaison» (en anglès). Cell Death Discov, 2016 Feb 22; 2, pp: 16014. Arxivat de l'original el 2 de febrer 2017. DOI: 10.1038/cddiscovery.2016.14. PMC: 4979503. PMID: 27551508 [Consulta: 20 gener 2017].
  33. ↑ Bakhshinejad, B; Sadeghizadeh, M «Bacteriophages and their applications in the diagnosis and treatment of hepatitis B virus infection» (en anglès). World J Gastroenterol, 2014 Set 7; 20 (33), pp: 11671-11683. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.3748/wjg.v20.i33.11671. PMC: 4155358. PMID: 25206272 [Consulta: 15 gener 2018].
  34. ↑ DrugBank «Entecavir» (en anglès). Canadian Institutes of Health Research/The Metabolomics Innovation Centre, 2019 Jul; DB00442 (rev), pàgs: 7. Arxivat de l'original el 11 de maig 2019 [Consulta: 22 juliol 2019].
  35. ↑ Lewandowska, M; Piekarska, A «New directions in hepatitis B therapy research» (en anglès). Clin Exp Hepatol, 2017 Set; 3 (3), pp: 119-126. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. DOI: 10.5114/ceh.2017.68831. PMC: 5649484. PMID: 29062901 [Consulta: 17 desembre 2017].
  36. ↑ Tang, L; Marcell, L; Kottilil, S «Systemic manifestations of hepatitis C infection» (en anglès). Infect Agent Cancer, pp: 29. Arxivat de l'original el 18 de febrer 2022. DOI: 10.1186/s13027-016-0076-7. PMC: 4878040. PMID: 27222662 [Consulta: 4 setembre 2021].
  37. ↑ Yeung, CY; Lee, HC; Chan, WT; Jiang, CB; et al «Vertical transmission of hepatitis C virus: Current knowledge and perspectives» (en anglès). World J Hepatol, 2014 Set 27; 6 (9), pp: 643-651. Arxivat de l'original el 10 d’octubre 2022. DOI: 10.4254/wjh.v6.i9.643. PMC: 4179143. PMID: 25276280 [Consulta: 10 octubre 2022].
  38. ↑ Patel, K; Muir, AJ; McHutchison, JG «Diagnosis and treatment of chronic hepatitis C infection» (en anglès). BMJ, 2006 Abr 29; 332 (7548), pp: 1013-1017. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1136/bmj.332.7548.1013. PMC: 1450048. PMID: 16644828 [Consulta: 21 setembre 2016].
  39. ↑ Smith, BD; Morgan, RL; Beckett, GA; Falck-Ytter, Y; et al «Hepatitis C virus testing of persons born during 1945-1965: recommendations from the Centers for Disease Control and Prevention» (en anglès). Ann Intern Med, 2012 Des 4; 157 (11), pp: 817-822. Arxivat de l'original el 23 de setembre 2016. DOI: 10.7326/0003-4819-157-9-201211060-00529. PMID: 22910836 [Consulta: 2 agost 2016].
  40. ↑ Moreno, M; Pérez-Alvarez, R; Rodrigo, L; Pérez-López, R; González, M «Long-term evolution of liver histopathology in patients with chronic hepatitis C and sustained response» (en anglès). Rev Esp Enferm Dig, 2005 Des; 97 (12), pp: 860-869. Arxivat de l'original el 20 d’octubre 2021. DOI: 10.4321/s1130-01082005001200002. ISSN: 1130-0108. PMID: 16454605 [Consulta: 20 octubre 2021].
  41. ↑ McCaughan, GW; George, J «Fibrosis progression in chronic hepatitis C virus infection» (en anglès). Gut, 2004 Mar; 53 (3), pp: 318-321. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1136/gut.2003.026393. PMC: 1773949. PMID: 14960506 [Consulta: 20 octubre 2021].
  42. ↑ Wandeler, G; Dufour, JF; Bruggmann, P; Rauch, A «Hepatitis C: a changing epidemic» (en anglès). Swiss Med Wkly, 2015 Feb 6; 145, pp: w14093. Arxivat de l'original el 22 de desembre 2017. DOI: 10.4414/smw.2015.14093. ISSN: 1424-7860. PMID: 25658972 [Consulta: 18 desembre 2017].
  43. ↑ Jiménez-Sousa, MÁ; Gómez-Moreno, AZ; Pineda-Tenor, D; Medrano, LM; et al «The IL7RA rs6897932 polymorphism is associated with progression of liver fibrosis in patients with chronic hepatitis C: Repeated measurements design» (en anglès). PLoS One, 2018 Maig 9; 13 (5), pp: e0197115. Arxivat de l'original el 11 de maig 2018. DOI: 10.1371/journal.pone.0197115. PMC: 1932-6203. PMID: 29742149 [Consulta: 10 maig 2018].
  44. ↑ Häussinger, D; Kordes, C «Space of Disse: a stem cell niche in the liver» (en anglès). Biol Chem, 2019 Des 18; 401 (1), pp: 81-95. Arxivat de l'original el 10 d’octubre 2022. DOI: 10.1515/hsz-2019-0283. ISSN: 1437-4315. PMID: 31318687 [Consulta: 10 octubre 2022].
  45. ↑ Miao, Z; Xie, Z; Miao, J; Ran, J; et al «Regulated Entry of Hepatitis C Virus into Hepatocytes» (en anglès). Viruses, 2017 Maig 9; 9 (5), pii: E100. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.3390/v9050100. PMC: 5454413. PMID: 28486435 [Consulta: 30 març 2018].
  46. ↑ Irshad, M; Gupta, P; Irshad, K «Molecular basis of hepatocellular carcinoma induced by hepatitis C virus infection» (en anglès). World J Hepatol, 2017 Des 28; 9 (36), pp: 1305-1314. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.4254/wjh.v9.i36.1305. PMC: 5756719. PMID: 29359013 [Consulta: 28 març 2018].
  47. ↑ Badami, E; Busà, R; Douradinha, B; Russelli, G; Miceli, V; Gallo, A; Zito, G; et al «Hepatocellular carcinoma, hepatitis C virus infection and miRNA involvement: Perspectives for new therapeutic approaches» (en anglès). World J Hepatol, 2022 Jun 14; 28 (22), pp: 2417-2428. Arxivat de l'original el 11 d’octubre 2022. DOI: 10.3748/wjg.v28.i22.2417. PMC: 9258280. PMID: 35979260 [Consulta: 11 octubre 2022].
  48. ↑ World Health Organization. Guidelines for the screening, care and treatment of persons with chronic hepatitis C infection. Updated version, abril 2016 (en anglès). Geneva, Switzerland: Global Hepatitis Programme, 2016; Abr, pàgs. 138. ISBN 9789241549615 [Consulta: 25 setembre 2016].  Arxivat 27 de setembre 2016 a Wayback Machine.
  49. ↑ AASLD/IDSA HCV Guidance Panel «Hepatitis C guidance: AASLD-IDSA recommendations for testing, managing, and treating adults infected with hepatitis C virus» (en anglès). Hepatology, 2015 Set; 62 (3), pp: 932-954. Arxivat de l'original el 7 d’agost 2017. DOI: 10.1002/hep.27950. ISSN: 1527-3350. PMID: 26111063 [Consulta: 25 juliol 2017].
  50. ↑ Jakobsen, JC; Nielsen, EE; Feinberg, J; Katakam, KK; et al «Direct-acting antivirals for chronic hepatitis C» (en anglès). Cochrane Database Syst Rev, 2017 Jun 6; 6, pp: CD012143. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. DOI: 10.1002/14651858.CD012143.pub2. PMID: 28585310 [Consulta: 25 juny 2017].
  51. ↑ Editorial «Clinical effects of antivirals for hepatitis C: context is critical» (en anglès). The Lancet Gastroenterology & Hepatology, 2017; Jun 22, pp: 539. Arxivat de l'original el 11 de març 2022. DOI: 10.1016/S2468-1253(17)30185-1. ISSN: 2468-1253 [Consulta: 25 juny 2017].
  52. ↑ Colombo, M; Bruno, S; Lleo, A «Hepatitis C virus eradication with direct antiviral agents and liver cancer recurrence: Is the best the enemy of the good?» (en anglès). Liver Int, 2017 Ag; 37 (8), pp: 1110-1112. Arxivat de l'original el 10 d’agost 2017. DOI: 10.1111/liv.13479. ISSN: 1478-3231. PMID: 28710819 [Consulta: 25 juliol 2017].
  53. ↑ Turnes, J; Domínguez-Hernández, R; Casado, MÁ «Análisis coste-efectividad de dos estrategias de tratamiento para la hepatitis C crónica: antes y después del acceso a los agentes antivirales de acción directa en España» (en castellà). Gastroenterol Hepatol, 2017; Jun 20, pii: S0210-5705(17)30124-3. ISSN 0210-5705. Arxivat de l'original el 10 d’agost 2017. DOI: 10.1016/j.gastrohep.2017.05.004. PMID: 28645446 [Consulta: 25 juny 2017].
  54. ↑ AMPS «Informe de Posicionamiento Terapéutico de ledipasvir/sofosbuvir (Harvoni®)» (en castellà). Departamento de medicamentos de uso humano. Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, 2015 Mar 20; V1/20032015, pàgs: 9. Arxivat de l'original el 10 d’abril 2019 [Consulta: 11 octubre 2018].
  55. ↑ Covini, G; Bredi, E; Badalamenti, S; Roncalli, M; et al «Autoimmune Hepatitis During Ledipasvir/Sofosbuvir Treatment of Hepatitis C: A Case Report» (en anglès). Hepatol Commun, 2018 Set 25; 2 (10), pp: 1179-1183. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1002/hep4.1248. PMC: 6167068. PMID: 30288473 [Consulta: 11 octubre 2018].
  56. ↑ Pérez-Berná, AJ; Rodríguez, MJ; Chichón, FJ; Friesland, MF; et al «Structural Changes In Cells Imaged by Soft X-ray Cryo-Tomography During Hepatitis C Virus Infection» (en anglès). ACS Nano, 2016 Jul 26; 10 (7), pp: 6597-6611. Arxivat de l'original el 10 de maig 2017. DOI: 10.1021/acsnano.6b01374. PMID: 27328170 [Consulta: 16 novembre 2016].
  57. ↑ MSSSI «Plan Estratégico para el abordaje de la Hepatitis C en el Sistema Nacional de Salud» (en castellà). Secretaría General de Sanidad y Consumo, 2015; Mar 21, pàgs: 102. Arxivat de l'original el 17 d’abril 2016 [Consulta: 6 març 2017].
  58. ↑ Wang, J; Li, WT; Zheng, YX; Zhao, SS; et al «The Association between Helicobacter pylori Infection and Chronic Hepatitis C: A Meta-Analysis and Trial Sequential Analysis» (en anglès). Gastroenterol Res Pract, 2016 Gen 24; 2016, pp: 8780695. Arxivat de l'original el 19 d’abril 2017. DOI: 10.1155/2016/8780695. PMC: 4745339. PMID: 26904112 [Consulta: 18 abril 2017].
  59. ↑ UniProt «Niemann-Pick C1-like protein 1» (en anglès). UniProtKB-Q9UHC9, 2018, pàgs: 19. Arxivat de l'original el 27 de setembre 2017 [Consulta: 15 febrer 2018].
  60. ↑ Sainz, B Jr; Barretto, N; Martin, DN; Hiraga, N; et al «Identification of the Niemann-Pick C1-like 1 cholesterol absorption receptor as a new hepatitis C virus entry factor» (en anglès). Nat Med, 2012 Gen 8; 18 (2), pp: 281-285. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1038/nm.2581. PMC: 3530957. PMID: 22231557 [Consulta: 15 febrer 2018].
  61. ↑ Aaltonen, V; Alavesa, M; Pirilä, L; Vesti, E; Al-Juhaish, M «Case report: bilateral Mooren ulcer in association with hepatitis C» (en anglès). BMC Ophthalmol, 2017 Des 6; 17 (1), pp: 239. Arxivat de l'original el 10 de desembre 2017. DOI: 10.1186/s12886-017-0633-x. ISSN: 1471-2415. PMID: 29212473 [Consulta: 9 desembre 2017].
  62. ↑ Babiker, A; Jeudy, J; Kligerman, S; Khambaty, M; et al «Risk of Cardiovascular Disease Due to Chronic Hepatitis C Infection: A Review» (en anglès). J Clin Transl Hepatol, 2017 Des 28; 5 (4), pp: 343-362. Arxivat de l'original el 15 de desembre 2020. DOI: 10.14218/JCTH.2017.00021. PMC: 5719192. PMID: 29226101 [Consulta: 17 desembre 2017].
  63. ↑ McPherson, S; Gosrani, S; Hogg, S; Patel, P; et al «Increased cardiovascular risk and reduced quality of life are highly prevalent among individuals with hepatitis C» (en anglès). BMJ Open Gastroenterol, 2020 Ag; 7 (1), pp: e000470. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1136/bmjgast-2020-000470. PMC: 7451276. PMID: 32847899 [Consulta: 22 desembre 2021].
  64. ↑ Ampuero, J; Romero-Gómez, M «Assessing cardiovascular risk in hepatitis C: An unmet need» (en anglès). World J Hepatol, 2015 Set 8; 7 (19), pp: 2214-2219. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.4254/wjh.v7.i19.2214. PMC: 4561776. PMID: 26380047 [Consulta: 17 desembre 2017].
  65. ↑ Modaresi Esfeh, J; Ansari-Gilani, K «Steatosis and hepatitis C» (en anglès). Gastroenterol Rep (Oxf), 2016 Feb; 4 (1), pp: 24-29. Arxivat de l'original el 24 de gener 2018. DOI: 10.1093/gastro/gov040. PMC: 4760068. PMID: 26276502 [Consulta: 23 gener 2018].
  66. ↑ Hum, J; Jou, JH «The link between hepatitis C virus and diabetes mellitus: Improvement in insulin resistance after eradication of hepatitis C virus» (en anglès). Clinical Liver Disease, 2018 Mar; 11 (3), pp: 73-76. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. DOI: 10.1002/cld.694. ISSN: 2046-2484 [Consulta: 23 abril 2018].
  67. ↑ Elberry, MH; Darwish, NHE; Mousa, SA «Hepatitis C virus management: potential impact of nanotechnology» (en anglès). Virol J, 2017 Maig 2; 14 (1), pp: 88. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1186/s12985-017-0753-1. PMC: 5414367. PMID: 28464951 [Consulta: 30 maig 2017].
  68. ↑ Zeuzem, S «Treatment Options in Hepatitis C» (en anglès). Dtsch Arztebl Int, 2017 Gen 9; 114 (1-02), pp: 11-21. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.3238/arztebl.2017.0011. PMC: 5373481. PMID: 28143635 [Consulta: 27 juliol 2017].
  69. ↑ Bourlière, M; Gordon, SC; Flamm, SL; Cooper, CL; et al «Sofosbuvir, Velpatasvir, and Voxilaprevir for Previously Treated HCV Infection» (en anglès). N Engl J Med, 2017 Jun 1; 376 (22), pp: 2134-2146. Arxivat de l'original el 11 d’agost 2017. DOI: 10.1056/NEJMoa1613512. PMID: 28564569 [Consulta: 9 agost 2017].
  70. ↑ FDA «FDA approves Vosevi for Hepatitis C» (en anglès). U.S. Department of Health and Human Services. FDA News Release, 2017; 20 Jul, pàgs: 3. Arxivat de l'original el 23 de juliol 2017 [Consulta: 13 agost 2017].
  71. ↑ FDA «FDA approves Mavyret for Hepatitis C» (en anglès). U.S. Department of Health and Human Services. FDA News Release, 2017; 4 Ag, pàgs: 3. Arxivat de l'original el 6 de setembre 2017 [Consulta: 29 agost 2017].
  72. ↑ Aggarwal, R «Hepatitis C Virus: Discovery to epitaph in a life-time» (en anglès). Natl Med J India, 2017 Mar-Abr; 30 (2), pp: 57-60. Arxivat de l'original el 29 d’agost 2017. PMID: 28816209 [Consulta: 29 agost 2017].
  73. ↑ Millman, AJ; Ntiri-Reid, B; Irvin, R; Kaufmann, MH; et al «Barriers to Treatment Access for Chronic Hepatitis C Virus Infection: A Case Series» (en anglès). Top Antivir Med, 2017 Jul-Ag; 25 (3), pp: 110-113. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. ISSN: 2161-5861. PMC: 5678961. PMID: 28820726 [Consulta: 29 agost 2017].
  74. ↑ Flores, R; Grubb, D; Elleuch, A; Nohales, MÁ; et al «Rolling-circle replication of viroids, viroid-like satellite RNAs and hepatitis delta virus: variations on a theme» (en anglès). RNA Biol, 2011 Mar-Abr; 8 (2), pp: 200-206. DOI: 10.4161/rna.8.2.14238. ISSN: 1555-8584. PMID: 21358283 [Consulta: 12 octubre 2022].
  75. ↑ Alves, C; Branco, C; Cunha, C «Hepatitis Delta Virus: A Peculiar Virus» (en anglès). Adv Virol, 2013 Oct; 2013, pp: 560105. Arxivat de l'original el 9 d’abril 2016. DOI: 10.1155/2013/560105. PMC: 3807834. PMID: 24198831 [Consulta: 29 agost 2016].
  76. ↑ Rizzetto, M «Hepatitis D: thirty years after» (en anglès). J Hepatol, 2009 Maig; 50 (5), pp: 1043–1050. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. DOI: 10.1016/j.jhep.2009.01.004. ISSN: 0168-8278. PMID: 19285743 [Consulta: 19 gener 2018].
  77. ↑ Taylor, JM «Infection by Hepatitis Delta Virus» (en anglès). Viruses, 2020 Jun 16; 12 (6), pp: 648. Arxivat de l'original el 16 d’octubre 2022. DOI: 10.3390/v12060648. PMC: 7354607. PMID: 32560053 [Consulta: 16 octubre 2022].
  78. ↑ Romeo, R; Perbellini, R «Hepatitis delta virus: Making the point from virus isolation up to 2014» (en anglès). World J Hepatol, 2015 Oct 8; 7 (22), pp: 2389-2395. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.4254/wjh.v7.i22.2389. PMC: 4598609. PMID: 26464754 [Consulta: 6 desembre 2017].
  79. ↑ Masood, U; John, S «Hepatitis D» (en anglès). StatPearls [Internet]. StatPearls Publishing LLC, 2019 Jun 4; NBK470436 (rev), pàgs: 6. Arxivat de l'original el 17 de maig 2022. PMID: 29261923 [Consulta: 21 juliol 2019].
  80. ↑ Giersch, K; Dandri, M «Hepatitis B and Delta Virus: Advances on Studies about Interactions between the Two Viruses and the Infected Hepatocyte» (en anglès). J Clin Transl Hepatol, 2015 Set 28; 3 (3), pp: 220-229. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.14218/JCTH.2015.00018. PMC: 4663204. PMID: 26623269 [Consulta: 31 juliol 2017].
  81. ↑ Chow, SK; Atienza, E; Cook, L; Prince, H; Slev, P; et al «Comparison of Enzyme Immunoassays for Detection of Antibodies to Hepatitis D Virus in Serum» (en anglès). Clin Vaccine Immunol, 2016 Ag; 23 (8), pp: 732–734. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1128/CVI.00028-16. PMC: 4979180. PMID: 27280621 [Consulta: 18 juliol 2017].
  82. ↑ Taylor, JM «Hepatitis D Virus Replication» (en anglès). Cold Spring Harb Perspect Med, 5, 11, 2015, pii: a021568. Arxivat de l'original el 11 de desembre 2021. DOI: 10.1101/cshperspect.a021568. PMC: 4632862. PMID: 26525452 [Consulta: 19 gener 2018].
  83. ↑ World Health Organization. Hepatitis D. Fact sheet (en anglès). Ginebra, Suïssa: WHO media centre. Fact sheets, 2016; Jul, pàgs: 1 [Consulta: 3 octubre 2016].  Arxivat 24 de desembre 2017 a Wayback Machine.
  84. ↑ Caviglia, GP; Ciancio, A; Rizzetto, M «A Review of HDV Infection» (en anglès). Viruses, 2022 Ag 10; 14 (8), pp: 1749. Arxivat de l'original el 16 d’octubre 2022. DOI: 10.3390/v14081749. PMC: 9414459. PMID: 36016371 [Consulta: 16 octubre 2022].
  85. ↑ Lempp, FA; Urban, S «Hepatitis Delta Virus: Replication Strategy and Upcoming Therapeutic Options for a Neglected Human Pathogen» (en anglès). Viruses, 2017 Jul 4; 9 (7), pii: E172. Arxivat de l'original el 2 d’agost 2017. DOI: 10.3390/v9070172. ISSN: 1999-4915. PMID: 28677645 [Consulta: 18 juliol 2017].
  86. ↑ Glenn, JS «Emerging Therapeutic Targets for Hepatitis Delta Virus Infection» (en anglès). Gastroenterol Hepatol (NY), 2018 Gen; 14 (1), pp: 47-49. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. ISSN: 1554-7914. PMC: 5824596. PMID: 29491762 [Consulta: 10 març 2017].
  87. ↑ DrugBank «Lonafarnib» (en anglès). Canadian Institutes of Health Research/The Metabolomics Innovation Centre, 2022 Set 5; DB06448 (rev), pàgs: 12. Arxivat de l'original el 15 de setembre 2022 [Consulta: 15 setembre 2022].
  88. ↑ Bogomolov, P; Alexandrov, A; Voronkova, N; Macievich, M; Kokina, K; et al «Treatment of chronic hepatitis D with the entry inhibitor myrcludex B: First results of a phase Ib/IIa study» (en anglès). J Hepatol, 2016 Set; 65 (3), pp: 490-498. Arxivat de l'original el 15 de setembre 2022. DOI: 10.1016/j.jhep.2016.04.016. ISSN: 0168-8278. PMID: 27132170 [Consulta: 15 setembre 2022].
  89. ↑ Yurdaydin, C «Recent advances in managing hepatitis D» (en anglès). F1000Res, 2017 Ag 30; 6, pp: 1596. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.12688/f1000research.11796.1. PMC: 5580405. PMID: 28928961 [Consulta: 6 desembre 2017].
  90. ↑ Mentha, N; Clément, S; Negro, F; Alfaiate, D «A review on hepatitis D: From virology to new therapies» (en anglès). J Adv Res, 2019 Mar 29; 17, pp: 3-15. Arxivat de l'original el 11 de desembre 2021. DOI: 10.1016/j.jare.2019.03.009. PMC: 6526199. PMID: 31193285 [Consulta: 21 juliol 2019].
  91. ↑ Waqar, S; Sharma, B; Koirala, J «Hepatitis E» (en anglès). StatPearls [Internet]. StatPearls Publishing LLC, 2021 Jul 18; NBK532278 (rev), pàgs: 7. Arxivat de l'original el 17 de maig 2022. PMID: 30335311 [Consulta: 2 agost 2021].
  92. ↑ Yugo, DM; Meng, XJ «Hepatitis E virus: foodborne, waterborne and zoonotic transmission» (en anglès). Int J Environ Res Public Health, 2013 Set 25; 10 (10), pp: 4507-4533. Arxivat de l'original el 20 de gener 2022. DOI: 10.3390/ijerph10104507. PMC: 3823334. PMID: 24071919 [Consulta: 22 agost 2021].
  93. ↑ Reperant, LA; Brown, IH; Haenen, OL; de Jong, MD; et al «Companion Animals as a Source of Viruses for Human Beings and Food Production Animals» (en anglès). J Comp Pathol, 2016 Jul; 155 (1 Supl 1), pp: S41-S53. Arxivat de l'original el 4 de febrer 2021. DOI: 10.1016/j.jcpa.2016.07.006. ISSN: 1532-3129. PMID: 27522300 [Consulta: 18 agost 2016].
  94. ↑ Lhomme, S; Marion, O; Abravanel, F; Chapuy-Regaud, S; et al «Hepatitis E Pathogenesis» (en anglès). Viruses, 2016 Ag 5; 8 (8), pp: 212. Arxivat de l'original el 22 de setembre 2022. DOI: 10.3390/v8080212. PMC: 4997574. PMID: 27527210 [Consulta: 23 setembre 2022].
  95. ↑ von Wulffen, M; Westhölter, D; Lütgehetmann, M; Pischke, S «Hepatitis E: Still Waters Run Deep» (en anglès). J Clin Transl Hepatol, 2018 Mar 28; 6 (1), pp: 40–47. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.14218/JCTH.2017.00030. PMC: 5862998. PMID: 29577031 [Consulta: 12 juliol 2018].
  96. ↑ Lemon, SM; Walker, CM «Enterically Transmitted Non-A, Non-B Hepatitis and the Discovery of Hepatitis E Virus» (en anglès). Cold Spring Harb Perspect Med, 2019 Ag 1; 9 (8), pp: a033449. Arxivat de l'original el 23 de setembre 2022. DOI: 10.1101/cshperspect.a033449. PMC: 6531376. PMID: 29735576 [Consulta: 23 setembre 2022].
  97. ↑ Clemente-Casares, P; Ramos-Romero, C; Ramirez-Gonzalez, E; Mas, A «Hepatitis E Virus in Industrialized Countries: The Silent Threat» (en anglès). Biomed Res Int, 2016 Des 14; 2016, pp: 9838041. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1155/2016/9838041. PMC: 5192302. PMID: 28070522 [Consulta: 10 gener 2018].
  98. ↑ García, N; Hernández, M; Gutierrez-Boada, M; Valero, A; Navarro, A; Muñoz-Chimeno, M; et al «Occurrence of Hepatitis E Virus in Pigs and Pork Cuts and Organs at the Time of Slaughter, Spain, 2017» (en anglès). Front Microbiol, 2020 Gen 28; 10, pp: 2990. Arxivat de l'original el 17 d’octubre 2022. DOI: 10.3389/fmicb.2019.02990. PMC: 6997137. PMID: 32047480 [Consulta: 17 octubre 2022].
  99. ↑ Garbuglia, AR; Alessandrini, AI; Pavio, N; Tessé, S; et al «Male patient with acute hepatitis E in Genoa, Italy: figatelli (pork liver sausage) as probable source of the infection» (en anglès). Clin Microbiol Infect, 2015 Gen; 21 (1), pp: e4-e6. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. DOI: 10.1016/j.cmi.2014.07.007. ISSN: 1469-0691. PMID: 25636944 [Consulta: 9 gener 2018].
  100. ↑ Berto, A; Grierson, S; Hakze-van der Honing, R; Martelli, F; et al «Hepatitis E Virus in Pork Liver Sausage, France» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2013 Feb; 19 (2), pp: 264–266. Arxivat de l'original el 14 de juny 2021. DOI: 10.3201/eid1902.121255. PMC: 3563277. PMID: 23347828 [Consulta: 9 gener 2018].
  101. ↑ Ferri, G; Vergara, A «Hepatitis E Virus in the Food of Animal Origin: A Review» (en anglès). Foodborne Pathog Dis, 2021 Jun; 18 (6), pp: 368-377. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. DOI: 10.1089/fpd.2020.2896. PMC: 8215403. PMID: 33784472 [Consulta: 22 agost 2021].
  102. ↑ Ahmed, A; Ali, IA; Ghazal, H; Fazili, J; Nusrat, S «Mystery of hepatitis e virus: recent advances in its diagnosis and management» (en anglès). Int J Hepatol, 2015 Gen 19; 2015, pp: 872431. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1155/2015/872431. PMC: 4322671. PMID: 25692043 [Consulta: 18 abril 2017].
  103. ↑ Bose, PD; Das, BC; Hazam, RK; Kumar, A; et al «Evidence of extrahepatic replication of hepatitis E virus in human placenta» (en anglès). J Gen Virol, 2014 Jun; 95 (Pt 6), pp: 1266-1271. Arxivat de l'original el 8 de setembre 2022. DOI: 10.1099/vir.0.063602-0. ISSN: 1465-2099. PMID: 24622580 [Consulta: 8 setembre 2022].
  104. ↑ Aspinall, EJ; Couturier, E; Faber, M; Said, B; et al «Hepatitis E virus infection in Europe: surveillance and descriptive epidemiology of confirmed cases, 2005 to 2015» (en anglès). Euro Surveill, 2017 Jun 29; 22 (26), pii: 30561. Arxivat de l'original el 5 de setembre 2017. DOI: 10.2807/1560-7917.ES.2017.22.26.30561. ISSN: 1560-7917. PMID: 28681720 [Consulta: 5 setembre 2017].
  105. ↑ van Gageldonk-Lafeber, AB; van der Hoek, W; Borlée, F; Heederik, DJ; et al «Hepatitis E virus seroprevalence among the general population in a livestock-dense area in the Netherlands: a cross-sectional population-based serological survey» (en anglès). BMC Infect Dis, 2017 Gen 5; 17 (1), pp: 21. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1186/s12879-016-2160-4. PMC: 5217153. PMID: 28056844 [Consulta: 12 gener 2017].
  106. ↑ Garbuglia, AR; Scognamiglio, P; Petrosillo, N; Mastroianni, CM; et al «Hepatitis E Virus Genotype 4 Outbreak, Italy, 2011» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2013 Gen; 19 (1), pp: 110-114. Arxivat de l'original el 5 de setembre 2017. DOI: 10.3201/eid1901.120983. PMC: 3558000. PMID: 23260079 [Consulta: 15 juliol 2017].
  107. ↑ Sarmiento-Silva, RE; Arenas-Huertero, F «Hepatitis E in Latin America» (en anglès). Ann Hepatol, 2019; Maig 22, pii: S1665-2681(19)30344-8. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1016/j.aohep.2019.05.004. ISSN: 1665-2681. PMID: 31167734 [Consulta: 28 juny 2019].
  108. ↑ Kuo, YT; Chang, CY; Wu, MS; Mo, LR «Acute hepatitis with nontyphoidal salmonella and hepatitis E virus coinfection» (en anglès). Advances in Digestive Medicine, 2014 Set; 1 (3), pp: 92-94. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. DOI: 10.1016/j.aidm.2013.09.006. ISSN: 2351-9797 [Consulta: 16 abril 2017].
  109. ↑ Gaetano, S; Vicenzina, F «Hepatitis E» (en anglès). A: Practical Management of Chronic Viral Hepatitis, Chap. 9 (Serviddio, G; Editor). InTechOpen, 2013; Maig 29, pàgs: 14 ISBN 978-953-51-1109-2. Arxivat de l'original el 2 de juny 2018. DOI: 10.5772/55568 [Consulta: 4 març 2018].
  110. ↑ Emeriaud, H; Huet, F; Roubille, F; Pasquié, JL «Acute Myocarditis Induced by Hepatitis E: An Uncommon Association» (en anglès). CJC Open, 2022 Abr 30; 4 (8), pp: 729-731. Arxivat de l'original el 8 de setembre 2022. DOI: 10.1016/j.cjco.2022.04.008. PMC: 9402964. PMID: 36035732 [Consulta: 8 setembre 2022].
  111. ↑ Premkumar, M; Rangegowda, D; Vashishtha, C; Bhatia, V; et al «Acute Viral Hepatitis E Is Associated with the Development of Myocarditis» (en anglès). Case Reports Hepatol, 2015; 2015, pp: 458056. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1155/2015/458056. PMC: 4329767. PMID: 25802773 [Consulta: 29 abril 2017].
  112. ↑ Echevarría, JM; Fogeda, M; Avellón, A «Epidemiología de la infección por el virus de la hepatitis E en España» (en castellà). Enferm Infecc Microbiol Clin, 2015 Abr; 33 (4), pp: 281-286. Arxivat de l'original el 6 de febrer 2018. DOI: 10.1016/j.eimc.2013.11.009. ISSN: 0213-005X. PMID: 24447919 [Consulta: 15 juliol 2017].
  113. ↑ Lapa, D; Capobianchi, MR; Garbuglia, AR «Epidemiology of Hepatitis E Virus in European Countries» (en anglès). Int J Mol Sci, 2015 Oct; 16 (10), pp: 25711–25743. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.3390/ijms161025711. PMC: 4632823. PMID: 26516843 [Consulta: 29 abril 2017].
  114. ↑ Takahashi, K; Okamoto, H; Abe, N; Kawakami, M; et al «Virulent Strain of Hepatitis E Virus Genotype 3, Japan» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2009 Maig; 15 (5), pp: 704-709. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.3201/eid1505.081100. PMC: 2687009. PMID: 19402955 [Consulta: 5 febrer 2017].
  115. ↑ Waldenström, J; Castedal, M; Konar, J; Karason, K; et al «Chronic hepatitis E infection with an emerging virus strain in a heart transplant recipient successfully treated with ribavirin: a case report» (en anglès). J Med Case Rep, 2015 Ag 26; 9, pp: 180. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1186/s13256-015-0655-z. PMC: 4550050. PMID: 26307049 [Consulta: 3 febrer 2018].
  116. ↑ Denner J, Pischke S, Steinmann E, Blümel J, Glebe D «Why all blood donations should be tested for hepatitis E virus (HEV)» (en anglès). BMC Infect Dis, 2019 Jun 20; 19 (1), pp: 541. Arxivat de l'original el 11 de febrer 2020. DOI: 10.1186/s12879-019-4190-1. ISSN: 1471-2334. PMID: 31221098 [Consulta: 28 juny 2019].
  117. ↑ Boland F, Martinez A, Pomeroy L, O'Flaherty N «Blood Donor Screening for Hepatitis E Virus in the European Union» (en anglès). Transfus Med Hemother, 2019 Abr; 46 (2), pp: 95-103. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1159/000499121. PMC: 6514502. PMID: 31191195 [Consulta: 28 juny 2019].
  118. ↑ Pavio, N; Doceul, V; Bagdassarian, E; Johne, R «Recent knowledge on hepatitis E virus in Suidae reservoirs and transmission routes to human» (en anglès). Vet Res, 2017 Nov 21; 48 (1), pp: 78. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1186/s13567-017-0483-9. PMC: 5696788. PMID: 29157309 [Consulta: 6 gener 2018].
  119. ↑ Rasche, A; Saqib, M; Liljander, AM; Bornstein, S; et al «Hepatitis E Virus Infection in Dromedaries, North and East Africa, United Arab Emirates, and Pakistan, 1983-2015» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2016 Jul; 22 (7), pp: 1249-1252. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.3201/eid2207.160168. PMC: 4918144. PMID: 27315454 [Consulta: 5 setembre 2017].
  120. ↑ Sridhar, S; Teng, JLL; Chiu, TH; Lau, SKP: Woo, PCY «Hepatitis E Virus Genotypes and Evolution: Emergence of Camel Hepatitis E Variants» (en anglès). Int J Mol Sci, 2017 Abr 20; 18 (4), pii: E869. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.3390/ijms18040869. PMC: 5412450. PMID: 28425927 [Consulta: 5 febrer 2017].
  121. ↑ Chaudhry, SA; Verma, N; Koren, G «Hepatitis E infection during pregnancy» (en anglès). Can Fam Physician, 2015 Jul; 61 (7), pp: 607–608. Arxivat de l'original el 9 d’octubre 2017. PMC: 4501603. PMID: 26175368 [Consulta: 18 juliol 2017].
  122. ↑ Labrique AB, Sikder SS, Krain LJ, West KP Jr, et al «Hepatitis E, a Vaccine-Preventable Cause of Maternal Deaths» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2012 Set; 18 (9), pp: 1401–1404. Arxivat de l'original el 11 de maig 2021. DOI: 10.3201/eid1809.120241. PMC: 3437697. PMID: 22931753 [Consulta: 18 juliol 2017].
  123. ↑ Abravanel, F; Lhomme, S; El Costa, H; Schvartz, B; et al «Rabbit Hepatitis E Virus Infections in Humans, France» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2017 Jul; 23 (7), pp: 1191-1193. Arxivat de l'original el 18 de juny 2017. DOI: 10.3201/eid2307.170318. PMC: 5512490. PMID: 28628452 [Consulta: 26 juny 2017].
  124. ↑ Rivero-Juarez A, Risalde MA, Frias M, García-Bocanegra I, Lopez-Lopez P, Cano-Terriza D, et al «Prevalence of hepatitis E virus infection in wild boars from Spain: a possible seasonal pattern?» (en anglès). BMC Vet Res, 2018 Feb 27; 14 (1), pp: 54. Arxivat de l'original el 14 de març 2018. DOI: 10.1186/s12917-018-1377-4. PMC: 5828074. PMID: 29482645 [Consulta: 13 març 2018].
  125. ↑ Perrin HB, Cintas P, Abravanel F, Gérolami R, et al «Neurologic Disorders in Immunocompetent Patients with Autochthonous Acute Hepatitis E» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2015 Nov; 21 (11), pp: 1928–1934. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.3201/eid2111.141789. PMC: 4622229. PMID: 26490255 [Consulta: 26 juny 2017].
  126. ↑ Zheng X, Yu L, Xu Q, Gu S, Tang L «Guillain-Barre syndrome caused by hepatitis E infection: case report and literature review» (en anglès). BMC Infect Dis, 2018 Gen 23; 18 (1), pp: 50. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1186/s12879-018-2959-2. PMC: 5778630. PMID: 29357816 [Consulta: 5 febrer 2017].
  127. ↑ Al-Saffar, A; Al-Fatly, B «Acute Motor Axonal Neuropathy in Association with Hepatitis E» (en anglès). Front Neurol, 2018 Feb 9; 9, pp: 62. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.3389/fneur.2018.00062. PMC: 5811470. PMID: 29479336 [Consulta: 4 febrer 2017].
  128. ↑ Shindo, M; Takemae, H; Kubo, T; Soeno, M; et al «Acute hepatitis E in a renal transplantation recipient: a case report» (en anglès). International Medical Case Reports Journal, 2018 Abr 5; 11, pp: 77—80. Arxivat de l'original el 13 d’abril 2018. DOI: 10.2147/IMCRJ.S163865. ISSN: 1179-142X [Consulta: 12 abril 2018].
  129. ↑ van Tong, H; Hoan, NX; Wang, B; Wedemeyer, H; et al «Hepatitis E Virus Mutations: Functional and Clinical Relevance» (en anglès). EBioMedicine, 2016 Set; 11, pp: 31-42. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1016/j.ebiom.2016.07.039. PMC: 5049923. PMID: 27528267 [Consulta: 5 setembre 2017].
  130. ↑ PubChem «Silvestrol» (en anglès). Compound Summary. NCBI, U.S. National Library of Medicine, 2022 Set 17; CID 11787114 (rev), pàgs: 20. Arxivat de l'original el 27 de setembre 2022 [Consulta: 27 setembre 2022].
  131. ↑ Glitscher, M; Himmelsbach, K;K Woytinek, K; Johne, R; Reuter, A; et al «Inhibition of Hepatitis E Virus Spread by the Natural Compound Silvestrol» (en anglès). Viruses, 2018 Jun 2; 10 (6), pp: 301. Arxivat de l'original el 27 de setembre 2022. DOI: 10.3390/v10060301. PMC: 6024817. PMID: 29865243 [Consulta: 27 setembre 2022].
  132. ↑ PubChem «Ribavirin» (en anglès). Compound Summary. NCBI, U.S. National Library of Medicine, 2018 Ag 18; CID 37542 (rev), pàgs: 79. Arxivat de l'original el 20 d’agost 2018 [Consulta: 20 agost 2018].
  133. ↑ Kinast, V; Burkard, TL; Todt, D; Steinmann, E «Hepatitis E Virus Drug Development» (en anglès). Viruses, 2019 Maig 28; 11 (6), pii: E485. Arxivat de l'original el 28 de juny 2019. DOI: 10.3390/v11060485. ISSN: 1999-4915. PMID: 31141919 [Consulta: 28 juny 2019].
  134. ↑ Hartl, J; Wehmeyer, MH; Pischke, S «Acute Hepatitis E: Two Sides of the Same Coin» (en anglès). Viruses, 2016 Nov 3; 8 (11), pii: E299. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.3390/v8110299. PMC: 5127013. PMID: 27827877 [Consulta: 20 agost 2018].
  135. ↑ Horvatits T, Schulze Zur Wiesch J, Lütgehetmann M, Lohse AW, Pischke S «The Clinical Perspective on Hepatitis E» (en anglès). Viruses, 2019 Jul 5; 11 (7), pii: E617. Arxivat de l'original el 14 de febrer 2020. DOI: 10.3390/v11070617. ISSN: 1999-4915. PMID: 31284447 [Consulta: 21 juliol 2019].
  136. ↑ Hepatitis E Vaccine Working Group «Hepatitis E Vaccine: Composition, Safety, Immunogenicity and Efficacy» (en anglès). Strategic Advisory Group of Experts on Immunization, WHO, 2014; Oct 1, pàgs: 30. Arxivat de l'original el 13 de febrer 2017 [Consulta: 12 juliol 2018].
  137. ↑ Melgaço JG, Gardinali NR, de Mello VDM, Leal M, et al «Hepatitis E: Update on Prevention and Control» (en anglès). Biomed Res Int, 2018 Gen 9; 2018, pp: 5769201. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1155/2018/5769201. PMC: 5818934. PMID: 29546064 [Consulta: 11 juliol 2018].
  138. ↑ Cao, Y; Bing, Z; Guan, S; Zhang, Z; Wang, X «Development of new hepatitis E vaccines» (en anglès). Hum Vaccin Immunother, 2018 Jun; 14 (9), pp: 2254-2262. Arxivat de l'original el 8 de març 2021. DOI: 10.1080/21645515.2018.1469591. PMC: 6183316. PMID: 29708836 [Consulta: 18 juliol 2019].
  139. ↑ Yugo, DM; Cossaboom, CM; Meng, XJ «Naturally occurring animal models of human hepatitis E virus infection» (en anglès). ILAR J, 2014; 55 (1), pp: 187-199. Arxivat de l'original el 26 de setembre 2022. DOI: 10.1093/ilar/ilu007. PMC: 4158347. PMID: 24936039 [Consulta: 26 setembre 2022].
  140. ↑ Peralta, B; Biarnés, M; Ordóñez, G; Porta, R; et al «Evidence of widespread infection of avian hepatitis E virus (avian HEV) in chickens from Spain» (en anglès). Vet Microbiol, 2009 Maig 28; 137 (1-2), pp: 31-36. Arxivat de l'original el 7 de gener 2018. DOI: 10.1016/j.vetmic.2008.12.010. ISSN: 0378-1135. PMID: 19136224 [Consulta: 6 gener 2018].
  141. ↑ Nan, Y; Wu, C; Zhao, Q; Zhou, EM «Zoonotic Hepatitis E Virus: An Ignored Risk for Public Health» (en anglès). Front Microbiol, 2017 Des 4; 8, pp: 2396. Arxivat de l'original el 26 de maig 2021. DOI: 10.3389/fmicb.2017.02396. PMC: 5723051. PMID: 29255453 [Consulta: 6 gener 2018].
  142. ↑ Sun, P; Lin, S; He, S; Zhou, EM; Zhao, Q «Avian Hepatitis E Virus: With the Trend of Genotypes and Host Expansion» (en anglès). Front Microbiol, 2019 Jul 24; 10, pp: 1696. Arxivat de l'original el 26 de setembre 2022. DOI: 10.3389/fmicb.2019.01696. PMC: 6668596. PMID: 31396195 [Consulta: 26 setembre 2022].
  143. ↑ Kenney, SP «The Current Host Range of Hepatitis E Viruses» (en anglès). Viruses, 2019 Maig 17; 11 (5), pii: E452. Arxivat de l'original el 2 de juny 2019. DOI: 10.3390/v11050452. ISSN: 1999-4915. PMID: 31108942 [Consulta: 1r juny 2019].
  144. ↑ Corneillie, L; Banda, DH; Meuleman, P «Animal Models for Hepatitis E virus» (en anglès). Viruses, 2019 Jun 18; 11 (6), pii: E564. Arxivat de l'original el 28 de juny 2019. DOI: 10.3390/v11060564. ISSN: 1999-4915. PMID: 31216711 [Consulta: 28 juny 2019].
  145. ↑ Fagan, E; Williams, R «Identification of toga-like virus in fulminant hepatitis attributed to minocycline therapy» (en anglès). BMJ, 1989 Nov 11; 299 (6709), pp: 1224. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. ISSN: 0959-8138. PMC: 1838093. PMID: 2513077 [Consulta: 6 gener 2018].
  146. ↑ Kelly, D; Skidmore, S «Hepatitis C-Z: recent advances» (en anglès). Arch Dis Child, 2002 Maig; 86 (5), pp: 339-343. Arxivat de l'original el 7 de gener 2018. DOI: 10.1136/adc.86.5.339. PMC: 1751087. PMID: 11970925 [Consulta: 25 agost 2016].
  147. ↑ Stapleton JT, Foung S, Muerhoff AS, Bukh J, Simmonds P «The GB viruses: a review and proposed classification of GBV-A, GBV-C (HGV), and GBV-D in genus Pegivirus within the family Flaviviridae» (en anglès). J Gen Virol, 2011 Feb; 92 (Pt 2), pp: 233–246. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1099/vir.0.027490-0. PMC: 3081076. PMID: 21084497 [Consulta: 8 gener 2018].
  148. ↑ Chivero ET, Stapleton JT «Tropism of human pegivirus (formerly known as GB virus C/hepatitis G virus) and host immunomodulation: insights into a highly successful viral infection» (en anglès). J Gen Virol, 2015 Jul; 96 (Pt 7), pp: 1521-1532. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1099/vir.0.000086. PMC: 5744597. PMID: 25667328 [Consulta: 8 gener 2018].
  149. ↑ Praharaj AK, Kalghatgi AT, Nagendra A «Hepatitis G Virus Infection in Healthy Individuals, Acute Viral Hepatitis and Persons at Risk for Parenteral Transmission» (en anglès). Med J Armed Forces India, 2006 Oct; 62 (4), pp: 321-324. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1016/S0377-1237(06)80096-1. PMC: 5034187. PMID: 27688531 [Consulta: 6 desembre 2017].
  150. ↑ Bhattarai, N; Stapleton, JT «GB virus C: the good boy virus?» (en anglès). Trends Microbiol, 2012 Mar; 20 (3), pp: 124-130. Arxivat de l'original el 24 de setembre 2022. DOI: 10.1016/j.tim.2012.01.004. PMC: 3477489. PMID: 22325031 [Consulta: 24 setembre 2022].
  151. ↑ Reshetnyak, VI; Karlovich, TI; Ilchenko, LU «Hepatitis G virus» (en anglès). World J Gastroenterol, 2008 Ag 14; 14 (30), pp: 4725-34. Arxivat de l'original el 11 de novembre 2020. DOI: 10.3748/wjg.14.4725. ISSN: 1007-9327. PMID: 18720531 [Consulta: 11 juny 2016].
  152. ↑ Samadi, M; Salimi, V; Haghshenas, MR; Miri, SM; et al «Clinical and molecular aspects of human pegiviruses in the interaction host and infectious agent» (en anglès). Virol J, 2022 Mar 9; 19 (1), pp: 41. Arxivat de l'original el 24 de setembre 2022. DOI: 10.1186/s12985-022-01769-3. PMC: 8905790. PMID: 35264187 [Consulta: 24 setembre 2022].
  153. ↑ Berg MG, Lee D, Coller K, Frankel M, et al «Discovery of a Novel Human Pegivirus in Blood Associated with Hepatitis C Virus Co-Infection» (en anglès). PLoS Pathog, 2015 Des 11; 11 (12), pp: e1005325. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1371/journal.ppat.1005325. PMC: 4676677. PMID: 26658760 [Consulta: 8 gener 2018].
  154. ↑ Becher P, Bukh J, Gould E, Meyers G, et al «Pegivirus» (en anglès). International Committee on Taxonomy of Viruses, 2017; Jul, pàgs: 9. Arxivat de l'original el 29 d’octubre 2020 [Consulta: 23 setembre 2018].
  155. ↑ Smith DB, Becher P, Bukh J, Gould EA, et al «Proposed update to the taxonomy of the genera Hepacivirus and Pegivirus within the Flaviviridae family» (en anglès). J Gen Virol, 2016 Nov; 97 (11), pp: 2894-2907. Arxivat de l'original el 8 d’agost 2021. DOI: 10.1099/jgv.0.000612. ISSN: 0022-1317. PMID: 27692039 [Consulta: 8 gener 2018].
  156. ↑ Qian, JY; Bai, XY; Feng, YL; et al «Cholestasis, ascites and pancytopenia in an immunocompetent adult with severe cytomegalovirus hepatitis» (en anglès). World J Gastroenterol, 2015 Nov 21; 21 (43), pp: 12505-12509. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. DOI: 10.3748/wjg.v21.i43.12505. PMC: 4649133. PMID: 26604657 [Consulta: 8 març 2016].
  157. ↑ Zahid, M; Ali, N; Saad, M; Kelly, P; Ortiz, A «Acute Cytomegalovirus (CMV) Hepatitis in an Immunocompetent Adult» (en anglès). Am J Case Rep, 2020 Jul 16; 21, pp: e925495-1-e925495. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.12659/AJCR.925495. PMC: 7387041. PMID: 32673293 [Consulta: 17 setembre 2021].
  158. ↑ Vine, LJ; Shepherd, K; Hunter, JG; Madden, R; et al «Characteristics of Epstein-Barr virus hepatitis among patients with jaundice or acute hepatitis» (en anglès). Aliment Pharmacol Ther, 2012 Jul; 36 (1), pp: 16-21. ISSN 1365-2036. Arxivat de l'original el 4 de maig 2016. DOI: 10.1111/j.1365-2036.2012.05122.x. PMID: 22554291 [Consulta: 8 març 2016].
  159. ↑ de la Vega Bueno, A; Lledín Barbancho, MD «Hepatitis víricas» (en castellà). Pediatría Integral, 2020 Gen-Feb; XXIV (1), pp: 15–27. Arxivat de l'original el 18 de desembre 2021. ISSN: 2695-6640 [Consulta: 18 desembre 2021].
  160. ↑ Cacopardo B, Nunnari G, Mughini MT, Tosto S, Benanti F, Nigro L «Fatal hepatitis during Epstein-Barr virus reactivation» (en anglès). European Review for Medical and Pharmacological Sciences, 2003 Jul-Ag; 7 (4), pp: 107-109. Arxivat de l'original el 9 d’agost 2017. ISSN: 2284-0729. PMID: 15068233 [Consulta: 7 maig 2018].
  161. ↑ Schechter S, Lamps L «Epstein-Barr Virus Hepatitis: A Review of Clinicopathologic Features and Differential Diagnosis» (en anglès). Arch Pathol Lab Med, 2018 Oct; 142 (10), pp: 1191-1195. DOI: 10.5858/arpa.2018-0208-RA. ISSN: 1543-2165. PMID: 30281361 [Consulta: 16 juny 2019].
  162. ↑ Moniri A, Tabarsi P, Marjani M, Doosti Z «Acute Epstein-Barr virus hepatitis without mononucleosis syndrome: a case report» (en anglès). Gastroenterol Hepatol Bed Bench, 2017 Primavera; 10 (2), pp: 147-149. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. ISSN: 2008-2258. PMC: 5495904. PMID: 28702140 [Consulta: 16 juny 2019].
  163. ↑ Shibata Y, Kitajima N, Kawada J, Sugaya N, et al «Association of cytomegalovirus with infantile hepatitis» (en anglès). Microbiol Immunol, 2005; 49 (8), pp: 771-777. Arxivat de l'original el 7 de gener 2018. DOI: 10.1111/j.1348-0421.2005.tb03667.x. ISSN: 1348-0421. PMID: 16113505 [Consulta: 28 juny 2017].
  164. ↑ Caba Molina, M; Ríos Pelegrina, R; Crespo Lora, V; Aneiros Fernández, J; et al «Hepatitis necrotizante por virus del herpes simple-tipo 1 en paciente inmunocompetente» (en castellà). XXV Congreso de la Sociedad Española de Anatomía Patológica, 2011 Maig; Comunicació 13, pàgs: 1. Arxivat de l'original el 28 d’octubre 2020 [Consulta: 17 abril 2017].
  165. ↑ Masadeh M, Shen H, Lee Y, Gunderson A, et al «A fatal case of herpes simplex virus hepatitis in a pregnant patient» (en anglès). Intractable Rare Dis Res, 2017 Maig; 6 (2), pp: 124-127. DOI: 10.5582/irdr.2017.01013. PMC: 5451744. PMID: 28580213 [Consulta: 8 juliol 2017].
  166. ↑ Bal A, Zandotti C, Nougairede A, Ninove L, et al «Fulminant Hepatitis Due to Father-to-Newborn Transmission of Herpes Simplex Virus type 1» (en anglès). Open Virol J, 2013 Oct 31; 7, pp: 96-97. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.2174/1874357901307010096. PMC: 3821095. PMID: 24222807 [Consulta: 6 gener 2018].
  167. ↑ Then EO, Gayam V, Are VS, Sunkara T, Gaduputi V «Herpes Simplex Virus Hepatitis: A Brief Review of an Oft-overlooked Pathology» (en anglès). Cureus, 2019 Mar 25; 11 (3), pp: e4313. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.7759/cureus.4313. PMC: 6538099. PMID: 31183293 [Consulta: 26 juny 2019].
  168. ↑ Czartoski T, Liu C, Koelle DM, Schmechel S, et al «Fulminant, acyclovir-resistant, herpes simplex virus type 2 hepatitis in an immunocompetent woman» (en anglès). J Clin Microbiol, 2006 Abr; 44 (4), pp: 1584-1586. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1128/JCM.44.4.1584-1586.2006. PMC: 1448683. PMID: 16597901 [Consulta: 6 gener 2018].
  169. ↑ Razonable RR, Paya CV «The Impact of Human Herpesvirus-6 and -7 Infection on the Outcome of Liver Transplantation» (en anglès). Liver Transpl, 2002 Ag; 8 (8), pp: 651-658. Arxivat de l'original el 7 d’octubre 2017. DOI: 10.1053/jlts.2002.34966. ISSN: 1527-6473. PMID: 12149755 [Consulta: 28 juny 2017].
  170. ↑ García Aguilera, X; Ledo Rodríguez, A; Teruel Sánchez-Vegazo, C; Moreira Vicente, V «Hepatitis aguda por el virus de la varicela zòster» (en castellà). Gastroenterol Hepatol, 2008 Mar; 31 (3), pp: 131. Arxivat de l'original el 25 d’agost 2018. DOI: 10.1157/13116501. ISSN: 0210-5705 [Consulta: 24 agost 2018].
  171. ↑ Polakos, NK; Cornejo, JC; Murray, DA; Wright, KO; et al «Kupffer cell-dependent hepatitis occurs during influenza infection» (en anglès). Am J Pathol, 2006 Abr; 168 (4), pp: 1169-1178; quiz 1404-5. Arxivat de l'original el 22 de gener 2022. DOI: 10.2353/ajpath.2006.050875. PMC: 1606556. PMID: 16565492 [Consulta: 8 març 2016].
  172. ↑ Ssemadaali, MA; Effertz, K; Singh, P; et al «Identification of heterologous Torque Teno Viruses in humans and swine» (en anglès). Sci Rep, 2016 Maig 25; 6, pp: 26655. DOI: 10.1038/srep26655. PMC: 4879562. PMID: 27222164 [Consulta: 17 juny 2016].
  173. ↑ Bonis, PA «TT virus» (en anglès). J Am Soc Nephrol, 1999 Ag; 10 (8), pp: 1828-1832. PMID: 10446953 [Consulta: 17 juny 2016].
  174. ↑ de Souza, LJ; Gonçalves Carneiro, H; Souto Filho, JT; et al «Hepatitis in dengue shock syndrome» (en anglès). Braz J Infect Dis, 2002 Des; 6 (6), pp: 322-327. Arxivat de l'original el 18 d’agost 2017. PMID: 12585978 [Consulta: 7 juliol 2016].
  175. ↑ Conger, NG; Paolino, KM; Osborn, EC; Rusnak, JM; et al «Health care response to CCHF in US soldier and nosocomial transmission to health care providers, Germany, 2009» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2015 Gen; 21 (1), pp: 23-31. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.3201/eid2101.141413. PMC: 4285246. PMID: 25529825 [Consulta: 1r setembre 2016].
  176. ↑ Walker, DH; McCormick, JB; Johnson, KM; Webb, PA; et al «Pathologic and virologic study of fatal Lassa fever in man» (en anglès). Am J Pathol, 1982 Jun; 107 (3), pp: 349-356. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. ISSN: 0002-9440. PMC: 1916239. PMID: 7081389 [Consulta: 17 abril 2017].
  177. ↑ Martínez González, J; Senosiain Lalastra, C; Mesonero Gismero, F; Moreira Vicente, V «Una causa excepcional de hepatitis aguda en el adulto: parvovirus B19» (en castellà). Gastroenterol Hepatol, 2012 Des; 35 (10), pp: 697-699. Arxivat de l'original el 20 de desembre 2016. DOI: 10.1016/j.gastrohep.2012.04.012. PMID: 22749503 [Consulta: 10 desembre 2016].
  178. ↑ Furukawa M, Kaji K, Masuda H, Ozaki K, et al «Severe Aplastic Anemia following Parvovirus B19-Associated Acute Hepatitis» (en anglès). Case Reports Hepatol, 2017 Abr 20; 2017, pp: 1359486. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1155/2017/1359486. PMC: 5415664. PMID: 28512588 [Consulta: 9 juliol 2017].
  179. ↑ Read, RB; Ede, RJ; Morgan-Capner, P; Moscoso, G; et al «Myocarditis and fulminant hepatic failure from coxsackievirus B infection» (en anglès). Postgrad Med J, 1985 Ag; 61 (718), pp: 749-752. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. PMC: 2418347. PMID: 2994033 [Consulta: 19 gener 2017].
  180. ↑ Moreau, B; Michel, RP; Bastedo, C; Ghali, P «Hepatitis and Encephalitis due to Coxsackie Virus A9 in an Adult» (en anglès). Case Rep Gastroenterol, 2011 Sep; 5 (3), pp: 617-622. Arxivat de l'original el 8 d’abril 2022. DOI: 10.1159/000333135. PMC: 3220896. PMID: 22114569 [Consulta: 19 gener 2017].
  181. ↑ Ayaslioglu, E; Guliter, S; Karabicak, C; Ecemis, K; et al «Sandfly fever virus as a rare cause of acute viral hepatitis» (en anglès). Travel Med Infect Dis, 2014 Maig-Jun; 12 (3), pp: 296-297. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. DOI: 10.1016/j.tmaid.2014.02.001. ISSN: 1477-8939. PMID: 24602976 [Consulta: 31 maig 2018].
  182. ↑ Koci, MD; Schultz-Cherry, S «Avian Astroviruses» (en anglès). Avian Pathology, 2002 Jun; 31 (3), pp: 213–227. Arxivat de l'original el 1 de febrer 2017. DOI: 10.1080/03079450220136521. PMID: 12396344 [Consulta: 19 gener 2017].
  183. ↑ Gonzales-Gustavson, E; Timoneda, N; Fernandez-Cassi, X; Caballero, A; et al «Identification of sapovirus GV.2, astrovirus VA3 and novel anelloviruses in serum from patients with acute hepatitis of unknown aetiology» (en anglès). PLoS One, 2017 Oct 5; 12 (10), pp: e0185911. Arxivat de l'original el 13 d’octubre 2017. DOI: 10.1371/journal.pone.0185911. PMC: 5628893. PMID: 28982120 [Consulta: 13 octubre 2017].
  184. ↑ Wander, P; Epstein, M; Bernstein, D «COVID-19 Presenting as Acute Hepatitis» (en anglès). Am J Gastroenterol, 2020 Jun; 115 (6), pp: 941-942. Arxivat de l'original el 26 de setembre 2022. DOI: 10.14309/ajg.0000000000000660. PMC: 7172489. PMID: 32301760 [Consulta: 26 setembre 2022].
  185. ↑ Naim, HY «Measles virus» (en anglès). Hum Vaccin Immunother, 2015; 11 (1), pp: 21-26. Arxivat de l'original el 8 de març 2021. DOI: 10.4161/hv.34298. PMC: 4514292. PMID: 25483511 [Consulta: 24 agost 2018].
  186. ↑ Dinh, A; Fleuret, V; Hanslik, T «Liver involvement in adults with measles» (en anglès). Int J Infect Dis, 2013 Des; 17 (12), pp: e1243-e1244. Arxivat de l'original el 31 de juliol 2021. DOI: 10.1016/j.ijid.2013.06.014. ISSN: 1878-3511. PMID: 23938044 [Consulta: 24 agost 2018].
  187. ↑ Sherman, KE; Rouster, SD; Kong, LX; Aliota, MT; Blackard, JT; Dean, GE «Zika virus replication and cytopathic effects in liver cells» (en anglès). PLoS One, 2019 Mar 20; 14 (3), pp: e0214016. Arxivat de l'original el 7 d’abril 2022. DOI: 10.1371/journal.pone.0214016. PMC: 6426209. PMID: 30893357 [Consulta: 15 maig 2019].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Hepatitis_vírica&oldid=33706453»