Dengue
| L'article o secció necessita millores quant al seu format. |
El dengue, anomenat també febre vermella, grip tropical, febre de Dandi, febre de la polca,[1] i febre trencaossos (en alguns països d'Amèrica Llatina), és una malaltia infecciosa d'origen víric, epidèmica i contagiosa que es transmet per la picada d'un mosquit.
 Micrografia del virus del dengue  | |
| Tipus | infecció vírica, malaltia infecciosa per flavivirus, malaltia tropical desatesa i malaltia |
|---|---|
| Especialitat | infectologia |
| Clínica-tractament | |
| Símptomes | fatiga muscular, cefalàlgia, artràlgia, miàlgia, nàusea, limfadenopatia, vòmit, adinàmia, anorèxia, exantema maculopapular, bradicàrdia i hemorràgia |
| Exàmens | exploració física, cultiu viral, reacció en cadena de la polimerasa, ELISA i prova d'hemaglutinació passiva |
| Tractament | desintoxicació, antihemorràgic, transfusió de sang, diürètic i tractament simptomàtic |
| Patogènia | |
| Transmissió patògena | transmissió per mosquits, transmissió per hemocontacte de patogen i transmissió placental |
| Causat per | virus del dengue |
| Classificació | |
| CIM-11 | 1D2Z |
| CIM-10 | A97 |
| CIM-9 | 061 |
| CIAP | A77 |
| Recursos externs | |
| Enciclopèdia Catalana | 0096474 |
| OMIM | 614371 |
| DiseasesDB | 3564 |
| MedlinePlus | 001374 |
| eMedicine | 215840 |
| Patient UK | dengue-fever-pro |
| MeSH | D003715 |
| Orphanet | 99828 |
| UMLS CUI | C0011311 |
| DOID | DOID:12205 |
| Dengue virus | |
|---|---|
Micrografia del virus del dengue | |
| Dades | |
| Genoma | Grup IV ((+)ssRNA) |
| Malaltia | dengue |
| Taxonomia | |
| Família | Flaviviridae |
| Gènere | Flavivirus |
| Espècie | Dengue virus |
Els símptomes que la caracteritzen són febre i dolor intens a les articulacions i músculs, inflamació dels ganglis limfàtics i erupció ocasional de la pell. Amb freqüència té una evolució de sis a set dies, però la convalescència és llarga i lenta.
Una forma més greu és el dengue hemorràgic, caracteritzat per hemorràgies i una baixada perillosa de les plaquetes, que ocasiona la mort en més del 20% dels casos segons estudis realitzats per l'OMS. S'ha vist que en nens menors de quinze anys, hi pot haver un estat de xoc hipovolèmic del sistema circulatori, provocant així dolors abdominals. En aquest cas, sense perfusió, la mort és inevitable.
És freqüent en zones de l'Índia, Sud-est Asiàtic, Centre i Amèrica del Sud, i Àfrica central i occidental. Encara que sigui originària de les zones tropicals i subtropicals del món, s'ha començat a observar diversos casos a Europa.[2]
És causada per qualsevol de les quatre soques víriques DEN-1, DEN-2, DEN-3 o DEN-4 que estan estretament relacionades. La immunitat que es pot obtenir després de patir la infecció és específica de la soca responsable i no de les altres. A més a més, la successió d'infeccions per soques diferents potencia la probabilitat de patir l'anomenat dengue hemorràgic, que té un quadre potencialment mortal.
L'OMS la inclou, juntament amb el Chikungunya, a la llista de Malalties tropicals desateses.[3]
EtiologiaModifica
El virus del dengue (DENV) pertany a la família Flaviviridae i al gènere Flavivirus. El criptograma dels Flavivirus és R/1: 4/8: Se/S I,V/C,O Ve/Ac,Di. Per tant, es tracta d'un virus RNA monocatenari no segmentat, d'alta variabilitat genòmica, de reduït pes molecular (PM), i amb un àcid nuclèic de PM relativament baix. La seva mida va dels 30 a 50 nm, la càpside que envolta el material genètic (nucleocàpside) és de simetria icosaèdrica, i presenta una coberta externa constituïda per proteïnes E i M. Entre la coberta externa i la nucleocàpside es troba una membrana lipídica que deriva de la membrana cel·lular de la cèl·lula hospedadora. És un virus inestable al medi ambient que es pot inactivar amb facilitat mitjançant calor, dessecació i desinfectants que continguin detergents o disolvents lipídics.
Afecta tant a vertebrats com a invertebrats. Les vies d'infecció són per contacte indirecte o per via congènita. Es transmeten per vector, més concretament àcars i dípters.
Cicle de transmissióModifica
TransmissióModifica
El DENV es transmet als humans mitjançant la picada de les femelles (hematòfagues) de mosquit infectades. Els mosquits involucrats són els de l'espècie Aedes aegypti i amb menor freqüència els de l'A. albopictus (o mosquit tigre). Es tracta per tant d'un arbovirus.
Quines característiques té el vectorModifica
L'Aedes aegypti és una espècie diürna, amb major activitat de picada dues hores després de la posta de sol i diverses hores abans de l'alba. En medis urbans, viu i diposita els seus ous als voltants i interior de les cases: en recipients utilitzats per a l'emmagatzematge d'aigua per a les necessitats domèstiques i en gerros, pots, pneumàtics vells i altres objectes que facin d'envàs d'aigua. La seva capacitat de vol és d'uns 100 m, per la qual cosa el mosquit que pica és el mateix que un ha criat.
L'A. aegypti és responsable de la transmissió dels virus tant del dengue com de la Febre Groga. El mosquit infectat (amb capacitat infectiva) transmetrà càrrega vírica a tot humà que piqui.
Qui pot emmalaltir de dengue?Modifica
Tota persona que és picada per un mosquit infectat pot desenvolupar la malaltia, que possiblement és més benigna en els nens que en els adults. La infecció genera immunitat de llarga durada contra el serotip específic del virus. No protegeix contra altres serotips i posteriorment pot exacerbar al dengue hemorràgic.
Per etapesModifica
En el vectorModifica
Un mosquit femella hematòfaga pica a un humà infectat que presenta una fase de virèmia (presència de virions en sang). Arriba a l'aparell digestiu i envaeix les cèl·lules mesentèriques. Comença la replicació a l'epiteli intestinal, ganglis nerviosos i ganglis limfàtics del mosquit.
El virus es disseminarà per altres teixits, arribant a les glàndules salivals. Allà, queda en estat latent fins que la femella torna a picar a un altre individu. D'ençà que el mosquit s'infecta fins que es torna un potencial transmissor d'aquest virus passen entre 8 a 12 dies. La infecció en el mosquit durarà tota la seva vida. Serà transmissor del virus a totes les persones a les que piqui en el que li quedi de vida.[4]
En l'ésser humàModifica
EntradaModifica
Un cop dins, els virions es dirigeixen per via sanguínia a nòduls limfàtics i altres òrgans com el fetge, i entren a les seves cèl·lules per endocitosi amb receptor.
Aquest receptor és mediat per les proteïnes E, que es troben constituint part de la seva coberta. Aquesta mateixa proteïna és la que li permet reconèixer les seves cèl·lules diana unint-se amb cadherines de les membranes específiques, que actuen com a receptor. Per tant, les membranes del virus i de la cèl·lula diana es fusionen alliberant així el virus dins la cèl·lula. Aquest fusionarà llavors amb un endosoma en el que es processaran les poliproteïnes.
Replicació del virus i formació de nous virionsModifica
Inicia la seva replicació en el citoplasma cel·lular utilitzant la maquinària de transcripció de la cèl·lula. El RNA del virus actua com a missatger, és traduït en els ribosomes i es genera una poliproteïna de mida gran que actuarà com a precursora de les proteïnes víriques individuals. A la membrana del reticle endoplasmàtic de la cèl·lula (o en la membrana cel·lular si es tracta de la cèl·lula del mosquit) és on s'acaba de formar el virió; la partícula vírica ja infectiva i madura.
Alliberament del virusModifica
S'allibera a la sang per lisi cel·lular causant una virèmia (virions en sang) que dura entre 4 i 5 dies, i va a infectar leucòcits i més teixits linfàtics produint símptomes clínics. Les 4 soques de DENV existents provoquen nivells alts de virèmia en humans (de l'ordre de 108 MID50 ml-1) (MID50: median mosquito infectious dose). Serà durant aquesta fase amb elevada virèmia que la picada d'un mosquit suposarà la recol·lecció de partícules víriques, incorporant els nous virions, i fent doncs que el cicle torni a començar.
Serotipus del dengueModifica
Les infeccions per dengue són causades per quatre soques del virus que s'han classificat segons criteris clínics, biològics immunològics i moleculars: DEN-1, DEN-2, DEN-3 i DEN-4.[5] Aquests quatre virus s'anomenen serotipus perquè cadascun presenta diferents interaccions amb els anticossos en el sèrum de sang humana. Els quatre virus són similars, comparteixen aproximadament 65% del seus genomes, però fins i tot dins d'un mateix serotipus hi ha una certa variació genètica. Malgrat aquestes variacions, la infecció amb cadascun dels serotipus presenta la mateixa simptomatologia.
Després de recuperar-se d'una infecció causada per un serotipus del dengue, la persona té immunitat contra el serotipus causant en concret però només queda protegit de noves infeccions causades pels serotipus restants de dos a tres mesos. Per tant, no és una protecció a llarg termini per tots els serotipus, ja que després d'aquest període un individu pot estar infectat amb qualsevol dels tres restants.
Tots quatre serotips són capaços de produir una infecció asimptomàtica, una malaltia febril o quadres més greus que poden arribar a produir la mort. Dins de cada serotip hi ha diferents varians genètiques (ja que es tracta d'un virus d'alta variabilitat genòmica) i poden ser més o menys virulentes unes que altres.
OrigenModifica
Pel que fa al seu origen, els científics suposen que el virus del dengue va evolucionar en primats i després va passar d'aquests primats als éssers humans de l'Àfrica o del sud-est d'Àsia fa entre 500 i 1.000 anys.
Descobriment de la primera socaModifica
El 1943, Ren Kimura i Susumu Hotta van ser els primers a aïllar el virus del dengue. Aquests dos científics estaven estudiant mostres de sang que es van prendre a pacients el 1943 durant l'epidèmia del dengue a Nagasaki, Japó. Un anys després, Albert B. Sabin i Walter Schlesinger van aÏllar també el virus del dengue. Van aïllar el virus que ara es coneix com a dengue virus 1 (DEN-1).
Evolució geogràfica del dengueModifica
En la dècada de 1970 els focus d'infecció estaven bastant localitzats: d'una banda al sud-est asiàtic s'hi trobaven les quatre soques; per altra banda, a Amèrica Central i Àfrica hi eren presents exclusivament DEN-1 i DEN-2. Però l'any 2004 la distribució geogràfica dels quatre serotipus ja s'estenia àmpliament. Actualment els quatre serotipus de dengue circulen junts en les regions tropicals i subtropicals de tot el món.
EpidemiologiaModifica
L'Organització Mundial de la Salut (OMS) registra una incidència de 390 milions d'infeccions per virus del dengue (DENV) a l'any, de les quals 96 milions es manifesten clínicament.[6] A més, s'estima que un total de 3900 milions de persones, de 128 països, estan en risc d'infecció pel DENV.
Es tracta d'una malaltia hiperendèmica degut als múltiples serotips de virus existents estretament relacionats amb les estacions de l'any. Quan un pacient sobreviu a la infecció adquireix immunitat de per vida contra el DENV d'aquell serotipus en particular. Existeix immunitat creuada (cap als altres serotipus); però és parcial i temporal. No tan sols això sinó que una nova infecció per una nova soca (diferent serotipus) pot agreujar la simptomatologia. D'aquesta manera, quan la immunitat creuada desapareix, l'individu no només és més susceptible de tornar a infectar-se amb un altre serotipus sinó que té més risc de presentar una simptomatologia més greu.
Existeixen proves suggerides per S.B. Halsteadt als anys setanta, en les quals el dengue hemorràgic és més probable en pacients que presenten infeccions secundàries per un serotipus diferent a la infecció primària. Els anticossos específics poden incrementar o “amplificar” la replicació viral un efecte conegut com a amplificació dependent d'anticossos (ADA). Aquest es tradueix en una elevada replicació viral i augment de virèmia, que condiciona i afavoreix el desenvolupament de la malaltia. A més, a través del fenomen immunitari,conegut com el pecat original antigènic, el sistema immunitari no és capaç de respondre adequadament a la infecció i aquesta s'agreuja fortament.
El període d'incubació de la malaltia varia entre 3 i 4 díes, passant generalment de 5-7 dies des de la picadura fins a l'aparició dels símptomes. El període de transmissió de l'home al mosquit és d'uns 3 a 7 díes i aquest es torna infectant de 8 a 12 díes després d'ingerir sang virèmica i roman infectat tota la vida. Aquesta malaltia no es transmet entre persones.
Avui en dia, el virus del dengue és considerat com una malaltia reemergent: la globalització i l'augment de moviments internacionals tant de persones com d'objectes faciliten la propagació del virus a noves zones geogràfiques. Entre aquestes trobem sobretot medis urbans, en els quals les epidèmies són de més gran importància.
El dengue es troba principalment en la zona intertropical: en un molt inici limitada al Sud-est d'Àsia (Xina, Thailàndia), ara s'estén per l'Oceà Indic, pel Sud del Pacífic (Tahití, Moorea, Polinèsia Francesa) i per Amèrica Llatina, on els casos diagnosticats s'han multiplicat considerablement en els últims anys.
SímptomesModifica
Aquesta malaltia infecciosa mostra els primers símptomes després d'un període d'incubació de 2 a 7 dies des de la picada del mosquit, i pot durar de 3 a 5 dies, encara que rares vegades persisteix fins més d'una setmana. L'infectat mostra febre sobtada, que sol aparèixer acompanyada de mals de cap, dolor al voltant dels ulls i darrere dels globus oculars, cansament, dolors musculars i articulars (artràlgies i miàlgies pels quals el dengue és conegut en castellà com "la quebradora", en català com febre trenca-ossos o malaltia trenca-ossos) i erupcions a la pell que s'assemblen molt als efectes del xarampió.
El dengue es caracteritza per l'aparició d'exantema per tot el cos: erupció de color vermell brillant que pot formar petèquies; uns puntets vermells de sang a la superfície cutània causats per un augment de la permeabilitat capil·lar. Sol aparèixer en primer lloc a les extremitats inferiors i al tòrax dels pacients, d'on s'estén per a abastar la major part del cos humà. També pot presentar-se gastritis juntament amb dolor abdominal, nàusees, vòmits i diarrea. En alguns casos es desenvolupen símptomes molt més lleus que, quan no es presenti l'erupció, poden ser diagnosticats com la grip o altres infeccions virals. Així, els turistes de les zones tropicals poden transmetre el dengue als seus països d'origen en no haver estat correctament diagnosticats en l'apogeu de la seva malaltia. Els pacients amb dengue poden transmetre la infecció només a través de mosquits o productes derivats de la sang i només mentre es trobin encara febrils (amb febre).
Existeixen dos tipus de presentacions de la malaltia: El dengue clàssic i l'hemorràgic.
Dengue clàssicModifica
El dengue clàssic dura al voltant de 6 a 7 dies, amb un petit símptoma de febre en el moment del final de la malaltia (l'anomenat "patró bifàsic"). Clínicament, la recuperació sol acompanyar-se de fatiga, limfadenopatia i leucopènia amb limfocitosi relativa. El recompte de plaquetes baixarà fins que la temperatura del pacient es normalitzi. En alguns casos, s'observen trombocitopènia (menys de 100.000 plaquetes per mm3) i increment de les aminotransferases.
Dengue hemorràgicModifica
Els casos de dengue hemorràgic mostren major febre, amb durades de 5-7 dies, acompanyada de fenòmens hemorràgics, trombocitopènia i hemoconcentració.[7] En les hemorràgies el pacient pot sagnar per les genives, per l'orina i pot tenir pèrdues de sang en el tub digestiu, també pot presentar hematomes degut a hemorràgies internes a la pell. En una petita proporció de casos s'experimenta la síndrome de xoc per dengue (SSD) que té una alta taxa de mortalitat.
DiagnòsticModifica
El diagnòstic de dengue, en general, es realitza clínicament. La característica clàssica és febre alta sense cap indici d'infecció prèvia, així com una erupció amb petèquies, relativament leucopènia i trombocitopènia. La definició de l'OMS de la febre hemorràgica de dengue ha estat en ús des de 1975. Els quatre criteris necessaris per a diagnosticar la malaltia són:[3]
1.Febre
2.Tendència hemorràgica (prova del torniquet positiva, hematomes espontànies, sagnat de la mucosa, geniva, el lloc de la injecció, etc.; vòmits de sang o diarrea sanguinolenta) i trombocitopènia (menys de 100.000 plaquetes per mm3 o també estimat com menys de 3 plaquetes per cada camp d'alt poder)
3.Prova de fugides de plasma (hematòcrit més de 20% superior al previst o caiguda de l'hematòcrit del 20%, o més del valor inicial després de líquids IV, vessament pleural, ascites i hipoproteinèmia).
4.Síndrome de xoc per dengue (SSD), que es defineix com el dengue hemorràgic, més:
- Feble pols accelerat.
- Reducció de la pressió del pols (menys de 20 mm Hg)
- Fred, pell humida i agitació.
Per a confirmar el diagnòstic de dengue és imperatiu fer proves clíniques que formen el diagnòstic biològic.
Diagnòstic biològicModifica
Proves directesModifica
- Prova de l'antigen NS1 : NS1 és una proteïna no estructural produïda excessivament durant la replicació del virus. És una proteïna sintetitzada pels flavivirus i secretada per les cel·lules dels mamífers. La seva secreció provoca una forta resposta humoral per part del sistema immunitari de l'organisme. Es pot detectar la presència de l'antigen NS1 de diverses formes : ELISA (especificitat del 100% i sensibilitat del 90%), per tècnica immunocromatogràfica (ICT), per una prova de neutralització de reducció de placa (PRNT).
- PCR, detecció del RNA viral : mètode del RT-PCR (Reverse Transcriptase-Polymerase Chain Reaction). És l'únic que ens permet determinar el serotip de la soca present. Ens permet vigilar el moviment de les epidèmies a través del món.
- Detecció del virus : es recullen mostres de sang, de plasma i de sèrum dels pacients en fase aguda de la malaltia o directament als teixits en cas de mort. Aquestes mostres s'inoculen en un cultiu cel·lular (de cel·lules de mosquit o de mamífer). S'ha demostrat que els aïllaments a partir de mostres de sang donen un millor resultat que a partir de mostres de sèrum o de plasma. S'ha detectat el virus del dengue en teixits com el fetge, la melsa i linfonodes entre altres. Aquest mateix aïllament serveix també per a detectar el tipus de serotip que presenta l'indiviu utilitzant anticossos específics en una prova de immunofluorescència.
Proves indirectesModifica
- Serologia:
- els IgM-anti-Dengue es poden detectar al cap d'uns dies amb la tècnica ELISA (sensibilitat del 95% però especificitat variant). S'han trobat problemes de reaccions creuades amb altres malalties importants (hepatitis A, paludisme, ...) per tant s'ha d'anar amb precaució quan es té un resultat positiu aïllat. Una nova prova serològica al cap de 15 dies permet confirmar el diagnòstic de dengue.
- els IgG-anti-Dengue en canvi no se solen mirar: apareixen més tard que els IgM i a més la gran majoria de la població a la que se li farà la prova ja haurà estat en contacte amb algun altre serotip de dengue en el seu passat i per tant presentarà IgG específics.
Prova del torniquetModifica
La prova del torniquet o del llaç ha sigut aprovada per l'OMS i permet determinar la fragilitat del capil·lar per esbrinar la tendència hemorràgica del pacient infectat pel dengue.
Consisteix a posar un maneguet de pressió arterial al braç del pacient i aplicar una pressió representant la mitja de la pressió sistòlica i diastòlica del pacient durant 5 minuts. Si apareixen com a mínim 10 petèquies en 2.5cm² es pot considerar positiva la prova. En el cas de dengue hemorràgic, segons l'OMS, es detecten unes 20 petèquies en 2.5cm².
Aquesta prova queda limitada, ja que pot donar falsos positius en cas d'una fragilitat capil·lar no lligada al dengue o falsos negatius en la fase aguda de la infecció.
Diagnòstic diferencialModifica
La febre del dengue pot confondre's fàcilment amb malalties no relacionades amb aquest, especialment en situacions no epidèmiques. Segons origen geografic del pacient, s'han de descartar altres causes, inclouent infeccions per flavivirus no relacionats amb el dengue. Aquestes inclouen la ferbre groga, encefalitis japonesa, encefalitis de Saint Louis, Zika i Nilo Occidental, alfavirus (com ara Sinibis i Chikungunya), i altres causes de febre com malària, leptospirosis, febre tifoidea, malalties per rickettsies (Rickettsia prowazeki, R.mooseri, R.conori, R.rickettsi, Orientia tstutsugamushi, Coxiella burneti, etc.), xarampió, enterovirus, influença i malalties amb símptomes similaars a la influença i febres hemorràgiques (arenaviridae: Junin; Filoviridae: Marburg, Ebola; Bunyaviridae: hantavirus, febre hemorràgica de Crimea-Congo, etc.).
TractamentModifica
No existeix cap tractament per combatre el virus del dengue, sinó que se centra en una detecció ràpida de la malaltia i en apaivagar els símptomes que presenti el pacient. Per evitar un shock s'ha de controlar les costants vitals del pacient: freqüència cardíaca, pressió arterial, freqüència respiratòria, etc. Mai es poden prendre medicaments antiinflamatoris com l'ibuprofè o l'àcid acetilsalicític (aspirina) perquè la seva acció pot agreujar les hemorràgies presents. Evitar l'administració de corticoides, i l'ús d'antibiòtics, ja que es tracta d'un virus. Si es mostren símptomes de deshidratació és necessari rehidratar-se bevent abundant líquid.
La mortalitat del virus és menor a l'1%. En el cas de la dengue hemorràgica aquesta xifra ascendeix al 2-5% si es disposa de tractament i si no pot arribar a causar un 50% de morts.
Desenvolupament d'una vacunaModifica
| Un o més editors principals d'aquest article semblen tenir una estreta relació amb aquest tema. El seu contingut actual és sospitós de no ser objectiu. Vegeu la discussió per a més informació. Aquest avís es pot treure una vegada s'hagi trobat un consens sobre els punts discutits. |
Des de 1994, els laboratoris "Sanofi Pasteur" han tingut el compromís per a investigar i elaborar una vacuna que lluités contra el dengue.
-1994 es va arribar a un acord amb el centre de desenvolupament de vacunes de la universitat de Mahidol (Bangkok, Tailàndia).
-2001 es va fer una prova de concepte d'una vacuna tetravalent atenuada contra el dengue, en dues dosis més reforç. Es va iniciar el desenvolupament d'una vacuna de segona generació obtinguda mitjançant tecnologia recombinant.
-2004 es va aturar el desenvolupament de la vacuna degut a la reactogenicitat i a la subatenuació del serotip 3. Sanofi decideix prendre un nou camí amb una vacuna viva atenuada de segona generació.
-2006 es va arribar a un acord amb la PDVI (Iniciativa para una vacuna pediàtrica contra el dengue), un grup que treballa en l'acceleració de la introducció d'una vacuna contra el dengue per a nens, en països endèmics (patrocinada per la Fundació Bill i Melinda Gates).
-2007 resultats positius dels assajos clínics de fase II; prova de concepte de la vacuna candidata Sanofi Pasteur.
-2009 Sanofi Pasteur inicia un estudi pediàtric d'eficàcia clínica de la vacuna contra el dengue a Tailandia.
-Juny de 2010 la FDA (Food and Drug Administration) dels EUA autoritza el tràmit accelerat per a la vacuna candidata contra el dengue de Sanofi.
-Octubre de 2010 la vacuna contra el dengue de Sanofi ingressa a un assaig clínic de fase III.
-Febrer de 2011 Hi ha un acord amb l'institut internacional de vacunes per a contribuir amb la DVI (Iniciativa para una vacuna contra el dengue), una organització sense ànims de lucre financiada per la Fundació Bill i Melinda Gates, enfocada a la conscienciació de la malaltia, i al suport a la introducció de la vacuna contra el dengue.
-Juliol de 2012 Resultats de la fase IIb dels estudis clínics a Tailàndia que demostren la possibilitat d'una vacuna.
-Juliol de 2014 El primer estudi mundial d'eficàcia de fase III incloent 10.275 nens a Àsia demostra una protecció contra la febre del dengue i la febre hemorràgica. Resultats publicats a The lancet .
-Novembre de 2014 l'últim estudi de fase III amb més de 20.000 nens i adolescents a Amèrica Llatina és complert exitosament. L'estudi assoleix el seu objectiu primari i va demostrar l'eficàcia de la vacuna contra cada un dels quatre serotips del dengue. Resultats publicats a The New England Journal of Medicine.
-9 de Desembre 2015 Sanofi anuncia que les autoritats Mexicanes han concedit autorització de comercialització a Dengvaxia®, per la qual cosa és la primera vacuna al món que ha obtingut una llicència per a combatre el dengue.
-23 de Desembre 2015 Food and Drug Administration (FDA) de les Filipines concedeix l'aprovació de la vacuna Dengvaxia®. Es permet l'aplicació de la vacuna de manera preventiva en individus d'entre 9 i 45 anys que viuen en zones endèmiques de la malaltia.
L'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha fet una crida per al desenvolupament d'una vacuna contra el dengue com una part essencial dels esforços de prevenció del dengue necessaris per a reduir significativament la càrrega de la malaltia a nivell mundial. L'OMS ha demanat als països endèmics reduir la càrrega de dengue en un 50% i la morbilitat en un 25% el 2020. Els resultats dels estudis indiquen que en vacunar al 20% de la població dels països endèmics que van participar en els estudis, confirmen que es podria reduir la càrrega de dengue un 50% en els següents 5 anys. Aquesta reducció de la malaltia es traduiria en un menor índex de persones infectades en un país determinat, i per tant, menys mosquits capaços de transmetre la malaltia, que finalment conclouria en una reducció global del risc de transmissió per a tota la població.
ReferènciesModifica
- ↑ "Dengue". Diccionari Enciclopèdic de Medecina de la GREC. Consultat el 4-04-2009.
- ↑ Wilder-Smith, A.; Schwartz, E. «Dengue in travelers». N. Engl. J. Med., 353, 9, 2005, pàg. 924-32. DOI: 10.1056/NEJMra041927. PMID: 16135837.
- ↑ «Neglected tropical diseases» (en anglès). World Health Organization. [Consulta: 25 agost 2018].
- ↑ Gubler, Duane J. Dengue Viruses, 2008, pàg. 6.
- ↑ Guzmán, M.G.; Kourí, G. «Dengue: an update». The Lancet, 2, 1, 2002, pàg. 33-42. PMID: 11892494.
- ↑ Deen JL, Harris E, Wills B, et al. «The WHO dengue classification and case definitions: time for a reassessment». The Lancet, 368, 9530, 2006, pàg. 170-3. DOI: 10.1016/S0140-6736(06)69006-5. PMID: 16829301.
- ↑ Oishi, K.; Saito, M.; Mapua, C.A.; Natividad, F.F. «Dengue illness: clinical features and pathogenesis». J. Infect. Chemother., 13, 3, 2007, pàg. 125-33. DOI: 10.1007/s10156-007-0516-9. PMID: 17593497.
Enllaços externsModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dengue |
- «Dengue». Canal Salut. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 18 febrer 2020].
- R. López-Vélez, E. Martín Echavarría, J.A. Pérez Molina. «Guía de enfermedades infecciosas importadas» p. 74-76. Ministerio de Sanidad y Consumo, 2008.
- http://www.webconsultas.com/salud-al-dia/dengue/sintomas-del-dengue-6764
- http://www.pasteur.fr/fr/institut-pasteur/presse/fiches-info/dengue (francès)
- http://www.nature.com/scitable/topicpage/dengue-viruses-22400925